Aprendre (i oblidar) per repetició

De vegades tinc pensaments que em provoquen calfreds. Ara que ja tinc les cançons rodades, les lletres apreses i que les actuacions no em provoquen cap nerviosisme especial, sovint recorro involuntàriament al pilot automàtic en determinats moments de l'actuació. En un moment donat, en emergir d'un d'aquests somnis, se'm va acudir que dec haver cantat més de 200 cops La Camisa Negra de Juanes (una cançó que, d'altra banda, no em fa en absolut ni fred ni calor). Què fort! I és aleshores quan em miro el Toni (baix i cantant) i penso: i quantes vegades deu haver cantat ell Jalisco, per exemple?


http://escenari.blogspot.com/

"The Sessions"

Setembre s'ha convertit, per una d'aquelles estranyes coincidències, en el mes dels enregistraments. Enregistraments casolans, sí, però us sorprendríeu dels resultats que se'n poden obtenir. Després de molt de temps de fer provatures a casa, d'aprendre a fer servir els programes de seqüenciació, d'anar comprant poc a poc material i de maquinar tècniques d'enregistrament amb els limitats mitjans que tenim a disposició (però que, cal admetre, queden a anys llum d'allò que podíem fer fa només 5 anys), sembla que aviat en veurem els fruits.

Aquí tenim al Marc (Twenty Flight Rock, Desobedientes) fent les bateries per al disc d'Alfredo Cero, que fa una mena folk-rock en castellà molt personal. En paral·lel estan en marxa les sessions amb Mr Rooster (hard rock en anglès, tot i que l'etiqueta li queda antiga ja), un enregistrament que per mi suposarà tota una prova de foc, la tesi doctoral o com en vulgueu dir, perquè els temes són meus i jo m'ocupo -amb molt de gust- de tot el procés d'enregistrament i arranjament. I potser aviat, toquem fusta, tenim un altre projecte en marxa, en català, que de moment té nom de postres japoneses, però això són figues d'un altre paner...

M'adono que comencen a canviar les coses: després de tantes versions, aquest és el mes dels projectes de temes originals, territoris inexplorats que susciten tota mena de preguntes, de dubtes. L'enregistrament ajuda a fixar les cançons i a aclarir el camí a seguir.

Xxxt!, que graven...


http://escenari.blogspot.com/

Poble Nou

Quan parlava en una altra entrada dels concerts amb més marxa de l'estiu, m'oblidava del Poble Nou. Encara que la seva festa major caigui en setembre, no per això és menys lluïda. Són actuacions agraïdes, principalment perquè els muntadors no han de fer mans i mànigues a l'hora de descarregar el camió, com passa a Gràcia o Sants; aquí tot és més ample i distès, tot i que la quantitat de públic que s'hi aplega és força gran i pot enganyar per les dimensions del carrer. El repertori va adreçat a la gent jove i el públic, majoritàriament (post) adolescent, respon força bé.

L'orquestra toca any rere any a la confluència dels carrers de Pallars i Espronceda (a la foto) i de Pallars i Bilbao, a més a més de la Rambla Jove, la part nova de la Rambla del Poble Nou. Aquest any no teníem data programada per Pallars amb Bilbao, i l'actuació de la Rambla Jove es va suspendre per l'aiguat que va caure (de moment, l'únic concert suspès per pluja de tota la temporada). A Pallars amb Espronceda, en canvi, sí que vam tocar, i tots dos dissabtes de festa major.

Cada barri de Barcelona té una personalitat pròpia, i al Poble Nou es nota. A Pallars amb Espronceda, la gent de l'associació de veïns és molt amable, et tracten amb familiaritat i et recorden anècdotes d'anys anteriors. Aquí, l'any passat, va acabar de morir el camió de l'orquestra, que va quedar aparcat dissimuladament mentre en llogaven un altre a corre-cuita.

