Col·laboració fraternal

Fa 20 anys, un número que encara em sembla massa alt i rodó com a introducció per explicar batalletes, per la Firagost de Valls, vaig anar a un concert amb una noia (i tota la colla, però ara obviarem el detall). Era el primer cop de moltes coses: d'una cita, d'un concert a la nit... Els inicis són precaris i infantils, i més si pensem que l'hi vaig demanar dalt de la bici, tot suat, després de pensar-m'ho molt i passar molts nervis.

L'auditori del Mas Miquel és a l'aire lliure, flanquejat de bardissa i amb tres cercles concèntrics que fan de vaga graderia. Aquella nit, mentre tocaven els Coda (grans oblidats) i els Whisky'ns Collons, aquells cercles semblaven els de l'infern, veient com me les passava de magres per sobreposar-me a una timidesa col·lossal que em tenia garratibat. La cita va resultar infructuosa i el record d'aquella nit em feia pujar els colors a la cara força temps després.

Fa 20 anys no sabia tocar cap instrument (tret de la flauta dolça), no sabia que m'agradava cantar i encara faltaven dos anys perquè l'individu a la dreta de la foto i jo ens compréssim una guitarra acústica a mitges dilapidant tots els nostres estalvis (i esperonats de manera inconfusible amb aquell "ja us en cansareu" patern). Però eren els estius de lectures de pàgines rònegues, d'olor de paper de còmic, de dibuixos i provatures sobre papers timbrats esgrogueïts i d'audicions compulsives dels grans discos que m'acompanyarien sempre.

La vida tomba i gira, però en cap revolt no ens havíem trobat, l'individu en qüestió de la foto i jo, dalt d'un escenari. Un altre cop per Firagost i a Mas Miquel, però aquest cop a dalt de l'escenari. Es fan dir Fi, un duet robòtic ric en isòtops radiactius, i jo feia una col·laboració amb teclats i un saxo delirant. Els que tocarien després farien bandera de l'obvietat i la impostura folkie.

Després féiem una cervesa i em sentia estranyament tranquil, assaborint les coincidències, paradoxes o cicles vitals. Veia que ell s'ho havia passat bé i que estava molt content que compartíssim per fi una història musical junts. El mateix que sentia jo, tot i que veia que no sabíem com expressar-nos-ho, tot allò. De vegades, l'idioma dels germans és tan subtil...

Poble Nou

Quan parlava en una altra entrada dels concerts amb més marxa de l'estiu, m'oblidava del Poble Nou. Encara que la seva festa major caigui en setembre, no per això és menys lluïda. Són actuacions agraïdes, principalment perquè els muntadors no han de fer mans i mànigues a l'hora de descarregar el camió, com passa a Gràcia o Sants; aquí tot és més ample i distès, tot i que la quantitat de públic que s'hi aplega és força gran i pot enganyar per les dimensions del carrer. El repertori va adreçat a la gent jove i el públic, majoritàriament (post) adolescent, respon força bé.

L'orquestra toca any rere any a la confluència dels carrers de Pallars i Espronceda (a la foto) i de Pallars i Bilbao, a més a més de la Rambla Jove, la part nova de la Rambla del Poble Nou. Aquest any no teníem data programada per Pallars amb Bilbao, i l'actuació de la Rambla Jove es va suspendre per l'aiguat que va caure (de moment, l'únic concert suspès per pluja de tota la temporada). A Pallars amb Espronceda, en canvi, sí que vam tocar, i tots dos dissabtes de festa major.

Cada barri de Barcelona té una personalitat pròpia, i al Poble Nou es nota. A Pallars amb Espronceda, la gent de l'associació de veïns és molt amable, et tracten amb familiaritat i et recorden anècdotes d'anys anteriors. Aquí, l'any passat, va acabar de morir el camió de l'orquestra, que va quedar aparcat dissimuladament mentre en llogaven un altre a corre-cuita.

