La poblemática del tasi

El cap de setmana passat vam actuar amb l'orquestra en una festa privada en un hotel de Salou. L'hotel està decorat en un estil neoclàssic bastant lliure, amb tot de columnates, marbres i estàtues combinats amb els tons pastel de les parets, un kitsch que de ben segur fa les delícies de la nombrosa clientela russa que hi ve a passar les vacances, si jutgem pels rètols que trobem per tot arreu.

La festa privada en qüestió era un sopar que celebrava una central de taxi de Barcelona per als seus associats. Com sol ser habitual en aquests casos, ens vam haver de carregar de paciència, perquè tocàvem després de la sobretaula, dels parlaments, dels lliuraments de premis i de l'actuació d'un cantant melòdic (que venia acompanyat de la xicota i de la mare... O la sogra). Així, doncs, vam tenir l'oportunitat de xerrar una mica amb un parell de taxistes, que tot i estar de festa, tenien ganes d'explicar-nos les vicissituds que passen els qui avui dia "fan el taxi" (curiosa expressió que em recorda a altres professions): els preus de les llicències, les tarifes, l'intrusisme, la inseguretat i un anecdotari a estones força inversemblant. Ja m'està bé, tenir de tant en tant aquests contactes per humanitzar un col·lectiu que sovint veiem des d'una òptica maniqueïsta.

Durant el segon passi del concert, vaig aprofitar una cançó en què no cantava per anar als serveis i acostar-me a la barra, i en aquestes el representant em va demanar què consultés si podíem allargar mitja hora més el concert. Al final no ho vam fer i vam acabar a l'hora prevista, no sé si perquè l'hotel no ho permetia o perquè el públic començava a escassejar, però dins meu pensava: treballar mitja hora més pel mateix preu? Si ells serien els primers a cobrar-hi un suplement!