Quan la festa s'acaba, la gent de l'associació de veïns tanca els llums de la barra, ho recull tot i, mentre els escombriaires s'enduen a cops d'escombra i de mànega una marea de gots de plàstic del carrer, seuen i peten la xerrada discretament darrere la barra. Encara serveixen beguda als músics, alguns dels quals seran inevitablement els últims a marxar.


http://escenari.blogspot.com/

El minaret

Una mesquita? No, és la torre de l'edifici Walden. Sota la seva ombra, a la zona esportiva, vam tocar en motiu de la festa major de Sant Just Desvern, aquest passat mes d'agost.






http://escenari.blogspot.com/

D'Albelda a Ferran

Una gàrgola observa atentament com els muntadors treuen el material del camió sota el sol d'agost. Som a Ferran, a tocar d'Altafulla, un petit nucli dominat pel castell al qual pertany aquesta figura.

Venim d'Alfarràs (Lleida), on hem fet nit després d'actuar a Albelda, un poble de la Franja amb cigonyes al campanar, cases de maons grocs i on parlen un català excepcional. Quan arribem a Ferran veig de lluny el castell de Tamarit i penso en la seva platja, i se'm fa la boca aigua, si es pot dir així. Com hem vingut abans d'hora, proposo fer una remullada ràpida, i s'hi apunten l'Adolf (saxo) i el Pedro (guitarra). Un bany amb el sol de tarda et fa passar tots els mals i et dóna una breu sensació d'estiuejant, no d'acalorat músic on tour.







http://escenari.blogspot.com/

Ball de vetlla a Prats de Rei

Sigarra és el nom d'un poble romà que s'equipara amb la ubicació actual de la vila de Prats de Rei (Anoia) i que sembla que dóna nom a la comarca de la Segarra. Conegut de temps immemorials pels conreus de cereals, llar d'íbers i romans, escenari d'una famosa batalla entre tropes austriacistes i borbòniques, aquest poble de poc més de mil habitants acumula en innombrables capes el pas de la història, i potser per això compta amb un petit museu arqueològic.

La carretera que duu a Prats de Rei passa per valls minsament habitades, camps de cereals i pinedes poc denses, i alguna collada amb l'inevitable parc eòlic. De vegades, en una típica fantasia urbanita, m'agrada imaginar-me que potser algun dia acabo en indret com aquest.

El 15 d'agost vam anar a tocar al ball de vetlla (suposo que el ball que se celebra el mateix dia de la festivitat, a diferència del ball de revetlla) de Prats de Rei. Era un ball de tarda, on vam esgotar gairebé tot el repertori clàssic disponible, amb una pista de ball ben nodrida de parelles a la primera part i amb molt poca gent a les acaballes de la segona part, amb la nota peculiar de dues noies espontànies que van pujar a fer unes coreografies a ritme de I Will Survive. A mitjanit ja tornàvem cap a casa. Llàstima que de nit no es puguin veure els camps.

Aires de muntanya: Pardines

El primer cap de setmana d'agost vam fer via cap a Pardines, al Pirineu. El lloc de la celebració era una petita plaça amb un escenari de fusta cobert (el pessebre, en deia algú). La plaça era tancada perquè la festa era de pagament (aquesta foto, on surto jo tocant el baix, és feta des de fora del perímetre, fet amb tela de sac).

Aquella nit alguns es van quedar a dormir i altres vam baixar el mateix dia. Després d'un concert dividit en tres parts vam desfer la carretera de revolts que comunica el poble amb Ribes de Freser, ensumant l'aire de muntanya de les últimes hores de la nit i vigilant de no atropellar cap dels adolescents que baixaven a peu o que hi havia asseguts en plena carretera, xerrant. A quarts de nou del matí arribàvem a Barcelona. Al cap d'unes hores, quan em vaig llevar, el record fugaç de les muntanyes verdes i l'aire fresquet i perfumat semblava un somni.

La Traviesa

Un 600 pintat amb motius psicodèlics ens dóna la benvinguda a La Traviesa (Bluegrass Bar), un bar de Torredembarra peculiar com n'hi ha pocs. El bar pròpiament dit és una caseta de fusta envoltada d'un jardí força acollidor.