Quan la festa s'acaba, la gent de l'associació de veïns tanca els llums de la barra, ho recull tot i, mentre els escombriaires s'enduen a cops d'escombra i de mànega una marea de gots de plàstic del carrer, seuen i peten la xerrada discretament darrere la barra. Encara serveixen beguda als músics, alguns dels quals seran inevitablement els últims a marxar.


http://escenari.blogspot.com/

El minaret

Una mesquita? No, és la torre de l'edifici Walden. Sota la seva ombra, a la zona esportiva, vam tocar en motiu de la festa major de Sant Just Desvern, aquest passat mes d'agost.






http://escenari.blogspot.com/

D'Albelda a Ferran

Una gàrgola observa atentament com els muntadors treuen el material del camió sota el sol d'agost. Som a Ferran, a tocar d'Altafulla, un petit nucli dominat pel castell al qual pertany aquesta figura.

Venim d'Alfarràs (Lleida), on hem fet nit després d'actuar a Albelda, un poble de la Franja amb cigonyes al campanar, cases de maons grocs i on parlen un català excepcional. Quan arribem a Ferran veig de lluny el castell de Tamarit i penso en la seva platja, i se'm fa la boca aigua, si es pot dir així. Com hem vingut abans d'hora, proposo fer una remullada ràpida, i s'hi apunten l'Adolf (saxo) i el Pedro (guitarra). Un bany amb el sol de tarda et fa passar tots els mals i et dóna una breu sensació d'estiuejant, no d'acalorat músic on tour.







http://escenari.blogspot.com/

Ball de vetlla a Prats de Rei

Sigarra és el nom d'un poble romà que s'equipara amb la ubicació actual de la vila de Prats de Rei (Anoia) i que sembla que dóna nom a la comarca de la Segarra. Conegut de temps immemorials pels conreus de cereals, llar d'íbers i romans, escenari d'una famosa batalla entre tropes austriacistes i borbòniques, aquest poble de poc més de mil habitants acumula en innombrables capes el pas de la història, i potser per això compta amb un petit museu arqueològic.

La carretera que duu a Prats de Rei passa per valls minsament habitades, camps de cereals i pinedes poc denses, i alguna collada amb l'inevitable parc eòlic. De vegades, en una típica fantasia urbanita, m'agrada imaginar-me que potser algun dia acabo en indret com aquest.

El 15 d'agost vam anar a tocar al ball de vetlla (suposo que el ball que se celebra el mateix dia de la festivitat, a diferència del ball de revetlla) de Prats de Rei. Era un ball de tarda, on vam esgotar gairebé tot el repertori clàssic disponible, amb una pista de ball ben nodrida de parelles a la primera part i amb molt poca gent a les acaballes de la segona part, amb la nota peculiar de dues noies espontànies que van pujar a fer unes coreografies a ritme de I Will Survive. A mitjanit ja tornàvem cap a casa. Llàstima que de nit no es puguin veure els camps.

Aires de muntanya: Pardines

El primer cap de setmana d'agost vam fer via cap a Pardines, al Pirineu. El lloc de la celebració era una petita plaça amb un escenari de fusta cobert (el pessebre, en deia algú). La plaça era tancada perquè la festa era de pagament (aquesta foto, on surto jo tocant el baix, és feta des de fora del perímetre, fet amb tela de sac).

Aquella nit alguns es van quedar a dormir i altres vam baixar el mateix dia. Després d'un concert dividit en tres parts vam desfer la carretera de revolts que comunica el poble amb Ribes de Freser, ensumant l'aire de muntanya de les últimes hores de la nit i vigilant de no atropellar cap dels adolescents que baixaven a peu o que hi havia asseguts en plena carretera, xerrant. A quarts de nou del matí arribàvem a Barcelona. Al cap d'unes hores, quan em vaig llevar, el record fugaç de les muntanyes verdes i l'aire fresquet i perfumat semblava un somni.

La Traviesa

Un 600 pintat amb motius psicodèlics ens dóna la benvinguda a La Traviesa (Bluegrass Bar), un bar de Torredembarra peculiar com n'hi ha pocs. El bar pròpiament dit és una caseta de fusta envoltada d'un jardí força acollidor.

