Per llepar-se'n els dits

Com ja se sap, a l'hivern baixa la feina en una orquestra. Ja no fa temps per fer festa al carrer i les festes majors que se celebren en temps de fred són poques. Tot i així, continuen sortint concerts, però aquests són d'una naturalesa diferent. Sovint són sopars de congressos, convencions o sopars de Nadal d'empresa. Els organitzadors es gasten els calés esplèndidament, celebrant un senyor àpat en un bon restaurant, i a sobre contractant una orquestra per amenitzar la vetllada després de sopar. I se'ls gasten tan esplèndidament que fins i tot conviden l'orquestra a sopar, una cosa que de primeres sembla tan bàsica, però que no ho és gens.

Em diuen que, en altres temps, al músic se'l convidava a sopar i a beure. Jo no he viscut aquesta època daurada i sovint he de calcular dues variables: una, si ens donaran de sopar allà on anem a tocar, i dues, en cas que no ens en donin, de quina oferta disposarem per omplir el pap. No seria la primera vegada que, per manca de previsió, t'acabis endrapant un frankfurt escarransit acompanyat d'una cervesa aigualida i tot plegat cobrat a preu d'or. Suposo que ens toca pagar els excessos dels músics barruts predecessors, que devien buidar els rebosts i les barres com si els hi anés la vida. Els organitzadors n'estan una mica escarmentats, i per això de vegades et miren amb desconfiança quan els demanes que et convidin a un beure. "Com si els vingués d'aquí", penso, tot just en el moment que veig esmunyir-se entre la gent un company de l'orquestra que ha aconseguit esgarrapar tres gin-tònics per ell solet... Em recorda a la meva gata, quan aconsegueix mosegar un bon tros de pernil dolç i se l'enduu a un racó per cruspir-se'l amb tranquil·litat.

Vista la situació, aquests concerts d'hivern són d'allò més agraïts: toques a cobert i calentet, el repertori sempre és més curt i més descansat que no pas una festa major, el públic és més considerat i a més a més sopes com un rei, i convidat!

A mi, que reconec que tinc ínfules de snob, m'agraden aquests sopars. Que si mil fulles de rap a la salsa de no sé què, que si vedella fondant amb peres i coulis de no sé quina fruita... Coses que rarament tastaré fora d'allà, delicatessen que gaudeixo d'allò més. Els cambrers et van omplint la copa a mida que la buides, les postres són d'escàndol... D'altres no ho gaudeixen tant, com ara un muntador que teníem l'any passat. Al sopar de gala d'un congrés, davant d'uns plats exquisits, se'n va anar a buscar un bar on pogués menjar-se un entrepà de llom amb formatge, perquè aquelles coses eren una "mariconada". D'altra banda, el Manolo (teclats), possiblement la persona més obsessionada amb el menjar de la formació, es mou bé sigui quina sigui la proposta culinària, però no abandona l'ansietat que li provoca la gana si en seure a taula no hi troba pa i vi.

Aquest mes de desembre n'hem tingut un parell, de sopar-concerts d'aquesta mena. L'un, el sopar de Santa Bàrbara del Gremi de Firaires de Catalunya, en un restaurant de Sant Cugat molt fi. L'altre, el sopar d'una coneguda empresa farmacèutica amb arrels italianes (imitant els miraments que gasten els periodistes amb les marques registrades) a l'Hotel Juan Carlos I. Bocatto di cardinale!

(El sopar de Cap d'Any, per cert, són figues d'un altre paner: és un sopar en què cobren una calerada als convidats i en què els organitzadors són reacis de convidar els músics, coneguda la seva proverbial avidesa amb tot allò que sigui gratis. O sigui que no saps mai si t'hauràs d'endur la carmanyola de casa...)

Els pitos

Hi ha termes, o més aviat denominacions familiars, del món de l'espectacle poc coneguts pel gran públic. Un terme que cada cop coneix més gent és el de bolo, que vol dir actuació en directe. Un altre terme molt popular però encara poc conegut és el de pitos. A ca'l músic, els pitos són tots aquells instruments que componen la secció d'instruments de vent, normalment de metall ("brass"o "horns" en anglès): saxos, trompetes, trombons, etc. N'hi ha qui també parla de "ferreteria".

