De trios i altres combinacions

S'acaba la temporada d'estiu, arriba la síndrome de Pink Floyd. La darrera parada és a Ripollet, on fa anys que l'orquestra hi toca dos dies: el concert de dissabte, més mogudet, i un concert més suau diumenge.

Aquest any, però, la crisi ha fet que l'organització contractés l'orquestra al complet una nit i que l'endemà s'acontentés amb una versió reduïda, més econòmica i sota una altra denominació. La solució, el trio. El Toni al baix i la veu, el Manolo al teclat i controlant les seqüències enregistrades, i jo, a la veu i la guitarra.

Els concerts en formació de trio o quartet no es comenten davant dels altres companys que no han estat cridats a treballar. És més, si no et pregunten res, es mantenen gairebé en secret. Com el Toni em va dir un cop, "ojos que no ven, corazón que no siente". Això em va fer sentir una mica esquirol el primer cop que m'ho van proposar, perquè jo no toco la guitarra a l'orquestra i em sentia que li estava prenent el lloc al Pedro, el guitarra oficial. El Toni em va dir que els pressupostos anaven tan justos que de vegades havien de fer aquestes solucions, i que s'estimava més algú que cantés a més a més d'ell (el Pedro no fa cors, vet aquí el meu avantatge competitiu, com qui diu).

Inicialment em penso que aquest diumenge hi havia d'anar el Company (saxo i veu) en comptes de mi, com sembla que han fet altres cops durant l'any, però el Toni s'ha decantat per mi vist el final de temporada que està tenint l'altre, que la nit anterior, per exemple, va fer tantes escapades al bar en ple concert que fins i tot el Toni li deixar anar un "a ver si estamos pa' lo que estamos" entre cançó i cançó. No m'estranya que després del concert comencés a cantar, mentre plegava les coses tot descamisat, "Jesus Christ Superstar" perquè s'imaginava que l'envelat on hi havia l'escenari era a una església evangèlica de campanya... Tela.

Els quartets m'agraden, mentre que els trios em deprimeixen. El quartet sona a banda, perquè hi ha bateria real i m'hi puc esplaiar amb la guitarra, cosa que em diverteix tant com m'estressa, perquè he d'aprendre o refrescar uns 45 temes per l'actuació. Els trios, però, són una altra història. Les bases estan enregistrades i tot sona una mica a MIDI tronat. El repertori, a més a més, és realment patxanguero i en algun tema has de fer veure que toques, i això ho porto francament malament. Això sí, arribes una horeta abans de tocar i en acabat te'n vas al cap de mitja hora.

Tocar amb seqüències és tota una història, perquè no estàs acostumat als arranjaments, al tempo... Ni als instruments seqüenciats. A la darrera cançó del concert, Fiesta Pagana de Mago de Oz, estava a punt d'encetar el solo de guitarra quan em vaig adonar que el solo ja venia seqüenciat! Vaig escollir l'opció rockera, com és la meva escola: apujar el volum i trepitjar-lo amb el meu solo! Total, faig de guitar hero poques vegades l'any!

Sant Adrià: deixeu que els nens s'acostin s'arrambin a mi

Dilluns passat vam actuar a Sant Adrià del Besòs, que era festa major. Havien muntat un escenari enorme davant de l'ajuntament. La Plaça de la Vila és una esplanada força gran que costa força d'omplir, i el concert es va desenvolupar amb un cert ensopiment que segurament va provocar els nombrosos lapsus que vam tenir tots a dalt de l'escenari. Però vaja, sembla que la gent s'ho va passar bé.

En acabar el concert, un grup de nois i noies m'esperen a les escales laterals de l'escenari. Deuen tenir setze, disset anys, calculo. Quan em veuen baixar, em comencen a cridar i em demanen que em faci una foto amb ells. Se'm presenten tots, faig dos petons a les noies, diuen que els ha agradat molt el concert i em faig fotos amb ells. Un a un, passen tots al costat per fer-se una foto amb mi. (Escolta, t'han dit mai que t'assembles al Coti?, em diu un dels nois. Jo sospiro resignat.)

Ja ho veieu, com si fos una rock star... Arriba el torn de la noia que més sembla destacar del grup: "Ei, que jo no me n'he fet cap foto!" Dit i fet, se m'abraça ben fort per la cintura i, quan la seva amiga està a punt de prémer el disparador, ella diu "espera, espera!", i em fa un petó a la galta. L'amiga diu que en tira una altra, i ella ja comença a fer-me petons al coll! Li dic de broma: "nena, que em posaré tendre!" (ja ho sé, sona una mica macarra, no era la meva intenció). Sembla que ella s'atura, però m'estreny més fortament. Quan s'acaben les fotos, suaument me n'aconsegueixo desempallegar i amb una petita excusa m'escapoleixo cap a la barra.

Uf, que bé que entra una cervesa ara...!

Sants: passem llista!

Els atzars o les peculiaritats de la present temporada han fet que els únics concerts que fem a Barcelona a l'estiu siguin a la festa major de Sants. L'últim divendres i dissabte d'agost hem actuat al carrer d'Alcolea, el primer al tram de baix, el segon al tram de dalt.

