dimecres, 29 de juliol del 2009

En rigorós directe

Les orquestres, com qualsevol negoci, busquen maximitzar el beneficis i minimitzar les despeses, encara que això de vegades vagi en detriment de la qualitat de l'espectacle. El nombre de sous que cal pagar (músics, tècnics, muntadors) en una formació és crucial per determinar el marge de benefici i la flexibilitat per negociar el preu d'un espectacle, tant si et collen amb el pressupost com si estàs disposat a rebentar preus.

L'aparició i perfeccionament dels sintetitzadors i el MIDI van permetre començar a prescindir d'alguns músics a dalt de l'escenari. En un moment donat, per exemple, una secció de vents podria ser substituïda per un teclat amb més o menys fortuna. Posteriorment alguns es van començar a atrevir amb les bases programades, és a dir, enregistraments d'instruments, generalment de la bateria, en què només calia tocar-hi a sobre. "Ja posats," devia pensar més d'un, "per què no hi afegim el baix, els vents i així no ho hem de tocar en directe i pagar més músics?" Aleshores les formacions petites, com ara trios o duets, poden oferir un espectacle amb una gran varietat de timbres per un preu irrissori.

En un moment donat això se'n va anar de mare (i encara dura) i van aparèixer formacions de pocs membres en què tot excepte la veu estava enregistrat. Un espectador amb certes nocions de música es mirava un pèl molest com el guitarrista no semblava canviar d'acord al ritme de la cançó. Un amic meu, un gran baixista, es va trobar amb això quan li van indicar que fes veure que tocava el baix, i es moria de vergonya als concerts, fins al punt de girar-se d'esquenes quan se sentia massa observat.

Però allò que als organitzadors o als representants els havia anat tan bé, com era contractar o oferir espectacles a baix preu, se'ls girava en contra: els organitzadors patien una desil·lusió en veure que allò que havien contractat i que feia tan bona pinta a les fotos promocionals era un xumpa-xumpa enllaunat insofrible, i sorgien suspicàcies de tipus "Què és el que hem comprat?". Les formacions podien ser barates, però si la picaresca havia dut a portar-ho tot enregistrat prèviament, més econòmic resultava tirar pel dret i punxar discos (a més a més, no s'ha de desestimar el poder dels músics de sagnar el bar amb les seves constants peticions...)

Segurament per això, l'Associació Professional de Músics de Catalunya (MUSICAT) va crear el segell de garantia de música en viu 100% directe. Amb aquest segell s'identifiquen les formacions musicals que interpreten música en viu i en rigorós directe, sense utilitzar seqüències automàtiques, acompanyaments rítmics i harmònics, ni cap tipus de música programada. Cal complir i signar unes condicions per poder lluir aquest segell a l'escenari o al material promocional de la formació. La nostra orquestra hi està adscrita, i m'agrada fer-ho notar a les acaballes dels concerts, quan presento la banda... Tot i que, si aquell dia hi ha hagut més badades que de costum, de vegades no em puc estar de dir: "per bé o per mal, tot això que sentiu està tocat en directe..."

dilluns, 27 de juliol del 2009

Escapada als Pirineus

Actuació divendres a Sant Julià de Lòria, Andorra, i a Vacarisses l'endemà. Com a novetat, ens vam quedar a dormir a Andorra. Pot semblar una obvietat, però algun cop hem tornat de llocs més llunyans la mateixa nit.

Vam compartir escenari amb la banda Taxman. Aquest cop, igual que recentment a Banyeres del Penedès, vam intercal·lar passis i vam tancar la nit nosaltres poc abans de les 6 de la matinada. A quarts de 7 ens n'anàvem a dormir i a les dotze deixàvem l'habitació, que compartíem l'Edu (bateria), el Pedro (guitarra) i jo.

Ni els aires de muntanya ni res van aconseguir aigualir les personalitats: el verborreic, l'irritable, el lànguid, el taciturn, el dispers, l'eufòrico-depressiu, van haver de conviure durant un bon grapat d'hores. Ah, la convivència... Passar hores al cotxe, compartir habitació d'hotel, baixar a esmorzar i trobar-te tota la gent de l'orquestra de bon matí reclama en alguns moments dosis de paciència.