A l'orquestra, els pitos que tenim són dos saxos tenors, que toquen l'Adolf i el Company. A l'escenari ocupen una tarima a la dreta de la bateria, i són una raça apart. A banda de l'Edu (bateria), són els únics músics de l'orquestra que llegeixen partitura a vista (a temps real, per entendre'ns), són instruments melòdics (no poden fer acords) i toquen de forma intermitent, ja sigui perquè són instruments bufats, ja sigui perquè algunes cançons no tenen arranjaments de vents.

La peça clau del saxo és la canya, una delicada peça de fusta que es col·loca a l'embocadura i que permet produir i modificar el so de l'instrument. La canya és la part "consumible" del saxo i se n'ha de tenir cura i substituir amb freqüència. Mentre munta l'instrument, el saxofonista s'acostuma a posar la canya a la boca per humitejar-la bé, condició indispensable per poder tocar. Per això el Paco, el tècnic de so, de vegades els anomena chupacañas.

L'Adolf i el Company tenen força estones mortes tant al concert com durant el muntatge i la prova de so, i tenen moltes xerrades apart. Són una mena de parella de fet. Xerren de gruixos de canyes, de frases que se'ls acut per les cançons, s'ensenyen melodies... I són els únics que es poden escapar a la barra enmig d'un concert: les corredisses del Company amb una beguda a la mà per arribar a l'escenari abans que comenci la següent cançó és ja una situació clàssica. A les proves de so, xerrant i xerrant es posen a fer solos i el xivarri d'aquest brainstorming musical arriba a cotes de veritable escàndol, fins que el Toni (baix) ha de fer un crit per fer-los callar. De vegades, quan el Paco els veu distrets xerrant i els vol fer provar so, els diu des del control de so alguna cosa com ara "A ver, dejad de chuparos las cañitas..."


Postdata a "Paraules Robades": aquest dissabte passat (a Puigdàlber, al Penedès) vaig provar de tocar sense el cançoner. Em feia massa mandra refer-lo i vaig decidir provar de cantar sense apunts. Vaig recordar totes les lletres sense problemes, de manera que una cosa menys que he de portar als concerts, doncs. Tot és al cap, diuen...

Paraules robades

Al novembre hi ha un dia que toca actuar al carrer. Són les festes del barri de la Sagrera. La plaça Masadas, una plaça porxada i amb tarongers, no sembla Barcelona. Fa fred i costa una estona entrar en calor, però hi ha força públic a la plaça, la majoria adolescents, que no semblen estar gaire amoïnats pel fred.

Una excepció que tenen les orquestres respecte altres formacions és que pots tenir el faristol al davant amb les partitures o, en el meu cas, amb les lletres de les cançons. En altres estils i contextos això es consideraria un signe de poca professionalitat, però en el cas de les orquestres sembla que està ben vist, perquè els repertoris són llargs i de vegades no recordes alguna lletra. M'he acostumat a tenir el cançoner obert per la lletra de cançó que toca, i tot i que poc a poc m'he anat aprenent les lletres i cada cop en depenc menys, de vegades sembla que obtingui una mena de seguretat tenint-lo allà davant obert, encara que no el consulti per res. De vegades em costa començar alguna cançó, i d'una llambregada ràpida a la frase inicial, la resta de la lletra surt sola. Tot i així, jo que sempre m'havia après les lletres de memòria, considero temporal el fet de tenir les lletres al davant i de vegades em miro la llibreta amb una mica de vergonya, tot pensant a veure quan me les aprenc de debò, amb la poca credibilitat que té qui diu que pensa deixar de fumar tot encenent-se una cigarreta.

Doncs bé, el títol que he posat a l'entrada sembla molt poètic, però és més literal que no voldria: avui m'han robat el cançoner. És una llibreta amb butxaques transparents on hi he posat les fotocòpies de les lletres. Quan acabo un concert, la primera de les coses que faig abans de baixar de l'escenari és treure'l del faristol, que és massa a prop de la primera fila del públic, i deixar-lo a la tarima de la bateria. Avui, però, me n'he anat directament al bar a entrar en calor i prendre una cervesa, tot pensant que l'hauria d'haver plegat. I ves, un dia que em descuido i me la treuen. Nota mental: no subestimis mai les ocurrències dels adolescents ni la percepció dels borratxos de fi de festa.

No em sap greu, però. Espero que qui se l'hagi endut tingui almenys la intenció de cantar i que li faci algun profit... Ara m'he de pensar si la refaig o si en prescindeixo definitivament. Això sí que és un dilema.

