diumenge, 25 d’octubre del 2009

El mercat d'hivern

Com al futbol, sembla que aviat s'obrirà la temporada de renovacions, renúncies i nous fitxatges. El mercat d'hivern, en diuen.

L'altre dia vaig rebre una trucada del Toni (the boss). Després d'altres temes, em va preguntar si podia comptar amb mi per la temporada que ve. Abans que pogués respondre, m'explica que ha parlat amb l'Edu (bateria), i aquest li ha deixat anar que segurament deixarà l'orquestra. Té diverses queixes que sembla que se li han fet insuperables. El Toni s'ha quedat tot aixafat, així que quan m'ho ha preguntat, jo li he respost que sí, que podia comptar amb mi, tot i que volia afegir "en principi" però em penso que li hagués fet ballar el cap. Jo tampoc ho tinc gaire clar, però sóc més a dins que fora.

Em va demanar que si jo podia parlar amb l'Edu, perquè hi tenim confiança, però em sembla que l'Edu ho té coll avall i no tinc ganes de fer de negociador. A més a més, l'Edu s'ho ha fet venir bé perquè la seva fugida no sigui massa sorollosa. Va col·locar de muntador un alumne de bateria seu, el Pedro, que a més a més se sap el repertori de l'orquestra, de manera que el canvi no hauria de ser traumàtic des del punt de vista organitzatiu, però per mi la cosa canviarà radicalment, perquè l'Edu és un punt de suport inestimable en aquells moments en què sembla que tothom s'ha tornat boig o s'ha pres alguna cosa.

Veurem com acaba la cosa. El camí del samurai és ple de revolts enganyosos.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Sant Feliu: veïns insomnes

En dies de concert, de vegades recordo un episodi dels dibuixos animats de la Pantera Rosa en què la pobra pantera patia insomni i ens mostrava uns ulls mig aclucats i injectats en sang, desesperada amb l'enèsim soroll dels veïns o del carrer que li impedia dormir.

Aquest cap de setmana passat vam tocar al carrer Joan Maragall de Sant Feliu de Llobregat. És un carrer tranquil i estret, principalment de vianants. Es veu que anys anteriors havien col·locat l'escenari en un punt que havia provocat queixes dels veïns, per la qual cosa aquest any han decidit col·locar-lo més avall al carrer. La barra quedava ara realment lluny de l'escenari. Com era d'esperar, doncs, aquest any la queixa vindria per part d'uns altres veïns.

Ja durant el muntatge i les primeres proves de so, una veïna va baixar dient que allò no es podia tolerar, que trucaria a la policia i que ens ruixaria a "manguerazos". El Paco (tècnic de so) i el Quique (muntador) van haver de suportar l'escridassada. Efectivament, la dona, propietària de tot un edifici de tres plantes que queda a tocar de l'escenari, va trucar a la policia i va estar discutint amb dos agents durant el primer passi del concert. Després el seu marit va baixar per demanar al públic que no es repengés als vidres del negoci que hi havia als baixos.

Cap a les acaballes del segon passi, un altre home, amb bigotet i pantalons de pinça fins al melic, es va plantar davant l'escenari i ens va començar a dir, fora de si, que allò no es podia aguantar, que "tot casa meva tremola, m'agafarà algo!". Tenia els ulls tan esbatanats que semblava que se li anessin a sortir de lloc en qualsevol moment.

El Toni (baix i cantant) li va dir que hauria de parlar amb la comissió de festes, i en veure que l'home continuava cridant, va demanar per micro que s'hi acostés algú de la comissió, mentre el Company (saxo i cantant) deixava anar pel seu micro "abogaado!", tot imitant el doblador en castellà del Robert De Niro. Vam provar d'amagar la rialla, al mateix temps que una colla de nois que hi havia al costat increpava el pobre home dient-li "puto sociata" i flors per l'estil.

Va venir un home de la comissió de festes, va parlar amb el veí i va resoldre escurçar un quart d'hora l'actuació, de manera que vam fer un parell de cançons més i vam plegar. Al cap de deu minuts no quedava ni una ànima al carrer.

