dimarts, 30 de juny del 2009

I ain't got nobody...

I ain't got nobody,
Nobody cares for me

I'm so sad and lonely
Won't some sweet mama come and take a chance with me
'Cause I ain't so bad


Coses dels doblets: dissabte em va tocar cantar Just a Gigolo tres vegades, dues amb el grup de Rock & Roll clàssic (la segona com a petició de bis) i una amb l'orquestra.

El concert amb el grup de R&R era per amenitzar un tast de vins popular. En acabar el concert, em vaig acostar a una paradeta a fer un tastet ràpid d'un Costers del Segre abans que s'acabessin. Tan fantàsticament acompanyat com estava, i mentre xerràvem de vins, va passar d'una revolada un anglès per darrera nostre que, sense ni tan sols mirar-me, em va deixar anar amb aquella entonació tan sorneguera: "You are not sad and lonely!"

dilluns, 29 de juny del 2009

Doblet

Un doblet és un data que té dues actuacions. Els doblets poden ser de dues menes: dues actuacions amb una mateixa formació o dues actuacions amb dues formacions. Aquest darrer tipus és difícil que es doni, perquè encara que les hores d'actuació no coincideixin, has de muntar i desmuntar a tots dos llocs. Però de vegades és possible, i toca planificar i afanyar-se.

Fa un any per aquestes dates en vaig tenir un del segon tipus: a primera hora de la tarda tocava a Cunit amb el grup de versions de rock & roll clàssic (un altre grup en què toco la guitarra) i a la nit tocava amb l'orquestra a Sabadell. El primer va ser a ple sol, vestits de negre i corbata, tocant rock & roll en una concentració motera. La nit anterior havia sortit fins tard, i amb son i mig deshidratat vaig arribar a temps per muntar a Sabadell en un estat físic lamentable. Per sort per mi, just quan sonaven els quatre tocs de les baquetes per començar el concert, va arrencar a ploure. Vam cobrar integrament l'actuació i jo vaig poder tornar d'hora a descansar.

El de dissabte passat sí que va ser un doblet de veritat. Al vespre tocava a Sant Cugat amb el grup de rock & roll (era festa major allà), i a la nit tocava amb l'orquestra al barri de Can Gili, a Granollers (a tocar de Canovelles). A les 22:00 baixava del primer escenari, i cap a les 23:10 pujava al segon escenari. Dues hores a la primera actuació, tres hores a l'altra. Ja ho havia parlat amb la gent de l'orquestra i havia avisat que vindria just, i ells em van preparar tot el que havia de muntar jo.

El que no m'esperava era arribar tan just. Per sort vam trobar el lloc d'actuació a la primera. Sense temps per canviar-me, em vaig enfilar per la part de darrere de l'escenari amb la indumentària de la primera actuació, em vaig col·locar els auriculars de monitoratge (també anomenats "pinganillo"), vaig beure una mica d'aigua i ja sonaven els primers acords del concert.

Tot i que quan vaig començar la segona actuació ja estava un mica cansat, el concert em va passar volant. I és que els dies de concert et passes més temps esperant-te que tocant, i sembla que no, però esperar-se cansa. L'endemà d'aquest concert tocàvem a Sant Pere de Ribes, i allà tindríem 5 hores mortes entre les proves de so i l'actuació. Com diuen sovint els actors de cinema, sembla que et paguin per esperar-te i no pas per actuar.

dijous, 25 de juny del 2009

Coti? Qui coi és Coti?

Una noia d'uns 14 anys s'acosta a l'escenari durant el concert.
-Oye, ¿vais a poner música moderna? - Diu amb aquella deixadesa característica de l'edat del "pavo".
-Sí, más tarde...
-Ah, bueno, vale. Oye... ¿Eres Coti?

A causa dels cabells que duc, m'han dit de tot: Enrique Bunbury, Bob Dylan, Mika, Jim Morrison o (argh!) el cantant de Pereza. Fins i tot un cop em van dir que m'assemblava al Jordi Batiste (de Maquina!) al Canet Rock, però em va semblar una pedanteria (a banda que tinc un contacte molt fiable que m'ajudaria a corroborar-ho).