No et facis il·lusions, que no et vénen a veure a tu

L'espontaneïtat de l'expressió popular pot proporcionar moltes pistes sobre la psicologia col·lectiva. Després d'aquest inici tan pedant, m'explico: quan la gent se t'adreça en un entorn festiu, les formes es relaxen i diuen coses molt certes i sinceres de les que semblen ser inconscients.

Aquest estiu, a Palafrugell, vam anar a sopar al restaurant on l'orquestra sembla que va a sopar cada cop que toca allà (no sé si he comentat que aquesta orquestra conserva "clients" any rere l'altre; en algunes festes majors han tocat puntualment 15 anys seguits). Després de sopar vam parlar amb l'amo del local. (Un sopar, per cert, que va començar amb una nota desafortunada, quan el Manolo (teclats) li diu a la cambrera, que ens volia prendre nota: "ya le hemos pedido a su hijo"; llavors ella li deixa anar secament: "es mi marido"). L'amo elogiava la nostra orquestra i es queixava d'una que va actuar un altre dia, que no va aconseguir animar el personal. Per reblar l'argument, va deixar anar: "¡Se pensaban que veníamos a escucharlos!"

Quan vaig sentir la frase vaig tenir aquella sensació que tens quan tastes un menjar deliciós. Fabulós! Quin moment més inspirador! Amb una frase que podria fàcilment ferir els sentiments de qualsevol músic massa pagat de si mateix, l'home va dir una gran veritat: l'orquestra serveix perquè la gent balli. Si cap dels músics es pensa que és una estrella allà dalt, que s'han de quedat bocabadats en veure'l tocar, que el públic està en deute amb ell, que la gent l'ha vingut a veure o fins i tot a sentir-lo, va ben errat. No és res personal, és simplement la funció que té com a músic en aquest context i prou. La música és una excusa per compartir una bona estona amb els amics, ballar i xerrar, o agafar una bona bufa si s'escau. En la frase endevino un retret a qui no sap entendre què a vingut a fer, i insinua que n'està fent un gra massa i que introdueix consideracions d'autoestima que no toquen.

Tornant cap a l'escenari vam fer ironia de la frase amb el Paco, el tècnic de so: però qui es pensaven que eren els músics d'aquella altra orquestra? Una espècie de Chick Corea o Keith Jarrett, que el públic s'ha d'escoltar en absolut silenci i actitud respectuosa i amb tots els sentits posats? ¡¿Pero que se habrán pensao?! ¡¿Estamos locos o qué?!, acabava dient, i jo em pixava de riure.

Sex on the streets!

Fora de temporada arriba la festa major de Les Corts, una celebració que tot i haver perdut pistonada els darrers anys (o això em comentaven), encara té esma de muntar concerts als carrers i sopars de germanor.

Ahir tocava el carrer Regent Mendieta. Ambient familiar, quitxalla a primera fila i els més grans asseguts a les taules del sopar que havien enretirat abans del concert, i els núvols que no sabien si descarregar o perdonar-nos la vida.

Ens diuen que a la mitja part del concert hi haurà un espectacle i que hem de deixar una mica net l'escenari. L'espectacle no va ser un altre que un striptease masculí i femení. La quitxalla continuava a primera fila i s'ho mirava amb una barreja de vergonya i curiositat, mentre la resta de públic adult es compactava contra la frontal de l'escenari per no perdre's ni un detall, cosa que no aconsegueixo ni que ho intenti (sobre el meu minso poder de persuassió del públic ja en parlaré). Sense voluntat d'innovar, el paio va sortir vestit de policia americà i la imprescindible porra, amb Personal Jesus de Depeche Mode, i al seu torn la noia va sortir vestida amb una indumentària vagament gòtica, amb Evanescence a tota castanya de fons.

És ben estrany això, un striptease en una festa major, on encara hi ha tot de nens i on saps mai quin sonat es proposarà rebentar l'espectacle, i més si pensem en la mentalitat conservadora i enemiga de prendre riscos que tenen moltes comissions de festes. Això sí, els strippers havien rebut ordres de la comissió de festes de no despullar-se totalment, i aquesta consideració moral d'última hora em va fer recordar un capítol de les festes de Sants l'any passat.

