dilluns, 10 de gener del 2011

Fins que la música ens separi

El temps en una formació musical passa volant. Passen les hores, els dies (els anys!) sense que te n'adonis, capficat com estàs en donar forma al projecte i posar-lo en marxa. Compartir tanta estona amb els companys de banda crea forts vincles. De vegades en surten grans amistats, altres vegades no queda clar on acaba l'esfera privada i on comença el projecte comú. El fet que rarament hi hagi grans expectatives econòmiques fa que hi plani un esperit falsament desinteressat. Per tot això, tot sovint es comparen les relacions al si d'una banda amb les relacions de parella.

I quan arriba la trencadissa, els finals poden ser més propis de relacions sentimentals que d'una altra cosa. Fugides d'escena vehements amb cop de porta inclòs, insults i retrets llargament covats, petites (o grans) revenges... Aquells que semblava que es prometien amor (musical) etern, ara diuen pestes dels altres a tothom que els vulgui escoltar. I és molt possible que en aquests moments algú constati amb estupefacció allò de "em pensava que això era amor, i ara veig que només em volien pels diners!"

Si dónes més importància a la qüestió sentimental que la resta dels companys de banda, el problema segurament el tens tu. D'altra banda, com a tot arreu, també hi ha grans manipuladors (que parlen com en aquells discursos de directius, en què t'exhorten a donar el "millor de tu mateix" en benefici de la gran "família" que és l'empresa), però crec que són molt més escassos del que sembla. Normalment, el que trobarem serà simplement una confusió entre les motivacions socials, musicals o professionals.

Dit això, miro al voltant. Veig que moltes de les amistats que tinc tenen com a comú denominador la música, o millor dit, un projecte musical comú. Veient com són de volàtils les relacions musicals quan les coses van mal dades, i més quan es tenyeixen de suposats vincles d'amistat, un pensa si caldria cobrir-se les espatlles pel que pugui venir, no sigui cas que es malinterpretin l'abast i la profunditat d'algunes relacions. És natural, penso tot seguit: d'una banda la música forma part quotidiana de la meva vida, i de l'altra, ningú no vol que el prenguin per un passerell. A més a més, tinc la sospita que si et cobreixes les espatlles tanques en certa manera la porta a la complicitat creativa, a aquell encisament innocent amb el projecte i amb els companys, que sempre he relacionat amb el procés de composició o arranjament. Tornant a la comparació amb les relacions de parella: a qui es protegeix massa, a qui vol estar de tornada de tot, li costa més d'enamorar-se. I és que, de vegades, el procés de creació és tan semblant a enamorar-se!