Tot aquí té un aire hippie, començant pel personal i amics del bar. L'amo, el J ("jota"), és un paio baixet amb cabells llargs que ronda la seixantena i que té una col·lecció de vinils impressionant.

La Traviesa funciona des de l'any 1978, suposem que aleshores sense apartaments turístics al voltant. Setmanalment s'hi organitzen concerts, que s'anuncien en cartells de retolació fantasiosa feta a mà, com els clàssics de Filmore East. A l'hivern les actuacions són a dins la "cabana"; a l'estiu, al jardí. Mirant els cartells, en aquest lloc han actuat grups amb talent, sobretot del món del blues, el rock i la psicodèlia.

L'últim cap de setmana d'agost vam actuar a La Traviesa amb el grup de rock & roll. Aixoplugats per un garrofer i una olivera (un estrany plaer, sentir com de tant en tant m'arribava l'aroma de les garrofes mentre tocàvem), amb catifes a l'escenari, teles estampades i el cap d'un capgrós penjat d'una branca, vam fer una descarregada de clàssics en un jardí ple de gent.

Sants

L'orquestra arriba a la festa major de Sants. El primer diumenge vam actuar al carrer Robrenyo, divendres vam tocar a la part de baix del carrer Alcolea (a la foto) i l'endemà, al carrer Guadiana.

L'escenari d'Alcolea es munta de costat, és a dir, no perpendicular al carrer, de manera que el gruix del públic se situa als flancs, i pel davant va passant la gent, per la qual cosa l'escenari resulta una mena d'aparador... O una gàbia del zoo.

El primer dia, a Robrenyo, ja vaig ficar-me de peus a la galleda en la presentació, quan vaig donar la benvinguda al públic a les festes de Gràcia! I és que estan tan enganxades les festes de Gràcia i les de Sants que em va sortir sense pensar. Encara li vaig treure humor a la cosa i la ficada de pota va resultar simpàtica; no te les vulguis veure amb l'orgull de barri...

Les actuacions a Sants s'acabaven in extremis des del punt de vista tècnic, després de repetides avaries als equips de so. Ha estat el estat un agost intens pels equips, després de vuit cons d'altaveu de greus espatllats i les últimes avaries en les etapes de potència dels altaveus.

Després de Sants comença a aparèixer la sensació que el pitjor o el millor ha passat, que l'estiu es comença a acabar. Encara queden actuacions, però.

Nits maratonianes: El Rossell

Aquest envelat és el que munten per la festa major al Rossell, prop de la Sènia, a Castelló. Sorprèn la gran quantitat de cadires; n'he comptat prop d'un miler durant les proves de so. El cambrer del bar de la piscina municipal ens explica que al poble són uns 1.300 habitants, però que s'esperen 1.500 assistents al ball, un ball que és de pagament. Amb un abonament de 50 o 60 € tens accés a tota una setmana de balls amb orquestres. L'entrada d'avui costa 12 €.

La vetllada comença amb l'elecció de les reines (que deuen ser una mena de pubilles) en una cerimònia soporífera, amb parlaments de les forces vives del poble i lectura de versos amb entonació anodina. Després, passada la 1 de la matinada, quatre hores de ball i 55 cançons al repertori, un excés en una orquestra que no està acostumada a tocar hores i hores en balls de tarda o cobles a més a més del ball de nit, com fan d'altres. Les conseqüències aparents d'això: tendinitis a la mà esquerra per al Pedro (guitarra) i capsulitis al dit índex per a l'altre Pedro (bateria). Pel que es veu, la durada de l'actuació és un requeriment dels organitzadors (allà baix es veu que s'estilen actuacions tan llargues). D'altra banda, vist el panorama actual, a l'orquestra li interessa obrir nous mercats com ara Castelló i el Maestrat, i volen quedar bé.

Acabat el concert, el sol ens concedeix una treva i no treu el cap durant el viatge de retorn a Barcelona. Passades les 10 del matí em fico al llit a Barcelona, extenuat. No trigaré a despertar-me, atacat un any més pel meu personal jet lag estiuenc.

