La Traviesa

Un 600 pintat amb motius psicodèlics ens dóna la benvinguda a La Traviesa (Bluegrass Bar), un bar de Torredembarra peculiar com n'hi ha pocs. El bar pròpiament dit és una caseta de fusta envoltada d'un jardí força acollidor.

Tot aquí té un aire hippie, començant pel personal i amics del bar. L'amo, el J ("jota"), és un paio baixet amb cabells llargs que ronda la seixantena i que té una col·lecció de vinils impressionant.

La Traviesa funciona des de l'any 1978, suposem que aleshores sense apartaments turístics al voltant. Setmanalment s'hi organitzen concerts, que s'anuncien en cartells de retolació fantasiosa feta a mà, com els clàssics de Filmore East. A l'hivern les actuacions són a dins la "cabana"; a l'estiu, al jardí. Mirant els cartells, en aquest lloc han actuat grups amb talent, sobretot del món del blues, el rock i la psicodèlia.

L'últim cap de setmana d'agost vam actuar a La Traviesa amb el grup de rock & roll. Aixoplugats per un garrofer i una olivera (un estrany plaer, sentir com de tant en tant m'arribava l'aroma de les garrofes mentre tocàvem), amb catifes a l'escenari, teles estampades i el cap d'un capgrós penjat d'una branca, vam fer una descarregada de clàssics en un jardí ple de gent.

Jo telonejo, tu teloneges...

Feia molt de temps que no tocava en qualitat de teloner (supporting band, en diuen en anglès). Un grup de fora necessita una banda que obri la nit i que de pas porti una mica de públic. Un teloner local és una solució senzilla i econòmica per cobrir aquest lloc.

Tot i que amb el trio de rock toquem versions i que l’estil tampoc no enganxa gaire, el passat abril ens va tocar telonejar els Bloody Hollies, un grup californià (no fumador) de punk-rock. El lloc, a l’InCivic de Sant Feliu de Codines, un petit local dins del Centre Cívic La Fonteta, que poc a poc s’ha anat convertint en un punt de referència underground pel caràcter heterogeni (dispar, excèntric?) de la seva programació de concerts.

Vam xerrar una mica amb els membres dels Bloody Hollies. Ja sabia pel seu Myspace que estaven de gira per Europa. És una gira modesta i ambiciosa alhora: modesta perquè toquen a locals petits, i ambiciosa perquè porten quatre setmanes a l’altre costat de l’Atlàntic tocant cada dia i amb només dos dies de descans! Han tocat per mitja Europa, des de Noruega fins a Itàlia, fins arribar a Sant Feliu de Codines. La nit anterior eren al País Basc i l'endemà tocaven a Barcelona.

Com s’ho fan?, no parava de pensar. Com han organitzat una agenda de concerts tan atapeïda? Els surt a compte? Quina logística tenen, quin material han portat des de San Diego? Com és el seu dia a dia? I la relació entre els membres, al cap d’un mes de tocar sense parar? Malauradament, per circumstàncies no vaig tenir ocasió d’aprofundir en el tema amb ells i em vaig quedar amb aquestes i moltes altres preguntes que em venien al cap.

Em va entrar una mena d’enveja barrejada amb nostàlgia d’allò que no he viscut. M’adono que encara m’agradaria fer una "bogeria" d’aquestes (que no en té res, de bogeria, sinó valor, planificació i constància), sortir a voltar per Europa amb un grapat de temes originals i un grup de músics amics. Lluny de lamentar-me, però, tocar amb els Bloody Hollies, amb l’energia que desprenen en directe, la contundència dels temes i la valentia d’embarcar-se en una gira com aquesta, em va resultar estimulant i encoratjador. Encara queda camí per recórrer.


http://escenari.blogspot.com

La petita Hibèrnia

El món vist a través d'una pinta de cervesa. Amb el trio de versions rock & roll ens n'hem fet un fart, de veure el món així. Un trio com el nostre, amb guitarra elèctrica, baix i bateria, és una formació petita, però gran -i sorollosa- per a un pub.

Tinc simpatia pels pubs irlandesos (alguns, si més no), perquè tenen el valor de programar música en viu i apagar durant una estona les pantalles de plasma i oblidar-se de l'Eurosport. A més a més, la decoració de fusta i els cambrers i la clientela estrangera em resulten estranyament acollidors.

