Fins que la música ens separi

El temps en una formació musical passa volant. Passen les hores, els dies (els anys!) sense que te n'adonis, capficat com estàs en donar forma al projecte i posar-lo en marxa. Compartir tanta estona amb els companys de banda crea forts vincles. De vegades en surten grans amistats, altres vegades no queda clar on acaba l'esfera privada i on comença el projecte comú. El fet que rarament hi hagi grans expectatives econòmiques fa que hi plani un esperit falsament desinteressat. Per tot això, tot sovint es comparen les relacions al si d'una banda amb les relacions de parella.

I quan arriba la trencadissa, els finals poden ser més propis de relacions sentimentals que d'una altra cosa. Fugides d'escena vehements amb cop de porta inclòs, insults i retrets llargament covats, petites (o grans) revenges... Aquells que semblava que es prometien amor (musical) etern, ara diuen pestes dels altres a tothom que els vulgui escoltar. I és molt possible que en aquests moments algú constati amb estupefacció allò de "em pensava que això era amor, i ara veig que només em volien pels diners!"

Si dónes més importància a la qüestió sentimental que la resta dels companys de banda, el problema segurament el tens tu. D'altra banda, com a tot arreu, també hi ha grans manipuladors (que parlen com en aquells discursos de directius, en què t'exhorten a donar el "millor de tu mateix" en benefici de la gran "família" que és l'empresa), però crec que són molt més escassos del que sembla. Normalment, el que trobarem serà simplement una confusió entre les motivacions socials, musicals o professionals.

Dit això, miro al voltant. Veig que moltes de les amistats que tinc tenen com a comú denominador la música, o millor dit, un projecte musical comú. Veient com són de volàtils les relacions musicals quan les coses van mal dades, i més quan es tenyeixen de suposats vincles d'amistat, un pensa si caldria cobrir-se les espatlles pel que pugui venir, no sigui cas que es malinterpretin l'abast i la profunditat d'algunes relacions. És natural, penso tot seguit: d'una banda la música forma part quotidiana de la meva vida, i de l'altra, ningú no vol que el prenguin per un passerell. A més a més, tinc la sospita que si et cobreixes les espatlles tanques en certa manera la porta a la complicitat creativa, a aquell encisament innocent amb el projecte i amb els companys, que sempre he relacionat amb el procés de composició o arranjament. Tornant a la comparació amb les relacions de parella: a qui es protegeix massa, a qui vol estar de tornada de tot, li costa més d'enamorar-se. I és que, de vegades, el procés de creació és tan semblant a enamorar-se!

Aprendre (i oblidar) per repetició

De vegades tinc pensaments que em provoquen calfreds. Ara que ja tinc les cançons rodades, les lletres apreses i que les actuacions no em provoquen cap nerviosisme especial, sovint recorro involuntàriament al pilot automàtic en determinats moments de l'actuació. En un moment donat, en emergir d'un d'aquests somnis, se'm va acudir que dec haver cantat més de 200 cops La Camisa Negra de Juanes (una cançó que, d'altra banda, no em fa en absolut ni fred ni calor). Què fort! I és aleshores quan em miro el Toni (baix i cantant) i penso: i quantes vegades deu haver cantat ell Jalisco, per exemple?


http://escenari.blogspot.com/

Renovació (d'intencions)

Han passat tres anys des que vaig entrar a l'orquestra. Del primer any d'emocions a flor de pell, vivint la nit amb nostàlgia de la rock star que m'hauria agradat ser algun cop, fins al darrer any, de satisfacció serena per fer la feina feta i amb les seves emprenyades puntuals, hi ha hagut molts canvis, tant musicals com personals.

La concepció que tinc de la música ha madurat enormement. A l'igual que la teva professió no fa qui ets (encara que molts ho busquin per classificar-te), la música que toques a cada moment tampoc no és cap pedra de toc de qui ets musicalment. Ja no tinc la necessitat d'explicar a ningú què en penso jo, de la música: un dia puc ser més experimental que ningú i l'endemà puc sortir a cantar "La Camisa Negra" sense cap mena de conflicte intern. Tocar de peus a terra, és per mi.