Vam fer quatre compres ràpides i vam començar a baixar. Al cotxe, l'un que no callava ni a sota l'aigua ("m'explotarà el cap", se'm va escapar durant l'hora de dinar, però evidentment no es va donar per al·ludit, i xerra que xerraràs); l'altre, l'etern cansat, mirar-lo era deprimir-se.

Per sort, després de dinar, prop de Martinet de Cerdanya, vam baixar a remullar els peus al Segre. Aquell va ser el millor moment. Llàstima, però, que no fos prou fondo per submergir-s'hi un mateix o per ofegar algú, perquè les llargues explicacions, acompanyades de demostracions, sobre la tècnica de llançament de pedres dels pastors m'estaven desfent el cervell ja.

No sé si va ser perquè portàvem moltes hores junts o per les poques hores que havíem dormit, però al concert de dissabte hi va haver males cares i alguna discussió. Vaig arribar a a casa amb un regust estrany i nou que em va fer qüestionar-me certes coses.

D'aquí a dues setmanes passarem 3 nits seguides fora de casa. Ja tremolo.

diumenge, 19 de juliol del 2009

Zzzt!! L'electricitat

Qui no pot explicar alguna enrampada, sigui quina sigui? L'electricitat és a tot arreu, i en la música en viu, encara més.

Llum i so, milers de vats de potència, cables penjant, cables per terra, i suma-hi la traïdora electricitat estàtica.

Jo n'he patit més aviat poques, d'enrampades, i encara menys últimament, que faig servir micro inalàmbric. Tot i que encara de tant en tant m'espetega als llavis el micro del Toni (que va amb cable), quan li agafo el baix i passo a ocupar el seu lloc.

Un cop a les festes de Sants, després d'una pluja que fins a últim moment amenaçava de suspendre l'actuació, no podia ni tocar el micro. Les enrampades eren força molestes, i quan eren als llavis resultaven poc menys que doloroses. El Toni i el Paco (el tècnic de so) em deien que era cosa de les botes que duia. Deien que la goma de les soles no deixava descarregar l'electricitat. No ho entenc: quan se suposa que he de portar calçat conductor i quan calçat aïllant? Segons si la càrrega "ve de dalt o de baix", em responia el Paco, i en tots dos casos, si ets el darrer extrem de la càrrega, zzzt! Al final, l'Adolf (saxo) i jo ens vam intercanviar les sabates (una cosa molt agradable, humides com les teníem tots dos per la pluja) i fins que no es va assecar una mica l'ambient vaig cantar amb els seus mocassins blancs d'estil italià.

Un altre cop va ser més intens. A sobre de l'escenari hi havia unes banderoles de plàstic que penjaven per sobre de la pista de ball. Només aixecant la mà les podia tocar. El lloc estava envoltat d'una pineda i es notava la humitat a l'ambient. Mentre gesticulava tot cantant Bye Bye de David Civera, vaig tocar aquelles banderoles humides amb la mà i vaig notar una descàrrega al cap i al clatell que em va deixar estabornit. Em vaig girar d'esquenes i sort que vaig palpar la tarima de la bateria i m'hi vaig repenjar, perquè el cap em rodava i ja em veia a terra. El Toni va acabar de cantar la tornada i en uns segons em vaig refer, però em va quedar una sensació d'allò més estranya durant força estona.

El Paco, que a banda de tècnic de so, és instal·lador i reparador de sistemes de llum i so, ens ha explicat moltes enrampades que ha patit, i s'enduu de moment l'ensurt més gran que he presenciat. En un concert a Banyeres del Penedès, de sobte va marxar el corrent del sistema de llums, i va córrer ràpidament a inspeccionar el quadre elèctric on estava connectat el nostre equip, cosa que només fa si l'electricitat de la burra (el generador elèctric) està desconnectada. Quan va obrir la portella del quadre es va produir un espetec fortíssim, i durant un segon vaig veure el Paco envoltat d'una llum blanca. Tot seguit la plaça va quedar a les fosques. Per sort, el Paco va resultar il·lès. Resulta que a la portella metàl·lica del quadre hi havien penjat la clau amb una cadeneta, i en obrir-la, la clau va tocar una de les fases i es va produir el cortocircuit. La clau i la cadena estaven roents.

