La teca

Menjar fora de casa és còmode, pots tenir sorpreses agradables i desagradables i et pot sortir car, a banda que si n'abuses segurament t'engreixaràs. Les nits d'actuació, un dels aspectes que acumula més interrogants és el del sopar.

Per començar, cal esbrinar si conviden a sopar (a la majoria de concerts no es paga el sopar). Si és que no, cal veure l'oferta de bars o restaurants allà on anem a tocar, i en últim terme cal parar atenció al temps: si ens hem endarrerit muntant i provant so o si al restaurant fan pinta de ser lents, pot ser que no ens doni temps de pair el sopar.

El rei indiscutible és l'entrepà de llom amb formatge. Després el segueix tota la varietat de plats combinats. Si anem a tocar a un lloc petit, un poble de muntanya o similar, gairebé tothom acaba demanant carn a la brasa i molt d'allioli.

Cadascú té una relació especial amb allò que menja. La dèria del Manolo (teclats) per la teca és proverbial. És el primer que es comença a inquietar si la gent no sembla tenir pressa per anar a sopar, i quan s'entaula endrapa amb l'avidesa d'un refugiat de guerra. Després ve el Toni (veu i baix), amb l'inconfusible "¡Señores, que no cenamos!" Si tenen sípia, l'Adolf (saxo) segurament en demanarà, nostàlgic d'aquella vegada al Poble Nou que li van servir una sípia gran com un entrecot de bou (mai més no li han tornat a servir un tros de cefalòpode com aquell, i ell ho atribueix al fet que va gastar molts punts de karma aquell cop). El Paco (tècnic de so) demana, de vegades amb un sospir, un entrepà de tonyina per motius de salut. El Company (saxo i veu) porta l'entrepà de casa i treu el cap al bar a fer el cafè i la copa. Els muntadors soparan quan i com podran per no deixar desatès l'escenari.

Els primers dos anys de l'orquestra, de vegades portava carmanyola de casa. Ho feia quan estava tip de tant de menjar de bar, i per provar d'estalviar uns calerons. Alguna vegada fins i tot havia portat una nevereta amb fruita i beguda. Les carmanyoles, però, requereixen una preparació que de vegades no anticipo. Si penso a triar i planxar la roba de l'actuació deu minuts abans de sortir de casa, imagineu-vos què em suposa preparar-me una carmanyola!

http://escenari.blogspot.com/

Fem números

Els números de l'orquestra semblen un bon material per bastir elucubracions. És habitual que al cotxe, quan tornem de concert, algú es pregunti quant deuen haver cobrat per l'actuació d'aquella nit i quan s'han embutxacat el Manolo i el Toni, els dos socis. Com que nosaltres tenim un sou establert per actuació, n'hi ha qui s'arriba a imaginar que es deuen treure un bon pessic que nosaltres ni sospitem. En aquestes converses sovint provo d'apaivagar els ànims argumentant que a mi ja m'està bé, que jo vaig acceptar percebre un tant per actuació i que ells tenen preocupacions i despeses (el camió, el lloguer del local d'assaig, renovar o reparar equips, etc.) que nosaltres no tenim.

Arran d'un dia que vaig dir que les notes de despeses que Músics de Girona (el sindicat, en diem) ens fa signar per desgravar em sonaven a "trapicheo" (vaig triar un paraula forta per forçar una explicació), una nit, després de l'actuació, el Manolo em va proposar si volia veure números, perquè duia a sobre una factura d'una actuació recent. Jo vaig dir que sí, amb una curiositat gens morbosa, i la veritat és que els números em van sorprendre molt. En aquesta factura en concret, sumant els sous de tot el personal per igual (muntadors i socis inclosos), Seguretat Social, líquid per a la màquina de fum, gasoil i peatges, part de l'assegurança del camió, IVA i el 15 o el 20% de comissió del representant (que és el que vull ser de gran), amb prou feines queda calaix per amortitzar equips o pagar despeses imprevistes. Sospitava que feien malabarismes, però no m'imaginava que tant.

El Manolo m'explica que abans hi havia més a repartir, quan tot anava en negre i, més tard, es pagava una quantitat gairebé simbòlica a la Seguretat Social. La regularització del mercat, sumada a una negociació de vegades ferotge per la crisi o per la barra que tinguin (que fa, per exemple, que una actuació de tarda i nit a 200 km de casa es tanqui amb una rebaixa de 500 €) ha complicat i molt les coses. El Paco (tècnic de so) insisteix que el preu pel que s'ofereix l'orquestra és insostenible, però és clar, aquest any hem treballat molt més que algunes de les orquestres més potents. El mantra imperant és "val més això que quedar-se a casa".

Sigui com sigui, agraeixo al Manolo el gest d'ensenyar-me números. No calia, perquè ja em faig càrrec que mantenir una orquestra implica molts diners i no sóc precisament l'instigador de fantasies financeres, però és útil per mantenir una certa objectivitat i comprensió pel que fa a les limitacions econòmiques de l'orquestra i del moment actual.

http://escenari.blogspot.com/

Aprendre (i oblidar) per repetició

De vegades tinc pensaments que em provoquen calfreds. Ara que ja tinc les cançons rodades, les lletres apreses i que les actuacions no em provoquen cap nerviosisme especial, sovint recorro involuntàriament al pilot automàtic en determinats moments de l'actuació. En un moment donat, en emergir d'un d'aquests somnis, se'm va acudir que dec haver cantat més de 200 cops La Camisa Negra de Juanes (una cançó que, d'altra banda, no em fa en absolut ni fred ni calor). Què fort! I és aleshores quan em miro el Toni (baix i cantant) i penso: i quantes vegades deu haver cantat ell Jalisco, per exemple?


http://escenari.blogspot.com/

"The Sessions"

Setembre s'ha convertit, per una d'aquelles estranyes coincidències, en el mes dels enregistraments. Enregistraments casolans, sí, però us sorprendríeu dels resultats que se'n poden obtenir. Després de molt de temps de fer provatures a casa, d'aprendre a fer servir els programes de seqüenciació, d'anar comprant poc a poc material i de maquinar tècniques d'enregistrament amb els limitats mitjans que tenim a disposició (però que, cal admetre, queden a anys llum d'allò que podíem fer fa només 5 anys), sembla que aviat en veurem els fruits.

