
Tot i que ja fa un temps que toco amb l'orquestra, fins fa poc no havia perdut l'esperança d'aprofitar les estones mortes: m'enduia un llibre, música, fins i tot algun cop m'havia endut el portàtil... Per anar avançant feina!
Al final t'adones que, o bé allà on vas a tocar sovint no hi ha espais prou tranquils o il·luminats on poder passar l'estona com a tu et sembla, o bé tampoc no tens el cap per a determinades activitats i t'estimes més anar a prendre alguna cosa i xerrar amb un company, que també està molt bé. És cert, però, que si hi ha algun diari on anem a sopar o fer el cafè, me l'agafo i me'l llegeixo de dalt a baix, aliè a la cridòria del voltant. Em penso que és un ritual involuntari per desconnectar momentàniament de l'ambient de l'orquestra.
Les estones mortes... El Manolo (teclats) diu que a determinats esdeveniments, com ara casaments, als músics se'ls paga per esperar-se, no per tocar. De vegades, després de pregons, lliuraments de premis i tota mena de parlaments, estàs ja tan tip que puges a l'escenari amb una son i unes poques ganes que costen d'amagar.
Si els músics tenim sensació d'hores mortes, imagineu els muntadors. Quan els músics arribem, l'escenari ja està gairebé preparat: els altaveus són a lloc ja, el pont i les torres de llum estan drets, tot cablejat i connectat. Després vénen més de quatre o cinc hores en què, si tot va bé, cal vigilar una mica el material i un dels dos muntadors ha de controlar els llums durant l'actuació. I encara falta la feinada final de desmuntar-ho i carregar-ho tot al camió.
I així, com es veu a la foto, vaig trobar a la mitja part el Quique, que de tant en tant fa de muntador a l'orquestra. Està estudiant un grau superior i li falta temps. Aquesta nit, a Vilanova del Camí, ha trobat un vestuari ample, il·luminat i relativament silenciós, i s'hi ha estat gran part de la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada