Senile Power

Dissabte passat, actuació al Francàs, una urbanització entre Coma Ruga i Torredembarra. El públic era majoritàriament gent gran, tot i que hi havia alguns adolescents.

Després de fer ben bé dues hores del repertori anomenat "clàssic", vam començar a tocar alguna cançó més moderna. Entre cançó i cançó un senyor se li acosta al Toni i li diu "nos estáis echando a todos". Vaig suposar que era un comentari malcarat sobre el repertori, i després, cap al final, quan tocàvem "Boig per tu", un altre senyor s'acosta tot indignat gesticulant que no havíem tocat cap sevillana (amb el gest de collir una poma de l'arbre i llençar-la a terra, com t'ensenyen quan balles sevillanes). Va passar per davant de l'escenari tot escopint a terra, en una actitud estúpidament desafiant (que potser el fet que la cançó fos en català resultava un agreujant?) . Quina mala bava...

Hi ha un cert públic entrat en anys que sembla que ho vulgui tot per ell. Prepares una actuació dirigida pràcticament al públic més gran, i quan fas alguna concessió al públic més jove, s'emprenyen com si ells fossin els amos de la festa. És un fenomen que hem observat altres vegades. Em recorda quan, de més jovenet, llanguia sobre un tamboret de la discoteca tot esperant que punxessin alguna cosa que m'agradés. Després aprens que, o bé et relaxes i et deixes endur pel que soni (perquè al capdavall hi ha coses més importants, com la companyia amb qui estàs), o bé directament ja no hi entres, perquè és molta energia que gastes anant-hi en contra, encara que sigui passivament, i t'acaba espatllant l'humor.

Per sort, sempre hi ha gent que s'ho pren tot amb més filosofia, com una senyora que no va parar de ballar acompanyada de les seves nétes i que provava de fer bots i tot. Això et fa somriure.



http://escenari.blogspot.com/

Sant Adrià: deixeu que els nens s'acostin s'arrambin a mi

Dilluns passat vam actuar a Sant Adrià del Besòs, que era festa major. Havien muntat un escenari enorme davant de l'ajuntament. La Plaça de la Vila és una esplanada força gran que costa força d'omplir, i el concert es va desenvolupar amb un cert ensopiment que segurament va provocar els nombrosos lapsus que vam tenir tots a dalt de l'escenari. Però vaja, sembla que la gent s'ho va passar bé.

En acabar el concert, un grup de nois i noies m'esperen a les escales laterals de l'escenari. Deuen tenir setze, disset anys, calculo. Quan em veuen baixar, em comencen a cridar i em demanen que em faci una foto amb ells. Se'm presenten tots, faig dos petons a les noies, diuen que els ha agradat molt el concert i em faig fotos amb ells. Un a un, passen tots al costat per fer-se una foto amb mi. (Escolta, t'han dit mai que t'assembles al Coti?, em diu un dels nois. Jo sospiro resignat.)

Ja ho veieu, com si fos una rock star... Arriba el torn de la noia que més sembla destacar del grup: "Ei, que jo no me n'he fet cap foto!" Dit i fet, se m'abraça ben fort per la cintura i, quan la seva amiga està a punt de prémer el disparador, ella diu "espera, espera!", i em fa un petó a la galta. L'amiga diu que en tira una altra, i ella ja comença a fer-me petons al coll! Li dic de broma: "nena, que em posaré tendre!" (ja ho sé, sona una mica macarra, no era la meva intenció). Sembla que ella s'atura, però m'estreny més fortament. Quan s'acaben les fotos, suaument me n'aconsegueixo desempallegar i amb una petita excusa m'escapoleixo cap a la barra.

Uf, que bé que entra una cervesa ara...!

Sants: passem llista!

Els atzars o les peculiaritats de la present temporada han fet que els únics concerts que fem a Barcelona a l'estiu siguin a la festa major de Sants. L'últim divendres i dissabte d'agost hem actuat al carrer d'Alcolea, el primer al tram de baix, el segon al tram de dalt.

Quan anava cap al concert de divendres, em va assaltar la intuïció que segur que hi trobaríem concentrada tota la munió de frikifans.

Encara que sembli difícil de creure, hi ha gent que ens segueix. Són gent d'allò més variopinta. Per als seguidors més extravagants o extrems, algú va encunyar el terme freaky fans. Els frikifans són persones que poden veure, un rere l'altre, una bona pila de concerts de l'orquestra, sense que poguem arribar a endevinar què hi troben de tant apassionant que fa que se situïn sempre a primera fila i aguantin tot el concert.