Quan anava cap al concert de divendres, em va assaltar la intuïció que segur que hi trobaríem concentrada tota la munió de frikifans.

Encara que sembli difícil de creure, hi ha gent que ens segueix. Són gent d'allò més variopinta. Per als seguidors més extravagants o extrems, algú va encunyar el terme freaky fans. Els frikifans són persones que poden veure, un rere l'altre, una bona pila de concerts de l'orquestra, sense que poguem arribar a endevinar què hi troben de tant apassionant que fa que se situïn sempre a primera fila i aguantin tot el concert.

Atenció, però, que aquest terme no necessàriament és despectiu. Al contrari, en la majoria de casos, són gent per la qual sento simpatia, són gent amable que es limiten a saludar-te i preguntar-te coses. Alguns altres poden resultar realment pesats.

La meva intuïció, doncs, va resultar certa, i entre divendres i dissabte hem vist desfilar les principals cares conegudes que acostumem a veure quan toquem a Barcelona. En vam fer conya: avui podríem passar llista! Hi havia:

1. El nen, ja preadolescent, que et saluda com si fossis amic de tota la vida, que no para de fer preguntes. Fa servir el fet que ens coneix per fer el fatxenda davant de les noies de la seva edat, i els diu que després pujarà a cantar. És el número u indiscutible per com arriba a ser de plasta.

2. La parella, amb algun tipus de retard o problemàtica mental (no hi llegiu menyspreu, és ignorància en temes de psicologia) que no es perd ni un concert. Són força entranyables i es cuiden molt de no molestar. Ella, que algú anomena amb sorna la presidenta del club de fans, sempre balla a destemps i aplaudeix en síncopa. L'any passat ens vam fer una foto de grup amb ells i al cap d'una setmana van venir amb la foto emmarcada i amb una dedicatòria per a cadascun. A la meva hi deia: "Me gusta cómo cantas pero sobre todo cómo bailas. No cambies". Hi ha una altra dona, d'un perfil similar però que jo sàpiga sense relació amb aquesta parella, que apareix també molt sovint i que sempre ens pregunta si tocarem "Bon dia".

3. El matrimoni madur que es planta a primera fila, seriosos i immòbils. Ella es mira els músics fixament i insistentment, no el mira ni per casualitat. Ell, amb cara de pòquer, es mira el concert i se la mira a ella. Una nit, com en un atac de banyes, ens va cridar l'atenció insinuant que estàvem tirant la canya a la seva dona, i ell ens donava a entendre que ella era una mica dissoluta...

4. Una parella jove que, sense tenir aparentment problemes psicològics, alguna cosa deu tenir que no acaba de rutllar. Ella no bada boca i et mira amb uns ulls blaus com taronges. Quan els vaig veure per primer cop, era en un ball de disfresses i ella anava horrorosament vestida de Superman, i ara sempre que els veig la torno a veure amb aquells calçotets vermells que li feien bossa al cul... Quan ell et veu, t'abraça i et tracta amb un paternalisme improcedent. T'expliquen coses sobre la seva vida, fins al punt que un dia ell va trucar al Paco (tècnic de so) per comunicar-li que s'havia mort el seu avi, "que lo comunicara a los demás miembros". (No sé com és que té el seu telèfon, però.) Aquest dissabte han vingut carregats de souvenirs de Madrid i han fet un regalet a cada membre de la banda... Em deixen francament perplex.

5. L'exparella d'un membre de l'orquestra, en una situació típica que podríem anomenar el retrobament ineludible (perquè saben on et poden trobar i tu no pots fugir). Sense entrar en la categoria de frikifan, casos com aquests podrien tranquil·lament aspirar-ne a la candidatura per la fixació, reiteració i alevosia que gasten les seves aparicions. Ara, que si ell acaba tornant a caure cada cop que ella apareix no és d'estranyar que ella trobi justificades les seves reaparicions... En una línia semblant, també hi ha la noia que l'estiu passat et buscava i que per alguna raó es pensa que aquest any sí que cauràs. Et clava la mateixa mirada de "et menjaré amb patates" entre el públic, les mateixes insinuacions, i demostra la mateixa incapacitat de llegir en tu un desinterès disfressat de cortesia o fins i tot el rebuig frontal.

6. El ligue del Paco, una senyora de setanta anys que venia sempre a Gràcia i Sants. S'asseia al costat de la taula de so i li donava conversa al Paco durant tot el concert, que n'estava fins al capdamunt. Ell en feia conya dient que ha estat l'única vegada que ha lligat amb l'orquestra. Aquest any no ha aparegut. El Paco arrenca amb la conya: "yo espero que no le haya pasado nada ni que la haya atropellado ningún autobús. Dios quiera tenerla en su gloria..."

7. El reporter, un senyor d'uns cinquanta anys que es passa gairebé tot el concert a primera fila filmant-nos amb la càmera digital. Al principi, fa un parell d'anys, feia servir un mòbil, i més tard sembla que va aconseguir una càmera digital. L'he vist un munt de cops i mai no es relaciona amb l'orquestra. Deu tenir hores i hores de concert a casa seva...