Peticions

De vegades, l'elaboració d'un repertori em sembla gairebé una ciència, i més quan no saps quina mena de públic et trobaràs. No és competència meva, però entenc la complicació que amaga.

Mai no pots acontentar tothom, és clar, i la selecció de les cançons es guia per l'edat que suposem que tindrà el públic o alguna altra consideració sociològica més vaga (al barri de la Verneda o de La Pau, per exemple, ja saps que et demanaran rumbes cada dos per tres). Si ens sembla que serà majoritàriament gent gran, aleshores toca patxanga (prometo definir aquest terme més endavant), amb pasodobles, chachachàs i música llatina. Si serà gent jove, toca recórrer al repertori de pop-rock. Si la gent gran del principi del concert anirà marxant per deixar lloc a la gent jove, caldrà fer una transició subtil però efectiva.

Quan algú del públic té el caprici o la urgència de sentir un determinat estil o tema, o li sembla que estem cometent una omissió intolerable, no li queda cap altre remei que fer-nos-ho saber. És senzill: t'acostes a l'escenari i, o bé escridasses els músics amb la teva exigència, o bé si ets més discret proves que algú de dalt de l'escenari se t'acosti per poder-li transmetre la petició.

Sempre apareix algú que vol que ho deixis tot i t'acostis a atendre'l mentre estàs cantant a ple pulmó, i que s'impacienta si li fas un gest fent-li entendre que s'esperi. Si no els aconsegueixes entendre i has d'interrompre la conversa per tornar al teu lloc a cantar la següent estrofa, aleshores s'irriten.

N'hi ha de despistats, que demanen una rumba quan n'has tocada una dues cançons abans, o que et demanen un pasodoble emmig d'un repertori de rock. De vegades demanen estils que em deixen perplex, com una sevillana, un reggaeton o una bachata (con frijoles, perquè és una paraula que sempre em fa pensar en menjar). Quan els dic que no en tenim, em miren amb cara d'incredulitat, com si els estigués enredant. La mateixa cara fan els més joves quan demanen algun artista del qual no toquem res: "Que no toqueu res de Paulina Rubio? No m'ho crec!", em deia una parella de noies la setmana passada, com si la música de la mexicana politoxicòmana fos imprescindible per entendre el panorama musical actual.

Hi ha gent que no s'acaba de creure que no ets cap jukebox i que el repertori d'una orquestra, tot i que ampli, és finit, que no ho pots abastar tot. Jo intento que entenguin aquest fet i que provem d'acontentar tanta gent com sigui possible. Aleshores, una de les armes a l'hora d'atendre peticions és regatejar. Si puc, els dic que més tard tocarem alguna cosa semblant a allò que demanen. Per exemple, si em demanen els Guns n' Roses, els dic que més tard en tocarem una de Bon Jovi. No és el mateix, però això acostuma a funcionar i la majoria es dóna per satisfet, tot i que a d'altres els indigna que estableixis equivalències tan arbitràries i tan a la lleugera.

Aquest cap de setmana passat, un cor de veus clamava que en toquéssim alguna d'Extremoduro (els vaig haver d'improvisar la primera estrofa de "Me estoy quitando..."), i després demanaven Kortatu. A les festes del Carmel va arribar volant a l'escenari un plat de plàstic greixós on hi havia escrit a bolígraf "Dr Feelgood", i un paio demanava "algo de la Polla [Records] o de Johnny Thunders, aunque sea". Les colles de heavies adolescents demanen Iron Maiden o Helloween, alguna senyora demana alguna cosa de la Pantoja i d'altres personatges demanen coses inversemblants, com ara "España Cañí" i noms de cançons que no havia sentit en ma vida.

Per demanar, que no quedi...