Aquí tenim al Marc (Twenty Flight Rock, Desobedientes) fent les bateries per al disc d'Alfredo Cero, que fa una mena folk-rock en castellà molt personal. En paral·lel estan en marxa les sessions amb Mr Rooster (hard rock en anglès, tot i que l'etiqueta li queda antiga ja), un enregistrament que per mi suposarà tota una prova de foc, la tesi doctoral o com en vulgueu dir, perquè els temes són meus i jo m'ocupo -amb molt de gust- de tot el procés d'enregistrament i arranjament. I potser aviat, toquem fusta, tenim un altre projecte en marxa, en català, que de moment té nom de postres japoneses, però això són figues d'un altre paner...

M'adono que comencen a canviar les coses: després de tantes versions, aquest és el mes dels projectes de temes originals, territoris inexplorats que susciten tota mena de preguntes, de dubtes. L'enregistrament ajuda a fixar les cançons i a aclarir el camí a seguir.

Xxxt!, que graven...


http://escenari.blogspot.com/

Poble Nou

Quan parlava en una altra entrada dels concerts amb més marxa de l'estiu, m'oblidava del Poble Nou. Encara que la seva festa major caigui en setembre, no per això és menys lluïda. Són actuacions agraïdes, principalment perquè els muntadors no han de fer mans i mànigues a l'hora de descarregar el camió, com passa a Gràcia o Sants; aquí tot és més ample i distès, tot i que la quantitat de públic que s'hi aplega és força gran i pot enganyar per les dimensions del carrer. El repertori va adreçat a la gent jove i el públic, majoritàriament (post) adolescent, respon força bé.

L'orquestra toca any rere any a la confluència dels carrers de Pallars i Espronceda (a la foto) i de Pallars i Bilbao, a més a més de la Rambla Jove, la part nova de la Rambla del Poble Nou. Aquest any no teníem data programada per Pallars amb Bilbao, i l'actuació de la Rambla Jove es va suspendre per l'aiguat que va caure (de moment, l'únic concert suspès per pluja de tota la temporada). A Pallars amb Espronceda, en canvi, sí que vam tocar, i tots dos dissabtes de festa major.

Cada barri de Barcelona té una personalitat pròpia, i al Poble Nou es nota. A Pallars amb Espronceda, la gent de l'associació de veïns és molt amable, et tracten amb familiaritat i et recorden anècdotes d'anys anteriors. Aquí, l'any passat, va acabar de morir el camió de l'orquestra, que va quedar aparcat dissimuladament mentre en llogaven un altre a corre-cuita.

Quan la festa s'acaba, la gent de l'associació de veïns tanca els llums de la barra, ho recull tot i, mentre els escombriaires s'enduen a cops d'escombra i de mànega una marea de gots de plàstic del carrer, seuen i peten la xerrada discretament darrere la barra. Encara serveixen beguda als músics, alguns dels quals seran inevitablement els últims a marxar.


http://escenari.blogspot.com/

El minaret

Una mesquita? No, és la torre de l'edifici Walden. Sota la seva ombra, a la zona esportiva, vam tocar en motiu de la festa major de Sant Just Desvern, aquest passat mes d'agost.






http://escenari.blogspot.com/

D'Albelda a Ferran

Una gàrgola observa atentament com els muntadors treuen el material del camió sota el sol d'agost. Som a Ferran, a tocar d'Altafulla, un petit nucli dominat pel castell al qual pertany aquesta figura.

Venim d'Alfarràs (Lleida), on hem fet nit després d'actuar a Albelda, un poble de la Franja amb cigonyes al campanar, cases de maons grocs i on parlen un català excepcional. Quan arribem a Ferran veig de lluny el castell de Tamarit i penso en la seva platja, i se'm fa la boca aigua, si es pot dir així. Com hem vingut abans d'hora, proposo fer una remullada ràpida, i s'hi apunten l'Adolf (saxo) i el Pedro (guitarra). Un bany amb el sol de tarda et fa passar tots els mals i et dóna una breu sensació d'estiuejant, no d'acalorat músic on tour.







http://escenari.blogspot.com/

Ball de vetlla a Prats de Rei

Sigarra és el nom d'un poble romà que s'equipara amb la ubicació actual de la vila de Prats de Rei (Anoia) i que sembla que dóna nom a la comarca de la Segarra. Conegut de temps immemorials pels conreus de cereals, llar d'íbers i romans, escenari d'una famosa batalla entre tropes austriacistes i borbòniques, aquest poble de poc més de mil habitants acumula en innombrables capes el pas de la història, i potser per això compta amb un petit museu arqueològic.

La carretera que duu a Prats de Rei passa per valls minsament habitades, camps de cereals i pinedes poc denses, i alguna collada amb l'inevitable parc eòlic. De vegades, en una típica fantasia urbanita, m'agrada imaginar-me que potser algun dia acabo en indret com aquest.