Festa major de Gràcia: Verdi i Providència

Per un servidor, les actuacions més esperades de l'any en l'orquestra són les de les festes majors de Gràcia i Sants. Són concerts multitudinaris, efervescents, amb un repertori més jove i amb el públic ben a prop.

L'any passat l'orquestra no va actuar a Gràcia. Enguany vam tocar un dia al carrer de Verdi i un altre al carrer de la Providència. En aquest darrer, però, ens féiem dir d'una altra manera, perquè la formació era més reduïda (sense saxos) i perquè el catxet (el "preu" de l'orquestra) estava rebaixat de tal manera que podria generar retrets per part d'altres comissions de festes del barri.

Quin fart de suar! La decoració del carrer de Verdi és sempre tan atapeïda que no acaba de córrer l'aire. A Providència va passar tres quarts del mateix, amb l'agreujant que, com hi havia un cantant menys, ens vam haver de repartir tot el repertori entre dues persones. Però va estar bé cantar cançons que no acostumo a interpretar, i la gent en tots dos concerts va respondre molt bé.

L'única nota negativa la va posar un veí que, ja quan desmuntàvem, va llençar una galledada d'aigua amb lleixiu a l'escenari. Al Pedro (guitarra) li va caure de ple i unes dones van quedar ben esquitxades. Sembla que l'han denunciat, però segurament quedarà en no-res.

Senile Power

Dissabte passat, actuació al Francàs, una urbanització entre Coma Ruga i Torredembarra. El públic era majoritàriament gent gran, tot i que hi havia alguns adolescents.

Després de fer ben bé dues hores del repertori anomenat "clàssic", vam començar a tocar alguna cançó més moderna. Entre cançó i cançó un senyor se li acosta al Toni i li diu "nos estáis echando a todos". Vaig suposar que era un comentari malcarat sobre el repertori, i després, cap al final, quan tocàvem "Boig per tu", un altre senyor s'acosta tot indignat gesticulant que no havíem tocat cap sevillana (amb el gest de collir una poma de l'arbre i llençar-la a terra, com t'ensenyen quan balles sevillanes). Va passar per davant de l'escenari tot escopint a terra, en una actitud estúpidament desafiant (que potser el fet que la cançó fos en català resultava un agreujant?) . Quina mala bava...

Hi ha un cert públic entrat en anys que sembla que ho vulgui tot per ell. Prepares una actuació dirigida pràcticament al públic més gran, i quan fas alguna concessió al públic més jove, s'emprenyen com si ells fossin els amos de la festa. És un fenomen que hem observat altres vegades. Em recorda quan, de més jovenet, llanguia sobre un tamboret de la discoteca tot esperant que punxessin alguna cosa que m'agradés. Després aprens que, o bé et relaxes i et deixes endur pel que soni (perquè al capdavall hi ha coses més importants, com la companyia amb qui estàs), o bé directament ja no hi entres, perquè és molta energia que gastes anant-hi en contra, encara que sigui passivament, i t'acaba espatllant l'humor.

Per sort, sempre hi ha gent que s'ho pren tot amb més filosofia, com una senyora que no va parar de ballar acompanyada de les seves nétes i que provava de fer bots i tot. Això et fa somriure.



http://escenari.blogspot.com/

La Mina

La vida és plena de contrastos. Si el passat octubre tocàvem al cor del barri de Sarrià en ocasió de la seva festa major, aquest dissabte passat vam tenir actuació en ple barri de La Mina, a Sant Adrià.

La Mina, com ressona el nom en l'inconscient col·lectiu... Només arribar, el Pedro (bateria) em mira els peus i em diu: "avui has vingut amb bambes; és per fugir corrents?" Sí que és cert que vam fer força conya a costa de la llegenda negra que plana sobre aquest barri, però de fet no va passar res (com si hagués de passar alguna cosa), i al capdavall, van quedar poques anècdotes a explicar (el més destacable potser, van ser les bombes, grans com punys, que tenien al bar al costat de l'escenari). Un vent fresquet i molest va bufar pràcticament durant tot el concert, i a la segona part el públic va escassejar tant que vam haver de plegar abans d'hora.

