La síndrome de Pink Floyd

"Bueno, ya sabéis que ahora viene el síndrome de Pink Floyd. Tomaos las pastillitas... Las de bajar, claro. Si queréis os podéis comer hasta el cartón de la caja..."

Això ho diu el Paco, el tècnic de so, un paio molt ocurrent i ràpid amb la paraula. L'època més intensa de concerts s'ha acabat. Ja no queden a l'agenda concerts tan multitudinaris com els de l'agost, com ara les festes majors dels barris de Gràcia, Sants o les de Sitges, amb un repertori majoritàriament modern dirigit a la gent jove. El Paco en fa conya i diu que són actuacions "rollito concierto" o "rollito Pink Floyd", en referència a aquells macroconcerts dels anys 70 i 80, amb milers de vats i enormes figures inflables flotant sobre l'escenari. La comparació resulta especialment divertida per com és de desproporcionada.

El darrer cap de setmana de setembre toca actuació a Ripollet, amb un repertori de patxanga (és a dir, temes per a gent gran, amb pasodobles, chachachàs i temes per l'estil). És el punt d'inflexió de la temporada, i el fet de no identificar-nos amb el repertori i tenir un públic més reduït crea una sensació de buidor, com el veterà de guerra que torna a casa i ja no concep viure sense combatre o l'artista que acaba la gira mundial, torna a casa i no sap com omplir les hores i els dies (parlant de comparacions desproporcionades...). D'aquest sentiment el Paco en diu la síndrome de Pink Floyd. Tot i el nostre humil nivell, té un punt de veritat: per si de cas t'havies pensat que eres algú o que feies alguna cosa més que tocar versions en festes majors, aviat tindràs un parell d'actuacions més modestes que et baixaran dels núvols. La tornada a la normalitat també existeix a casa del músic.