Tinc la sensació d'estar recollint els fruits del repte escènic que m'ha suposat un concert rere l'altre. En acabat, calculo que en aquests tres anys he sumat més de 200 concerts entre l'orquestra, el grup de rock clàssic i altres patums. He guanyat seguretat, he après molt de les relacions personals, he après a perdre la por de tocar la guitarra en públic, algun cop m'he llançat a tocar els teclats i el saxo, i sobretot he descobert que val la pena dedicar-se a la veu, enfortir-la i cuidar-la, transmetre i respectar.

Tota aquesta llauna, que sona a balanç vital/musical, ve a tomb perquè, després de dubtar-ho molt, em quedo a l'orquestra una temporada més. Les meves raons tinc, i algunes no són tan òbvies com semblen. Així doncs, aquest bloc tindrà continuïtat, però, com he dit, pertànyer a una orquestra no em defineix, de manera que canviaré la capçalera i parlaré també d'altres coses i altres formacions on toco. El denominador comú seran les actuacions en viu i les experiències que vagi recollint. Espero que continuï resultant interessant.

Agafa aire, que encara queda estiu!

Aquesta foto tan suggerent és de Campelles, on vaig dormir el dia que vam tocar a Ribes de Freser. Aquesta foto convida a inspirar fons i agafar aire. "Agafa aire", és una frase que em van dir el mes passat i que me l'he apropiada, perquè aquest agost se m'està fent una mica costa amunt.

Ja estem en plena "gira" estival. Aquest any ens ha tocat voltar per Catalunya. L'inconvenient, les llargues hores a la carretera i, de tant en tant, haver de fer nit fora de casa. L'atractiu, els bonics paisatges pels que hem passat i poder-nos oblidar de les calors de l'estiu un parell de dies.

No hem tocat a les Festes de Gràcia (bé, jo sí que hi he tocat, però amb el grup de Rock & Roll clàssic que tinc). Com els mitjans han repetit incansablement, "s'aposta per les activitats diürnes", cosa que s'ha traduït en el fet que, després de gairebé quinze anys tocant al carrer Verdi la primera nit de festa, aquest any la nostra orquestra s'ha quedat fora i, en comptes de nosaltres, ha actuat un grup d'havaneres. A Sants sí que hi serem, però.

Després del cap de setmana a Sant Julià, Andorra, i a Vacarisses, vam començar l'agost tocant a Sant Miquel de Guanteres, a Viladecavalls. L'endemà vam tocar a La Llacuna, a l'Anoia. Al cap de quatre dies féiem via cap al Prepirineu i tocàvem a Sant Llorenç de Morunys. L'endemà, a Ribes de Freser (havia de ser al poble de La Bruguera, però va ploure i es va traslladar a un pavelló a Ribes). Acabàvem la gira pirinenca, com la va batejar algú, al Pont de Suert.

El següent cap de setmana vam baixar a l'urbanització d'El Francàs, a Coma-Ruga, l'endemà pujàvem al Caravàning Internacional Costa Brava, a Tordera (aquest demana un capítol apart), i acabàvem el cap de setmana a Sant Martí Sesgueioles, a l'Anoia. El proper cap de setmana anem a La Batllòria, a Sant Celoni, i l'endemà farem nit a Riba-Roja, a terres de l'Ebre. L'altre cap de setmana pararem de fer quilòmetres i ens quedarem dues nits a les Festes de Sants de Barcelona. I amb això ben bé ja ens plantarem al setembre, quan encara tenim concerts.

Entre el primer i el segon cap de setmana d'agost vaig fer una escapada de vacances de quatre dies. Vaig agafar l'avió venint directament d'un concert, sense dormir, i vaig aterrar de tornada el mateix dia que es reprenien els concerts, havent dormit tres horetes. La setmana posterior a la gira pirinenca, potser per les alteracions del son i pel poc descans o per les diferències de temperatura que vam tenir, vaig agafar una febrada que em va deixar baldat un parell de dies.