El Guillermo, un dels muntadors, m'explica que, en una orquestra on va treballar, un cantant es va quedar enganxat al micro en una enrampada salvatge. Diu que era un paio pompós que ho cantava tot amb aquella veu engolada de tenor afectat, i ja feia temps que li tenien ganes. Però va ser un accident, assegura...

dilluns, 13 de juliol del 2009

Amb el sol de cara (Banyeres del Penedès, 11/07/09)


Aquest dissabte passat vam estar a Banyeres del Penedès amb la denominació de Covers. Va ser una nit llarga.

Tocàvem dues formacions. Encetava la nit el grup Babbel, després fèiem nosaltres la primera part, tot seguit hi tornaven ells i tancàvem nosaltres cap a les 6 de la matinada.

En un dels costats llargs de la plaça teníem nosaltres l'escenari, i en un dels costats curts tenien el seu els Babbel, així no calia fer canvis d'escenari i just quan acabaven els uns, començaven els altres.

I a esperar. Vam allargar la sobretaula del sopar tant com vam poder i a la pausa, és a dir, quan l'altra formació feia la segona part, jo ja no sabia què fer, si prendre una cervesa, un cafè, fer una becaina sobre la moqueta de la bateria... Vaig seure amb el Toni (cantant i baix) i vam estar mirant l'actuació. Em va fer notar que el cantant, un senyor amb barba i cabells blancs, era una mena de llegenda viva en el món de les orquestres. El Vicenç (em penso que es deia) havia tocat durant vint anys a l'orquestra Volcán, una formació molt potent de Lleida (un dia podríem parlar sobre els noms de les orquestres, que tenen molta tela...). Renoi, potser s'ha fet gran, però conserva una veu impressionant... I jo aquell dia vaig deixar anar més galls que en tota la temporada. En fi, potser era el cansament, perquè cap a quarts de sis de la matinada, mentre tocàvem, em venia aquella son invencible que coneixen els qui alguna vegada han patit jet-lag.

Cap a quarts de vuit vam fer via cap a Barcelona. El sol ja es dreçava implacable davant nostre. Quan toquem pel Penedès, cosa que passa sovint, sé que la tornada serà enlluernadora, literalment parlant.

diumenge, 12 de juliol del 2009

La màquina de fer fum



Què és això? El motor d'una barca? Un tub d'escapament de tuning? Una metralladora? La maqueta d'una nau de càrrega de Star Wars?

No, és una màquina de fer fum, els malson d'alguns membres de l'orquestra.

Com que els concerts han de ser atractius tant a la vista com a l'oïda, el fum ajuda a potenciar els efectes de la il·luminació. D'aquesta manera s'escampen les taques de color, es distingeixen els feixos de llum dels canons de llum direccional, etc. Els nens petits a primera fila salten i estiren el braç tot provant d'atrapar els nuvolets de fum que se'ls tiren a sobre.

De màquines de fum n'hi ha de moltes menes. Algunes són petites com una capsa de sabates i prou bé que fan la feina, però aquest monstre pesa una tona i té una potència desmesurada. La màquina té un control remot que l'activen de tant en tant els muntadors des del control de so, però diuen que els costa molt fer-la anar amb suavitat, perquè no té terme mig: o bé fa nuvolets minúsculs com la pipada d'un hòbbit, o bé deixa anar un raig com si acabés de passar un reactor per darrere de l'escenari.