Atenció, però, que aquest terme no necessàriament és despectiu. Al contrari, en la majoria de casos, són gent per la qual sento simpatia, són gent amable que es limiten a saludar-te i preguntar-te coses. Alguns altres poden resultar realment pesats.

La meva intuïció, doncs, va resultar certa, i entre divendres i dissabte hem vist desfilar les principals cares conegudes que acostumem a veure quan toquem a Barcelona. En vam fer conya: avui podríem passar llista! Hi havia:

1. El nen, ja preadolescent, que et saluda com si fossis amic de tota la vida, que no para de fer preguntes. Fa servir el fet que ens coneix per fer el fatxenda davant de les noies de la seva edat, i els diu que després pujarà a cantar. És el número u indiscutible per com arriba a ser de plasta.

2. La parella, amb algun tipus de retard o problemàtica mental (no hi llegiu menyspreu, és ignorància en temes de psicologia) que no es perd ni un concert. Són força entranyables i es cuiden molt de no molestar. Ella, que algú anomena amb sorna la presidenta del club de fans, sempre balla a destemps i aplaudeix en síncopa. L'any passat ens vam fer una foto de grup amb ells i al cap d'una setmana van venir amb la foto emmarcada i amb una dedicatòria per a cadascun. A la meva hi deia: "Me gusta cómo cantas pero sobre todo cómo bailas. No cambies". Hi ha una altra dona, d'un perfil similar però que jo sàpiga sense relació amb aquesta parella, que apareix també molt sovint i que sempre ens pregunta si tocarem "Bon dia".

3. El matrimoni madur que es planta a primera fila, seriosos i immòbils. Ella es mira els músics fixament i insistentment, no el mira ni per casualitat. Ell, amb cara de pòquer, es mira el concert i se la mira a ella. Una nit, com en un atac de banyes, ens va cridar l'atenció insinuant que estàvem tirant la canya a la seva dona, i ell ens donava a entendre que ella era una mica dissoluta...

4. Una parella jove que, sense tenir aparentment problemes psicològics, alguna cosa deu tenir que no acaba de rutllar. Ella no bada boca i et mira amb uns ulls blaus com taronges. Quan els vaig veure per primer cop, era en un ball de disfresses i ella anava horrorosament vestida de Superman, i ara sempre que els veig la torno a veure amb aquells calçotets vermells que li feien bossa al cul... Quan ell et veu, t'abraça i et tracta amb un paternalisme improcedent. T'expliquen coses sobre la seva vida, fins al punt que un dia ell va trucar al Paco (tècnic de so) per comunicar-li que s'havia mort el seu avi, "que lo comunicara a los demás miembros". (No sé com és que té el seu telèfon, però.) Aquest dissabte han vingut carregats de souvenirs de Madrid i han fet un regalet a cada membre de la banda... Em deixen francament perplex.

5. L'exparella d'un membre de l'orquestra, en una situació típica que podríem anomenar el retrobament ineludible (perquè saben on et poden trobar i tu no pots fugir). Sense entrar en la categoria de frikifan, casos com aquests podrien tranquil·lament aspirar-ne a la candidatura per la fixació, reiteració i alevosia que gasten les seves aparicions. Ara, que si ell acaba tornant a caure cada cop que ella apareix no és d'estranyar que ella trobi justificades les seves reaparicions... En una línia semblant, també hi ha la noia que l'estiu passat et buscava i que per alguna raó es pensa que aquest any sí que cauràs. Et clava la mateixa mirada de "et menjaré amb patates" entre el públic, les mateixes insinuacions, i demostra la mateixa incapacitat de llegir en tu un desinterès disfressat de cortesia o fins i tot el rebuig frontal.

6. El ligue del Paco, una senyora de setanta anys que venia sempre a Gràcia i Sants. S'asseia al costat de la taula de so i li donava conversa al Paco durant tot el concert, que n'estava fins al capdamunt. Ell en feia conya dient que ha estat l'única vegada que ha lligat amb l'orquestra. Aquest any no ha aparegut. El Paco arrenca amb la conya: "yo espero que no le haya pasado nada ni que la haya atropellado ningún autobús. Dios quiera tenerla en su gloria..."

7. El reporter, un senyor d'uns cinquanta anys que es passa gairebé tot el concert a primera fila filmant-nos amb la càmera digital. Al principi, fa un parell d'anys, feia servir un mòbil, i més tard sembla que va aconseguir una càmera digital. L'he vist un munt de cops i mai no es relaciona amb l'orquestra. Deu tenir hores i hores de concert a casa seva...