L'any passat, mentre tocàvem al carrer Guadiana, va aparèixer una dona de mitjana edat, visiblement operada de cirurgia estètica i visiblement col·locada. Conservava un bon tipus i n'estava orgullosa, i va començar a ballar sensualment i a tocar-se davant l'estupefacció d'un grup d'adolescents, que la van encerclar i li celebraven les insinuacions. Jo no podia mirar cap allà perquè se m'escapava el riure mentre cantava, més per les cares desencaixades d'aquells ganàpies que per la femme fatale. Tot plegat no deixava de tenir un aire joganer, tot i que a partir d'un moment els nois estrenyessin el cercle i la comencessin a magrejar. Davant d'aquell públic tant rendit, la dona va decidir treure's la samarreta i quedar-se en sostenidor. Els ganàpies n'estaven encantats.

No sé quanta estona va passar quan va irrompre un senyor gran de la comissió de festes, i va recriminar l'actitud a la dona. No vaig poder seguir gaire els gestos de la conversa perquè estava actuant, però vaig veure que la feia fora del carrer (estrany concepte) i la dona s'obria pas entre la gent plorant i posant-se la samarreta. "Aquest és un carrer respectable", vaig sentir dir a l'home. Als nois, per descomptat, no se'ls va cridar l'atenció per res, i mentre la dona s'allunyava me la vaig afigurar com una Maria Magdalena anònima (i col·locada) víctima de la doble moral imperant.

Un stage diving poc glamurós

Aquest estiu passat, en un poble de Lleida, l'actuació estava resultant d'allò més ensopida, pel poc públic assistent i pel poc cas que ens feien. Cap al final del concert va començar a venir gent jove, i un parell de temes abans d'acabar vam tocar I will Survive, de Gloria Gaynor. És un tema que excita el públic d'una forma que em sembla incomprensible, i per això i perquè sempre el toquem cap al final, el títol d'aquest tema el pronunciem com "A ver si us vais".

L'escenari d'aquella nit aprofitava el desnivell de la plaça i tocàvem a la part més elevada, a la qual s'accedia per unes escales de pedra. Allò va fer que, quan va sonar la cançó, la gent que acabava d'arribar ocupés ràpidament l'escenari.

De sobte em vaig trobar envoltat de gent, que em trepijava el cable del micro, em tirava a terra el peu de micro, em cridava i se m'abraçava. Tot i que semblava bona gent, em vaig atabalar. No pots fer fora de l'escenari una vintena de persones, de manera que em vaig resignar i els vaig anar dirigint el micro perquè cantessin amb mi. Com la cançó té certes indicacions a l'hora de cantar-la i ballar-la, al final em vaig enfilar a la tarima de la bateria, l'últim punt més alt de l'escenari, perquè tothom em pogués veure.

Imagineu-vos-ho, quina estampa més estranya: quatre gats a baix al públic, l'escenari ple d'espontanis i jo dalt de tot de la bateria... Quan es va acabar la cançó, els espontanis que tenia a sota em van manar que em deixés caure, que em m'agafarien. No m'hi podia negar, de manera que vaig fer un stage diving (saltar a sobre del públic) molt tímid i sense marxar de l'escenari: de la tarima de la bateria a les taules de l'escenari. Allò que no havia fet mai durant deu anys tocant en una banda de rock, ho vaig fer -en fals- en un concert de festa major en un poblet. Quines ironies...

Espontanis

A principis d'aquest estiu vaig llegir la notícia d'un cantant d'una orquestra pel qual el fiscal demanava 15 mesos de presó i 15.000 euros d'indemnització per haver empès un "espontani" fora de l'escenari en una actuació en un poble. La víctima es va trencar la tíbia i el peroné en caure i va estar tres dies hospitalitzat.

E' un mondo pericoloso, il nostro... El moment de suspensió, d'incertesa absoluta, és quan algú puja a l'escenari. En un segon has d'avaluar si aquella persona suposa una amenaça (per l'espectacle, vull dir) o si farà alguna gracieta i saltarà tot seguit. Normalment és gent pacífica, però també normalment pugen els subjectes més beguts de la festa, amb la qual cosa la situació es torna imprevisible.

El primer cop que, estant a l'orquestra, vaig veure pujar una persona a l'escenari, era una noia borratxa que amb prou feines es podia estar dreta. Tan bon punt va arribar a les taules, amb un petit impuls vaig fer que tornés a baixar. Aleshores, se'm va acostar el Toni (baix i veu) i em va escridassar: "Això no ho facis mai!"

