A principis d'aquest estiu vaig llegir la notícia d'un cantant d'una orquestra pel qual el fiscal demanava 15 mesos de presó i 15.000 euros d'indemnització per haver empès un "espontani" fora de l'escenari en una actuació en un poble. La víctima es va trencar la tíbia i el peroné en caure i va estar tres dies hospitalitzat.
E' un mondo pericoloso, il nostro... El moment de suspensió, d'incertesa absoluta, és quan algú puja a l'escenari. En un segon has d'avaluar si aquella persona suposa una amenaça (per l'espectacle, vull dir) o si farà alguna gracieta i saltarà tot seguit. Normalment és gent pacífica, però també normalment pugen els subjectes més beguts de la festa, amb la qual cosa la situació es torna imprevisible.
El primer cop que, estant a l'orquestra, vaig veure pujar una persona a l'escenari, era una noia borratxa que amb prou feines es podia estar dreta. Tan bon punt va arribar a les taules, amb un petit impuls vaig fer que tornés a baixar. Aleshores, se'm va acostar el Toni (baix i veu) i em va escridassar: "Això no ho facis mai!"
Em va sorprendre el to de l'esbroncada, i durant el concert m'ho vaig rumiar: "és clar, si aquella persona queia malament i es trencava el cap, què passaria?" Encara que l'escenari d'aquella nit amb prou feines feia un metre d'alt, que igualment la noia hauria caigut tota sola per les tentines que feia i que hi havia força gent a baix per recollir-la, mai no se sap... (A la notícia del principi, per cert, diuen que l'escenari feia 2 metres; jo no m'hauria atrevit mai a empènyer ningú des d'una alçada semblant).
En acabar el concert, em vaig acostar al Toni i li vaig dir que entenia l'esbroncada, que hem de ser comprensius i que una mala caiguda pot ser fatal... I ell em diu que no era per això que m'ho deia, sinó que anys enrere va empènyer una noia fora de l'escenari i al final del concert ella i els seus amics l'esperaven per fer-li la cara nova.
Després d'això, vaig adoptar un altra tàctica: acostar-me amistosament i dir a l'orella a l'espontani amb to pacífic però ferm: "si us plau, fes el favor de baixar". Per increïble que sembli, això funciona gairebé sempre, i molts em diuen "ah, sí, perdona", com si acabessin de sortir d'una mena d'alienació passatgera.
La majoria volen deixar-se veure una mica, com un streaker en un camp de futbol anglès: saltar a l'escenari, fer una mica l'ase i fugir abans que arribi el muntador, que a la nostra orquestra de vegades li toca fer de guàrdia de seguretat. D'altres t'intenten prendre el micro. Aquests són els més pesats.
I de vegades pugen individus sense un objectiu concret, com una noia estrangera tota borratxa que va pujar a l'escenari del carrer Verdi, a les festes de Gràcia, aquest estiu. Anava descalça, i després d'advertir-li que es podia enrampar i de demanar-li que baixés, em va somriure com qui sent ploure i va començar a voltar per l'escenari i a trepitjar cables feliçment, com si passegés per un camp de margarides. No sé com s'ho va fer, però va aconseguir fer saltar els ploms d'una part del sistema de llums i de so, i a ella no li va passar res.
The Gurus - Espacio abierto
Fa 9 anys