El 15 d'agost vam anar a tocar al ball de vetlla (suposo que el ball que se celebra el mateix dia de la festivitat, a diferència del ball de revetlla) de Prats de Rei. Era un ball de tarda, on vam esgotar gairebé tot el repertori clàssic disponible, amb una pista de ball ben nodrida de parelles a la primera part i amb molt poca gent a les acaballes de la segona part, amb la nota peculiar de dues noies espontànies que van pujar a fer unes coreografies a ritme de I Will Survive. A mitjanit ja tornàvem cap a casa. Llàstima que de nit no es puguin veure els camps.

Aires de muntanya: Pardines

El primer cap de setmana d'agost vam fer via cap a Pardines, al Pirineu. El lloc de la celebració era una petita plaça amb un escenari de fusta cobert (el pessebre, en deia algú). La plaça era tancada perquè la festa era de pagament (aquesta foto, on surto jo tocant el baix, és feta des de fora del perímetre, fet amb tela de sac).

Aquella nit alguns es van quedar a dormir i altres vam baixar el mateix dia. Després d'un concert dividit en tres parts vam desfer la carretera de revolts que comunica el poble amb Ribes de Freser, ensumant l'aire de muntanya de les últimes hores de la nit i vigilant de no atropellar cap dels adolescents que baixaven a peu o que hi havia asseguts en plena carretera, xerrant. A quarts de nou del matí arribàvem a Barcelona. Al cap d'unes hores, quan em vaig llevar, el record fugaç de les muntanyes verdes i l'aire fresquet i perfumat semblava un somni.

La Traviesa

Un 600 pintat amb motius psicodèlics ens dóna la benvinguda a La Traviesa (Bluegrass Bar), un bar de Torredembarra peculiar com n'hi ha pocs. El bar pròpiament dit és una caseta de fusta envoltada d'un jardí força acollidor.

Tot aquí té un aire hippie, començant pel personal i amics del bar. L'amo, el J ("jota"), és un paio baixet amb cabells llargs que ronda la seixantena i que té una col·lecció de vinils impressionant.

La Traviesa funciona des de l'any 1978, suposem que aleshores sense apartaments turístics al voltant. Setmanalment s'hi organitzen concerts, que s'anuncien en cartells de retolació fantasiosa feta a mà, com els clàssics de Filmore East. A l'hivern les actuacions són a dins la "cabana"; a l'estiu, al jardí. Mirant els cartells, en aquest lloc han actuat grups amb talent, sobretot del món del blues, el rock i la psicodèlia.

L'últim cap de setmana d'agost vam actuar a La Traviesa amb el grup de rock & roll. Aixoplugats per un garrofer i una olivera (un estrany plaer, sentir com de tant en tant m'arribava l'aroma de les garrofes mentre tocàvem), amb catifes a l'escenari, teles estampades i el cap d'un capgrós penjat d'una branca, vam fer una descarregada de clàssics en un jardí ple de gent.

Sants

L'orquestra arriba a la festa major de Sants. El primer diumenge vam actuar al carrer Robrenyo, divendres vam tocar a la part de baix del carrer Alcolea (a la foto) i l'endemà, al carrer Guadiana.

L'escenari d'Alcolea es munta de costat, és a dir, no perpendicular al carrer, de manera que el gruix del públic se situa als flancs, i pel davant va passant la gent, per la qual cosa l'escenari resulta una mena d'aparador... O una gàbia del zoo.

El primer dia, a Robrenyo, ja vaig ficar-me de peus a la galleda en la presentació, quan vaig donar la benvinguda al públic a les festes de Gràcia! I és que estan tan enganxades les festes de Gràcia i les de Sants que em va sortir sense pensar. Encara li vaig treure humor a la cosa i la ficada de pota va resultar simpàtica; no te les vulguis veure amb l'orgull de barri...

Les actuacions a Sants s'acabaven in extremis des del punt de vista tècnic, després de repetides avaries als equips de so. Ha estat el estat un agost intens pels equips, després de vuit cons d'altaveu de greus espatllats i les últimes avaries en les etapes de potència dels altaveus.

Després de Sants comença a aparèixer la sensació que el pitjor o el millor ha passat, que l'estiu es comença a acabar. Encara queden actuacions, però.

Nits maratonianes: El Rossell

Aquest envelat és el que munten per la festa major al Rossell, prop de la Sènia, a Castelló. Sorprèn la gran quantitat de cadires; n'he comptat prop d'un miler durant les proves de so. El cambrer del bar de la piscina municipal ens explica que al poble són uns 1.300 habitants, però que s'esperen 1.500 assistents al ball, un ball que és de pagament. Amb un abonament de 50 o 60 € tens accés a tota una setmana de balls amb orquestres. L'entrada d'avui costa 12 €.

La vetllada comença amb l'elecció de les reines (que deuen ser una mena de pubilles) en una cerimònia soporífera, amb parlaments de les forces vives del poble i lectura de versos amb entonació anodina. Després, passada la 1 de la matinada, quatre hores de ball i 55 cançons al repertori, un excés en una orquestra que no està acostumada a tocar hores i hores en balls de tarda o cobles a més a més del ball de nit, com fan d'altres. Les conseqüències aparents d'això: tendinitis a la mà esquerra per al Pedro (guitarra) i capsulitis al dit índex per a l'altre Pedro (bateria). Pel que es veu, la durada de l'actuació és un requeriment dels organitzadors (allà baix es veu que s'estilen actuacions tan llargues). D'altra banda, vist el panorama actual, a l'orquestra li interessa obrir nous mercats com ara Castelló i el Maestrat, i volen quedar bé.

Acabat el concert, el sol ens concedeix una treva i no treu el cap durant el viatge de retorn a Barcelona. Passades les 10 del matí em fico al llit a Barcelona, extenuat. No trigaré a despertar-me, atacat un any més pel meu personal jet lag estiuenc.

