No et facis il·lusions, que no et vénen a veure a tu

L'espontaneïtat de l'expressió popular pot proporcionar moltes pistes sobre la psicologia col·lectiva. Després d'aquest inici tan pedant, m'explico: quan la gent se t'adreça en un entorn festiu, les formes es relaxen i diuen coses molt certes i sinceres de les que semblen ser inconscients.

Aquest estiu, a Palafrugell, vam anar a sopar al restaurant on l'orquestra sembla que va a sopar cada cop que toca allà (no sé si he comentat que aquesta orquestra conserva "clients" any rere l'altre; en algunes festes majors han tocat puntualment 15 anys seguits). Després de sopar vam parlar amb l'amo del local. (Un sopar, per cert, que va començar amb una nota desafortunada, quan el Manolo (teclats) li diu a la cambrera, que ens volia prendre nota: "ya le hemos pedido a su hijo"; llavors ella li deixa anar secament: "es mi marido"). L'amo elogiava la nostra orquestra i es queixava d'una que va actuar un altre dia, que no va aconseguir animar el personal. Per reblar l'argument, va deixar anar: "¡Se pensaban que veníamos a escucharlos!"

Quan vaig sentir la frase vaig tenir aquella sensació que tens quan tastes un menjar deliciós. Fabulós! Quin moment més inspirador! Amb una frase que podria fàcilment ferir els sentiments de qualsevol músic massa pagat de si mateix, l'home va dir una gran veritat: l'orquestra serveix perquè la gent balli. Si cap dels músics es pensa que és una estrella allà dalt, que s'han de quedat bocabadats en veure'l tocar, que el públic està en deute amb ell, que la gent l'ha vingut a veure o fins i tot a sentir-lo, va ben errat. No és res personal, és simplement la funció que té com a músic en aquest context i prou. La música és una excusa per compartir una bona estona amb els amics, ballar i xerrar, o agafar una bona bufa si s'escau. En la frase endevino un retret a qui no sap entendre què a vingut a fer, i insinua que n'està fent un gra massa i que introdueix consideracions d'autoestima que no toquen.

Tornant cap a l'escenari vam fer ironia de la frase amb el Paco, el tècnic de so: però qui es pensaven que eren els músics d'aquella altra orquestra? Una espècie de Chick Corea o Keith Jarrett, que el públic s'ha d'escoltar en absolut silenci i actitud respectuosa i amb tots els sentits posats? ¡¿Pero que se habrán pensao?! ¡¿Estamos locos o qué?!, acabava dient, i jo em pixava de riure.

Sex on the streets!

Fora de temporada arriba la festa major de Les Corts, una celebració que tot i haver perdut pistonada els darrers anys (o això em comentaven), encara té esma de muntar concerts als carrers i sopars de germanor.

Ahir tocava el carrer Regent Mendieta. Ambient familiar, quitxalla a primera fila i els més grans asseguts a les taules del sopar que havien enretirat abans del concert, i els núvols que no sabien si descarregar o perdonar-nos la vida.

Ens diuen que a la mitja part del concert hi haurà un espectacle i que hem de deixar una mica net l'escenari. L'espectacle no va ser un altre que un striptease masculí i femení. La quitxalla continuava a primera fila i s'ho mirava amb una barreja de vergonya i curiositat, mentre la resta de públic adult es compactava contra la frontal de l'escenari per no perdre's ni un detall, cosa que no aconsegueixo ni que ho intenti (sobre el meu minso poder de persuassió del públic ja en parlaré). Sense voluntat d'innovar, el paio va sortir vestit de policia americà i la imprescindible porra, amb Personal Jesus de Depeche Mode, i al seu torn la noia va sortir vestida amb una indumentària vagament gòtica, amb Evanescence a tota castanya de fons.

És ben estrany això, un striptease en una festa major, on encara hi ha tot de nens i on saps mai quin sonat es proposarà rebentar l'espectacle, i més si pensem en la mentalitat conservadora i enemiga de prendre riscos que tenen moltes comissions de festes. Això sí, els strippers havien rebut ordres de la comissió de festes de no despullar-se totalment, i aquesta consideració moral d'última hora em va fer recordar un capítol de les festes de Sants l'any passat.

L'any passat, mentre tocàvem al carrer Guadiana, va aparèixer una dona de mitjana edat, visiblement operada de cirurgia estètica i visiblement col·locada. Conservava un bon tipus i n'estava orgullosa, i va començar a ballar sensualment i a tocar-se davant l'estupefacció d'un grup d'adolescents, que la van encerclar i li celebraven les insinuacions. Jo no podia mirar cap allà perquè se m'escapava el riure mentre cantava, més per les cares desencaixades d'aquells ganàpies que per la femme fatale. Tot plegat no deixava de tenir un aire joganer, tot i que a partir d'un moment els nois estrenyessin el cercle i la comencessin a magrejar. Davant d'aquell públic tant rendit, la dona va decidir treure's la samarreta i quedar-se en sostenidor. Els ganàpies n'estaven encantats.

No sé quanta estona va passar quan va irrompre un senyor gran de la comissió de festes, i va recriminar l'actitud a la dona. No vaig poder seguir gaire els gestos de la conversa perquè estava actuant, però vaig veure que la feia fora del carrer (estrany concepte) i la dona s'obria pas entre la gent plorant i posant-se la samarreta. "Aquest és un carrer respectable", vaig sentir dir a l'home. Als nois, per descomptat, no se'ls va cridar l'atenció per res, i mentre la dona s'allunyava me la vaig afigurar com una Maria Magdalena anònima (i col·locada) víctima de la doble moral imperant.

Un stage diving poc glamurós

Aquest estiu passat, en un poble de Lleida, l'actuació estava resultant d'allò més ensopida, pel poc públic assistent i pel poc cas que ens feien. Cap al final del concert va començar a venir gent jove, i un parell de temes abans d'acabar vam tocar I will Survive, de Gloria Gaynor. És un tema que excita el públic d'una forma que em sembla incomprensible, i per això i perquè sempre el toquem cap al final, el títol d'aquest tema el pronunciem com "A ver si us vais".

L'escenari d'aquella nit aprofitava el desnivell de la plaça i tocàvem a la part més elevada, a la qual s'accedia per unes escales de pedra. Allò va fer que, quan va sonar la cançó, la gent que acabava d'arribar ocupés ràpidament l'escenari.

De sobte em vaig trobar envoltat de gent, que em trepijava el cable del micro, em tirava a terra el peu de micro, em cridava i se m'abraçava. Tot i que semblava bona gent, em vaig atabalar. No pots fer fora de l'escenari una vintena de persones, de manera que em vaig resignar i els vaig anar dirigint el micro perquè cantessin amb mi. Com la cançó té certes indicacions a l'hora de cantar-la i ballar-la, al final em vaig enfilar a la tarima de la bateria, l'últim punt més alt de l'escenari, perquè tothom em pogués veure.

Imagineu-vos-ho, quina estampa més estranya: quatre gats a baix al públic, l'escenari ple d'espontanis i jo dalt de tot de la bateria... Quan es va acabar la cançó, els espontanis que tenia a sota em van manar que em deixés caure, que em m'agafarien. No m'hi podia negar, de manera que vaig fer un stage diving (saltar a sobre del públic) molt tímid i sense marxar de l'escenari: de la tarima de la bateria a les taules de l'escenari. Allò que no havia fet mai durant deu anys tocant en una banda de rock, ho vaig fer -en fals- en un concert de festa major en un poblet. Quines ironies...