Sant Pere de Ribes [28/06/09]

Revetlla de Sant Pere a Sant Pere de Ribes, a la plaça Marcer, darrere de l'església. Tocàvem en segon torn. El primer torn l'ocupaven els CatRock, una banda que fa versions de rock en català. Nosaltres ens fèiem dir Covers, una denominació alternativa que ja explicaré. Cap a quarts de quatre de la nit (!) vam fer el canvi d'escenari i vam tocar nosaltres, després de més de 5 hores entre la prova de so i l'actuació, un temps durant el qual vam anar a sopar, vam fer algun got i vam xerrar fins no saber què dir. Semblava que estiguéssim esperant l'hora d'embarcar en un vol que no pas l'hora de tocar.


Tot prenent-nos una cervesa en un bar allunyat de la plaça, regentat per uns bolivians morts de son i amb ganes de tancar, entra un noi llarg i prim a comprar una xibeca. Quan ens veu tot ensopits ens diu: “¿Pero ustedes cuándo tocan?” El paio, que és uruguaià, ens ha vist fer la prova de so, recorda quin instrument toca cadascú i diu que té ganes de veure’ns actuar , que ja n'ha tingut prou de tant de rock català. Sembla prou simpàtic, i s’acomiada amb un “ahora los veo”.


Aleshores la plaça ja era plena de gent, la gran majoria adolescents, i corrien les ampolles de xibeca. Un públic tan jove –i borratxo- pot arribar a ser molt ingrat, perquè o bé passen de tu olímpicament o bé es posen molt i molt pesats.


Ara, que la primera intervenció de la nit no va ser a càrrec d’un adolescent precisament. Al final de la quarta o cinquena cançó em trobo que una dona, entrada en la quarentena, ha pujat per darrere de l’escenari i ve directa cap a mi. “Que no li puc fer un petó al cantant?”, diu, se m’abraça i em fa dos petons ben arran. “En aquest poble t’estimem molt”, s'empesca, i se m’agafa fort. Jo dic que gràcies i amb penes i treballs aconsegueixo que baixi de l’escenari, i ella i el seu manso es queden al lateral de l’escenari fotent-se el filet durant tot el concert. Més tard em demanarà pujar a ballar. Jo m’hi negaré: “si hi puja un, hi voldran pujar tots”, li diré, i ella em dirà molt seriosa: “que jo sóc gogó, eh?”


Després va haver-hi peticions d’allò més variades, com una noia que volia pujar a cantar i una parella de noies que volien pujar a ballar. Normalment s’acostaven al lateral de l’escenari i cridaven fins que els fèiem cas. Davant de l’escenari anava pujant gent, gairebé tots a la banda on era el Pedro (guitarra), trepitjant i esquitxant de cervesa els seus cables i endolls. Entre estrofa i estrofa m’hi havia d’atansar i dir-los a l’orella que fessin el favor de baixar, cosa que feien més o menys immediatament (sobre les formes de fer fora als espontanis, vaig escriure una cosa fa un temps).


Les primeres files criden molt, de tant en tant algú del públic encén una d’aquelles bengales de correfoc i salten tot d’espurnes a l’escenari (com estem elevats, les espurnes ens les mengem primer nosaltres). De les files posteriors vola algun got ple de cervesa, que cau fent força mullader a les primeres files. El volum de la música és salvatge...


Cap a la meitat de l’actuació, el Company (veu i saxo) està al meu lloc cantant “This Love”, de Maroon 5, i jo estic a la tarima dels saxos fent cors, quan de sobte veig un espetec blanc davant de l’escenari. Algú ha trencat una xibeca contra les taules de l’escenari, just a sota del Company. És l’uruguaià amb qui hem parlat abans al bar, que branda el coll trencat de l’ampolla i amenaça algú del públic. S’obre una rotllana al seu voltant, algú l’intenta reduir i tot es torna molt confús.


Pel que sembla, l’uruguaià ha perdut el seu objectiu, i s’enfila a l’escenari per veure-hi millor. No sé si encara duu a la mà el coll trencat de l’ampolla, però el paio sembla fora de si, camina frenèticament amunt i avall de l’escenari darrere del Company, que acaba de cantar tot acollonit l’última tornada de la cançó. De cop i volta el paio identifica el seu contrincant i s’hi llança daltabaix. El Toni (baix i cantant) demana per micro que s’acosti algú de la comissió de festes, i diu que no continuarem fins que els ànims no es calmin.


