dilluns, 22 de febrer del 2010

Ja arriba el Caramel

Carnestoltes a Vilanova i la Geltrú. Ja he explicat alguna vegada que en aquesta ciutat el mes de febrer és intens. Entre xatonades, balls de mantons (acompanyats del Turuta, una cançó que només toquem aquí), balls i rues de carnestoltes, no paren. S'hi afegeix una última celebració: la rebuda del Caramel.

El dissabte de carnestoltes a les 5 de la tarda s'aplega a la plaça de davant del mercat un autèntic exèrcit de nens i pares disfressats. Vénen a "rebre el Caramel".

El Caramel és una mena de Rei Carnestoltes. És una criatura grassa i amb una cara grotesca que surt d'una enorme olla de cartró-pedra situada a la dreta de l'escenari. Abans, però, l'olla ha estat fent xup-xup mentre una colla de joves vestits de cuiners hi tirava ingredients tant dispars com maduixes, fruites tropicals, una merenga, una arengada o una escarola. Amb la incorporació de cada ingredient surt de l'olla una bafarada de globus de colors, que es perden ràpidament en el cel.

Poc a poc es va coent aquest peculiar gòlem vilanoví, i quan surt de l'olla comença el "ball del Caramel". Aquí comencem nosaltres l'actuació, amb cançons infantils i alguna de no tant infantil.

L'actuació dura poc més d'una hora, però és intensa: amb tantes cançons atípiques pel nostre repertori, en ple dia, amb tanta gent i tants nens cridant, no m'estranya que el Pedro, el bateria que substitueix l'Edu aquesta temporada i que amb prou feines ha fet tres concerts amb l'orquestra, fumés nerviosament instants abans de pujar a l'escenari. Amb ell, que toca en un grup de black metal, fèiem broma comentant que, realment, sembla que intimiden més 500 nens que 5.000 heavies en un concert.

divendres, 5 de febrer del 2010

Renovació (d'intencions)

Han passat tres anys des que vaig entrar a l'orquestra. Del primer any d'emocions a flor de pell, vivint la nit amb nostàlgia de la rock star que m'hauria agradat ser algun cop, fins al darrer any, de satisfacció serena per fer la feina feta i amb les seves emprenyades puntuals, hi ha hagut molts canvis, tant musicals com personals.

La concepció que tinc de la música ha madurat enormement. A l'igual que la teva professió no fa qui ets (encara que molts ho busquin per classificar-te), la música que toques a cada moment tampoc no és cap pedra de toc de qui ets musicalment. Ja no tinc la necessitat d'explicar a ningú què en penso jo, de la música: un dia puc ser més experimental que ningú i l'endemà puc sortir a cantar "La Camisa Negra" sense cap mena de conflicte intern. Tocar de peus a terra, és per mi.

Tinc la sensació d'estar recollint els fruits del repte escènic que m'ha suposat un concert rere l'altre. En acabat, calculo que en aquests tres anys he sumat més de 200 concerts entre l'orquestra, el grup de rock clàssic i altres patums. He guanyat seguretat, he après molt de les relacions personals, he après a perdre la por de tocar la guitarra en públic, algun cop m'he llançat a tocar els teclats i el saxo, i sobretot he descobert que val la pena dedicar-se a la veu, enfortir-la i cuidar-la, transmetre i respectar.

Tota aquesta llauna, que sona a balanç vital/musical, ve a tomb perquè, després de dubtar-ho molt, em quedo a l'orquestra una temporada més. Les meves raons tinc, i algunes no són tan òbvies com semblen. Així doncs, aquest bloc tindrà continuïtat, però, com he dit, pertànyer a una orquestra no em defineix, de manera que canviaré la capçalera i parlaré també d'altres coses i altres formacions on toco. El denominador comú seran les actuacions en viu i les experiències que vagi recollint. Espero que continuï resultant interessant.