Em va sorprendre el to de l'esbroncada, i durant el concert m'ho vaig rumiar: "és clar, si aquella persona queia malament i es trencava el cap, què passaria?" Encara que l'escenari d'aquella nit amb prou feines feia un metre d'alt, que igualment la noia hauria caigut tota sola per les tentines que feia i que hi havia força gent a baix per recollir-la, mai no se sap... (A la notícia del principi, per cert, diuen que l'escenari feia 2 metres; jo no m'hauria atrevit mai a empènyer ningú des d'una alçada semblant).

En acabar el concert, em vaig acostar al Toni i li vaig dir que entenia l'esbroncada, que hem de ser comprensius i que una mala caiguda pot ser fatal... I ell em diu que no era per això que m'ho deia, sinó que anys enrere va empènyer una noia fora de l'escenari i al final del concert ella i els seus amics l'esperaven per fer-li la cara nova.

Després d'això, vaig adoptar un altra tàctica: acostar-me amistosament i dir a l'orella a l'espontani amb to pacífic però ferm: "si us plau, fes el favor de baixar". Per increïble que sembli, això funciona gairebé sempre, i molts em diuen "ah, sí, perdona", com si acabessin de sortir d'una mena d'alienació passatgera.

La majoria volen deixar-se veure una mica, com un streaker en un camp de futbol anglès: saltar a l'escenari, fer una mica l'ase i fugir abans que arribi el muntador, que a la nostra orquestra de vegades li toca fer de guàrdia de seguretat. D'altres t'intenten prendre el micro. Aquests són els més pesats.

I de vegades pugen individus sense un objectiu concret, com una noia estrangera tota borratxa que va pujar a l'escenari del carrer Verdi, a les festes de Gràcia, aquest estiu. Anava descalça, i després d'advertir-li que es podia enrampar i de demanar-li que baixés, em va somriure com qui sent ploure i va començar a voltar per l'escenari i a trepitjar cables feliçment, com si passegés per un camp de margarides. No sé com s'ho va fer, però va aconseguir fer saltar els ploms d'una part del sistema de llums i de so, i a ella no li va passar res.

Peticions

De vegades, l'elaboració d'un repertori em sembla gairebé una ciència, i més quan no saps quina mena de públic et trobaràs. No és competència meva, però entenc la complicació que amaga.

Mai no pots acontentar tothom, és clar, i la selecció de les cançons es guia per l'edat que suposem que tindrà el públic o alguna altra consideració sociològica més vaga (al barri de la Verneda o de La Pau, per exemple, ja saps que et demanaran rumbes cada dos per tres). Si ens sembla que serà majoritàriament gent gran, aleshores toca patxanga (prometo definir aquest terme més endavant), amb pasodobles, chachachàs i música llatina. Si serà gent jove, toca recórrer al repertori de pop-rock. Si la gent gran del principi del concert anirà marxant per deixar lloc a la gent jove, caldrà fer una transició subtil però efectiva.

Quan algú del públic té el caprici o la urgència de sentir un determinat estil o tema, o li sembla que estem cometent una omissió intolerable, no li queda cap altre remei que fer-nos-ho saber. És senzill: t'acostes a l'escenari i, o bé escridasses els músics amb la teva exigència, o bé si ets més discret proves que algú de dalt de l'escenari se t'acosti per poder-li transmetre la petició.

Sempre apareix algú que vol que ho deixis tot i t'acostis a atendre'l mentre estàs cantant a ple pulmó, i que s'impacienta si li fas un gest fent-li entendre que s'esperi. Si no els aconsegueixes entendre i has d'interrompre la conversa per tornar al teu lloc a cantar la següent estrofa, aleshores s'irriten.

N'hi ha de despistats, que demanen una rumba quan n'has tocada una dues cançons abans, o que et demanen un pasodoble emmig d'un repertori de rock. De vegades demanen estils que em deixen perplex, com una sevillana, un reggaeton o una bachata (con frijoles, perquè és una paraula que sempre em fa pensar en menjar). Quan els dic que no en tenim, em miren amb cara d'incredulitat, com si els estigués enredant. La mateixa cara fan els més joves quan demanen algun artista del qual no toquem res: "Que no toqueu res de Paulina Rubio? No m'ho crec!", em deia una parella de noies la setmana passada, com si la música de la mexicana politoxicòmana fos imprescindible per entendre el panorama musical actual.