Deia al principi que aquest agost se m'està fent costa amunt. Deu ser perquè l'excitació del primer any ha passat, i la curiositat del segon any ja no la tinc. M'avorreixo una mica, diria. A més a més, aquest mes han saltat espurnes entre alguns membres de l'orquestra i el clima s'ha enterbolit una mica, i a estones no és gens agradable. Fins i tot jo mateix, que qualsevol diria que tinc un paper reposat i conciliador en la formació, vaig perdre els estreps (i de quina manera!) a les acaballes de la nit a Sant Llorenç de Morunys. Els motius? Molts i cap alhora... Suposo que l'entorn de l'orquestra em va agafar desprevingut, després d'unes vacances tan curtes com relaxants... Però aquell dia vaig decidir no fer res del que em poguès penedir i no deixar-me endur per la negativitat que pogués ensumar en l'ambient.

Per tant, a agafar aire i veure-les venir.

Escapada als Pirineus

Actuació divendres a Sant Julià de Lòria, Andorra, i a Vacarisses l'endemà. Com a novetat, ens vam quedar a dormir a Andorra. Pot semblar una obvietat, però algun cop hem tornat de llocs més llunyans la mateixa nit.

Vam compartir escenari amb la banda Taxman. Aquest cop, igual que recentment a Banyeres del Penedès, vam intercal·lar passis i vam tancar la nit nosaltres poc abans de les 6 de la matinada. A quarts de 7 ens n'anàvem a dormir i a les dotze deixàvem l'habitació, que compartíem l'Edu (bateria), el Pedro (guitarra) i jo.

Ni els aires de muntanya ni res van aconseguir aigualir les personalitats: el verborreic, l'irritable, el lànguid, el taciturn, el dispers, l'eufòrico-depressiu, van haver de conviure durant un bon grapat d'hores. Ah, la convivència... Passar hores al cotxe, compartir habitació d'hotel, baixar a esmorzar i trobar-te tota la gent de l'orquestra de bon matí reclama en alguns moments dosis de paciència.

Vam fer quatre compres ràpides i vam començar a baixar. Al cotxe, l'un que no callava ni a sota l'aigua ("m'explotarà el cap", se'm va escapar durant l'hora de dinar, però evidentment no es va donar per al·ludit, i xerra que xerraràs); l'altre, l'etern cansat, mirar-lo era deprimir-se.

Per sort, després de dinar, prop de Martinet de Cerdanya, vam baixar a remullar els peus al Segre. Aquell va ser el millor moment. Llàstima, però, que no fos prou fondo per submergir-s'hi un mateix o per ofegar algú, perquè les llargues explicacions, acompanyades de demostracions, sobre la tècnica de llançament de pedres dels pastors m'estaven desfent el cervell ja.

No sé si va ser perquè portàvem moltes hores junts o per les poques hores que havíem dormit, però al concert de dissabte hi va haver males cares i alguna discussió. Vaig arribar a a casa amb un regust estrany i nou que em va fer qüestionar-me certes coses.

D'aquí a dues setmanes passarem 3 nits seguides fora de casa. Ja tremolo.

Sant Pere de Ribes [28/06/09]

Revetlla de Sant Pere a Sant Pere de Ribes, a la plaça Marcer, darrere de l'església. Tocàvem en segon torn. El primer torn l'ocupaven els CatRock, una banda que fa versions de rock en català. Nosaltres ens fèiem dir Covers, una denominació alternativa que ja explicaré. Cap a quarts de quatre de la nit (!) vam fer el canvi d'escenari i vam tocar nosaltres, després de més de 5 hores entre la prova de so i l'actuació, un temps durant el qual vam anar a sopar, vam fer algun got i vam xerrar fins no saber què dir. Semblava que estiguéssim esperant l'hora d'embarcar en un vol que no pas l'hora de tocar.


Tot prenent-nos una cervesa en un bar allunyat de la plaça, regentat per uns bolivians morts de son i amb ganes de tancar, entra un noi llarg i prim a comprar una xibeca. Quan ens veu tot ensopits ens diu: “¿Pero ustedes cuándo tocan?” El paio, que és uruguaià, ens ha vist fer la prova de so, recorda quin instrument toca cadascú i diu que té ganes de veure’ns actuar , que ja n'ha tingut prou de tant de rock català. Sembla prou simpàtic, i s’acomiada amb un “ahora los veo”.


Aleshores la plaça ja era plena de gent, la gran majoria adolescents, i corrien les ampolles de xibeca. Un públic tan jove –i borratxo- pot arribar a ser molt ingrat, perquè o bé passen de tu olímpicament o bé es posen molt i molt pesats.


