Últims assajos

Últims assajos de la temporada. La temporada d'estiu és a punt de començar i ja no queda temps de preparar noves cançons. Cal fer el rodatge de les noves cançons que hem après i refrescar alguna cançó antiga que només toquem de tant en tant.

De vegades alguna cançó queda tan verda per diversos motius (perquè han faltat assajos, perquè no la fem caminar, perquè ens n'oblidem) que acaba caient del repertori, que és una de les coses que em sap més greu. Altres vegades, els temes nous s'acaben de polir tot aprofitant les proves de so dels propers concerts, i segons com surtin, s'inclouen ja en el repertori d'aquella mateixa nit.

En tot cas, els assajos s'acaben com les classes de la universitat, cap al maig. Al juny, comencen els exàmens.



http://escenari.blogspot.com

Bon Pastor

Preparatius per al concert de dissabte de la festa major del Bon Pastor. Amb un fred i una humitat més propis del mes de novembre que no pas de maig, vam tornar a actuar a la "pèrgola", que és com anomenen popularment aquest espai construït sobre la ronda, a tocar del Besòs i al costat de les anomenades cases barates. Els concerts com aquests representen un avanç de l'estiu, perquè són perfectes per començar a rodar els nous temes de la temporada.

Inevitablement, hi va haver peticions de Paquito el Chocolatero, peticions que misteriosament m'oblido de comunicar si sóc jo l'únic a rebre-les. Una noia em va demanar si la podíem tocar i a més a més dedicar-la. Jo li vaig dir que ja ho veuríem. Al cap de dues cançons, torna la noia i em diu que la toquem ja, que és que han de marxar...

Jo telonejo, tu teloneges...

Feia molt de temps que no tocava en qualitat de teloner (supporting band, en diuen en anglès). Un grup de fora necessita una banda que obri la nit i que de pas porti una mica de públic. Un teloner local és una solució senzilla i econòmica per cobrir aquest lloc.

Tot i que amb el trio de rock toquem versions i que l’estil tampoc no enganxa gaire, el passat abril ens va tocar telonejar els Bloody Hollies, un grup californià (no fumador) de punk-rock. El lloc, a l’InCivic de Sant Feliu de Codines, un petit local dins del Centre Cívic La Fonteta, que poc a poc s’ha anat convertint en un punt de referència underground pel caràcter heterogeni (dispar, excèntric?) de la seva programació de concerts.

Vam xerrar una mica amb els membres dels Bloody Hollies. Ja sabia pel seu Myspace que estaven de gira per Europa. És una gira modesta i ambiciosa alhora: modesta perquè toquen a locals petits, i ambiciosa perquè porten quatre setmanes a l’altre costat de l’Atlàntic tocant cada dia i amb només dos dies de descans! Han tocat per mitja Europa, des de Noruega fins a Itàlia, fins arribar a Sant Feliu de Codines. La nit anterior eren al País Basc i l'endemà tocaven a Barcelona.

Com s’ho fan?, no parava de pensar. Com han organitzat una agenda de concerts tan atapeïda? Els surt a compte? Quina logística tenen, quin material han portat des de San Diego? Com és el seu dia a dia? I la relació entre els membres, al cap d’un mes de tocar sense parar? Malauradament, per circumstàncies no vaig tenir ocasió d’aprofundir en el tema amb ells i em vaig quedar amb aquestes i moltes altres preguntes que em venien al cap.

Em va entrar una mena d’enveja barrejada amb nostàlgia d’allò que no he viscut. M’adono que encara m’agradaria fer una "bogeria" d’aquestes (que no en té res, de bogeria, sinó valor, planificació i constància), sortir a voltar per Europa amb un grapat de temes originals i un grup de músics amics. Lluny de lamentar-me, però, tocar amb els Bloody Hollies, amb l’energia que desprenen en directe, la contundència dels temes i la valentia d’embarcar-se en una gira com aquesta, em va resultar estimulant i encoratjador. Encara queda camí per recórrer.


http://escenari.blogspot.com

Tremolors a la Sagrada Família

Suposo que amb el permís del senyor rector, fa unes setmanes vam actuar a la festa major de la Sagrada Família. L'escenari estava muntat a la façana del Naixement, al carrer de la Marina. Un marc incomparable, per dir un tòpic, més propi d'un artista de pop progressiu dels vuitanta que d'una orquestra. Molta gent, molta festa i bona temperatura. Es veu que la música se sentia a quatre o cinc illes de distància.

A la foto tenim el Pedro, moments abans de començar l'actuació, segurament fent un repàs mental de les cançons del repertori. Se n'ha après una pila en un temps rècord. La prova de so és l'únic moment en què pot practicar durant uns instants una de les seves especialitats, el blast beat, un ritme de bateria explosiu, com una ràfega, propi de gèneres com ara el black metal, l'estil en què s'adscriu el grup en què toca ell (o el seu alter ego). Tot un contrast amb l'entorn.