dimarts, 22 de juny del 2010

La Mina

La vida és plena de contrastos. Si el passat octubre tocàvem al cor del barri de Sarrià en ocasió de la seva festa major, aquest dissabte passat vam tenir actuació en ple barri de La Mina, a Sant Adrià.

La Mina, com ressona el nom en l'inconscient col·lectiu... Només arribar, el Pedro (bateria) em mira els peus i em diu: "avui has vingut amb bambes; és per fugir corrents?" Sí que és cert que vam fer força conya a costa de la llegenda negra que plana sobre aquest barri, però de fet no va passar res (com si hagués de passar alguna cosa), i al capdavall, van quedar poques anècdotes a explicar (el més destacable potser, van ser les bombes, grans com punys, que tenien al bar al costat de l'escenari). Un vent fresquet i molest va bufar pràcticament durant tot el concert, i a la segona part el públic va escassejar tant que vam haver de plegar abans d'hora.

En acabar el concert vam encetar la clàssica tertúlia interminable, i vinga a fer viatges al bar fins que la conversa es va dissoldre. En un bar, regentat per xinesos, amb la persiana mig abaixada, demanàvem el Manolo (teclista) i jo les últimes cerveses. L'única clientela de la barra eren un grup de gitanos molt corpulents, que van abaixar la veu i ens van mirar de reüll quan vam entrar. És el fet diferencial del barri, com l'individu que, durant les proves de so, desaprovava la nostra música tot remugant "es música de payos".

1 comentari:

Jordi ha dit...

Les bombes, quines bombes? Les que es mengen, no?
:D