Festa major de Gràcia: Verdi i Providència

Per un servidor, les actuacions més esperades de l'any en l'orquestra són les de les festes majors de Gràcia i Sants. Són concerts multitudinaris, efervescents, amb un repertori més jove i amb el públic ben a prop.

L'any passat l'orquestra no va actuar a Gràcia. Enguany vam tocar un dia al carrer de Verdi i un altre al carrer de la Providència. En aquest darrer, però, ens féiem dir d'una altra manera, perquè la formació era més reduïda (sense saxos) i perquè el catxet (el "preu" de l'orquestra) estava rebaixat de tal manera que podria generar retrets per part d'altres comissions de festes del barri.

Quin fart de suar! La decoració del carrer de Verdi és sempre tan atapeïda que no acaba de córrer l'aire. A Providència va passar tres quarts del mateix, amb l'agreujant que, com hi havia un cantant menys, ens vam haver de repartir tot el repertori entre dues persones. Però va estar bé cantar cançons que no acostumo a interpretar, i la gent en tots dos concerts va respondre molt bé.

L'única nota negativa la va posar un veí que, ja quan desmuntàvem, va llençar una galledada d'aigua amb lleixiu a l'escenari. Al Pedro (guitarra) li va caure de ple i unes dones van quedar ben esquitxades. Sembla que l'han denunciat, però segurament quedarà en no-res.

Alcohol (I)

Treballar en un entorn de festa et fa tenir ben present i a la vora el gran protagonista de qualsevol celebració en aquestes latituds: l'alcohol.

És un tema espinós, primer perquè tots tenim molts tòpics sobre la nit, la música i l'alcohol, i segon perquè es pot utilitzar per assenyalar algú amb el dit i censurar-lo, ridiculitzar-lo o caricaturitzar-lo... Però el fet és que sempre hi ha hagut músics amb problemes amb l'alcohol (o com a mínim, un consum excessiu), i no cal anar a buscar biografies famoses. Des d'aquell grup amateur en què vam tocar de jovenets, en què el guitarra acabava els concerts tot papós de kalimotxo, a l'orquestra de ball més elegant en què el pianista s'escapa durant l'actuació a prendre's un whisky aprofitant cada cançó que no ha de tocar...

A l'orquestra, l'alcohol tampoc no és un tema omnipresent i normalment el problema es limita a un consum de risc, com diuen els experts, però sí que alguna vegada el "consum de risc" que he observat era més aviat "consum de por". Ara, que cadascú faci el que vulgui; l'únic que es demana és no entrompar-se abans o durant el concert per tal de no entorpir la feina dels altres, no sigui cas que et posis a tocar fora de to, t'equivoquis de secció, t'adrecis de forma impròpia al públic o acabis ensopegant amb un cable que faci saltar el diferencial.

Perquè, excepte honroses excepcions (entre les quals no em compto), qui més qui menys ha acabat alguna nit torrat amb l'orquestra. Normalment acabes cansat i amb més set d'aigua que altra cosa, o bé has de conduir, o vols provar de ser casa d'hora, però hi ha dies en què, per alguna raó, decideixes fer una copa després del concert, i amb la tertúlia que s'organitza després del concert (el nostre particular aftershow) te'n prens una altra, i una altra... O aquells concerts en què, en acabat, algú de la comissió de festes ens porta unes ampolles de cava, o els de la barra, que ens conviden a uns mojitos, o hi ha barra lliure...

Ara recordo un concert en un teatret a Moja, al costat de Vilafranca del Penedès. Moja és seu de Cavas Hill, un celler de cava excepcional, i als camerinos hi havia caixes d'aquestes ampolles. Vam posar alguna d'aquestes ampolles a refredar en una nevera que hi havia allà. N'hi va haver un que es va passar amb el cava i a la segona part de l'actuació feia tentines a l'escenari. Semblava que en qualsevol moment havia de caure daltabaix. A la mitja part, amb els ulls mig clucs i fumant-se un cigarret de liar, em confessava: "El Toni [que li acabava de cridar l'atenció] diu que quan bec me'n vaig cap enrere". I jo li responia: "De temps o de posició?". Ell se'm queda mirant i al cap d'uns instants arrenca a riure lentament. "De posició, de posició...", em diu. Potser no s'acaba d'entendre; és que és un acudit de músics...

Guinardó

Actuació de fi de curs. Sota l'atenta mirada de la torre de l'antic mercat del Guinardó (l'únic que queda del mercat) vam actuar a finals de juny per a pares, fills i professors a la pista de l'escola.

Era divendres i havia treballat tot el dia, sense temps de parar un instant. Tocàvem d'hora, a les nou del vespre, i jo tenia ganes de seure un moment i prendre una d'aquelles cerveses ben fredes de final de jornada laboral. Quedaven vint minuts per començar i, òbviament, a la barra que havíen muntat a l'escola no tenien cervesa. Així doncs, vaig sortir a buscar un bar on dur a terme el ritual i vaig fer una cervesa de pressa i corrents.

Just abans de començar el concert, el Toni (veu i baix) em diu que no està gaire fi de veu i que si puc parlar i fer les presentacions. Cap problema, dic, tot i que penso que no sé què diré a tots aquells nens.

Com que feia hores que no menjava res, quan va començar l'actuació vaig notar que la cervesa m'havia pujat i em trobava una mica marejat, com aquells vermuts que fas amb l'estómac buit que et deixen estabornit de cop i volta. Vaig tenir un moment d'inquietud, com ara que m'oblidaria de les lletres o que m'embarbussaria quan parlés. I és que de vegades em faig uns embolics quan parlo amb el públic... I pitjor si són nens.