Aquí perdo el fil i al final no sé què se’n fa, d’aquell paio. Al cap de poc continuem el concert, però a mi m’ha quedat un regust estrany que no se'm passarà el que queda de concert.


La part de davant de l’escenari s’inunda de cervesa i vi de tetra-brik que la gent hi va deixant. Un borratxo prova d'aixecar una tanca per tirar-la a sobre de l’escenari, però un noi al seu costat li aconsegueix parar els peus. De l’ensurt em fuig del cap una estrofa. “Què pintem aquí?”, penso.


Acabem el concert a les 6:15 del matí. Ja és de dia i puc veure les cares desencaixades del públic. "No n'hi ha prou!", criden alguns encara. En acabar el Toni em confessa que per primer cop se li ha passat pel cap deixar la música. Em quedo estranyat i m’explica que abans, en la picabaralla per intentar reduir l’uruguaià, ha vist com una noia s’enduia un tall en una galta. Em quedo glaçat i ell continua: “podria ser la meva filla!”


Al cap d’una estona la plaça queda mig buida. L’escenari està ja mig desmuntat. Hi ha gent asseguda als portals, als bancs, dormida o catatònica. Estem desanimats o només cansats, però el Company ens aconsegueix fer riure quan, tot descamisat, s’acosta al davant de tot de l’escenari i crida: “¡Oootra, oootra...! Venga, va, pedid otra, ¿a que no hay huevos?”


Pels volts de les vuit del matí ens en tornem a Barcelona, juntament amb tota la processó de cotxes de la gent que entra treballar. M'havia oblidat que ja som a dilluns!

Coti? Qui coi és Coti?

Una noia d'uns 14 anys s'acosta a l'escenari durant el concert.
-Oye, ¿vais a poner música moderna? - Diu amb aquella deixadesa característica de l'edat del "pavo".
-Sí, más tarde...
-Ah, bueno, vale. Oye... ¿Eres Coti?

A causa dels cabells que duc, m'han dit de tot: Enrique Bunbury, Bob Dylan, Mika, Jim Morrison o (argh!) el cantant de Pereza. Fins i tot un cop em van dir que m'assemblava al Jordi Batiste (de Maquina!) al Canet Rock, però em va semblar una pedanteria (a banda que tinc un contacte molt fiable que m'ajudaria a corroborar-ho).

Tot i així, les comparacions amb Coti triomfen per golejada. Fins fa relativament poc no coneixia res d'aquest cantant argentí, de manera que la primera vegada que m'ho van dir vaig quedar perplex. Després vaig recordar que era el paio que cantava allò tan prescindible de "nada de esto fue un error" (oooh..) amb la reina mexicana del lip gloss (Paulina Rubio) i la mexicana amb l'afinació més erràtica (Julieta Venegas), i ja em direu...

Em sorprèn que la gent es prengui la llibertat de dir-m'ho directament, com si a mi també m'hagués de fer gràcia o com si me n'informessin: "es que te pareces un puñao..." Doncs molt bé. Tot plegat acaba resultant una mica molest, més que res per la insistència. El súmmum va ser en un concert l'any passat, no recordo on, on una colla d'adolescents a primera fila va començar a corejar "Coooti, Coooti". Em va costar una estona entendre el que deien...

Després del diàleg que transcric al principi, que va tenir lloc la passada revetlla de Sant Joan, m'he plantejat seriosament fer un canvi de look. Ja ho sé, sóc així d'influenciable. Quan penso que una de les moltes raons que em va fer decidir a tallar-me els cabells (quan els duia ben llargs) va ser una comparació... Però aquell cop, la comparació era amb Rosendo. Santa paciència...

De què deuen riure? (Rubí, 13/06/09)

El públic als nostres concerts reflecteix en bona part la composició del barri o el poble on anem. Això vol dir que també s'hi acosten nouvinguts d'Amèrica Llatina, del Magrib o de l'Àfrica subsahariana. Tot i això, no sé si per simple curiositat, per timidesa o per no deixar-se veure massa, aquestes persones acostumen a quedar-se en segon pla i es miren la festa de lluny.

De vegades penso quina opinió tenen de les nostres celebracions populars. No dic ja les tradicions populars, sinó els muntatges que s'organitzen a les festes majors: les fires, les barres al carrer, els petards i el soroll, els horaris intempestius de celebració, els concerts i altres espectacles.

I parlant d'altres espectacles, aquest dissabte passat vam tocar al barri de Can Fatjó de Rubí, i entre el primer i el segon passi del concert ens van dir que hi hauria l'espectacle d'una "parella sexy". Com és d'esperar, aquest eufemisme no amagava cap altra cosa que un striptease femení i masculí, un espectacle que vaig poder veure en circumstàncies similars una vegada a Les Corts.

