Prohibit cantar

Fa un parell de mesos, sortint de l'assaig amb l'orquestra, l'Edu (bateria) i jo anem a dinar a un restaurant xinès tot pensant en quines cançons podem versionar per tocar el proper estiu. Això no depèn de nosaltres totalment, però sí que podem fer-hi propostes.

No sé com, acabem fent una relació de singles dels Oasis. Com l'Edu no coneix els títols, li vaig taral·lejant (que no cantant a ple pulmó) cada cançó. El restaurant és pràcticament buit tret d'una taula darrera de l'Edu on hi ha dos nois joves vestits amb granota d'operari i que han arribat després de nosaltres.

Tot d'una, el noi de darrera de l'Edu es gira i em diu:

-Perdonad, perdonad, sin ánimo de molestar: ¿vais a estar cantando toda la comida? Lo digo porque si os vais a pasar toda la comida cantando, pues me lo decís y me cambio de mesa ¿sabéis? Que llevo un dia que pa qué, que voy como una moto, así que si vais a cantar todo el rato, pues me lo decís y me cambio ya...

D'acord que tenir algú a la taula del costat imitant la veu nasal dels Gallagher, encara que sigui fluixet, és incòmode, però molt més irritant és el fil musical del restaurant, una musiqueta MIDI naïf i Lo-Fi. Ho trobo tot plegat una mica surrealista. Malgrat que diu que ho fa "sin ánimo de molestar", el paio parla de forma molt agressiva.

Molt tranquil·lament, li pregunto com és possible que li molesti més que taral·legem trossets de cançons que no pas que parlem a crits, i el paio es repeteix gairebé fil per randa, que "si tenemos previsto cantar durante toda la comida". Quina bestiesa, penso, i limitant-me a contestar la seva pregunta, li responc que no ho puc preveure, si cantarem durant tot el dinar, que tot depèn de cap on ens dugui la conversa. Per sort per mi, el paio no sembla captar la provocació i es continua reiterant, i estic a punt de dir-li que sí, que se'n vagi a una altra taula i ens deixi en pau, però té pinta d'estar una mica grillat i no forço la situació.

-Inaudito...-, diu l'Edu quan el paio es torna a girar cap a la seva taula.

A l'era del karaoke i del SingStar, d'Operación Triunfo i els revival dels musicals, a alguns encara els molesta sentir algú cantar (més aviat, taral·lejar, i a un volum baixet, pobre de mi)... O potser és precisament per això?

A banda de les conyes que farem a costa del nostre veï antimusical (procurant que no se n'assabenti), la resta del dinar serà per constatar com és de difícil estar-se de cantar quan només se t'acuden cançons i més cançons, com l'amanerat fill d'aquell senyor feudal a "Els cavallers de la taula quadrada" dels Monty Python, que cada cop que obria la boca pretenia iniciar un número de musical.