Però va resultar que les presentacions em sortien amb una certa gràcia. Quan em va baixar l'efecte, al cap de quatre o cinc cançons, ja ho tenia rodat, de manera que aquell contratemps em va ajudar a deixar-me anar, i vaig anar fent però ja més serè. En un moment del concert, fent el canvi de cantant, el Company (veu i saxo), em va fer notar, amb una veu com imitant el Pasqual Maragall: "Caram, sí que t'enrotlles bé amb els nens!"

Suposo que així és com deuen començar a beure a les orquestres...

Senile Power

Dissabte passat, actuació al Francàs, una urbanització entre Coma Ruga i Torredembarra. El públic era majoritàriament gent gran, tot i que hi havia alguns adolescents.

Després de fer ben bé dues hores del repertori anomenat "clàssic", vam començar a tocar alguna cançó més moderna. Entre cançó i cançó un senyor se li acosta al Toni i li diu "nos estáis echando a todos". Vaig suposar que era un comentari malcarat sobre el repertori, i després, cap al final, quan tocàvem "Boig per tu", un altre senyor s'acosta tot indignat gesticulant que no havíem tocat cap sevillana (amb el gest de collir una poma de l'arbre i llençar-la a terra, com t'ensenyen quan balles sevillanes). Va passar per davant de l'escenari tot escopint a terra, en una actitud estúpidament desafiant (que potser el fet que la cançó fos en català resultava un agreujant?) . Quina mala bava...

Hi ha un cert públic entrat en anys que sembla que ho vulgui tot per ell. Prepares una actuació dirigida pràcticament al públic més gran, i quan fas alguna concessió al públic més jove, s'emprenyen com si ells fossin els amos de la festa. És un fenomen que hem observat altres vegades. Em recorda quan, de més jovenet, llanguia sobre un tamboret de la discoteca tot esperant que punxessin alguna cosa que m'agradés. Després aprens que, o bé et relaxes i et deixes endur pel que soni (perquè al capdavall hi ha coses més importants, com la companyia amb qui estàs), o bé directament ja no hi entres, perquè és molta energia que gastes anant-hi en contra, encara que sigui passivament, i t'acaba espatllant l'humor.

Per sort, sempre hi ha gent que s'ho pren tot amb més filosofia, com una senyora que no va parar de ballar acompanyada de les seves nétes i que provava de fer bots i tot. Això et fa somriure.



http://escenari.blogspot.com/

La Mina

La vida és plena de contrastos. Si el passat octubre tocàvem al cor del barri de Sarrià en ocasió de la seva festa major, aquest dissabte passat vam tenir actuació en ple barri de La Mina, a Sant Adrià.

La Mina, com ressona el nom en l'inconscient col·lectiu... Només arribar, el Pedro (bateria) em mira els peus i em diu: "avui has vingut amb bambes; és per fugir corrents?" Sí que és cert que vam fer força conya a costa de la llegenda negra que plana sobre aquest barri, però de fet no va passar res (com si hagués de passar alguna cosa), i al capdavall, van quedar poques anècdotes a explicar (el més destacable potser, van ser les bombes, grans com punys, que tenien al bar al costat de l'escenari). Un vent fresquet i molest va bufar pràcticament durant tot el concert, i a la segona part el públic va escassejar tant que vam haver de plegar abans d'hora.

En acabar el concert vam encetar la clàssica tertúlia interminable, i vinga a fer viatges al bar fins que la conversa es va dissoldre. En un bar, regentat per xinesos, amb la persiana mig abaixada, demanàvem el Manolo (teclista) i jo les últimes cerveses. L'única clientela de la barra eren un grup de gitanos molt corpulents, que van abaixar la veu i ens van mirar de reüll quan vam entrar. És el fet diferencial del barri, com l'individu que, durant les proves de so, desaprovava la nostra música tot remugant "es música de payos".

Aigua!

A ningú no se li escapa que aquest any ha estat especialment intens meteorològicament: que si pluja a dojo, que si neu, que si vent... Tanmateix, per alguna estranya raó, que jo recordi aquesta temporada no s'ha cancel·lat fins ara cap concert per inclemències meteorològiques (especialment per pluja), i toquem fusta.

En un concert, la pluja és un dels imprevistos més emprenyadors per diverses raons. La primera raó és òbvia: amb tants aparells elèctrics a la intempèrie, la situació comporta un cert risc físic.

La segona raó és que pot implicar la suspensió temporal o definitiva del concert. Si l'orquestra ja està tocant, cal valorar allò que són quatre gotes i allò que implica un perill per als músics. Cal valorar si se suspèn definitivament o si s'atura de forma cautelar. Mentrestant, comprensiblement, el públic pot haver escampat la boira ja.

La tercera raó, i específicament en cas de suspensió definitiva del concert, és que segons quan ha començat a ploure, podem acabar cobrant menys del que ens pertoca. Pel que m'han explicat, si l'orquestra encara no ha començat a tocar, aleshores cal veure quines garanties o quins acords s'han contret per l'actuació. De vegades es paga només la meitat del catxet. Si el concert ja està en marxa quan comença a ploure, aleshores no hi ha problema.

Quan comença a ploure i estem tocant, la seqüència sempre és la mateixa: l'un mira al cel, mira a terra i, després de constatar que, efectivament, plou, comença a mirar els altres. Si la pluja apreta, la mirada es dirigeix cap al Toni, a veure si fa cara de voler aturar el concert aviat o no. De vegades, en aquest interval de temps ja ha parat de ploure. Si continua plovent, però, s'atura el concert, s'arria el pont amb els llums i es despleguen unes enormes lones blaves amb les quals es cobreix tot l'escenari, amb nosaltres a sota.