En acabar el concert vam encetar la clàssica tertúlia interminable, i vinga a fer viatges al bar fins que la conversa es va dissoldre. En un bar, regentat per xinesos, amb la persiana mig abaixada, demanàvem el Manolo (teclista) i jo les últimes cerveses. L'única clientela de la barra eren un grup de gitanos molt corpulents, que van abaixar la veu i ens van mirar de reüll quan vam entrar. És el fet diferencial del barri, com l'individu que, durant les proves de so, desaprovava la nostra música tot remugant "es música de payos".

Bon Pastor

Preparatius per al concert de dissabte de la festa major del Bon Pastor. Amb un fred i una humitat més propis del mes de novembre que no pas de maig, vam tornar a actuar a la "pèrgola", que és com anomenen popularment aquest espai construït sobre la ronda, a tocar del Besòs i al costat de les anomenades cases barates. Els concerts com aquests representen un avanç de l'estiu, perquè són perfectes per començar a rodar els nous temes de la temporada.

Inevitablement, hi va haver peticions de Paquito el Chocolatero, peticions que misteriosament m'oblido de comunicar si sóc jo l'únic a rebre-les. Una noia em va demanar si la podíem tocar i a més a més dedicar-la. Jo li vaig dir que ja ho veuríem. Al cap de dues cançons, torna la noia i em diu que la toquem ja, que és que han de marxar...

Jo telonejo, tu teloneges...

Feia molt de temps que no tocava en qualitat de teloner (supporting band, en diuen en anglès). Un grup de fora necessita una banda que obri la nit i que de pas porti una mica de públic. Un teloner local és una solució senzilla i econòmica per cobrir aquest lloc.

Tot i que amb el trio de rock toquem versions i que l’estil tampoc no enganxa gaire, el passat abril ens va tocar telonejar els Bloody Hollies, un grup californià (no fumador) de punk-rock. El lloc, a l’InCivic de Sant Feliu de Codines, un petit local dins del Centre Cívic La Fonteta, que poc a poc s’ha anat convertint en un punt de referència underground pel caràcter heterogeni (dispar, excèntric?) de la seva programació de concerts.

Vam xerrar una mica amb els membres dels Bloody Hollies. Ja sabia pel seu Myspace que estaven de gira per Europa. És una gira modesta i ambiciosa alhora: modesta perquè toquen a locals petits, i ambiciosa perquè porten quatre setmanes a l’altre costat de l’Atlàntic tocant cada dia i amb només dos dies de descans! Han tocat per mitja Europa, des de Noruega fins a Itàlia, fins arribar a Sant Feliu de Codines. La nit anterior eren al País Basc i l'endemà tocaven a Barcelona.

Com s’ho fan?, no parava de pensar. Com han organitzat una agenda de concerts tan atapeïda? Els surt a compte? Quina logística tenen, quin material han portat des de San Diego? Com és el seu dia a dia? I la relació entre els membres, al cap d’un mes de tocar sense parar? Malauradament, per circumstàncies no vaig tenir ocasió d’aprofundir en el tema amb ells i em vaig quedar amb aquestes i moltes altres preguntes que em venien al cap.

Em va entrar una mena d’enveja barrejada amb nostàlgia d’allò que no he viscut. M’adono que encara m’agradaria fer una "bogeria" d’aquestes (que no en té res, de bogeria, sinó valor, planificació i constància), sortir a voltar per Europa amb un grapat de temes originals i un grup de músics amics. Lluny de lamentar-me, però, tocar amb els Bloody Hollies, amb l’energia que desprenen en directe, la contundència dels temes i la valentia d’embarcar-se en una gira com aquesta, em va resultar estimulant i encoratjador. Encara queda camí per recórrer.


http://escenari.blogspot.com

Tremolors a la Sagrada Família

Suposo que amb el permís del senyor rector, fa unes setmanes vam actuar a la festa major de la Sagrada Família. L'escenari estava muntat a la façana del Naixement, al carrer de la Marina. Un marc incomparable, per dir un tòpic, més propi d'un artista de pop progressiu dels vuitanta que d'una orquestra. Molta gent, molta festa i bona temperatura. Es veu que la música se sentia a quatre o cinc illes de distància.