Tot i així, les comparacions amb Coti triomfen per golejada. Fins fa relativament poc no coneixia res d'aquest cantant argentí, de manera que la primera vegada que m'ho van dir vaig quedar perplex. Després vaig recordar que era el paio que cantava allò tan prescindible de "nada de esto fue un error" (oooh..) amb la reina mexicana del lip gloss (Paulina Rubio) i la mexicana amb l'afinació més erràtica (Julieta Venegas), i ja em direu...

Em sorprèn que la gent es prengui la llibertat de dir-m'ho directament, com si a mi també m'hagués de fer gràcia o com si me n'informessin: "es que te pareces un puñao..." Doncs molt bé. Tot plegat acaba resultant una mica molest, més que res per la insistència. El súmmum va ser en un concert l'any passat, no recordo on, on una colla d'adolescents a primera fila va començar a corejar "Coooti, Coooti". Em va costar una estona entendre el que deien...

Després del diàleg que transcric al principi, que va tenir lloc la passada revetlla de Sant Joan, m'he plantejat seriosament fer un canvi de look. Ja ho sé, sóc així d'influenciable. Quan penso que una de les moltes raons que em va fer decidir a tallar-me els cabells (quan els duia ben llargs) va ser una comparació... Però aquell cop, la comparació era amb Rosendo. Santa paciència...

dilluns, 22 de juny del 2009

El camí del samurai

Abans d'entrar a tocar en l'orquestra, tocava en grups de rock amateur. Actuàvem en directe de tant en tant i els concerts no passaven mai de l'hora i mitja. Els temes eren originals del grup, i la identificació amb el repertori era molt estreta. Aquelles cançons les havíem parit al local d'assaig. Els concerts es convertien en una descàrrega de tot allò que dúiem a dins, i no ens importava acabar baldats o, en el meu cas, quedar-me gairebé afònic. Havíem deixat la pell a l'escenari, ja tindríem temps per descansar.

L'orquestra implica actuacions freqüents, que a l'estiu poden ser diverses nits seguides. Les actuacions tenen una durada mínima de tres hores, que es pot allargar mitja hora més. El repertori, com és de versions, no sempre és del gust de tothom, i algunes cançons de préstec poden no entusiarmar-te o fins i tot fer-te tírria. D'altres són divertides de tocar o cantar, però la implicació emocional de pare de la criatura, com als grups de rock en què estava, ha desaparegut.

On vull anar parar? Doncs que amb l'orquestra tens concert aquesta nit, l'endemà i potser l'altre, i que has de pensar de no desgastar-te excessivament per estar en bones condicions els dies següents. Implica que has de dosificar les forces per les més de tres hores d'actuació i que has de fer bona cara i cantar amb ganes totes les cançons, tant si t'agraden com si no.

Després hi ha la gent. A l'estiu pots arribar a tocar davant de moltíssima gent, de totes les edats i preferències. Et demanen rumbes o heavy metal, t'escridassen, potser se t'enfilen a l'escenari i t'intenten arrabassar el micro, potser et llancen alguna cosa que et passa fregant l'orella, fins i tot alguna noia pot arribar a desenvolupar una fixació per tu... Has de tenir el cap fred i, si s'escau, ser ferm, però no malcarat. No convé, a més a més, perquè no tens camerino ni res per l'estil, i no pots escapar-te o aïllar-te. Quan baixes de l'escenari estàs amb el públic, i has de provar de ser amable i receptiu, tant a sobre com fora de l'escenari. Al cap i a la fi, la teva funció és la mateixa que, per exemple, la gent de la barra: estàs al servei d'una festa major i confien que els ho faràs passar bé.

Totes aquestes intuïcions comencen a obrir-se pas i a crear la sensació que, per fi, estàs aprenent l'ofici. Aprens a ser una mica més pacient, una mica més humil, una mica més comprensiu. Prescindeixes de recórrer a demostracions de tècnica i d'altres necessitats del teu ego, i fas servir el cap per fer una bona actuació malgrat els imprevistos, el lloc de l'actuació, l'estat d'ànim, la llarga durada dels concerts, les deficiències de so, el cansament acumulat, etc.

