El camí del samurai

Abans d'entrar a tocar en l'orquestra, tocava en grups de rock amateur. Actuàvem en directe de tant en tant i els concerts no passaven mai de l'hora i mitja. Els temes eren originals del grup, i la identificació amb el repertori era molt estreta. Aquelles cançons les havíem parit al local d'assaig. Els concerts es convertien en una descàrrega de tot allò que dúiem a dins, i no ens importava acabar baldats o, en el meu cas, quedar-me gairebé afònic. Havíem deixat la pell a l'escenari, ja tindríem temps per descansar.

L'orquestra implica actuacions freqüents, que a l'estiu poden ser diverses nits seguides. Les actuacions tenen una durada mínima de tres hores, que es pot allargar mitja hora més. El repertori, com és de versions, no sempre és del gust de tothom, i algunes cançons de préstec poden no entusiarmar-te o fins i tot fer-te tírria. D'altres són divertides de tocar o cantar, però la implicació emocional de pare de la criatura, com als grups de rock en què estava, ha desaparegut.

On vull anar parar? Doncs que amb l'orquestra tens concert aquesta nit, l'endemà i potser l'altre, i que has de pensar de no desgastar-te excessivament per estar en bones condicions els dies següents. Implica que has de dosificar les forces per les més de tres hores d'actuació i que has de fer bona cara i cantar amb ganes totes les cançons, tant si t'agraden com si no.

Després hi ha la gent. A l'estiu pots arribar a tocar davant de moltíssima gent, de totes les edats i preferències. Et demanen rumbes o heavy metal, t'escridassen, potser se t'enfilen a l'escenari i t'intenten arrabassar el micro, potser et llancen alguna cosa que et passa fregant l'orella, fins i tot alguna noia pot arribar a desenvolupar una fixació per tu... Has de tenir el cap fred i, si s'escau, ser ferm, però no malcarat. No convé, a més a més, perquè no tens camerino ni res per l'estil, i no pots escapar-te o aïllar-te. Quan baixes de l'escenari estàs amb el públic, i has de provar de ser amable i receptiu, tant a sobre com fora de l'escenari. Al cap i a la fi, la teva funció és la mateixa que, per exemple, la gent de la barra: estàs al servei d'una festa major i confien que els ho faràs passar bé.

Totes aquestes intuïcions comencen a obrir-se pas i a crear la sensació que, per fi, estàs aprenent l'ofici. Aprens a ser una mica més pacient, una mica més humil, una mica més comprensiu. Prescindeixes de recórrer a demostracions de tècnica i d'altres necessitats del teu ego, i fas servir el cap per fer una bona actuació malgrat els imprevistos, el lloc de l'actuació, l'estat d'ànim, la llarga durada dels concerts, les deficiències de so, el cansament acumulat, etc.

Tot això es pot aprendre per molts camins, i les orquestres de festa major són un camí com qualsevol altre. Jo me'n reia, d'aquells músics amb americanes llampants que tocaven temes tronats als pobles, però també has d'estar molt centrat per suportar tant de tràfec. O això, o et tires directament a la beguda, que també passa.

De tot això i més, l'Edu (bateria) n'hem parlat seriosament i en conya, i ho vam anomenar el camí del samurai, en referència al camí de perfeccionament espiritual i de submissió (a l'amo, la missió, el destí i el codi de conducta) que seguien els samurais. És una comparació exagerada, és clar, i per això mateix la trobem graciosa, però de vegades sí que aprens coses en moments insospitats o veus que l'actitud que tens davant de situacions desfavorables pot tenir beneficis més endavant, que cal esperar i descobrir l'ensenyament ocult. De vegades és pura resignació amagada darrere d'una impostura de pequeño saltamontes, però a mi m'ha servit per no perdre els estreps en alguns moments.

Tot plegat em recorda a una situació que de tant en tant es produeix a la tira còmica Calvin & Hobbes. Quan en Calvin remuga quan se li encomana una activitat pesada o avorrida, el pare l'intenta fer veure el profit que té l'activitat en la seva educació, i li diu "this builds character" (això forja la personalitat). De la mateixa manera, de vegades l'Edu i jo ens hem donat ànims o ens hem carregat de paciència davant d'una situació pesada i inevitable tot dient-nos: "nano, és el camí del samurai!"

Es poden fer moltes comparacions amb camins d'aprenentatge. De fet, moltes vegades, quan algú em ve a demanar alguna cançó o altres exigències sobre les quals no tinc cap poder de decisió, tinc ganes de dir: "I a mi que m'expliques, si jo només sóc un padawan!" Però aquests ja són uns altres referents...