Torno a recordar els dibuixos de la Pantera Rosa, quan apagava el llum de l'habitació i l'únic que véiem enmig de la foscor eren els seus ulls, que per fi es començaven a tancar plàcidament... Fins al proper terrabastall!

dimarts, 13 d’octubre del 2009

La culpa és dels papers

Al final del concert, el Toni (baix i cantant, il capo) discuteix amb el Company (saxo i cantant) que els saxos de la cançó Demasiado Corazón no van a temps. El Toni es queixa que les frases dels saxos no van a l'uníson, i el Company diu que és cosa de l'Adolf (l'altre saxo), que segons ell acostuma a tocar amb un cert retard (també diu que és cosa de l'Edu, bateria, que corre massa, però aquest l'ha sentit i li para els peus, perquè tot sovint fa servir metrònom i és una acusació que l'emprenya força) . El que passa, continua el Company, és que l'Adolf toca el que hi ha a la partitura, i si la partitura té mal transcrits els temps d'algunes notes, no el treuràs de l'error.

Els saxos fan servir papers (que és com en diuen de les partitures) que han transcrit o arranjat ells mateixos, per la qual cosa això que argumenta el Company podria ser cert, que un error de transcripció faci que l'Adolf toqui algunes notes amb una durada incorrecta. De fet, ja va passar un cop amb aquesta mateixa cançó. Aquell cop, l'Adolf, després de divagar sobre la relativitat del temps, va acceptar l'argument de l'Edu i va canviar una semicorxea per una corxea que feia que la bateria i els saxos no anessin alhora.

"Parla amb ell", li diu el Company al Toni, però el Toni diu que és inútil, que no li farà cas. Aleshores el Company agafa la llibreta de l'Adolf (que deu estar prenent alguna cosa a la barra), i arrenca i estripa la partitura de la cançó en qüestió, una partitura amb força rengleres escrites a llapis que la seva feina li devia costar a l'Adolf. "Doncs ja està, arreglat!" diu el Company. Ens quedem tots parats i tot seguit comencem a riure. El Company, que està una mica emprenyat, s'adona del que acaba de fer i fa mig somriure.

Ara cal veure si al proper concert, amb l'Adolf tocant d'oïda, la cosa millorarà o empitjorarà...

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Denominacions alternatives

De tant de tocar, si fa o no fa, les mateixes cançons, pot passar que acabem avorrint certes cançons o que gairebé endevinem quin tema toca sense fer un cop d'ull a la llista. Els noms de les cançons es repeteixen d'un concert a l'altre i, inevitablement, alguns títols s'acaben deformant.

L'any passat començàvem amb "Demasiado cucharón", "Demasiado garrafón" o "Demasiado salchichón", que és "Demasiado corazón". Sovint al primer passi teníem Frenenó, que és una "ocurrent" variant de "Frenesí". Aquest any hem incorporat un tema nou, "Ata un tanga verde". El nom original ("Ata una cinta amarilla al viejo roble") ja té prou delicte perquè se'n faci conya. Un altre tema que és nou d'aquesta temporada és el "Lamento miliniano", que és com el Paco (tècnic de so) diu, amb veu de Miliki (naniano naniano), el "Lamento boliviano". Em sembla que la cançó li fa una certa ràbia.

La segona part dels concerts, com se sap, és més moguda, i la banda comença a acusar el cansament. Per això, quan toca "I will survive" i algú de la banda pregunta què toca fer ara, segurament li contestaran "A ver si os vais"... Mirant de reüll al públic.

A les acaballes del concert, el nivell etílic d'algun component comença a ser excessiu per a qualsevol altra feina que la de músic, però un membre en concret sembla agrair que a la barra l'hagin convidat durant tota la nit, així que en comptes de la "Fiesta pagana", presenta la "Fiesta pagada".

Cal anar amb compte, però, que el públic no senti segons quines denominacions alternatives, sobretot al primer passi, que és quan el volum de música no és tan fort i algun micro pot recollir els comentaris interns. Així, no crec que als senyors grans que tan alegrement ballen el pasodoble "La morena de mi copla" els agradi sentir com en diem "La morena me la sopla"...