La màquina de fum s'acostuma a col·locar darrere o en un flanc de la tarima de la bateria. Controlar com es distribueix el fum a l'escenari és un imponderable que gairebé necessitaria l'ajuda d'un meteoròleg. Hi ha dies -pocs- que gairebé no la notes i d'altres que et trobes cada dos per tres immers en una nuvolada blanca. Segons com bufi el vent, quina humitat o temperatura ambient hi hagi, el fum anirà cap a un cantó o l'altre. Algú es queixa que el fum va cap a ell tota l'estona i un muntador canvia l'orientació de la màquina, i aleshores torna a canviar el vent i qui es queixava torna a rebre tot el fum.

És curiós veure les formes que fa el fum segons el lloc. En llocs interiors amb calefacció, per exemple, el fum acaba formant una capa a mitja alçada de la sala, com l'atmosfera contaminada d'una gran ciutat. Algun cop també ha saltat l'alarma contra incendis amb el primer raig de fum.

Els que més es queixen del fum, inocu o no, d'aquesta andròmina són l'Edu (bateria) i el Pedro (guitarra). Aquest cap de setmana passat, l'Edu va baixar de la bateria un moment a estirar les cames aprofitant que la cançó que començava aleshores tenia una introducció llarga sense bateria. Hi ha haver un raig de fum i diu que es va desorientar de tal manera que va tornar a pujar a la tarima a les palpentes, sense saber si dalt es trobaria el seient de la bateria o un timbal. El Pedro, que, per dir-ho suaument, és un pèl aprensiu en temes de salut, diu que té asma i que quan torna a casa els dies de concert té els bronquis carregats de la fumarada, i per això tot sovint canvia la posició de la màquina sense que ningú no el vegi.

Als saxos, que fan servir partitures, i a mi, que de vegades necessito tenir alguna lletra al davant, la llei de Murphy fa que ens envaeixi una espessa onada de fum just quan necessitem fer una llambregada al paper.

Normalment el fum es distribueix prou bé, malgrat moments crítics en què sembla que t'ofegues, però potser la millor manera seria idear una máquina que fos com una mena d'aspersor. Potser tenia aquesta idea el Dimas, un dels muntadors esporàdics més veterans -i una bona peça-, en un concert a les festes de Gràcia. En ple concert me'l vaig trobar dempeus darrera de la bateria, sostenint aquesta maquinota a l'alçada dels malucs i ruixant d'esquerra a dreta l'escenari. Reia ensenyant les dents i tenia els ulls ben oberts, una cara a la qual qualsevol llegiria un cert sadisme, com una mena de Rambo matant amb llançaflames tot el que es belluga davant seu.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Astres

Als concerts, de vegades em recordo de L'Odissea, i no perquè compari el periple d'Ulisses amb el llarg retorn a casa de les nits d'actuació, sinó pel vague record que tinc de les referències astronòmiques que hi fa Homer.

Per exemple, dissabte passat, just abans de començar el concert veia com, des de l'escenari, la lluna s'alçava tímidament a l'esquerra, amb prou feines per sobre de l'horitzó. Quan ja recollíem les coses, la lluna havia viatjat força i estava ben alta, ja cap a la meva dreta. Quan hi ha concert a l'aire lliure i l'escenari està orientat cap al sud, observo que, segons la fase, la lluna fa un arc més o menys pronunciat en el cel. De vegades em faig una mena de juguesca: "quan acabem de tocar calculo que estarà allà dalt", i em fixo un punt imaginari al firmament. Deuen ser les restes d'aquells jocs instrospectius de la infantesa. Els clàssics parlaven força del trànsit dels astres, i pregaven perquè viatgessin lentament o ràpidament segons els seus desitjos. Els carros de la nit i el dia, que s'encalcen eternament.

L'altra referència inevitable són, com no podia ser d'altra manera, els rosats (o pàl·lids) dits de l'aurora, que esquincen l'horitzó nocturn, una referència que a Homer li devia agradar molt, perquè recordo que l'emprava sovint: el trenc d'alba, la tímida irrupció del dia, que sovint es produeix quan tornem ja cap a casa.

