Guitarres i guitarres

De guitarres, n'hi ha per tots els gustos: formes, colors i sonoritats, un ventall que s'amplia espectacularment en el cas de les guitarres elèctriques, perquè no tenen les restriccions acústiques naturals que imposen les guitarres no electrificades.

Des de les estrambòtiques guitarres quadrades de Bo Didley (a la foto), les formes de la guitarra elèctrica han experimentant nombrosos canvis, alguns més afortunats que altres.

A banda de materials innovadors, com ara la fibra de vidre, la construcció de les guitarres elèctriques segueix a grans trets la mateixa línia similar que les acústiques: es trien fustes i materials nobles amb bones propietats tímbriques i ressonants.

I si no hi ha diners per comprar aquestes fustes? Doncs es fa servir la imaginació. A l'Àfrica és cèlebre l'anomenada can guitar (o Afri-can guitar), una guitarra la caixa de ressonància de la qual és una llauna d'oli de motor buida. És un instrument molt popular i que han utilitzat músics occidentals amb inquietuds per aquest continent.

La reutilització de materials reciclats sembla una cursa per veure qui és el més ocurrent o qui la fa més grossa. Vegeu si no les cigar box guitars, que com el seu nom indica, estan fetes a partir de caixes de cigars utilitzades. Tot i la forma cantelluda, la caixa també té en aquest cas propietats ressonants que s'aprofiten. Al nostre país hi ha gent que prova de guanyar-se la vida amb aquests enginys.

Moltes vegades, l'ús de materials reciclats amb finalitats a priori incompatibles té com a objectiu provocar la reflexió o il·lustrar un posicionament ideológic. Pocs usos com el de l'escopetarra compleixen amb tanta claredat aquesta funció. L'escopetarra, nom que resulta de combinar escopeta i guitarra, és una guitarra feta a partir d'un fusell o escopeta. La invenció, si més no la denominació, s'atribueix a César López, un músic colombià que n'ha esdevingut el seu abanderat per combinar així la seva passió amb l'activisme pacifista.

Adéu i gràcies

Dissabte de carnaval, cita obligada, com cada any, del Ball del Caramel, a Vilanova i la Geltrú (ho explicava en més detall aquí).

A la tarda féiem aquesta actuació, davant d'una plaça novament plena de gom a gom, i aquella mateixa nit ens n'anàvem a Santa Eulàlia de Ronçana, a amenitzar el ball de disfresses.

L'actuació de la nit també suposava per mi l'última amb l'orquestra. Després de quatre temporades, he fet el cop de cap amb la intenció d'engegar altres projectes.

Han estat quatre anys molt gratificants, on he après molt, tant en l'aspecte musical com en l'humà. Els més de 200 concerts han marcat moltes vegades punts de referència per recordar tot allò que he fet o m'ha passat en tot aquest temps, tant fora com dins de l'orquestra. Hi ha hagut moments d'ensopiment, d'atacs de riure, també hi ha hagut tensions, alguna picabaralla, moments de complicitat musical o personal, satisfacció per la feina feta... Un menú per a tots els paladars, vaja, que m'ha deixat un regust de boca més que agradable.

Ara em tocarà esbrinar si l'orquestra toca a prop per passar-m'hi i fer-la petar una estoneta (durant les proves de so, per exemple) i tornar a veure la gent. Les coses queden obertes, i m'ho estimo més així.

Vaig obrir aquest bloc (http://escenari.blogspot.com) per explicar les històries de l'orquestra, i ara la meva intenció és mantenir-lo obert per explicar altres vivències del món de la música. Sempre he fet referència a l'orquestra sense anomenar-la directament, i als seus components simplement pel seu nom. Tornant a mirar els escrits, veig que no tinc motius per ocultar-ne les identitats, i ara em sento en deute amb ells.

Així doncs, com si fos ben bé l'interludi de Proud Mary, on presentava la banda abans d'acabar l'actuació, vull donar les gràcies per aquesta experiència a l'Orquestra Aquarium i als seus components actuals i passats, persones extraordinàries sense excepció: Toni Álvarez, Manolo Armario, Adolf Ponz, Pedro Calderón, Pedro Casamitjana, Paco Iglesias, Eduardo Ibáñez, Toni Martínez i Toni Rodríguez, a més a més de Jordi, Miguel, Kike i Juan.

En fin, ens veiem el dia menys pensat... I que continuï la música!

Canvis de categoria laboral

L'any que l'Edu va deixar la formació, es va donar la feliç casualitat que el Pedro, que havia estat alumne seu de bateria, treballava de muntador a l'orquestra. A còpia de concerts, es va acabar aprenent nota per nota totes les bateries de les cançons, i quan l'Edu va marxar, no podíem trobar un candidat més preparat i de confiança. (Cal dir que l'Edu també li va fer algunes "sessions formatives"). Em va semblar una situació excepcional, un muntador que passa a músic, però ara veig que de més verdes en maduren.

Un bon amic baixista que treballa en una altra orquestra m'explicava que, en la seva orquestra, els músics abandonen amb tanta facilitat que, al cap d'uns mesos, pràcticament ja no queda cap dels músics originals. És natural, penso quan m'explica les condicions: les actuacions són molt lluny (Osca, Saragossa), es fan tres passis (un de tarda i dos de nit) i els músics han d'ajudar a muntar l'escenari. M'explica que moltes vegades surt de casa a les 11 del matí de dissabte i torna a les 11 de l'endemà.

Quin ha estat el resultat d'aquesta situació? Doncs que, al final, aquest any han despatxat els muntadors. Bé, no exactament: amb tants abandonaments, els muntadors han acabat agafant el lloc dels músics, amb la qual cosa maten dos pardals d'un tret.

Els muntadors saben millor que ningú com pot arribar a ser de dura aquesta feina; des d'aquí, tot és millorar. Una altra cosa és saber com pot funcionar una orquestra amb tants canvis de personal, però suposo que, amb la travessia del desert que per algunes orquestres està resultant la crisi, la qualitat musical no és entre les primeres prioritats.