A la foto tenim el Pedro, moments abans de començar l'actuació, segurament fent un repàs mental de les cançons del repertori. Se n'ha après una pila en un temps rècord. La prova de so és l'únic moment en què pot practicar durant uns instants una de les seves especialitats, el blast beat, un ritme de bateria explosiu, com una ràfega, propi de gèneres com ara el black metal, l'estil en què s'adscriu el grup en què toca ell (o el seu alter ego). Tot un contrast amb l'entorn.

La poblemática del tasi

El cap de setmana passat vam actuar amb l'orquestra en una festa privada en un hotel de Salou. L'hotel està decorat en un estil neoclàssic bastant lliure, amb tot de columnates, marbres i estàtues combinats amb els tons pastel de les parets, un kitsch que de ben segur fa les delícies de la nombrosa clientela russa que hi ve a passar les vacances, si jutgem pels rètols que trobem per tot arreu.

La festa privada en qüestió era un sopar que celebrava una central de taxi de Barcelona per als seus associats. Com sol ser habitual en aquests casos, ens vam haver de carregar de paciència, perquè tocàvem després de la sobretaula, dels parlaments, dels lliuraments de premis i de l'actuació d'un cantant melòdic (que venia acompanyat de la xicota i de la mare... O la sogra). Així, doncs, vam tenir l'oportunitat de xerrar una mica amb un parell de taxistes, que tot i estar de festa, tenien ganes d'explicar-nos les vicissituds que passen els qui avui dia "fan el taxi" (curiosa expressió que em recorda a altres professions): els preus de les llicències, les tarifes, l'intrusisme, la inseguretat i un anecdotari a estones força inversemblant. Ja m'està bé, tenir de tant en tant aquests contactes per humanitzar un col·lectiu que sovint veiem des d'una òptica maniqueïsta.

Durant el segon passi del concert, vaig aprofitar una cançó en què no cantava per anar als serveis i acostar-me a la barra, i en aquestes el representant em va demanar què consultés si podíem allargar mitja hora més el concert. Al final no ho vam fer i vam acabar a l'hora prevista, no sé si perquè l'hotel no ho permetia o perquè el públic començava a escassejar, però dins meu pensava: treballar mitja hora més pel mateix preu? Si ells serien els primers a cobrar-hi un suplement!

Ja arriba el Caramel

Carnestoltes a Vilanova i la Geltrú. Ja he explicat alguna vegada que en aquesta ciutat el mes de febrer és intens. Entre xatonades, balls de mantons (acompanyats del Turuta, una cançó que només toquem aquí), balls i rues de carnestoltes, no paren. S'hi afegeix una última celebració: la rebuda del Caramel.

El dissabte de carnestoltes a les 5 de la tarda s'aplega a la plaça de davant del mercat un autèntic exèrcit de nens i pares disfressats. Vénen a "rebre el Caramel".

El Caramel és una mena de Rei Carnestoltes. És una criatura grassa i amb una cara grotesca que surt d'una enorme olla de cartró-pedra situada a la dreta de l'escenari. Abans, però, l'olla ha estat fent xup-xup mentre una colla de joves vestits de cuiners hi tirava ingredients tant dispars com maduixes, fruites tropicals, una merenga, una arengada o una escarola. Amb la incorporació de cada ingredient surt de l'olla una bafarada de globus de colors, que es perden ràpidament en el cel.

Poc a poc es va coent aquest peculiar gòlem vilanoví, i quan surt de l'olla comença el "ball del Caramel". Aquí comencem nosaltres l'actuació, amb cançons infantils i alguna de no tant infantil.