Tot això es pot aprendre per molts camins, i les orquestres de festa major són un camí com qualsevol altre. Jo me'n reia, d'aquells músics amb americanes llampants que tocaven temes tronats als pobles, però també has d'estar molt centrat per suportar tant de tràfec. O això, o et tires directament a la beguda, que també passa.

De tot això i més, l'Edu (bateria) n'hem parlat seriosament i en conya, i ho vam anomenar el camí del samurai, en referència al camí de perfeccionament espiritual i de submissió (a l'amo, la missió, el destí i el codi de conducta) que seguien els samurais. És una comparació exagerada, és clar, i per això mateix la trobem graciosa, però de vegades sí que aprens coses en moments insospitats o veus que l'actitud que tens davant de situacions desfavorables pot tenir beneficis més endavant, que cal esperar i descobrir l'ensenyament ocult. De vegades és pura resignació amagada darrere d'una impostura de pequeño saltamontes, però a mi m'ha servit per no perdre els estreps en alguns moments.

Tot plegat em recorda a una situació que de tant en tant es produeix a la tira còmica Calvin & Hobbes. Quan en Calvin remuga quan se li encomana una activitat pesada o avorrida, el pare l'intenta fer veure el profit que té l'activitat en la seva educació, i li diu "this builds character" (això forja la personalitat). De la mateixa manera, de vegades l'Edu i jo ens hem donat ànims o ens hem carregat de paciència davant d'una situació pesada i inevitable tot dient-nos: "nano, és el camí del samurai!"

Es poden fer moltes comparacions amb camins d'aprenentatge. De fet, moltes vegades, quan algú em ve a demanar alguna cançó o altres exigències sobre les quals no tinc cap poder de decisió, tinc ganes de dir: "I a mi que m'expliques, si jo només sóc un padawan!" Però aquests ja són uns altres referents...

dilluns, 15 de juny del 2009

De què deuen riure? (Rubí, 13/06/09)

El públic als nostres concerts reflecteix en bona part la composició del barri o el poble on anem. Això vol dir que també s'hi acosten nouvinguts d'Amèrica Llatina, del Magrib o de l'Àfrica subsahariana. Tot i això, no sé si per simple curiositat, per timidesa o per no deixar-se veure massa, aquestes persones acostumen a quedar-se en segon pla i es miren la festa de lluny.

De vegades penso quina opinió tenen de les nostres celebracions populars. No dic ja les tradicions populars, sinó els muntatges que s'organitzen a les festes majors: les fires, les barres al carrer, els petards i el soroll, els horaris intempestius de celebració, els concerts i altres espectacles.

I parlant d'altres espectacles, aquest dissabte passat vam tocar al barri de Can Fatjó de Rubí, i entre el primer i el segon passi del concert ens van dir que hi hauria l'espectacle d'una "parella sexy". Com és d'esperar, aquest eufemisme no amagava cap altra cosa que un striptease femení i masculí, un espectacle que vaig poder veure en circumstàncies similars una vegada a Les Corts.

Com aquell altre cop, la gent es va afanyar a agafar lloc a les primeres files, i els músics ens vam retirar al control de so, darrera de tota la gent. Després d'un striptease femení integral però força insípid, va pujar el boy. Al costat nostre hi havia una colla de negres africans que es miraven l'espectacle a distància tot encuriosits. En aquell moment vaig provar d'imaginar què devien pensar de nosaltres i de tot aquell espectacle. Potser es deuen pensar que som una colla de reprimits, se'm va acudir.

Finalment va arribar el moment més esperat: l'stripper es va treure el tanga i el públic femení va embogir. Algunes senyores feien uns esgarips a mig camí entre un crit i una rialla com de vegades fa el públic d'aquells casposos programes de televisió d'humor.