Hi ha gent que no s'acaba de creure que no ets cap jukebox i que el repertori d'una orquestra, tot i que ampli, és finit, que no ho pots abastar tot. Jo intento que entenguin aquest fet i que provem d'acontentar tanta gent com sigui possible. Aleshores, una de les armes a l'hora d'atendre peticions és regatejar. Si puc, els dic que més tard tocarem alguna cosa semblant a allò que demanen. Per exemple, si em demanen els Guns n' Roses, els dic que més tard en tocarem una de Bon Jovi. No és el mateix, però això acostuma a funcionar i la majoria es dóna per satisfet, tot i que a d'altres els indigna que estableixis equivalències tan arbitràries i tan a la lleugera.

Aquest cap de setmana passat, un cor de veus clamava que en toquéssim alguna d'Extremoduro (els vaig haver d'improvisar la primera estrofa de "Me estoy quitando..."), i després demanaven Kortatu. A les festes del Carmel va arribar volant a l'escenari un plat de plàstic greixós on hi havia escrit a bolígraf "Dr Feelgood", i un paio demanava "algo de la Polla [Records] o de Johnny Thunders, aunque sea". Les colles de heavies adolescents demanen Iron Maiden o Helloween, alguna senyora demana alguna cosa de la Pantoja i d'altres personatges demanen coses inversemblants, com ara "España Cañí" i noms de cançons que no havia sentit en ma vida.

Per demanar, que no quedi...

Lolites!

Tocar davant d'un públic t'exposa a les mirades i suposicions de la gent. I si ets cantant, encara més. De vegades, en una presentació dius alguna cosa que connecta amb algú, o durant una cançó la mirada se't clava, sense voler, en algú per la raó que sigui (potser només et recorda a algú, o té una mirada inquietant); algú té un gest o un acudit que capta la teva atenció i deixes veure que ho has vist i que t'ha resultat divertit. En molts d'aquests casos, tinc la impressió que algunes persones donen per suposat que has establert una mena de vincle i en tenen prou per acostar-se't amb confiança i dir-te'n la que duguin al cap durant la pausa o al final del concert.

A mi m'agrada que m'entri a xerrar la gent, perquè coneixes gent de tots colors i sovint interessant. Altres vegades, però, has d'intentar evitar els malentesos, i segons la gent que veus al concert, tens una intuïció sobre a quines persones pots enviar feedback durant un concert i quines et posaran el cap com un timbal després de l'actuació.

Això inclou gent de totes les edats. Els adolescents, però, mantenen més distàncies, encara que no ho sembli. Sí que és cert que fan més xivarri que ningú, però no t'entren amb tantes llibertats com altra gent i fan menys cas de l'orquestra i més de la colla amb qui van. Per això fas menys cas dels senyals i abaixes la guàrdia.

A la festa major del barri del Carmel, a Barcelona, dues nenes de quinze anys s'ho passaven d'allò més bé a primera fila, saltaven i cantaven a ple pulmó una cançó rere l'altra. Al cap d'unes quantes cançons me'n vaig adonar, les vaig mirar i a mode d'aprovació les vaig saludar o els vaig picar l'ullet, no ho sé. Innocentment, senyor jutge! Si fossin més grans potser no ho hauria fet, perquè ja se sap què impliquen certs gestos, però en aquest cas, endevinant la seva edat, em creia salvat de suspicàcies. A més a més, que coi!, agraeixo que la gent s'ho passi tan bé i m'agrada fer-los-ho saber.

En acabar el concert, les dues nenes s'acosten a la part de darrere de l'escenari i em criden. Em diuen totes suades que s'ho han passat molt bé, jo dic que me n'alegro i intercanviem quatre paraules intranscendents. Aleshores una d'elles em diu: "què fas ara?" Jo me la miro amb desconfiança i li dic "ara toca desmuntar tot això...", i l'altra noia m'interromp: "per què no ens n'anem de festa?" Jo, que ja veig per on l'enfilen, els dic que estic cansat, que tinc concert l'endemà i que em sembla que me n'aniré a casa. Aleshores la primera noia em deixa anar lentament: "ah, és clar, te'n vols anar ja al llit, oi?" i em pica l'ullet tot fent un lleuger moviment amb la llengua.

Aquella cara tan insinuant -tan natural, tan ben apresa- em va deixar sense paraules. Vaig intentar articular alguna cosa i només em va sortir un nerviós "a-ara torno". Vaig fugir d'allà fent veure que havia de plegar cables o alguna cosa així, tot pensant quins senyals m'havia semblat que els enviava durant el concert i quins van creure que rebien.