Ara, que la primera intervenció de la nit no va ser a càrrec d’un adolescent precisament. Al final de la quarta o cinquena cançó em trobo que una dona, entrada en la quarentena, ha pujat per darrere de l’escenari i ve directa cap a mi. “Que no li puc fer un petó al cantant?”, diu, se m’abraça i em fa dos petons ben arran. “En aquest poble t’estimem molt”, s'empesca, i se m’agafa fort. Jo dic que gràcies i amb penes i treballs aconsegueixo que baixi de l’escenari, i ella i el seu manso es queden al lateral de l’escenari fotent-se el filet durant tot el concert. Més tard em demanarà pujar a ballar. Jo m’hi negaré: “si hi puja un, hi voldran pujar tots”, li diré, i ella em dirà molt seriosa: “que jo sóc gogó, eh?”


Després va haver-hi peticions d’allò més variades, com una noia que volia pujar a cantar i una parella de noies que volien pujar a ballar. Normalment s’acostaven al lateral de l’escenari i cridaven fins que els fèiem cas. Davant de l’escenari anava pujant gent, gairebé tots a la banda on era el Pedro (guitarra), trepitjant i esquitxant de cervesa els seus cables i endolls. Entre estrofa i estrofa m’hi havia d’atansar i dir-los a l’orella que fessin el favor de baixar, cosa que feien més o menys immediatament (sobre les formes de fer fora als espontanis, vaig escriure una cosa fa un temps).


Les primeres files criden molt, de tant en tant algú del públic encén una d’aquelles bengales de correfoc i salten tot d’espurnes a l’escenari (com estem elevats, les espurnes ens les mengem primer nosaltres). De les files posteriors vola algun got ple de cervesa, que cau fent força mullader a les primeres files. El volum de la música és salvatge...


Cap a la meitat de l’actuació, el Company (veu i saxo) està al meu lloc cantant “This Love”, de Maroon 5, i jo estic a la tarima dels saxos fent cors, quan de sobte veig un espetec blanc davant de l’escenari. Algú ha trencat una xibeca contra les taules de l’escenari, just a sota del Company. És l’uruguaià amb qui hem parlat abans al bar, que branda el coll trencat de l’ampolla i amenaça algú del públic. S’obre una rotllana al seu voltant, algú l’intenta reduir i tot es torna molt confús.


Pel que sembla, l’uruguaià ha perdut el seu objectiu, i s’enfila a l’escenari per veure-hi millor. No sé si encara duu a la mà el coll trencat de l’ampolla, però el paio sembla fora de si, camina frenèticament amunt i avall de l’escenari darrere del Company, que acaba de cantar tot acollonit l’última tornada de la cançó. De cop i volta el paio identifica el seu contrincant i s’hi llança daltabaix. El Toni (baix i cantant) demana per micro que s’acosti algú de la comissió de festes, i diu que no continuarem fins que els ànims no es calmin.


Aquí perdo el fil i al final no sé què se’n fa, d’aquell paio. Al cap de poc continuem el concert, però a mi m’ha quedat un regust estrany que no se'm passarà el que queda de concert.


La part de davant de l’escenari s’inunda de cervesa i vi de tetra-brik que la gent hi va deixant. Un borratxo prova d'aixecar una tanca per tirar-la a sobre de l’escenari, però un noi al seu costat li aconsegueix parar els peus. De l’ensurt em fuig del cap una estrofa. “Què pintem aquí?”, penso.


Acabem el concert a les 6:15 del matí. Ja és de dia i puc veure les cares desencaixades del públic. "No n'hi ha prou!", criden alguns encara. En acabar el Toni em confessa que per primer cop se li ha passat pel cap deixar la música. Em quedo estranyat i m’explica que abans, en la picabaralla per intentar reduir l’uruguaià, ha vist com una noia s’enduia un tall en una galta. Em quedo glaçat i ell continua: “podria ser la meva filla!”