Jugant amb un mocador de seda blanc, el noi insinuava una eina de proporcions descomunals. Els africans van esclafir a riure, i mentre el boy anava deixant entreveure els seus atributs, ells no paraven de riure i ballar lleugerament al ritme de la música.

El Guillermo, un dels muntadors, em va fer notar això mateix. "De què deuen riure?", em va preguntar. Tal com m'ho va preguntar, amb aquella cara d'angoixa, ho vaig entendre a l'instant. Em va agafar el riure: tantes teories sociològiques que m'estava empescant i no se m'havia acudit que potser realment es reien de la mida d'allò que treia el cap sota el mocador de seda. Potser pensaven: "tan excepcional és per aquesta gent que ho han convertit en un espectacle?"

Glups!

dimecres, 10 de juny del 2009

Prohibit cantar

Fa un parell de mesos, sortint de l'assaig amb l'orquestra, l'Edu (bateria) i jo anem a dinar a un restaurant xinès tot pensant en quines cançons podem versionar per tocar el proper estiu. Això no depèn de nosaltres totalment, però sí que podem fer-hi propostes.

No sé com, acabem fent una relació de singles dels Oasis. Com l'Edu no coneix els títols, li vaig taral·lejant (que no cantant a ple pulmó) cada cançó. El restaurant és pràcticament buit tret d'una taula darrera de l'Edu on hi ha dos nois joves vestits amb granota d'operari i que han arribat després de nosaltres.

Tot d'una, el noi de darrera de l'Edu es gira i em diu:

-Perdonad, perdonad, sin ánimo de molestar: ¿vais a estar cantando toda la comida? Lo digo porque si os vais a pasar toda la comida cantando, pues me lo decís y me cambio de mesa ¿sabéis? Que llevo un dia que pa qué, que voy como una moto, así que si vais a cantar todo el rato, pues me lo decís y me cambio ya...

D'acord que tenir algú a la taula del costat imitant la veu nasal dels Gallagher, encara que sigui fluixet, és incòmode, però molt més irritant és el fil musical del restaurant, una musiqueta MIDI naïf i Lo-Fi. Ho trobo tot plegat una mica surrealista. Malgrat que diu que ho fa "sin ánimo de molestar", el paio parla de forma molt agressiva.

Molt tranquil·lament, li pregunto com és possible que li molesti més que taral·legem trossets de cançons que no pas que parlem a crits, i el paio es repeteix gairebé fil per randa, que "si tenemos previsto cantar durante toda la comida". Quina bestiesa, penso, i limitant-me a contestar la seva pregunta, li responc que no ho puc preveure, si cantarem durant tot el dinar, que tot depèn de cap on ens dugui la conversa. Per sort per mi, el paio no sembla captar la provocació i es continua reiterant, i estic a punt de dir-li que sí, que se'n vagi a una altra taula i ens deixi en pau, però té pinta d'estar una mica grillat i no forço la situació.

-Inaudito...-, diu l'Edu quan el paio es torna a girar cap a la seva taula.

A l'era del karaoke i del SingStar, d'Operación Triunfo i els revival dels musicals, a alguns encara els molesta sentir algú cantar (més aviat, taral·lejar, i a un volum baixet, pobre de mi)... O potser és precisament per això?

A banda de les conyes que farem a costa del nostre veï antimusical (procurant que no se n'assabenti), la resta del dinar serà per constatar com és de difícil estar-se de cantar quan només se t'acuden cançons i més cançons, com l'amanerat fill d'aquell senyor feudal a "Els cavallers de la taula quadrada" dels Monty Python, que cada cop que obria la boca pretenia iniciar un número de musical.

dimarts, 9 de juny del 2009

Crisi també aquí?

La programació de concerts de l'orquestra és força fixa i es confecciona amb molta antelació. Com aquesta orquestra repeteix sovint a les festes majors any rere any, és fàcil saber on tocarem l'any que ve.

El Toni, que porta aquests maldecaps organitzatius, m'explica que, sovint, en acabar un concert de festa major, el representant o els organitzadors ja confirmen (de paraula) que l'any que ve tornarem a tocar allà, de manera que la data ja es reserva en aquell mateix moment. Per això, a molts mesos vista ja sabem a grans trets on anirem a tocar el proper estiu.