Res, que un es posa poètic de vegades...


http://escenari.blogspot.com/

dilluns, 6 de juliol del 2009

La senyera

Quan arribes al lloc del concert i no coneixes quina festa s'hi farà, pots observar diversos indicis per fer-te una idea de com serà el concert. Per descomptat, la primera pista és el repertori per aquell dia, que el Toni ens envia per correu uns dies abans i que confecciona segons la seva experiència o el que li explica el representant, però n'hi ha d'altres.

Les dimensions del bar són un altre factor. Si l'únic bar és una petita barra exterior col·locada davant del bar de la plaça, per exemple, ja pots comptar que no hi vindrà gaire gent. Ara, si veus que estan muntant una barra de 20 metres de llarg amb una caseta apart per vendre els tíquets, ja et pots preparar i sopar fort.

Les dimensions de la barra van íntimament lligades amb l'oferta de lavabos. Hi ha molta diferència entre que només hi hagi el lavabo del bar de la plaça a trobar-hi una filera de cinc o sis d'aquells lavabos portàtils de plàstic.

Després tens els baixos de l'escenari, que et poden dir molt sobre com serà el concert. Si l'escenari és alt i flanquejat amb tanques metàl·liques, vol dir que vindrà força gent, majoritàriament jove. Si a sobre les tanques metàl·liques estan disposades en ziga-zaga, vol dir que t'espera una multitud bastant torrada.

En canvi, quan els baixos de l'escenari estan tapats amb tela de senyera, tinc la idea preconcebuda que el concert serà senzillet i per a gent gran: quatre pasodobles, quatre chachachàs i au, cap a casa. Al final no resulten ser tan patxangueros com em pensava inicialment, però sí que són agraïts, perquè l'ambient és molt familiar i cordial. Aquest cap de setmana han coincidit dos escenaris amb aquesta decoració, l'un a La Bleda, a Sant Martí Sarroca (el Penedès), i l'altre a Can Fossalba, a Hostalets de Pierola (l'Anoia).



http://escenari.blogspot.com

divendres, 3 de juliol del 2009

Sant Pere de Ribes [28/06/09]

Revetlla de Sant Pere a Sant Pere de Ribes, a la plaça Marcer, darrere de l'església. Tocàvem en segon torn. El primer torn l'ocupaven els CatRock, una banda que fa versions de rock en català. Nosaltres ens fèiem dir Covers, una denominació alternativa que ja explicaré. Cap a quarts de quatre de la nit (!) vam fer el canvi d'escenari i vam tocar nosaltres, després de més de 5 hores entre la prova de so i l'actuació, un temps durant el qual vam anar a sopar, vam fer algun got i vam xerrar fins no saber què dir. Semblava que estiguéssim esperant l'hora d'embarcar en un vol que no pas l'hora de tocar.


Tot prenent-nos una cervesa en un bar allunyat de la plaça, regentat per uns bolivians morts de son i amb ganes de tancar, entra un noi llarg i prim a comprar una xibeca. Quan ens veu tot ensopits ens diu: “¿Pero ustedes cuándo tocan?” El paio, que és uruguaià, ens ha vist fer la prova de so, recorda quin instrument toca cadascú i diu que té ganes de veure’ns actuar , que ja n'ha tingut prou de tant de rock català. Sembla prou simpàtic, i s’acomiada amb un “ahora los veo”.


Aleshores la plaça ja era plena de gent, la gran majoria adolescents, i corrien les ampolles de xibeca. Un públic tan jove –i borratxo- pot arribar a ser molt ingrat, perquè o bé passen de tu olímpicament o bé es posen molt i molt pesats.


Ara, que la primera intervenció de la nit no va ser a càrrec d’un adolescent precisament. Al final de la quarta o cinquena cançó em trobo que una dona, entrada en la quarentena, ha pujat per darrere de l’escenari i ve directa cap a mi. “Que no li puc fer un petó al cantant?”, diu, se m’abraça i em fa dos petons ben arran. “En aquest poble t’estimem molt”, s'empesca, i se m’agafa fort. Jo dic que gràcies i amb penes i treballs aconsegueixo que baixi de l’escenari, i ella i el seu manso es queden al lateral de l’escenari fotent-se el filet durant tot el concert. Més tard em demanarà pujar a ballar. Jo m’hi negaré: “si hi puja un, hi voldran pujar tots”, li diré, i ella em dirà molt seriosa: “que jo sóc gogó, eh?”