L'actuació dura poc més d'una hora, però és intensa: amb tantes cançons atípiques pel nostre repertori, en ple dia, amb tanta gent i tants nens cridant, no m'estranya que el Pedro, el bateria que substitueix l'Edu aquesta temporada i que amb prou feines ha fet tres concerts amb l'orquestra, fumés nerviosament instants abans de pujar a l'escenari. Amb ell, que toca en un grup de black metal, fèiem broma comentant que, realment, sembla que intimiden més 500 nens que 5.000 heavies en un concert.

Sant Feliu: veïns insomnes

En dies de concert, de vegades recordo un episodi dels dibuixos animats de la Pantera Rosa en què la pobra pantera patia insomni i ens mostrava uns ulls mig aclucats i injectats en sang, desesperada amb l'enèsim soroll dels veïns o del carrer que li impedia dormir.

Aquest cap de setmana passat vam tocar al carrer Joan Maragall de Sant Feliu de Llobregat. És un carrer tranquil i estret, principalment de vianants. Es veu que anys anteriors havien col·locat l'escenari en un punt que havia provocat queixes dels veïns, per la qual cosa aquest any han decidit col·locar-lo més avall al carrer. La barra quedava ara realment lluny de l'escenari. Com era d'esperar, doncs, aquest any la queixa vindria per part d'uns altres veïns.

Ja durant el muntatge i les primeres proves de so, una veïna va baixar dient que allò no es podia tolerar, que trucaria a la policia i que ens ruixaria a "manguerazos". El Paco (tècnic de so) i el Quique (muntador) van haver de suportar l'escridassada. Efectivament, la dona, propietària de tot un edifici de tres plantes que queda a tocar de l'escenari, va trucar a la policia i va estar discutint amb dos agents durant el primer passi del concert. Després el seu marit va baixar per demanar al públic que no es repengés als vidres del negoci que hi havia als baixos.

Cap a les acaballes del segon passi, un altre home, amb bigotet i pantalons de pinça fins al melic, es va plantar davant l'escenari i ens va començar a dir, fora de si, que allò no es podia aguantar, que "tot casa meva tremola, m'agafarà algo!". Tenia els ulls tan esbatanats que semblava que se li anessin a sortir de lloc en qualsevol moment.

El Toni (baix i cantant) li va dir que hauria de parlar amb la comissió de festes, i en veure que l'home continuava cridant, va demanar per micro que s'hi acostés algú de la comissió, mentre el Company (saxo i cantant) deixava anar pel seu micro "abogaado!", tot imitant el doblador en castellà del Robert De Niro. Vam provar d'amagar la rialla, al mateix temps que una colla de nois que hi havia al costat increpava el pobre home dient-li "puto sociata" i flors per l'estil.

Va venir un home de la comissió de festes, va parlar amb el veí i va resoldre escurçar un quart d'hora l'actuació, de manera que vam fer un parell de cançons més i vam plegar. Al cap de deu minuts no quedava ni una ànima al carrer.

Torno a recordar els dibuixos de la Pantera Rosa, quan apagava el llum de l'habitació i l'únic que véiem enmig de la foscor eren els seus ulls, que per fi es començaven a tancar plàcidament... Fins al proper terrabastall!

De trios i altres combinacions

S'acaba la temporada d'estiu, arriba la síndrome de Pink Floyd. La darrera parada és a Ripollet, on fa anys que l'orquestra hi toca dos dies: el concert de dissabte, més mogudet, i un concert més suau diumenge.

Aquest any, però, la crisi ha fet que l'organització contractés l'orquestra al complet una nit i que l'endemà s'acontentés amb una versió reduïda, més econòmica i sota una altra denominació. La solució, el trio. El Toni al baix i la veu, el Manolo al teclat i controlant les seqüències enregistrades, i jo, a la veu i la guitarra.