Tot aquí té un aire hippie, començant pel personal i amics del bar. L'amo, el J ("jota"), és un paio baixet amb cabells llargs que ronda la seixantena i que té una col·lecció de vinils impressionant.

La Traviesa funciona des de l'any 1978, suposem que aleshores sense apartaments turístics al voltant. Setmanalment s'hi organitzen concerts, que s'anuncien en cartells de retolació fantasiosa feta a mà, com els clàssics de Filmore East. A l'hivern les actuacions són a dins la "cabana"; a l'estiu, al jardí. Mirant els cartells, en aquest lloc han actuat grups amb talent, sobretot del món del blues, el rock i la psicodèlia.

L'últim cap de setmana d'agost vam actuar a La Traviesa amb el grup de rock & roll. Aixoplugats per un garrofer i una olivera (un estrany plaer, sentir com de tant en tant m'arribava l'aroma de les garrofes mentre tocàvem), amb catifes a l'escenari, teles estampades i el cap d'un capgrós penjat d'una branca, vam fer una descarregada de clàssics en un jardí ple de gent.

Sants

L'orquestra arriba a la festa major de Sants. El primer diumenge vam actuar al carrer Robrenyo, divendres vam tocar a la part de baix del carrer Alcolea (a la foto) i l'endemà, al carrer Guadiana.

L'escenari d'Alcolea es munta de costat, és a dir, no perpendicular al carrer, de manera que el gruix del públic se situa als flancs, i pel davant va passant la gent, per la qual cosa l'escenari resulta una mena d'aparador... O una gàbia del zoo.

El primer dia, a Robrenyo, ja vaig ficar-me de peus a la galleda en la presentació, quan vaig donar la benvinguda al públic a les festes de Gràcia! I és que estan tan enganxades les festes de Gràcia i les de Sants que em va sortir sense pensar. Encara li vaig treure humor a la cosa i la ficada de pota va resultar simpàtica; no te les vulguis veure amb l'orgull de barri...

Les actuacions a Sants s'acabaven in extremis des del punt de vista tècnic, després de repetides avaries als equips de so. Ha estat el estat un agost intens pels equips, després de vuit cons d'altaveu de greus espatllats i les últimes avaries en les etapes de potència dels altaveus.

Després de Sants comença a aparèixer la sensació que el pitjor o el millor ha passat, que l'estiu es comença a acabar. Encara queden actuacions, però.

Nits maratonianes: El Rossell

Aquest envelat és el que munten per la festa major al Rossell, prop de la Sènia, a Castelló. Sorprèn la gran quantitat de cadires; n'he comptat prop d'un miler durant les proves de so. El cambrer del bar de la piscina municipal ens explica que al poble són uns 1.300 habitants, però que s'esperen 1.500 assistents al ball, un ball que és de pagament. Amb un abonament de 50 o 60 € tens accés a tota una setmana de balls amb orquestres. L'entrada d'avui costa 12 €.

La vetllada comença amb l'elecció de les reines (que deuen ser una mena de pubilles) en una cerimònia soporífera, amb parlaments de les forces vives del poble i lectura de versos amb entonació anodina. Després, passada la 1 de la matinada, quatre hores de ball i 55 cançons al repertori, un excés en una orquestra que no està acostumada a tocar hores i hores en balls de tarda o cobles a més a més del ball de nit, com fan d'altres. Les conseqüències aparents d'això: tendinitis a la mà esquerra per al Pedro (guitarra) i capsulitis al dit índex per a l'altre Pedro (bateria). Pel que es veu, la durada de l'actuació és un requeriment dels organitzadors (allà baix es veu que s'estilen actuacions tan llargues). D'altra banda, vist el panorama actual, a l'orquestra li interessa obrir nous mercats com ara Castelló i el Maestrat, i volen quedar bé.

Acabat el concert, el sol ens concedeix una treva i no treu el cap durant el viatge de retorn a Barcelona. Passades les 10 del matí em fico al llit a Barcelona, extenuat. No trigaré a despertar-me, atacat un any més pel meu personal jet lag estiuenc.