Un altre dia, a Sant Pere de Ribes, quan cantava Mucho mejor, de Los Rodríguez, unes xiquetes de primera fila se'm van començar a insinuar (no són imaginacions, us ho asseguro) quan cantava això:

Ah, ah-ah, ah, ah-ah
Podrían acusarme, ella es menor de edad,
Iremos a un hotel, iremos a cenar
Pero nunca iremos juntos al altar

Em miraven fixament amb aquells ulls tan grossos... Només devien jugar, però mai no saps...

Jo no volia, senyor jutge!

Frankie the Chocolate Boy

En aquesta orquestra no es toca Paquito el Chocolatero, i no se'n parli més. Qualsevol petició del públic serà hàbiment ignorada, i quan el Toni (baix, cantant i director de l'orquestra) ens pregunti entre cançó i cançó què em demanava aquella gent, diré que no els he acabat d'entendre. Quan endevini als llavis del públic les tres fatídiques paraules, faré veure que no els sento, o que no els veig. És tota una declaració de principis. Sé que compto amb el suport incondicional de l'Edu (bateria).

Sabíeu que Paquito el Chocolatero va ser, segons les declaracions de repertoris que arriben a la SGAE, el tema més interpretat a Espanya l'estiu del 2007? Doncs jo no hi penso contribuir. I aquesta negativa té una explicació ben simple: em sento brut quan el fem.

El tema en qüestió -molts ho saben ja- es balla amb el public formant fileres agafats per les espatlles. Quan l'interpretem, el Toni fa les indicacions al públic, que avança, retrocedeix, es desplaça ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra. Aleshores arriba la parada amb la cèlebre melodia dels metalls, i el públic s'ha de balancejar cap endavant i cap enrere mentre dura aquest passatge, que es fa interminable. En la següent tornada, l'acció es repeteix, però el Toni indicarà al public que faci un quart de volta i, formant una fila índia i amb un braç sobre l'espatlla de la persona del davant, es repetirà el moviment, malucs endavant i endarrere.

Naturalment, tot això també ho hem de reproduir a l'escenari perquè no es despisti ningú. Quan arriba el moment de la segona tornada, el Pedro (guitarra) em dóna l'esquena i jo li dono l'esquena al Toni, i fem el fatídic moviment, endavant i endarrere. Mentre fem aquest moviment, em miro de reüll el Toni i, com si endevinés com odio aquesta cançó, comença a riure i a dir "¡Toooma!" a cada cop de malucs. Em giro cap al públic i veig una filera de senyores grans que riuen com lloques mentre fan el moviment. Auxili! En aquells moments, tota la plaça se m'apareix com una monumental gang bang i em sembla una visió grotesca, tant que els músculs facials em comencen a tremolar de l'esforç que he de fer per continuar somrient.

Quan s'acaba la cançó, plana en l'ambient una sensació de buidor indefinible, diria que de tristor postcoital... Algú dirà que sóc un reprimit, però en aquells moments tinc ganes de ficar-me al llit sota un munt de mantes i, en posició fetal, oblidar ràpidament el que acabo de veure.

Així que res de Paquito, si us plau...

Aquest DJ no accepta peticions

És possible confondre un tècnic de so per un DJ? Home, tots dos fan servir taules de mescles i mouen controls amunt i avall. Potser una pista per evitar confusions és pensar que el DJ està tancat en una cabina i que fa servir tocadiscos, mentre que el tècnic de so el trobaràs enmig de la plaça o el carrer i acostumarà a mirar cap endavant, en direcció a un escenari on hi ha una banda tocant.

"Este DJ no acepta peticiones", bromejava un dia el Paco, que tot sovint ha de veure com la gent se li acosta per fer-li peticions o directament increpar-lo sobre la música que sona, o més ben dit, la música que s'està tocant. En parlaré més endavant, dels comentaris, peticions o insults que li arriben al tècnic de so.

Que s'està perdent la cultura de la música en directe, això és una afirmació que ja cansa de tant que s'ha repetit. Però qui ho digui faria bé d'acostar-se a una festa major de barri. Com un de tants exemples, durant un concert se li acosten al Paco, al control de so, dues nenes d'uns catorze o quinze anys i li diuen: "oye, ¿no puedes poner algo de reggaetón?". I el Paco se les queda mirant i comença amb un "a ver si entendemos el concepto...", i diu que ell no posa ni deixa de posar res, que si s'hi fixen, allà al davant tenen set paios tocant en directe.

