La Mina

La vida és plena de contrastos. Si el passat octubre tocàvem al cor del barri de Sarrià en ocasió de la seva festa major, aquest dissabte passat vam tenir actuació en ple barri de La Mina, a Sant Adrià.

La Mina, com ressona el nom en l'inconscient col·lectiu... Només arribar, el Pedro (bateria) em mira els peus i em diu: "avui has vingut amb bambes; és per fugir corrents?" Sí que és cert que vam fer força conya a costa de la llegenda negra que plana sobre aquest barri, però de fet no va passar res (com si hagués de passar alguna cosa), i al capdavall, van quedar poques anècdotes a explicar (el més destacable potser, van ser les bombes, grans com punys, que tenien al bar al costat de l'escenari). Un vent fresquet i molest va bufar pràcticament durant tot el concert, i a la segona part el públic va escassejar tant que vam haver de plegar abans d'hora.

En acabar el concert vam encetar la clàssica tertúlia interminable, i vinga a fer viatges al bar fins que la conversa es va dissoldre. En un bar, regentat per xinesos, amb la persiana mig abaixada, demanàvem el Manolo (teclista) i jo les últimes cerveses. L'única clientela de la barra eren un grup de gitanos molt corpulents, que van abaixar la veu i ens van mirar de reüll quan vam entrar. És el fet diferencial del barri, com l'individu que, durant les proves de so, desaprovava la nostra música tot remugant "es música de payos".

Aigua!

A ningú no se li escapa que aquest any ha estat especialment intens meteorològicament: que si pluja a dojo, que si neu, que si vent... Tanmateix, per alguna estranya raó, que jo recordi aquesta temporada no s'ha cancel·lat fins ara cap concert per inclemències meteorològiques (especialment per pluja), i toquem fusta.

En un concert, la pluja és un dels imprevistos més emprenyadors per diverses raons. La primera raó és òbvia: amb tants aparells elèctrics a la intempèrie, la situació comporta un cert risc físic.

La segona raó és que pot implicar la suspensió temporal o definitiva del concert. Si l'orquestra ja està tocant, cal valorar allò que són quatre gotes i allò que implica un perill per als músics. Cal valorar si se suspèn definitivament o si s'atura de forma cautelar. Mentrestant, comprensiblement, el públic pot haver escampat la boira ja.

La tercera raó, i específicament en cas de suspensió definitiva del concert, és que segons quan ha començat a ploure, podem acabar cobrant menys del que ens pertoca. Pel que m'han explicat, si l'orquestra encara no ha començat a tocar, aleshores cal veure quines garanties o quins acords s'han contret per l'actuació. De vegades es paga només la meitat del catxet. Si el concert ja està en marxa quan comença a ploure, aleshores no hi ha problema.

Quan comença a ploure i estem tocant, la seqüència sempre és la mateixa: l'un mira al cel, mira a terra i, després de constatar que, efectivament, plou, comença a mirar els altres. Si la pluja apreta, la mirada es dirigeix cap al Toni, a veure si fa cara de voler aturar el concert aviat o no. De vegades, en aquest interval de temps ja ha parat de ploure. Si continua plovent, però, s'atura el concert, s'arria el pont amb els llums i es despleguen unes enormes lones blaves amb les quals es cobreix tot l'escenari, amb nosaltres a sota.

Personalment, quan ja ens trobem sota les lones entomant la pluja, desitjo que no pari fins que ja no quedi temps (ni públic) per reprendre el concert. I és que tornar a tocar amb l'escenari mullat i tanta humitat a l'ambient és de lluny el pitjor de tota la situació, perquè fa una por enrampar-se...