dijous, 22 de juliol del 2010

Guinardó

Actuació de fi de curs. Sota l'atenta mirada de la torre de l'antic mercat del Guinardó (l'únic que queda del mercat) vam actuar a finals de juny per a pares, fills i professors a la pista de l'escola.

Era divendres i havia treballat tot el dia, sense temps de parar un instant. Tocàvem d'hora, a les nou del vespre, i jo tenia ganes de seure un moment i prendre una d'aquelles cerveses ben fredes de final de jornada laboral. Quedaven vint minuts per començar i, òbviament, a la barra que havíen muntat a l'escola no tenien cervesa. Així doncs, vaig sortir a buscar un bar on dur a terme el ritual i vaig fer una cervesa de pressa i corrents.

Just abans de començar el concert, el Toni (veu i baix) em diu que no està gaire fi de veu i que si puc parlar i fer les presentacions. Cap problema, dic, tot i que penso que no sé què diré a tots aquells nens.

Com que feia hores que no menjava res, quan va començar l'actuació vaig notar que la cervesa m'havia pujat i em trobava una mica marejat, com aquells vermuts que fas amb l'estómac buit que et deixen estabornit de cop i volta. Vaig tenir un moment d'inquietud, com ara que m'oblidaria de les lletres o que m'embarbussaria quan parlés. I és que de vegades em faig uns embolics quan parlo amb el públic... I pitjor si són nens.

Però va resultar que les presentacions em sortien amb una certa gràcia. Quan em va baixar l'efecte, al cap de quatre o cinc cançons, ja ho tenia rodat, de manera que aquell contratemps em va ajudar a deixar-me anar, i vaig anar fent però ja més serè. En un moment del concert, fent el canvi de cantant, el Company (veu i saxo), em va fer notar, amb una veu com imitant el Pasqual Maragall: "Caram, sí que t'enrotlles bé amb els nens!"

Suposo que així és com deuen començar a beure a les orquestres...

dimarts, 20 de juliol del 2010

Senile Power

Dissabte passat, actuació al Francàs, una urbanització entre Coma Ruga i Torredembarra. El públic era majoritàriament gent gran, tot i que hi havia alguns adolescents.

Després de fer ben bé dues hores del repertori anomenat "clàssic", vam començar a tocar alguna cançó més moderna. Entre cançó i cançó un senyor se li acosta al Toni i li diu "nos estáis echando a todos". Vaig suposar que era un comentari malcarat sobre el repertori, i després, cap al final, quan tocàvem "Boig per tu", un altre senyor s'acosta tot indignat gesticulant que no havíem tocat cap sevillana (amb el gest de collir una poma de l'arbre i llençar-la a terra, com t'ensenyen quan balles sevillanes). Va passar per davant de l'escenari tot escopint a terra, en una actitud estúpidament desafiant (que potser el fet que la cançó fos en català resultava un agreujant?) . Quina mala bava...

Hi ha un cert públic entrat en anys que sembla que ho vulgui tot per ell. Prepares una actuació dirigida pràcticament al públic més gran, i quan fas alguna concessió al públic més jove, s'emprenyen com si ells fossin els amos de la festa. És un fenomen que hem observat altres vegades. Em recorda quan, de més jovenet, llanguia sobre un tamboret de la discoteca tot esperant que punxessin alguna cosa que m'agradés. Després aprens que, o bé et relaxes i et deixes endur pel que soni (perquè al capdavall hi ha coses més importants, com la companyia amb qui estàs), o bé directament ja no hi entres, perquè és molta energia que gastes anant-hi en contra, encara que sigui passivament, i t'acaba espatllant l'humor.

Per sort, sempre hi ha gent que s'ho pren tot amb més filosofia, com una senyora que no va parar de ballar acompanyada de les seves nétes i que provava de fer bots i tot. Això et fa somriure.



http://escenari.blogspot.com/