La teca

Menjar fora de casa és còmode, pots tenir sorpreses agradables i desagradables i et pot sortir car, a banda que si n'abuses segurament t'engreixaràs. Les nits d'actuació, un dels aspectes que acumula més interrogants és el del sopar.

Per començar, cal esbrinar si conviden a sopar (a la majoria de concerts no es paga el sopar). Si és que no, cal veure l'oferta de bars o restaurants allà on anem a tocar, i en últim terme cal parar atenció al temps: si ens hem endarrerit muntant i provant so o si al restaurant fan pinta de ser lents, pot ser que no ens doni temps de pair el sopar.

El rei indiscutible és l'entrepà de llom amb formatge. Després el segueix tota la varietat de plats combinats. Si anem a tocar a un lloc petit, un poble de muntanya o similar, gairebé tothom acaba demanant carn a la brasa i molt d'allioli.

Cadascú té una relació especial amb allò que menja. La dèria del Manolo (teclats) per la teca és proverbial. És el primer que es comença a inquietar si la gent no sembla tenir pressa per anar a sopar, i quan s'entaula endrapa amb l'avidesa d'un refugiat de guerra. Després ve el Toni (veu i baix), amb l'inconfusible "¡Señores, que no cenamos!" Si tenen sípia, l'Adolf (saxo) segurament en demanarà, nostàlgic d'aquella vegada al Poble Nou que li van servir una sípia gran com un entrecot de bou (mai més no li han tornat a servir un tros de cefalòpode com aquell, i ell ho atribueix al fet que va gastar molts punts de karma aquell cop). El Paco (tècnic de so) demana, de vegades amb un sospir, un entrepà de tonyina per motius de salut. El Company (saxo i veu) porta l'entrepà de casa i treu el cap al bar a fer el cafè i la copa. Els muntadors soparan quan i com podran per no deixar desatès l'escenari.

Els primers dos anys de l'orquestra, de vegades portava carmanyola de casa. Ho feia quan estava tip de tant de menjar de bar, i per provar d'estalviar uns calerons. Alguna vegada fins i tot havia portat una nevereta amb fruita i beguda. Les carmanyoles, però, requereixen una preparació que de vegades no anticipo. Si penso a triar i planxar la roba de l'actuació deu minuts abans de sortir de casa, imagineu-vos què em suposa preparar-me una carmanyola!

http://escenari.blogspot.com/

Fem números

Els números de l'orquestra semblen un bon material per bastir elucubracions. És habitual que al cotxe, quan tornem de concert, algú es pregunti quant deuen haver cobrat per l'actuació d'aquella nit i quan s'han embutxacat el Manolo i el Toni, els dos socis. Com que nosaltres tenim un sou establert per actuació, n'hi ha qui s'arriba a imaginar que es deuen treure un bon pessic que nosaltres ni sospitem. En aquestes converses sovint provo d'apaivagar els ànims argumentant que a mi ja m'està bé, que jo vaig acceptar percebre un tant per actuació i que ells tenen preocupacions i despeses (el camió, el lloguer del local d'assaig, renovar o reparar equips, etc.) que nosaltres no tenim.

Arran d'un dia que vaig dir que les notes de despeses que Músics de Girona (el sindicat, en diem) ens fa signar per desgravar em sonaven a "trapicheo" (vaig triar un paraula forta per forçar una explicació), una nit, després de l'actuació, el Manolo em va proposar si volia veure números, perquè duia a sobre una factura d'una actuació recent. Jo vaig dir que sí, amb una curiositat gens morbosa, i la veritat és que els números em van sorprendre molt. En aquesta factura en concret, sumant els sous de tot el personal per igual (muntadors i socis inclosos), Seguretat Social, líquid per a la màquina de fum, gasoil i peatges, part de l'assegurança del camió, IVA i el 15 o el 20% de comissió del representant (que és el que vull ser de gran), amb prou feines queda calaix per amortitzar equips o pagar despeses imprevistes. Sospitava que feien malabarismes, però no m'imaginava que tant.

El Manolo m'explica que abans hi havia més a repartir, quan tot anava en negre i, més tard, es pagava una quantitat gairebé simbòlica a la Seguretat Social. La regularització del mercat, sumada a una negociació de vegades ferotge per la crisi o per la barra que tinguin (que fa, per exemple, que una actuació de tarda i nit a 200 km de casa es tanqui amb una rebaixa de 500 €) ha complicat i molt les coses. El Paco (tècnic de so) insisteix que el preu pel que s'ofereix l'orquestra és insostenible, però és clar, aquest any hem treballat molt més que algunes de les orquestres més potents. El mantra imperant és "val més això que quedar-se a casa".

Sigui com sigui, agraeixo al Manolo el gest d'ensenyar-me números. No calia, perquè ja em faig càrrec que mantenir una orquestra implica molts diners i no sóc precisament l'instigador de fantasies financeres, però és útil per mantenir una certa objectivitat i comprensió pel que fa a les limitacions econòmiques de l'orquestra i del moment actual.

http://escenari.blogspot.com/