Com aquell altre cop, la gent es va afanyar a agafar lloc a les primeres files, i els músics ens vam retirar al control de so, darrera de tota la gent. Després d'un striptease femení integral però força insípid, va pujar el boy. Al costat nostre hi havia una colla de negres africans que es miraven l'espectacle a distància tot encuriosits. En aquell moment vaig provar d'imaginar què devien pensar de nosaltres i de tot aquell espectacle. Potser es deuen pensar que som una colla de reprimits, se'm va acudir.

Finalment va arribar el moment més esperat: l'stripper es va treure el tanga i el públic femení va embogir. Algunes senyores feien uns esgarips a mig camí entre un crit i una rialla com de vegades fa el públic d'aquells casposos programes de televisió d'humor.

Jugant amb un mocador de seda blanc, el noi insinuava una eina de proporcions descomunals. Els africans van esclafir a riure, i mentre el boy anava deixant entreveure els seus atributs, ells no paraven de riure i ballar lleugerament al ritme de la música.

El Guillermo, un dels muntadors, em va fer notar això mateix. "De què deuen riure?", em va preguntar. Tal com m'ho va preguntar, amb aquella cara d'angoixa, ho vaig entendre a l'instant. Em va agafar el riure: tantes teories sociològiques que m'estava empescant i no se m'havia acudit que potser realment es reien de la mida d'allò que treia el cap sota el mocador de seda. Potser pensaven: "tan excepcional és per aquesta gent que ho han convertit en un espectacle?"

Glups!

Carnaval a Vilanova i la Geltrú: uns petits "espontanis"

A Vilanova i la Geltrú tenen un mes de febrer molt actiu pel que fa a celebracions, amb el Ball de Mantons, la Merengada i el Caramel, aquests dos darrers enmarcats en les celebracions del carnaval. Són tradicions locals úniques i n'estan orgullosos. Són tan úniques que fins i tot tenen una cançó, el "Turuta", que fora de Vilanova ningú sembla conèixer i que recull aquest caràcter tan diferenciat.

El Caramel és el rei de carnestoltes vilanoví. És una criatura que sorgeix d'una enorme olla on s'hi ha abocat de tot, i el seu naixement es representa la tarda de dissabte de carnestoltes a la Plaça del Mercat, amb una concurrència de nens i pares que pot impressionar el més avessat a tocar davant de molt de públic.

Una colla de joves vestits de cuiners van abocant els ingredients a l'olla, que va treient fum en forma de globus de colors, fins que en surt l'estrany personatge. En aquell moment, a l'altra meitat de l'escenari, l'orquestra comença el "Ball del Caramel". L'orquestra som nosaltres, i després d'aquesta primera cançó continuem amb algunes cançons infantils i acabem amb un petit repertori de cançons de festa.

Els nens miren embadalits l'escenari davant dels enormes subwoofers plantats a peu de públic, que bramen de tal forma que no és d'estranyar que quan els nens es facin grans no els molestin en absolut els volums infernals de les discoteques.

Era el torn de YMCA, dels Village People (no entenc com aquesta cançó pot acumular tantes anècdotes) i, aprofitant que és dia de disfresses, a tall de presentació dic que, per tocar la següent cançó, ens cal un policia, un indi, un bomber, un paleta i no sé qui més (em sembla que em vaig empescar més professions que disfresses duien els Village People). És una forma com qualsevol altra de presentar una cançó, no pretenia pas que ningú s'ho prengués al peu de la lletra.

Quan ja estic cantant la cançó noto com una presència. Em giro a l'esquerra i no veig ningú, fins que abaixo la mirada i em trobo un nen d'uns quatre anys vestit de cowboy, que es mira bocabadat el públic de sota. Em giro a la dreta i veig que em flanqueja un altre nen d'una edat semblant, vestit de policia i mirant-se amb idèntica expressió el públic. Mentre intento fer-me càrrec de la situació, s'hi afegeix una nena d'uns sis anys vestida d'índia, i abans de la segona tornada puja un casc de bomber vermell i enorme, a sota del qual diria que hi ha una encantadora nena rosseta d'uns tres anyets!

No els podia fer cantar ni els podia fer ballar: els petits s'estaven palplantats mirant-se la gent de baix, i quan els tustava per provar-los de fer ballar una mica, m'agafaven mecànicament de la mà sense perdre de vista la gentada. Això últim em va entendrir, ho reconec, però la cançó se'm va fer eterna, perquè no sabia ben bé com treure'ls de la hipnosi que els creava mirar el públic. Vaig acabar cantant la cançó agenollat i fent-me envoltar pels petits. En acabada la cançó, un fort aplaudiment pels nens, que van marxar diligentment, i respirar fons.