Personalment, quan ja ens trobem sota les lones entomant la pluja, desitjo que no pari fins que ja no quedi temps (ni públic) per reprendre el concert. I és que tornar a tocar amb l'escenari mullat i tanta humitat a l'ambient és de lluny el pitjor de tota la situació, perquè fa una por enrampar-se...

Últims assajos

Últims assajos de la temporada. La temporada d'estiu és a punt de començar i ja no queda temps de preparar noves cançons. Cal fer el rodatge de les noves cançons que hem après i refrescar alguna cançó antiga que només toquem de tant en tant.

De vegades alguna cançó queda tan verda per diversos motius (perquè han faltat assajos, perquè no la fem caminar, perquè ens n'oblidem) que acaba caient del repertori, que és una de les coses que em sap més greu. Altres vegades, els temes nous s'acaben de polir tot aprofitant les proves de so dels propers concerts, i segons com surtin, s'inclouen ja en el repertori d'aquella mateixa nit.

En tot cas, els assajos s'acaben com les classes de la universitat, cap al maig. Al juny, comencen els exàmens.



http://escenari.blogspot.com

Bon Pastor

Preparatius per al concert de dissabte de la festa major del Bon Pastor. Amb un fred i una humitat més propis del mes de novembre que no pas de maig, vam tornar a actuar a la "pèrgola", que és com anomenen popularment aquest espai construït sobre la ronda, a tocar del Besòs i al costat de les anomenades cases barates. Els concerts com aquests representen un avanç de l'estiu, perquè són perfectes per començar a rodar els nous temes de la temporada.

Inevitablement, hi va haver peticions de Paquito el Chocolatero, peticions que misteriosament m'oblido de comunicar si sóc jo l'únic a rebre-les. Una noia em va demanar si la podíem tocar i a més a més dedicar-la. Jo li vaig dir que ja ho veuríem. Al cap de dues cançons, torna la noia i em diu que la toquem ja, que és que han de marxar...

Jo telonejo, tu teloneges...

Feia molt de temps que no tocava en qualitat de teloner (supporting band, en diuen en anglès). Un grup de fora necessita una banda que obri la nit i que de pas porti una mica de públic. Un teloner local és una solució senzilla i econòmica per cobrir aquest lloc.

Tot i que amb el trio de rock toquem versions i que l’estil tampoc no enganxa gaire, el passat abril ens va tocar telonejar els Bloody Hollies, un grup californià (no fumador) de punk-rock. El lloc, a l’InCivic de Sant Feliu de Codines, un petit local dins del Centre Cívic La Fonteta, que poc a poc s’ha anat convertint en un punt de referència underground pel caràcter heterogeni (dispar, excèntric?) de la seva programació de concerts.

Vam xerrar una mica amb els membres dels Bloody Hollies. Ja sabia pel seu Myspace que estaven de gira per Europa. És una gira modesta i ambiciosa alhora: modesta perquè toquen a locals petits, i ambiciosa perquè porten quatre setmanes a l’altre costat de l’Atlàntic tocant cada dia i amb només dos dies de descans! Han tocat per mitja Europa, des de Noruega fins a Itàlia, fins arribar a Sant Feliu de Codines. La nit anterior eren al País Basc i l'endemà tocaven a Barcelona.

Com s’ho fan?, no parava de pensar. Com han organitzat una agenda de concerts tan atapeïda? Els surt a compte? Quina logística tenen, quin material han portat des de San Diego? Com és el seu dia a dia? I la relació entre els membres, al cap d’un mes de tocar sense parar? Malauradament, per circumstàncies no vaig tenir ocasió d’aprofundir en el tema amb ells i em vaig quedar amb aquestes i moltes altres preguntes que em venien al cap.

Em va entrar una mena d’enveja barrejada amb nostàlgia d’allò que no he viscut. M’adono que encara m’agradaria fer una "bogeria" d’aquestes (que no en té res, de bogeria, sinó valor, planificació i constància), sortir a voltar per Europa amb un grapat de temes originals i un grup de músics amics. Lluny de lamentar-me, però, tocar amb els Bloody Hollies, amb l’energia que desprenen en directe, la contundència dels temes i la valentia d’embarcar-se en una gira com aquesta, em va resultar estimulant i encoratjador. Encara queda camí per recórrer.


http://escenari.blogspot.com

Tremolors a la Sagrada Família

Suposo que amb el permís del senyor rector, fa unes setmanes vam actuar a la festa major de la Sagrada Família. L'escenari estava muntat a la façana del Naixement, al carrer de la Marina. Un marc incomparable, per dir un tòpic, més propi d'un artista de pop progressiu dels vuitanta que d'una orquestra. Molta gent, molta festa i bona temperatura. Es veu que la música se sentia a quatre o cinc illes de distància.

A la foto tenim el Pedro, moments abans de començar l'actuació, segurament fent un repàs mental de les cançons del repertori. Se n'ha après una pila en un temps rècord. La prova de so és l'únic moment en què pot practicar durant uns instants una de les seves especialitats, el blast beat, un ritme de bateria explosiu, com una ràfega, propi de gèneres com ara el black metal, l'estil en què s'adscriu el grup en què toca ell (o el seu alter ego). Tot un contrast amb l'entorn.

La poblemática del tasi

El cap de setmana passat vam actuar amb l'orquestra en una festa privada en un hotel de Salou. L'hotel està decorat en un estil neoclàssic bastant lliure, amb tot de columnates, marbres i estàtues combinats amb els tons pastel de les parets, un kitsch que de ben segur fa les delícies de la nombrosa clientela russa que hi ve a passar les vacances, si jutgem pels rètols que trobem per tot arreu.