Aquesta mena de situacions, per increïbles que semblin, són un fet habitual. En un altre concert, durant el muntatge de l'escenari, s'acosten dues nenes d'edat similar i em pregunten: "Perdona, ¿qué vais a poner?". Els dic quina mena de música tocarem tot recalcant el verb, "tocarem". Una d'elles deixa anar un "bueeeno" condescendent, com si jo fos un primmirat a l'hora de fer servir "posar" o "tocar" música, com si fos un detall insignificant el verb que fas servir.

És divertit veure com de sobte passes a ser una màquina de punxar cançons.

La síndrome de Pink Floyd

"Bueno, ya sabéis que ahora viene el síndrome de Pink Floyd. Tomaos las pastillitas... Las de bajar, claro. Si queréis os podéis comer hasta el cartón de la caja..."

Això ho diu el Paco, el tècnic de so, un paio molt ocurrent i ràpid amb la paraula. L'època més intensa de concerts s'ha acabat. Ja no queden a l'agenda concerts tan multitudinaris com els de l'agost, com ara les festes majors dels barris de Gràcia, Sants o les de Sitges, amb un repertori majoritàriament modern dirigit a la gent jove. El Paco en fa conya i diu que són actuacions "rollito concierto" o "rollito Pink Floyd", en referència a aquells macroconcerts dels anys 70 i 80, amb milers de vats i enormes figures inflables flotant sobre l'escenari. La comparació resulta especialment divertida per com és de desproporcionada.

El darrer cap de setmana de setembre toca actuació a Ripollet, amb un repertori de patxanga (és a dir, temes per a gent gran, amb pasodobles, chachachàs i temes per l'estil). És el punt d'inflexió de la temporada, i el fet de no identificar-nos amb el repertori i tenir un públic més reduït crea una sensació de buidor, com el veterà de guerra que torna a casa i ja no concep viure sense combatre o l'artista que acaba la gira mundial, torna a casa i no sap com omplir les hores i els dies (parlant de comparacions desproporcionades...). D'aquest sentiment el Paco en diu la síndrome de Pink Floyd. Tot i el nostre humil nivell, té un punt de veritat: per si de cas t'havies pensat que eres algú o que feies alguna cosa més que tocar versions en festes majors, aviat tindràs un parell d'actuacions més modestes que et baixaran dels núvols. La tornada a la normalitat també existeix a casa del músic.

Bona nit, senyores i senyors, i benvinguts...

"Bona nit, senyores i senyors, i benvinguts...!" Així acostumo a fer la presentació al principi de les actuacions. Sóc cantant i toco en una orquestra. I després de dir "orquestra", acostumo a puntualitzar: "de festa major", no sigui que es pensin que sóc primer violí de la Filharmònica, o que toco la trompa, el fagot o l'oboe.

Quan puntualitzes aquest fet, l'expressió de la persona a qui l'hi expliques pren un aire divertit o encuriosit, i aleshores et pregunten: "I feu el Paquito el Chocolatero i cançons així?". I els vénen tot de preguntes, que si és divertit, que si cobrem molt, que si viatgem molt, que quines cançons toquem, que si tenim fans, i coses així.

L'orquestra en què toco és una formació tot terreny, que té un repertori preparat per a tota mena de públic i capaç de passar dels pasodobles al rock dur. Toquem en festes majors i celebracions populars, i de tant en tant convencions o festes d'empresa. Normalment toquem al carrer, i ja us podeu imaginar la quantitat d'imponderables que això implica. La banda està formada per set músics: bateria, teclat, baix i cantant guitarra, saxo tenor, saxo i cantant, i jo, cantant. A més a més, tenim un tècnic de so i dos muntadors, que s'ocupen de muntar l'escenari i controlar la il·luminació de l'escenari. L'entorn s'eixampla amb les famílies dels músics, les nòvies i els amics que ens vénen a veure, i en una òrbita més difusa gira altra gent, com la gent de la barra, els representants, el personal de la comissió de festes, gent que ens vé a veure de forma repetida, individus inquietats o tocats del bolet i gent que anem coneixent concert rere concert.

Aquest cap de setmana he acabat la segona temporada d'estiu que faig amb l'orquestra. Tal com m'he mogut en el món de la música, mai no m'hauria imaginat que entraria a tocar en una orquestra (de festa major), i en aquests dos anys he viscut tot un seguit d'experiències, he conegut gent i he sentit anècdotes molt interessants i que em sabria greu no compartir. Per això enceto aquest blog. Espero que si el llegiu us resulti divertit.

Gràcies! El tema que tocarem tot seguit...