Els concerts en formació de trio o quartet no es comenten davant dels altres companys que no han estat cridats a treballar. És més, si no et pregunten res, es mantenen gairebé en secret. Com el Toni em va dir un cop, "ojos que no ven, corazón que no siente". Això em va fer sentir una mica esquirol el primer cop que m'ho van proposar, perquè jo no toco la guitarra a l'orquestra i em sentia que li estava prenent el lloc al Pedro, el guitarra oficial. El Toni em va dir que els pressupostos anaven tan justos que de vegades havien de fer aquestes solucions, i que s'estimava més algú que cantés a més a més d'ell (el Pedro no fa cors, vet aquí el meu avantatge competitiu, com qui diu).

Inicialment em penso que aquest diumenge hi havia d'anar el Company (saxo i veu) en comptes de mi, com sembla que han fet altres cops durant l'any, però el Toni s'ha decantat per mi vist el final de temporada que està tenint l'altre, que la nit anterior, per exemple, va fer tantes escapades al bar en ple concert que fins i tot el Toni li deixar anar un "a ver si estamos pa' lo que estamos" entre cançó i cançó. No m'estranya que després del concert comencés a cantar, mentre plegava les coses tot descamisat, "Jesus Christ Superstar" perquè s'imaginava que l'envelat on hi havia l'escenari era a una església evangèlica de campanya... Tela.

Els quartets m'agraden, mentre que els trios em deprimeixen. El quartet sona a banda, perquè hi ha bateria real i m'hi puc esplaiar amb la guitarra, cosa que em diverteix tant com m'estressa, perquè he d'aprendre o refrescar uns 45 temes per l'actuació. Els trios, però, són una altra història. Les bases estan enregistrades i tot sona una mica a MIDI tronat. El repertori, a més a més, és realment patxanguero i en algun tema has de fer veure que toques, i això ho porto francament malament. Això sí, arribes una horeta abans de tocar i en acabat te'n vas al cap de mitja hora.

Tocar amb seqüències és tota una història, perquè no estàs acostumat als arranjaments, al tempo... Ni als instruments seqüenciats. A la darrera cançó del concert, Fiesta Pagana de Mago de Oz, estava a punt d'encetar el solo de guitarra quan em vaig adonar que el solo ja venia seqüenciat! Vaig escollir l'opció rockera, com és la meva escola: apujar el volum i trepitjar-lo amb el meu solo! Total, faig de guitar hero poques vegades l'any!

Sant Adrià: deixeu que els nens s'acostin s'arrambin a mi

Dilluns passat vam actuar a Sant Adrià del Besòs, que era festa major. Havien muntat un escenari enorme davant de l'ajuntament. La Plaça de la Vila és una esplanada força gran que costa força d'omplir, i el concert es va desenvolupar amb un cert ensopiment que segurament va provocar els nombrosos lapsus que vam tenir tots a dalt de l'escenari. Però vaja, sembla que la gent s'ho va passar bé.

En acabar el concert, un grup de nois i noies m'esperen a les escales laterals de l'escenari. Deuen tenir setze, disset anys, calculo. Quan em veuen baixar, em comencen a cridar i em demanen que em faci una foto amb ells. Se'm presenten tots, faig dos petons a les noies, diuen que els ha agradat molt el concert i em faig fotos amb ells. Un a un, passen tots al costat per fer-se una foto amb mi. (Escolta, t'han dit mai que t'assembles al Coti?, em diu un dels nois. Jo sospiro resignat.)

Ja ho veieu, com si fos una rock star... Arriba el torn de la noia que més sembla destacar del grup: "Ei, que jo no me n'he fet cap foto!" Dit i fet, se m'abraça ben fort per la cintura i, quan la seva amiga està a punt de prémer el disparador, ella diu "espera, espera!", i em fa un petó a la galta. L'amiga diu que en tira una altra, i ella ja comença a fer-me petons al coll! Li dic de broma: "nena, que em posaré tendre!" (ja ho sé, sona una mica macarra, no era la meva intenció). Sembla que ella s'atura, però m'estreny més fortament. Quan s'acaben les fotos, suaument me n'aconsegueixo desempallegar i amb una petita excusa m'escapoleixo cap a la barra.

Uf, que bé que entra una cervesa ara...!