Al cap d’una estona la plaça queda mig buida. L’escenari està ja mig desmuntat. Hi ha gent asseguda als portals, als bancs, dormida o catatònica. Estem desanimats o només cansats, però el Company ens aconsegueix fer riure quan, tot descamisat, s’acosta al davant de tot de l’escenari i crida: “¡Oootra, oootra...! Venga, va, pedid otra, ¿a que no hay huevos?”


Pels volts de les vuit del matí ens en tornem a Barcelona, juntament amb tota la processó de cotxes de la gent que entra treballar. M'havia oblidat que ja som a dilluns!

El camí del samurai

Abans d'entrar a tocar en l'orquestra, tocava en grups de rock amateur. Actuàvem en directe de tant en tant i els concerts no passaven mai de l'hora i mitja. Els temes eren originals del grup, i la identificació amb el repertori era molt estreta. Aquelles cançons les havíem parit al local d'assaig. Els concerts es convertien en una descàrrega de tot allò que dúiem a dins, i no ens importava acabar baldats o, en el meu cas, quedar-me gairebé afònic. Havíem deixat la pell a l'escenari, ja tindríem temps per descansar.

L'orquestra implica actuacions freqüents, que a l'estiu poden ser diverses nits seguides. Les actuacions tenen una durada mínima de tres hores, que es pot allargar mitja hora més. El repertori, com és de versions, no sempre és del gust de tothom, i algunes cançons de préstec poden no entusiarmar-te o fins i tot fer-te tírria. D'altres són divertides de tocar o cantar, però la implicació emocional de pare de la criatura, com als grups de rock en què estava, ha desaparegut.

On vull anar parar? Doncs que amb l'orquestra tens concert aquesta nit, l'endemà i potser l'altre, i que has de pensar de no desgastar-te excessivament per estar en bones condicions els dies següents. Implica que has de dosificar les forces per les més de tres hores d'actuació i que has de fer bona cara i cantar amb ganes totes les cançons, tant si t'agraden com si no.

Després hi ha la gent. A l'estiu pots arribar a tocar davant de moltíssima gent, de totes les edats i preferències. Et demanen rumbes o heavy metal, t'escridassen, potser se t'enfilen a l'escenari i t'intenten arrabassar el micro, potser et llancen alguna cosa que et passa fregant l'orella, fins i tot alguna noia pot arribar a desenvolupar una fixació per tu... Has de tenir el cap fred i, si s'escau, ser ferm, però no malcarat. No convé, a més a més, perquè no tens camerino ni res per l'estil, i no pots escapar-te o aïllar-te. Quan baixes de l'escenari estàs amb el públic, i has de provar de ser amable i receptiu, tant a sobre com fora de l'escenari. Al cap i a la fi, la teva funció és la mateixa que, per exemple, la gent de la barra: estàs al servei d'una festa major i confien que els ho faràs passar bé.

Totes aquestes intuïcions comencen a obrir-se pas i a crear la sensació que, per fi, estàs aprenent l'ofici. Aprens a ser una mica més pacient, una mica més humil, una mica més comprensiu. Prescindeixes de recórrer a demostracions de tècnica i d'altres necessitats del teu ego, i fas servir el cap per fer una bona actuació malgrat els imprevistos, el lloc de l'actuació, l'estat d'ànim, la llarga durada dels concerts, les deficiències de so, el cansament acumulat, etc.

Tot això es pot aprendre per molts camins, i les orquestres de festa major són un camí com qualsevol altre. Jo me'n reia, d'aquells músics amb americanes llampants que tocaven temes tronats als pobles, però també has d'estar molt centrat per suportar tant de tràfec. O això, o et tires directament a la beguda, que també passa.

De tot això i més, l'Edu (bateria) n'hem parlat seriosament i en conya, i ho vam anomenar el camí del samurai, en referència al camí de perfeccionament espiritual i de submissió (a l'amo, la missió, el destí i el codi de conducta) que seguien els samurais. És una comparació exagerada, és clar, i per això mateix la trobem graciosa, però de vegades sí que aprens coses en moments insospitats o veus que l'actitud que tens davant de situacions desfavorables pot tenir beneficis més endavant, que cal esperar i descobrir l'ensenyament ocult. De vegades és pura resignació amagada darrere d'una impostura de pequeño saltamontes, però a mi m'ha servit per no perdre els estreps en alguns moments.

