De què deuen riure? (Rubí, 13/06/09)

El públic als nostres concerts reflecteix en bona part la composició del barri o el poble on anem. Això vol dir que també s'hi acosten nouvinguts d'Amèrica Llatina, del Magrib o de l'Àfrica subsahariana. Tot i això, no sé si per simple curiositat, per timidesa o per no deixar-se veure massa, aquestes persones acostumen a quedar-se en segon pla i es miren la festa de lluny.

De vegades penso quina opinió tenen de les nostres celebracions populars. No dic ja les tradicions populars, sinó els muntatges que s'organitzen a les festes majors: les fires, les barres al carrer, els petards i el soroll, els horaris intempestius de celebració, els concerts i altres espectacles.

I parlant d'altres espectacles, aquest dissabte passat vam tocar al barri de Can Fatjó de Rubí, i entre el primer i el segon passi del concert ens van dir que hi hauria l'espectacle d'una "parella sexy". Com és d'esperar, aquest eufemisme no amagava cap altra cosa que un striptease femení i masculí, un espectacle que vaig poder veure en circumstàncies similars una vegada a Les Corts.

Com aquell altre cop, la gent es va afanyar a agafar lloc a les primeres files, i els músics ens vam retirar al control de so, darrera de tota la gent. Després d'un striptease femení integral però força insípid, va pujar el boy. Al costat nostre hi havia una colla de negres africans que es miraven l'espectacle a distància tot encuriosits. En aquell moment vaig provar d'imaginar què devien pensar de nosaltres i de tot aquell espectacle. Potser es deuen pensar que som una colla de reprimits, se'm va acudir.

Finalment va arribar el moment més esperat: l'stripper es va treure el tanga i el públic femení va embogir. Algunes senyores feien uns esgarips a mig camí entre un crit i una rialla com de vegades fa el públic d'aquells casposos programes de televisió d'humor.

Jugant amb un mocador de seda blanc, el noi insinuava una eina de proporcions descomunals. Els africans van esclafir a riure, i mentre el boy anava deixant entreveure els seus atributs, ells no paraven de riure i ballar lleugerament al ritme de la música.

El Guillermo, un dels muntadors, em va fer notar això mateix. "De què deuen riure?", em va preguntar. Tal com m'ho va preguntar, amb aquella cara d'angoixa, ho vaig entendre a l'instant. Em va agafar el riure: tantes teories sociològiques que m'estava empescant i no se m'havia acudit que potser realment es reien de la mida d'allò que treia el cap sota el mocador de seda. Potser pensaven: "tan excepcional és per aquesta gent que ho han convertit en un espectacle?"

Glups!