Però aquest any, a diferència dels anteriors, no et pots acabar de refiar de la programació. El Toni té penjat al web un quadre amb els dies o bé contractats o bé reservats, perquè ens els anem planificant. És un quadre que els anys anteriors amb prou feines variava. Quan veies que un dia tenia una "X", ja et podies oblidar de fer-hi plans: en algun lloc o un altre tenies concert.

Aquest any, cada cop que el consulto veig algun canvi i alguna sorpresa. Les "X" que marquen dies de concert apareixen i desapareixen, o bé canvien de dia. Aquest any, per exemple, no tocarem a Verdi a l'inici de les festes de la Vila de Gràcia, després que l'orquestra hi ha tocat 13 anys seguits. En comptes de nosaltres, sembla que tindran un grup d'havaneres. A més a més, altres concerts confirmats de paraula l'any anterior s'han anul·lat. En vistes d'això, en Toni ha contractat actuacions a terres més o menys desconegudes per aquesta orquestra, com pot ser el Prepirineu lleidatà. D'altra banda, alguns organitzadors es fan el ronso a l'hora de confirmar una reserva que tenen amb l'orquestra. La confirmació o l'anul·lació pot arribar tan tard que no deixi marge de maniobra per trobar un altre concert aquell dia, com ha passat aquest cap de setmana passat, un dissabte que l'orquestra tenia reservat i que ha quedat en blanc perquè els organitzadors de la festa no es van dignar a notificar amb prou antelació que el concert s'anul·lava.

La raó de tot plegat? La famosa crisi, òbviament. Algunes comissions de festes veuen com se'ls redueixen els pressupostos o com aquests no s'acabaran de confirmar fins a última hora. He sentit a dir que alguns concerts s'han "venut" (contractat) molt rebaixats, tot i que els músics cobrem el mateix per cap. Segurament, n'hi ha de barruts que aprofiten el clima d'acolloniment general per fer-s'ho venir bé. De feina en continuem tenint, però les previsions ja no són tan fiables com acostumaven a ser.

De moment, apuntaré a l'agenda les dates de concert amb llapis, per si de cas, i ja veurem com acaba resultant l'estiu. Sort que en el pitjor dels casos ens podrem dedicar a anar a la platja i prendre el sol, que és una activitat d'allò més econòmica.

dijous, 4 de juny del 2009

Assajos calents

Els assajos són necessaris i saludables. Permeten practicar les cançons i que ens veiem les cares. Crec que aquestes són les dues grans funcions, però no se n'ha d'abusar i s'han de portar amb consideració: si fem servir els assajos per aprendre cançons que no ens hem mirat a casa o per relacionar-nos, sortir de casa, etc., podem esgotar la paciència d'altres membres que no tenen aquesta visió o aquestes urgències.

Els assajos demanen comprensió, tant des d'un punt de vista musical com humà. Musical, perquè de vegades les coses no surten a la primera, perquè cal insistir en una part o en un instrument que no és el teu i t'has d'esperar pacientment que es desencalli la situació. Humà, perquè de vegades es produeixen xocs d'opinions o personalitats i els ànims es poden arribar a escalfar molt.

Posem que a algú no li agrada la cançó que ha de tocar, o bé no està d'acord amb un arranjament (com ha passat avui) o se sent qüestionat per algun motiu. (Emprendre una cançó nova pot fer aflorar moltes inseguretats que portes a sobre en aquells moments, ho sé per experiència, i has de saber discriminar entre allò que t'irrita sentir internament i allò que reps de fora.) Aquesta persona fa un comentari més o menys encertat, o directament pixa fora de test, un altre el replica (perquè ara és aquest altre qui se sent qüestionat, potser) i s'enceta una discussió interminable. Es creen discussions paral·leles fins que sovint el Toni (baix), que fluctua entre una vehemència que trobo molt necessària i un desànim taciturn, ha d'acabar alçant la veu. Com a escola.