Tot plegat em recorda a una situació que de tant en tant es produeix a la tira còmica Calvin & Hobbes. Quan en Calvin remuga quan se li encomana una activitat pesada o avorrida, el pare l'intenta fer veure el profit que té l'activitat en la seva educació, i li diu "this builds character" (això forja la personalitat). De la mateixa manera, de vegades l'Edu i jo ens hem donat ànims o ens hem carregat de paciència davant d'una situació pesada i inevitable tot dient-nos: "nano, és el camí del samurai!"

Es poden fer moltes comparacions amb camins d'aprenentatge. De fet, moltes vegades, quan algú em ve a demanar alguna cançó o altres exigències sobre les quals no tinc cap poder de decisió, tinc ganes de dir: "I a mi que m'expliques, si jo només sóc un padawan!" Però aquests ja són uns altres referents...

Assajos calents

Els assajos són necessaris i saludables. Permeten practicar les cançons i que ens veiem les cares. Crec que aquestes són les dues grans funcions, però no se n'ha d'abusar i s'han de portar amb consideració: si fem servir els assajos per aprendre cançons que no ens hem mirat a casa o per relacionar-nos, sortir de casa, etc., podem esgotar la paciència d'altres membres que no tenen aquesta visió o aquestes urgències.

Els assajos demanen comprensió, tant des d'un punt de vista musical com humà. Musical, perquè de vegades les coses no surten a la primera, perquè cal insistir en una part o en un instrument que no és el teu i t'has d'esperar pacientment que es desencalli la situació. Humà, perquè de vegades es produeixen xocs d'opinions o personalitats i els ànims es poden arribar a escalfar molt.

Posem que a algú no li agrada la cançó que ha de tocar, o bé no està d'acord amb un arranjament (com ha passat avui) o se sent qüestionat per algun motiu. (Emprendre una cançó nova pot fer aflorar moltes inseguretats que portes a sobre en aquells moments, ho sé per experiència, i has de saber discriminar entre allò que t'irrita sentir internament i allò que reps de fora.) Aquesta persona fa un comentari més o menys encertat, o directament pixa fora de test, un altre el replica (perquè ara és aquest altre qui se sent qüestionat, potser) i s'enceta una discussió interminable. Es creen discussions paral·leles fins que sovint el Toni (baix), que fluctua entre una vehemència que trobo molt necessària i un desànim taciturn, ha d'acabar alçant la veu. Com a escola.

A l'assaig d'aquest matí ha passat això. El Manolo (teclat), obcecat amb un passatge que ni li fa el pes ni s'ha après, no admetrà mai que no se l'ha mirat bé (i mira que n'és de fàcil). Si li fas la més mínima insinuació d'aquest fet, prepara una bona carretada de merda i engega el ventilador. Els minuts passen sense que se solucioni res. Jo he de marxar aviat, m'impaciento pensant en la feinada que tinc aturada (perquè ara per ara sóc l'únic que treballa al matí). Hi afegim que com a mínim dos de nosaltres teníem l'esperança que el d'avui fos el darrer assaig oficial de la temporada i ja tenim els ingredients per agafar una enrabiada del tipus "Si jo ja em sé totes les cançons, què faig perdent el temps aquí?!"

Avui he perdut la paciència i he decidit mostrar-me inflexible: aquest mes ja no puc sacrificar cap més matí per venir a assajar. I és la pura veritat. No m'agrada perdre els estreps, però em penso que he estat prou flexible i comprensiu amb el ritme d'assajos.

Al cap d'unes hores, em sento una mica responsable. Si tenim aquests guirigalls, és perquè la nostra formació és d'allò més democràtica, que ens posem d'acord sobre el repertori, la planificació dels assajos, que podem parlar lliurement allò que pensem. És una característica molt important i valuosa dins del món de les orquestres, en què sovintegen actituds potser més "professionals", però molt més tiràniques. I què carai, si tots em cauen la mar de bé i no vull escridassar ningú (potser no he escridassat ningú, però m'he quedat amb aquesta sensació). I això ja m'ha passat un parell de cops.

El camí del samurai em planta paranys ben subtils...