Són nits en què toques enganxat al públic, prens unes cerveses i no sembla que realment hagis treballat. El repertori que fem és de clàssics del rock & roll, de manera que tenim un cert èxit assegurat. Una pinta de Murphy's per anar passant la primera part, una pinta de Guiness per la segona. Xerres amb desconeguts i amb amics que t'han vingut a veure. Tot resulta molt entranyable.

Ara bé, els pubs irlandesos poden ser ingrats. La qualitat del so pot ser espantosa i pots tocar realment anxovat, cobres una misèria pel que costa carregar els trastos amunt i avall, troba aparcament pel cotxe... Però de moment em compensa. Com diria una àvia, millor estar aquí que pel carrer, fent maldats.

El públic acostuma a ser molt amistós i no hi ha grans sobressalts. El crit més habitual que pots sentir allà és el que profereix algun noi pèl-roig amb les galtes enrojolides de tanta cervesa: "Sing an Irish song!!" He sentit això un munt de vegades i no tenim cap cançó irlandesa per l'ocasió. Serà qüestió de preparar-ne alguna... S'accepta Thin Lizzy?


Photo by Meladori
http://escenari.blogspot.com

I ain't got nobody...

I ain't got nobody,
Nobody cares for me
I'm so sad and lonely
Won't some sweet mama come and take a chance with me
'Cause I ain't so bad


Coses dels doblets: dissabte em va tocar cantar Just a Gigolo tres vegades, dues amb el grup de Rock & Roll clàssic (la segona com a petició de bis) i una amb l'orquestra.

El concert amb el grup de R&R era per amenitzar un tast de vins popular. En acabar el concert, em vaig acostar a una paradeta a fer un tastet ràpid d'un Costers del Segre abans que s'acabessin. Tan fantàsticament acompanyat com estava, i mentre xerràvem de vins, va passar d'una revolada un anglès per darrera nostre que, sense ni tan sols mirar-me, em va deixar anar amb aquella entonació tan sorneguera: "You are not sad and lonely!"

Doblet

Un doblet és un data que té dues actuacions. Els doblets poden ser de dues menes: dues actuacions amb una mateixa formació o dues actuacions amb dues formacions. Aquest darrer tipus és difícil que es doni, perquè encara que les hores d'actuació no coincideixin, has de muntar i desmuntar a tots dos llocs. Però de vegades és possible, i toca planificar i afanyar-se.

Fa un any per aquestes dates en vaig tenir un del segon tipus: a primera hora de la tarda tocava a Cunit amb el grup de versions de rock & roll clàssic (un altre grup en què toco la guitarra) i a la nit tocava amb l'orquestra a Sabadell. El primer va ser a ple sol, vestits de negre i corbata, tocant rock & roll en una concentració motera. La nit anterior havia sortit fins tard, i amb son i mig deshidratat vaig arribar a temps per muntar a Sabadell en un estat físic lamentable. Per sort per mi, just quan sonaven els quatre tocs de les baquetes per començar el concert, va arrencar a ploure. Vam cobrar integrament l'actuació i jo vaig poder tornar d'hora a descansar.

El de dissabte passat sí que va ser un doblet de veritat. Al vespre tocava a Sant Cugat amb el grup de rock & roll (era festa major allà), i a la nit tocava amb l'orquestra al barri de Can Gili, a Granollers (a tocar de Canovelles). A les 22:00 baixava del primer escenari, i cap a les 23:10 pujava al segon escenari. Dues hores a la primera actuació, tres hores a l'altra. Ja ho havia parlat amb la gent de l'orquestra i havia avisat que vindria just, i ells em van preparar tot el que havia de muntar jo.

El que no m'esperava era arribar tan just. Per sort vam trobar el lloc d'actuació a la primera. Sense temps per canviar-me, em vaig enfilar per la part de darrere de l'escenari amb la indumentària de la primera actuació, em vaig col·locar els auriculars de monitoratge (també anomenats "pinganillo"), vaig beure una mica d'aigua i ja sonaven els primers acords del concert.

Tot i que quan vaig començar la segona actuació ja estava un mica cansat, el concert em va passar volant. I és que els dies de concert et passes més temps esperant-te que tocant, i sembla que no, però esperar-se cansa. L'endemà d'aquest concert tocàvem a Sant Pere de Ribes, i allà tindríem 5 hores mortes entre les proves de so i l'actuació. Com diuen sovint els actors de cinema, sembla que et paguin per esperar-te i no pas per actuar.