Cap al final del concert ens fan pujar un altre nen, d'uns cinc anys, disfressat com El Zorro. Penso que si ara tots els pares volen fer pujar els seus fills a l'escenari, no acabarem mai, però exclamo en mig de la cançó: "Caram, què tenim aquí?! el Zorro, ni més ni menys!" El nano està igual de paralitzat mirant-se la gent que els anteriors, però provo d'engrescar-lo una mica. Quan acaba la cançó, resulta que ha perdut els pares entre la gentada. Tinc una lleugera sensació de ficada de pota que em passa ràpid, quan al cap d'uns instants apareixen davant l'escenari els pares, tot angoixats.

Aquella mateixa nit tocàvem al ball de disfresses a Els Xulius de Sant Pere de Ribes, però això ja és una altra història...

Espontanis

A principis d'aquest estiu vaig llegir la notícia d'un cantant d'una orquestra pel qual el fiscal demanava 15 mesos de presó i 15.000 euros d'indemnització per haver empès un "espontani" fora de l'escenari en una actuació en un poble. La víctima es va trencar la tíbia i el peroné en caure i va estar tres dies hospitalitzat.

E' un mondo pericoloso, il nostro... El moment de suspensió, d'incertesa absoluta, és quan algú puja a l'escenari. En un segon has d'avaluar si aquella persona suposa una amenaça (per l'espectacle, vull dir) o si farà alguna gracieta i saltarà tot seguit. Normalment és gent pacífica, però també normalment pugen els subjectes més beguts de la festa, amb la qual cosa la situació es torna imprevisible.

El primer cop que, estant a l'orquestra, vaig veure pujar una persona a l'escenari, era una noia borratxa que amb prou feines es podia estar dreta. Tan bon punt va arribar a les taules, amb un petit impuls vaig fer que tornés a baixar. Aleshores, se'm va acostar el Toni (baix i veu) i em va escridassar: "Això no ho facis mai!"

Em va sorprendre el to de l'esbroncada, i durant el concert m'ho vaig rumiar: "és clar, si aquella persona queia malament i es trencava el cap, què passaria?" Encara que l'escenari d'aquella nit amb prou feines feia un metre d'alt, que igualment la noia hauria caigut tota sola per les tentines que feia i que hi havia força gent a baix per recollir-la, mai no se sap... (A la notícia del principi, per cert, diuen que l'escenari feia 2 metres; jo no m'hauria atrevit mai a empènyer ningú des d'una alçada semblant).

En acabar el concert, em vaig acostar al Toni i li vaig dir que entenia l'esbroncada, que hem de ser comprensius i que una mala caiguda pot ser fatal... I ell em diu que no era per això que m'ho deia, sinó que anys enrere va empènyer una noia fora de l'escenari i al final del concert ella i els seus amics l'esperaven per fer-li la cara nova.

Després d'això, vaig adoptar un altra tàctica: acostar-me amistosament i dir a l'orella a l'espontani amb to pacífic però ferm: "si us plau, fes el favor de baixar". Per increïble que sembli, això funciona gairebé sempre, i molts em diuen "ah, sí, perdona", com si acabessin de sortir d'una mena d'alienació passatgera.

La majoria volen deixar-se veure una mica, com un streaker en un camp de futbol anglès: saltar a l'escenari, fer una mica l'ase i fugir abans que arribi el muntador, que a la nostra orquestra de vegades li toca fer de guàrdia de seguretat. D'altres t'intenten prendre el micro. Aquests són els més pesats.

I de vegades pugen individus sense un objectiu concret, com una noia estrangera tota borratxa que va pujar a l'escenari del carrer Verdi, a les festes de Gràcia, aquest estiu. Anava descalça, i després d'advertir-li que es podia enrampar i de demanar-li que baixés, em va somriure com qui sent ploure i va començar a voltar per l'escenari i a trepitjar cables feliçment, com si passegés per un camp de margarides. No sé com s'ho va fer, però va aconseguir fer saltar els ploms d'una part del sistema de llums i de so, i a ella no li va passar res.

Peticions

De vegades, l'elaboració d'un repertori em sembla gairebé una ciència, i més quan no saps quina mena de públic et trobaràs. No és competència meva, però entenc la complicació que amaga.