La festa privada en qüestió era un sopar que celebrava una central de taxi de Barcelona per als seus associats. Com sol ser habitual en aquests casos, ens vam haver de carregar de paciència, perquè tocàvem després de la sobretaula, dels parlaments, dels lliuraments de premis i de l'actuació d'un cantant melòdic (que venia acompanyat de la xicota i de la mare... O la sogra). Així, doncs, vam tenir l'oportunitat de xerrar una mica amb un parell de taxistes, que tot i estar de festa, tenien ganes d'explicar-nos les vicissituds que passen els qui avui dia "fan el taxi" (curiosa expressió que em recorda a altres professions): els preus de les llicències, les tarifes, l'intrusisme, la inseguretat i un anecdotari a estones força inversemblant. Ja m'està bé, tenir de tant en tant aquests contactes per humanitzar un col·lectiu que sovint veiem des d'una òptica maniqueïsta.

Durant el segon passi del concert, vaig aprofitar una cançó en què no cantava per anar als serveis i acostar-me a la barra, i en aquestes el representant em va demanar què consultés si podíem allargar mitja hora més el concert. Al final no ho vam fer i vam acabar a l'hora prevista, no sé si perquè l'hotel no ho permetia o perquè el públic començava a escassejar, però dins meu pensava: treballar mitja hora més pel mateix preu? Si ells serien els primers a cobrar-hi un suplement!

Que avui toquen els Covers!

- ¡Oye, que hoy tocan los Covers!
- ¡Qué dices! ¿Los Covers? ¡Eso ya es otro nivel!

Aquest diàleg pertany a una conya que apareix regularment i que va encetar el Paco (tècnic de so). Si algú que no sap de què va ens sent parlar, es pensa que aquesta nit s'organitza un nou Woodstock...

Covers és una denominació alternativa de l'orquestra que el Toni va idear per provar d'entrar en un circuit més jove de festes majors i atraure aquells representants més reticents a l'hora de contractar una formació que conté la paraula "orquestra". Així que si l'orquestra està contractada com a Covers, segur que serà una nit força moguda.

Quan som els Covers, el Toni m'ho fa notar (perquè no faci la presentació que no toca) i pengen de l'altra cara les banderoles amb el nom del grup.

Aquest desdoblament de personalitat va crear la conya amb la qual he començat. Parlem dels Covers com d'una banda de versions legendària ("si los Covers tocaran aquí ya verías cómo se pondría esto"), amb uns mitjans tècnics i escènics impressionants (milers de vats de so, tràilers, jet privat) i uns músics de primer nivell ("¿pero tú quién te has creído que eres, el batería de los Covers?") i groupies, muntanyes de drogues... A mi aquesta conya encara em fa riure amb ganes.

Tot i això, algun cop s'ha fet servir aquest nom alternatiu amb altres motius. Pel que es veu, en un concert per la festa major d'una ciutat ens van contractar com a Covers perquè a la ciutat del costat, amb la qual mantenen una forta rivalitat, també estàvem contractats per la seva festa major, però sota el nom de l'orquestra. Tots contents: l'orquestra aquí, els Covers allà, i el representant, lliure d'acusacions d'alta traïció...

- ¿Te has enterado de que los Covers tocan la semana que viene aquí al lado?
- ¿Ah, sí? Es que la fiesta mayor de allí tiene un nivelazo, se gastan la pasta, no como aquí...



http://escenari.blogspot.com

La petita Hibèrnia

El món vist a través d'una pinta de cervesa. Amb el trio de versions rock & roll ens n'hem fet un fart, de veure el món així. Un trio com el nostre, amb guitarra elèctrica, baix i bateria, és una formació petita, però gran -i sorollosa- per a un pub.

Tinc simpatia pels pubs irlandesos (alguns, si més no), perquè tenen el valor de programar música en viu i apagar durant una estona les pantalles de plasma i oblidar-se de l'Eurosport. A més a més, la decoració de fusta i els cambrers i la clientela estrangera em resulten estranyament acollidors.

Són nits en què toques enganxat al públic, prens unes cerveses i no sembla que realment hagis treballat. El repertori que fem és de clàssics del rock & roll, de manera que tenim un cert èxit assegurat. Una pinta de Murphy's per anar passant la primera part, una pinta de Guiness per la segona. Xerres amb desconeguts i amb amics que t'han vingut a veure. Tot resulta molt entranyable.

Ara bé, els pubs irlandesos poden ser ingrats. La qualitat del so pot ser espantosa i pots tocar realment anxovat, cobres una misèria pel que costa carregar els trastos amunt i avall, troba aparcament pel cotxe... Però de moment em compensa. Com diria una àvia, millor estar aquí que pel carrer, fent maldats.

El públic acostuma a ser molt amistós i no hi ha grans sobressalts. El crit més habitual que pots sentir allà és el que profereix algun noi pèl-roig amb les galtes enrojolides de tanta cervesa: "Sing an Irish song!!" He sentit això un munt de vegades i no tenim cap cançó irlandesa per l'ocasió. Serà qüestió de preparar-ne alguna... S'accepta Thin Lizzy?


Photo by Meladori
http://escenari.blogspot.com

Estones mortes

Surts de casa a les set, a quarts de set si el concert queda lluny de Barcelona, i abans de les 5 és gairebé impossible ser a casa i al llit. Són moltes hores, però un bon percentatge del temps és improductiu, en què et desplaces, t'esperes per provar so, per sopar, per començar el concert, per arreplegar tots amb qui anaves al cotxe i tornar a casa a una hora raonable.