Fi de temporada

En el món de les orquestres, la temporada no s'acaba al setembre, ni a cap d'any, sinó després d'enterrar la sardina, passat carnestoltes. Deu ser un factor cultural tradicionalment lligat a la religió, atès que la quaresma és el punt més baix en nombre d'actuacions d'una orquestra. La nostra, per exemple, no tornarà a sortir al carrer fins al mes de maig. Durant aquest temps, si hi ha cap contractació, serà puntual, d'última hora i de caràcter privat (una convenció, per exemple). A Setmana Santa, per descomptat, l´única música seràn les saetes, els misteris i el repic dels timbals. Sembla que qualsevol altra celebració sigui una immoralitat. Atavisme, que diria algun pedant.

Això és el que he vist en la meva curta experiència en una orquestra. El primer any, va ser precisament en aquesta època que vaig entrar a l'orquestra. L'any següent, vaig fer cas a l'Edu (bateria), que té una mica més d'experiència en aquest món que jo, i vaig fer una escapadeta de vacances abans que comencés la temporada d'estiu. No en tenia gaire necessitat, de fer vacances, però a mitjans d'estiu ho vaig agrair. L'any passat ja se m'havia capgirat el ritme de vacances, i quan va arribar la primavera ja estava esgotat de la meva feina d'entre setmana i dels concerts de l'orquestra. Vaig fer una setmaneta de vacances i no vaig tornar a tenir un cap de setmana lliure fins al cap de 6 mesos.

Durant aquestes setmanes, doncs, les formacions (les més democràtiques, si més no) fan balanç i intercanvien impressions sobre la temporada que s'acaba, i cada component confirma si continuarà la temporada entrant. Es renoven contractes i es tanca ja el gruix de les dates d'estiu. I qui pot aprofita per fer vacances.

També s'estableix el calendari d'assajos, cosa que provoca protestes més o menys explicitades. També es decideixen les noves versions que s'incorporaran al repertori. Tothom diu la seva quan toca decidir quines versions es faran la següent temporada. Tots tenim teories sobre allò que creiem que funcionarà i allò que no. Cal que les noves versions no desequilibrin la proporció de cançons destinades a cada edat de públic, que la cançó sigui coneguda, que no sigui molt exigent per cap dels músics... Però, inevitablement, alguna cançó no acabarà de funcionar i "caurà" del repertori, tot i l'esforç invertit en aprendre-la a tocar.

Ara toca aprofitar els caps de setmana i el sol de primavera, perquè el sol d'estiu el veurem ben poc quan hi hagi concert...

La síndrome de Pink Floyd

"Bueno, ya sabéis que ahora viene el síndrome de Pink Floyd. Tomaos las pastillitas... Las de bajar, claro. Si queréis os podéis comer hasta el cartón de la caja..."

Això ho diu el Paco, el tècnic de so, un paio molt ocurrent i ràpid amb la paraula. L'època més intensa de concerts s'ha acabat. Ja no queden a l'agenda concerts tan multitudinaris com els de l'agost, com ara les festes majors dels barris de Gràcia, Sants o les de Sitges, amb un repertori majoritàriament modern dirigit a la gent jove. El Paco en fa conya i diu que són actuacions "rollito concierto" o "rollito Pink Floyd", en referència a aquells macroconcerts dels anys 70 i 80, amb milers de vats i enormes figures inflables flotant sobre l'escenari. La comparació resulta especialment divertida per com és de desproporcionada.

El darrer cap de setmana de setembre toca actuació a Ripollet, amb un repertori de patxanga (és a dir, temes per a gent gran, amb pasodobles, chachachàs i temes per l'estil). És el punt d'inflexió de la temporada, i el fet de no identificar-nos amb el repertori i tenir un públic més reduït crea una sensació de buidor, com el veterà de guerra que torna a casa i ja no concep viure sense combatre o l'artista que acaba la gira mundial, torna a casa i no sap com omplir les hores i els dies (parlant de comparacions desproporcionades...). D'aquest sentiment el Paco en diu la síndrome de Pink Floyd. Tot i el nostre humil nivell, té un punt de veritat: per si de cas t'havies pensat que eres algú o que feies alguna cosa més que tocar versions en festes majors, aviat tindràs un parell d'actuacions més modestes que et baixaran dels núvols. La tornada a la normalitat també existeix a casa del músic.