Mai no pots acontentar tothom, és clar, i la selecció de les cançons es guia per l'edat que suposem que tindrà el públic o alguna altra consideració sociològica més vaga (al barri de la Verneda o de La Pau, per exemple, ja saps que et demanaran rumbes cada dos per tres). Si ens sembla que serà majoritàriament gent gran, aleshores toca patxanga (prometo definir aquest terme més endavant), amb pasodobles, chachachàs i música llatina. Si serà gent jove, toca recórrer al repertori de pop-rock. Si la gent gran del principi del concert anirà marxant per deixar lloc a la gent jove, caldrà fer una transició subtil però efectiva.

Quan algú del públic té el caprici o la urgència de sentir un determinat estil o tema, o li sembla que estem cometent una omissió intolerable, no li queda cap altre remei que fer-nos-ho saber. És senzill: t'acostes a l'escenari i, o bé escridasses els músics amb la teva exigència, o bé si ets més discret proves que algú de dalt de l'escenari se t'acosti per poder-li transmetre la petició.

Sempre apareix algú que vol que ho deixis tot i t'acostis a atendre'l mentre estàs cantant a ple pulmó, i que s'impacienta si li fas un gest fent-li entendre que s'esperi. Si no els aconsegueixes entendre i has d'interrompre la conversa per tornar al teu lloc a cantar la següent estrofa, aleshores s'irriten.

N'hi ha de despistats, que demanen una rumba quan n'has tocada una dues cançons abans, o que et demanen un pasodoble emmig d'un repertori de rock. De vegades demanen estils que em deixen perplex, com una sevillana, un reggaeton o una bachata (con frijoles, perquè és una paraula que sempre em fa pensar en menjar). Quan els dic que no en tenim, em miren amb cara d'incredulitat, com si els estigués enredant. La mateixa cara fan els més joves quan demanen algun artista del qual no toquem res: "Que no toqueu res de Paulina Rubio? No m'ho crec!", em deia una parella de noies la setmana passada, com si la música de la mexicana politoxicòmana fos imprescindible per entendre el panorama musical actual.

Hi ha gent que no s'acaba de creure que no ets cap jukebox i que el repertori d'una orquestra, tot i que ampli, és finit, que no ho pots abastar tot. Jo intento que entenguin aquest fet i que provem d'acontentar tanta gent com sigui possible. Aleshores, una de les armes a l'hora d'atendre peticions és regatejar. Si puc, els dic que més tard tocarem alguna cosa semblant a allò que demanen. Per exemple, si em demanen els Guns n' Roses, els dic que més tard en tocarem una de Bon Jovi. No és el mateix, però això acostuma a funcionar i la majoria es dóna per satisfet, tot i que a d'altres els indigna que estableixis equivalències tan arbitràries i tan a la lleugera.

Aquest cap de setmana passat, un cor de veus clamava que en toquéssim alguna d'Extremoduro (els vaig haver d'improvisar la primera estrofa de "Me estoy quitando..."), i després demanaven Kortatu. A les festes del Carmel va arribar volant a l'escenari un plat de plàstic greixós on hi havia escrit a bolígraf "Dr Feelgood", i un paio demanava "algo de la Polla [Records] o de Johnny Thunders, aunque sea". Les colles de heavies adolescents demanen Iron Maiden o Helloween, alguna senyora demana alguna cosa de la Pantoja i d'altres personatges demanen coses inversemblants, com ara "España Cañí" i noms de cançons que no havia sentit en ma vida.

Per demanar, que no quedi...

Lolites!

Tocar davant d'un públic t'exposa a les mirades i suposicions de la gent. I si ets cantant, encara més. De vegades, en una presentació dius alguna cosa que connecta amb algú, o durant una cançó la mirada se't clava, sense voler, en algú per la raó que sigui (potser només et recorda a algú, o té una mirada inquietant); algú té un gest o un acudit que capta la teva atenció i deixes veure que ho has vist i que t'ha resultat divertit. En molts d'aquests casos, tinc la impressió que algunes persones donen per suposat que has establert una mena de vincle i en tenen prou per acostar-se't amb confiança i dir-te'n la que duguin al cap durant la pausa o al final del concert.

A mi m'agrada que m'entri a xerrar la gent, perquè coneixes gent de tots colors i sovint interessant. Altres vegades, però, has d'intentar evitar els malentesos, i segons la gent que veus al concert, tens una intuïció sobre a quines persones pots enviar feedback durant un concert i quines et posaran el cap com un timbal després de l'actuació.