A l'assaig d'aquest matí ha passat això. El Manolo (teclat), obcecat amb un passatge que ni li fa el pes ni s'ha après, no admetrà mai que no se l'ha mirat bé (i mira que n'és de fàcil). Si li fas la més mínima insinuació d'aquest fet, prepara una bona carretada de merda i engega el ventilador. Els minuts passen sense que se solucioni res. Jo he de marxar aviat, m'impaciento pensant en la feinada que tinc aturada (perquè ara per ara sóc l'únic que treballa al matí). Hi afegim que com a mínim dos de nosaltres teníem l'esperança que el d'avui fos el darrer assaig oficial de la temporada i ja tenim els ingredients per agafar una enrabiada del tipus "Si jo ja em sé totes les cançons, què faig perdent el temps aquí?!"

Avui he perdut la paciència i he decidit mostrar-me inflexible: aquest mes ja no puc sacrificar cap més matí per venir a assajar. I és la pura veritat. No m'agrada perdre els estreps, però em penso que he estat prou flexible i comprensiu amb el ritme d'assajos.

Al cap d'unes hores, em sento una mica responsable. Si tenim aquests guirigalls, és perquè la nostra formació és d'allò més democràtica, que ens posem d'acord sobre el repertori, la planificació dels assajos, que podem parlar lliurement allò que pensem. És una característica molt important i valuosa dins del món de les orquestres, en què sovintegen actituds potser més "professionals", però molt més tiràniques. I què carai, si tots em cauen la mar de bé i no vull escridassar ningú (potser no he escridassat ningú, però m'he quedat amb aquesta sensació). I això ja m'ha passat un parell de cops.

El camí del samurai em planta paranys ben subtils...

dimarts, 2 de juny del 2009

Actuació a la Prosperitat

Comença la temporada pròpiament dita. Si bé ja fa unes setmanes que comença a haver-hi concerts més sovint, uns quants indicadors em fan dir que aquest cap de setmana passat, al barri de la Prosperitat ("la Prospe" pels locals) de Barcelona, va començar la temporada d'estiu. Son aquests:

1) El nivell etíl·lic de cert públic assistent: un paio del públic ens va intentar ruixar amb una xibeca sacsejada, n'hi havia algun altre que, tot excitat, picava amb la mà les taules de l'escenari. Gent que cantava els riffs de guitarra tot fent "lo, lo, lo, lo".

2) La naturalesa de les peticions musicals: per exemple, Eskorbuto.

3) Els actes de vandalisme: algú va robar la bobina que fem servir per enrotllar el cable que connecta la taula de so i l'escenari. És un rodet de ferro atrotinat que pesa una barbaritat. Incomprensible.

4) La reaparició d'allò que s'ha anomenat freaky fans: gent del públic un pèl inquietant que ens segueix concert rere concert. A mi aquest simple fet ja em resulta inquietant, perquè no veig quin interès pot tenir veure un repertori gairebé idèntic d'un cap de setmana a un altre.

5) La batalla per aconseguir una cervesa gratis a la barra: la desconfiança cap al músic és directament proporcional a la magnitud de la festa major.

6) Diàlegs surrealistes amb el personal, com el que vaig tenir amb un imitador d'Elvis que demanava si tocaríem rock & roll (devia voler pujar a cantar alguna cosa), o com el que vaig tenir amb aquest altre personatge:

- ¡Hey, ese cantante! ¡Muy bien, chaval!- em diu un paio en samarreta de tirants i que no té ni una dent a lloc quan estic assegut a les escales de l'escenari en acabar el concert. Li dono les gràcies per "l'elogi" i continua: - Oye, ¿no nos puedes sacar unas cervecillas para los colegas? Que estamos en la calle...
- Qué va - li dic jo, - si tenemos que pagar por ellas...
- ¿Seguro? - Em diu el paio arrufant una cella.
- Seguro, tío...
- ¿Y no tendrás un eurillo que darme...?

Quan els famosos diuen que ho "donen tot" quan actuen, es deuen referir a això?