L'auditori del Mas Miquel és a l'aire lliure, flanquejat de bardissa i amb tres cercles concèntrics que fan de vaga graderia. Aquella nit, mentre tocaven els Coda (grans oblidats) i els Whisky'ns Collons, aquells cercles semblaven els de l'infern, veient com me les passava de magres per sobreposar-me a una timidesa col·lossal que em tenia garratibat. La cita va resultar infructuosa i el record d'aquella nit em feia pujar els colors a la cara força temps després.
Fa 20 anys no sabia tocar cap instrument (tret de la flauta dolça), no sabia que m'agradava cantar i encara faltaven dos anys perquè l'individu a la dreta de la foto i jo ens compréssim una guitarra acústica a mitges dilapidant tots els nostres estalvis (i esperonats de manera inconfusible amb aquell "ja us en cansareu" patern). Però eren els estius de lectures de pàgines rònegues, d'olor de paper de còmic, de dibuixos i provatures sobre papers timbrats esgrogueïts i d'audicions compulsives dels grans discos que m'acompanyarien sempre.
La vida tomba i gira, però en cap revolt no ens havíem trobat, l'individu en qüestió de la foto i jo, dalt d'un escenari. Un altre cop per Firagost i a Mas Miquel, però aquest cop a dalt de l'escenari. Es fan dir Fi, un duet robòtic ric en isòtops radiactius, i jo feia una col·laboració amb teclats i un saxo delirant. Els que tocarien després farien bandera de l'obvietat i la impostura folkie.
Després féiem una cervesa i em sentia estranyament tranquil, assaborint les coincidències, paradoxes o cicles vitals. Veia que ell s'ho havia passat bé i que estava molt content que compartíssim per fi una història musical junts. El mateix que sentia jo, tot i que veia que no sabíem com expressar-nos-ho, tot allò. De vegades, l'idioma dels germans és tan subtil...
1 comentari:
Que bonic!
Va ser una festa, una festa a moltes coses intangibles. Això continuarà d'una manera o d'una altra, eh?
L'INDIVIDU
Publica un comentari a l'entrada