Això inclou gent de totes les edats. Els adolescents, però, mantenen més distàncies, encara que no ho sembli. Sí que és cert que fan més xivarri que ningú, però no t'entren amb tantes llibertats com altra gent i fan menys cas de l'orquestra i més de la colla amb qui van. Per això fas menys cas dels senyals i abaixes la guàrdia.

A la festa major del barri del Carmel, a Barcelona, dues nenes de quinze anys s'ho passaven d'allò més bé a primera fila, saltaven i cantaven a ple pulmó una cançó rere l'altra. Al cap d'unes quantes cançons me'n vaig adonar, les vaig mirar i a mode d'aprovació les vaig saludar o els vaig picar l'ullet, no ho sé. Innocentment, senyor jutge! Si fossin més grans potser no ho hauria fet, perquè ja se sap què impliquen certs gestos, però en aquest cas, endevinant la seva edat, em creia salvat de suspicàcies. A més a més, que coi!, agraeixo que la gent s'ho passi tan bé i m'agrada fer-los-ho saber.

En acabar el concert, les dues nenes s'acosten a la part de darrere de l'escenari i em criden. Em diuen totes suades que s'ho han passat molt bé, jo dic que me n'alegro i intercanviem quatre paraules intranscendents. Aleshores una d'elles em diu: "què fas ara?" Jo me la miro amb desconfiança i li dic "ara toca desmuntar tot això...", i l'altra noia m'interromp: "per què no ens n'anem de festa?" Jo, que ja veig per on l'enfilen, els dic que estic cansat, que tinc concert l'endemà i que em sembla que me n'aniré a casa. Aleshores la primera noia em deixa anar lentament: "ah, és clar, te'n vols anar ja al llit, oi?" i em pica l'ullet tot fent un lleuger moviment amb la llengua.

Aquella cara tan insinuant -tan natural, tan ben apresa- em va deixar sense paraules. Vaig intentar articular alguna cosa i només em va sortir un nerviós "a-ara torno". Vaig fugir d'allà fent veure que havia de plegar cables o alguna cosa així, tot pensant quins senyals m'havia semblat que els enviava durant el concert i quins van creure que rebien.

Un altre dia, a Sant Pere de Ribes, quan cantava Mucho mejor, de Los Rodríguez, unes xiquetes de primera fila se'm van començar a insinuar (no són imaginacions, us ho asseguro) quan cantava això:

Ah, ah-ah, ah, ah-ah
Podrían acusarme, ella es menor de edad,
Iremos a un hotel, iremos a cenar
Pero nunca iremos juntos al altar

Em miraven fixament amb aquells ulls tan grossos... Només devien jugar, però mai no saps...

Jo no volia, senyor jutge!

Aquest DJ no accepta peticions

És possible confondre un tècnic de so per un DJ? Home, tots dos fan servir taules de mescles i mouen controls amunt i avall. Potser una pista per evitar confusions és pensar que el DJ està tancat en una cabina i que fa servir tocadiscos, mentre que el tècnic de so el trobaràs enmig de la plaça o el carrer i acostumarà a mirar cap endavant, en direcció a un escenari on hi ha una banda tocant.

"Este DJ no acepta peticiones", bromejava un dia el Paco, que tot sovint ha de veure com la gent se li acosta per fer-li peticions o directament increpar-lo sobre la música que sona, o més ben dit, la música que s'està tocant. En parlaré més endavant, dels comentaris, peticions o insults que li arriben al tècnic de so.

Que s'està perdent la cultura de la música en directe, això és una afirmació que ja cansa de tant que s'ha repetit. Però qui ho digui faria bé d'acostar-se a una festa major de barri. Com un de tants exemples, durant un concert se li acosten al Paco, al control de so, dues nenes d'uns catorze o quinze anys i li diuen: "oye, ¿no puedes poner algo de reggaetón?". I el Paco se les queda mirant i comença amb un "a ver si entendemos el concepto...", i diu que ell no posa ni deixa de posar res, que si s'hi fixen, allà al davant tenen set paios tocant en directe.

Aquesta mena de situacions, per increïbles que semblin, són un fet habitual. En un altre concert, durant el muntatge de l'escenari, s'acosten dues nenes d'edat similar i em pregunten: "Perdona, ¿qué vais a poner?". Els dic quina mena de música tocarem tot recalcant el verb, "tocarem". Una d'elles deixa anar un "bueeeno" condescendent, com si jo fos un primmirat a l'hora de fer servir "posar" o "tocar" música, com si fos un detall insignificant el verb que fas servir.

És divertit veure com de sobte passes a ser una màquina de punxar cançons.