Després va haver-hi peticions d’allò més variades, com una noia que volia pujar a cantar i una parella de noies que volien pujar a ballar. Normalment s’acostaven al lateral de l’escenari i cridaven fins que els fèiem cas. Davant de l’escenari anava pujant gent, gairebé tots a la banda on era el Pedro (guitarra), trepitjant i esquitxant de cervesa els seus cables i endolls. Entre estrofa i estrofa m’hi havia d’atansar i dir-los a l’orella que fessin el favor de baixar, cosa que feien més o menys immediatament (sobre les formes de fer fora als espontanis, vaig escriure una cosa fa un temps).


Les primeres files criden molt, de tant en tant algú del públic encén una d’aquelles bengales de correfoc i salten tot d’espurnes a l’escenari (com estem elevats, les espurnes ens les mengem primer nosaltres). De les files posteriors vola algun got ple de cervesa, que cau fent força mullader a les primeres files. El volum de la música és salvatge...


Cap a la meitat de l’actuació, el Company (veu i saxo) està al meu lloc cantant “This Love”, de Maroon 5, i jo estic a la tarima dels saxos fent cors, quan de sobte veig un espetec blanc davant de l’escenari. Algú ha trencat una xibeca contra les taules de l’escenari, just a sota del Company. És l’uruguaià amb qui hem parlat abans al bar, que branda el coll trencat de l’ampolla i amenaça algú del públic. S’obre una rotllana al seu voltant, algú l’intenta reduir i tot es torna molt confús.


Pel que sembla, l’uruguaià ha perdut el seu objectiu, i s’enfila a l’escenari per veure-hi millor. No sé si encara duu a la mà el coll trencat de l’ampolla, però el paio sembla fora de si, camina frenèticament amunt i avall de l’escenari darrere del Company, que acaba de cantar tot acollonit l’última tornada de la cançó. De cop i volta el paio identifica el seu contrincant i s’hi llança daltabaix. El Toni (baix i cantant) demana per micro que s’acosti algú de la comissió de festes, i diu que no continuarem fins que els ànims no es calmin.


Aquí perdo el fil i al final no sé què se’n fa, d’aquell paio. Al cap de poc continuem el concert, però a mi m’ha quedat un regust estrany que no se'm passarà el que queda de concert.


La part de davant de l’escenari s’inunda de cervesa i vi de tetra-brik que la gent hi va deixant. Un borratxo prova d'aixecar una tanca per tirar-la a sobre de l’escenari, però un noi al seu costat li aconsegueix parar els peus. De l’ensurt em fuig del cap una estrofa. “Què pintem aquí?”, penso.


Acabem el concert a les 6:15 del matí. Ja és de dia i puc veure les cares desencaixades del públic. "No n'hi ha prou!", criden alguns encara. En acabar el Toni em confessa que per primer cop se li ha passat pel cap deixar la música. Em quedo estranyat i m’explica que abans, en la picabaralla per intentar reduir l’uruguaià, ha vist com una noia s’enduia un tall en una galta. Em quedo glaçat i ell continua: “podria ser la meva filla!”


Al cap d’una estona la plaça queda mig buida. L’escenari està ja mig desmuntat. Hi ha gent asseguda als portals, als bancs, dormida o catatònica. Estem desanimats o només cansats, però el Company ens aconsegueix fer riure quan, tot descamisat, s’acosta al davant de tot de l’escenari i crida: “¡Oootra, oootra...! Venga, va, pedid otra, ¿a que no hay huevos?”


Pels volts de les vuit del matí ens en tornem a Barcelona, juntament amb tota la processó de cotxes de la gent que entra treballar. M'havia oblidat que ja som a dilluns!