Tot i que ja fa un temps que toco amb l'orquestra, fins fa poc no havia perdut l'esperança d'aprofitar les estones mortes: m'enduia un llibre, música, fins i tot algun cop m'havia endut el portàtil... Per anar avançant feina!

Al final t'adones que, o bé allà on vas a tocar sovint no hi ha espais prou tranquils o il·luminats on poder passar l'estona com a tu et sembla, o bé tampoc no tens el cap per a determinades activitats i t'estimes més anar a prendre alguna cosa i xerrar amb un company, que també està molt bé. És cert, però, que si hi ha algun diari on anem a sopar o fer el cafè, me l'agafo i me'l llegeixo de dalt a baix, aliè a la cridòria del voltant. Em penso que és un ritual involuntari per desconnectar momentàniament de l'ambient de l'orquestra.

Les estones mortes... El Manolo (teclats) diu que a determinats esdeveniments, com ara casaments, als músics se'ls paga per esperar-se, no per tocar. De vegades, després de pregons, lliuraments de premis i tota mena de parlaments, estàs ja tan tip que puges a l'escenari amb una son i unes poques ganes que costen d'amagar.

Si els músics tenim sensació d'hores mortes, imagineu els muntadors. Quan els músics arribem, l'escenari ja està gairebé preparat: els altaveus són a lloc ja, el pont i les torres de llum estan drets, tot cablejat i connectat. Després vénen més de quatre o cinc hores en què, si tot va bé, cal vigilar una mica el material i un dels dos muntadors ha de controlar els llums durant l'actuació. I encara falta la feinada final de desmuntar-ho i carregar-ho tot al camió.

I així, com es veu a la foto, vaig trobar a la mitja part el Quique, que de tant en tant fa de muntador a l'orquestra. Està estudiant un grau superior i li falta temps. Aquesta nit, a Vilanova del Camí, ha trobat un vestuari ample, il·luminat i relativament silenciós, i s'hi ha estat gran part de la nit.

Ja arriba el Caramel

Carnestoltes a Vilanova i la Geltrú. Ja he explicat alguna vegada que en aquesta ciutat el mes de febrer és intens. Entre xatonades, balls de mantons (acompanyats del Turuta, una cançó que només toquem aquí), balls i rues de carnestoltes, no paren. S'hi afegeix una última celebració: la rebuda del Caramel.

El dissabte de carnestoltes a les 5 de la tarda s'aplega a la plaça de davant del mercat un autèntic exèrcit de nens i pares disfressats. Vénen a "rebre el Caramel".

El Caramel és una mena de Rei Carnestoltes. És una criatura grassa i amb una cara grotesca que surt d'una enorme olla de cartró-pedra situada a la dreta de l'escenari. Abans, però, l'olla ha estat fent xup-xup mentre una colla de joves vestits de cuiners hi tirava ingredients tant dispars com maduixes, fruites tropicals, una merenga, una arengada o una escarola. Amb la incorporació de cada ingredient surt de l'olla una bafarada de globus de colors, que es perden ràpidament en el cel.

Poc a poc es va coent aquest peculiar gòlem vilanoví, i quan surt de l'olla comença el "ball del Caramel". Aquí comencem nosaltres l'actuació, amb cançons infantils i alguna de no tant infantil.

L'actuació dura poc més d'una hora, però és intensa: amb tantes cançons atípiques pel nostre repertori, en ple dia, amb tanta gent i tants nens cridant, no m'estranya que el Pedro, el bateria que substitueix l'Edu aquesta temporada i que amb prou feines ha fet tres concerts amb l'orquestra, fumés nerviosament instants abans de pujar a l'escenari. Amb ell, que toca en un grup de black metal, fèiem broma comentant que, realment, sembla que intimiden més 500 nens que 5.000 heavies en un concert.

Renovació (d'intencions)

Han passat tres anys des que vaig entrar a l'orquestra. Del primer any d'emocions a flor de pell, vivint la nit amb nostàlgia de la rock star que m'hauria agradat ser algun cop, fins al darrer any, de satisfacció serena per fer la feina feta i amb les seves emprenyades puntuals, hi ha hagut molts canvis, tant musicals com personals.

La concepció que tinc de la música ha madurat enormement. A l'igual que la teva professió no fa qui ets (encara que molts ho busquin per classificar-te), la música que toques a cada moment tampoc no és cap pedra de toc de qui ets musicalment. Ja no tinc la necessitat d'explicar a ningú què en penso jo, de la música: un dia puc ser més experimental que ningú i l'endemà puc sortir a cantar "La Camisa Negra" sense cap mena de conflicte intern. Tocar de peus a terra, és per mi.

Tinc la sensació d'estar recollint els fruits del repte escènic que m'ha suposat un concert rere l'altre. En acabat, calculo que en aquests tres anys he sumat més de 200 concerts entre l'orquestra, el grup de rock clàssic i altres patums. He guanyat seguretat, he après molt de les relacions personals, he après a perdre la por de tocar la guitarra en públic, algun cop m'he llançat a tocar els teclats i el saxo, i sobretot he descobert que val la pena dedicar-se a la veu, enfortir-la i cuidar-la, transmetre i respectar.

Tota aquesta llauna, que sona a balanç vital/musical, ve a tomb perquè, després de dubtar-ho molt, em quedo a l'orquestra una temporada més. Les meves raons tinc, i algunes no són tan òbvies com semblen. Així doncs, aquest bloc tindrà continuïtat, però, com he dit, pertànyer a una orquestra no em defineix, de manera que canviaré la capçalera i parlaré també d'altres coses i altres formacions on toco. El denominador comú seran les actuacions en viu i les experiències que vagi recollint. Espero que continuï resultant interessant.