diumenge, 25 d’octubre del 2009

El mercat d'hivern

Com al futbol, sembla que aviat s'obrirà la temporada de renovacions, renúncies i nous fitxatges. El mercat d'hivern, en diuen.

L'altre dia vaig rebre una trucada del Toni (the boss). Després d'altres temes, em va preguntar si podia comptar amb mi per la temporada que ve. Abans que pogués respondre, m'explica que ha parlat amb l'Edu (bateria), i aquest li ha deixat anar que segurament deixarà l'orquestra. Té diverses queixes que sembla que se li han fet insuperables. El Toni s'ha quedat tot aixafat, així que quan m'ho ha preguntat, jo li he respost que sí, que podia comptar amb mi, tot i que volia afegir "en principi" però em penso que li hagués fet ballar el cap. Jo tampoc ho tinc gaire clar, però sóc més a dins que fora.

Em va demanar que si jo podia parlar amb l'Edu, perquè hi tenim confiança, però em sembla que l'Edu ho té coll avall i no tinc ganes de fer de negociador. A més a més, l'Edu s'ho ha fet venir bé perquè la seva fugida no sigui massa sorollosa. Va col·locar de muntador un alumne de bateria seu, el Pedro, que a més a més se sap el repertori de l'orquestra, de manera que el canvi no hauria de ser traumàtic des del punt de vista organitzatiu, però per mi la cosa canviarà radicalment, perquè l'Edu és un punt de suport inestimable en aquells moments en què sembla que tothom s'ha tornat boig o s'ha pres alguna cosa.

Veurem com acaba la cosa. El camí del samurai és ple de revolts enganyosos.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Sant Feliu: veïns insomnes

En dies de concert, de vegades recordo un episodi dels dibuixos animats de la Pantera Rosa en què la pobra pantera patia insomni i ens mostrava uns ulls mig aclucats i injectats en sang, desesperada amb l'enèsim soroll dels veïns o del carrer que li impedia dormir.

Aquest cap de setmana passat vam tocar al carrer Joan Maragall de Sant Feliu de Llobregat. És un carrer tranquil i estret, principalment de vianants. Es veu que anys anteriors havien col·locat l'escenari en un punt que havia provocat queixes dels veïns, per la qual cosa aquest any han decidit col·locar-lo més avall al carrer. La barra quedava ara realment lluny de l'escenari. Com era d'esperar, doncs, aquest any la queixa vindria per part d'uns altres veïns.

Ja durant el muntatge i les primeres proves de so, una veïna va baixar dient que allò no es podia tolerar, que trucaria a la policia i que ens ruixaria a "manguerazos". El Paco (tècnic de so) i el Quique (muntador) van haver de suportar l'escridassada. Efectivament, la dona, propietària de tot un edifici de tres plantes que queda a tocar de l'escenari, va trucar a la policia i va estar discutint amb dos agents durant el primer passi del concert. Després el seu marit va baixar per demanar al públic que no es repengés als vidres del negoci que hi havia als baixos.

Cap a les acaballes del segon passi, un altre home, amb bigotet i pantalons de pinça fins al melic, es va plantar davant l'escenari i ens va començar a dir, fora de si, que allò no es podia aguantar, que "tot casa meva tremola, m'agafarà algo!". Tenia els ulls tan esbatanats que semblava que se li anessin a sortir de lloc en qualsevol moment.

El Toni (baix i cantant) li va dir que hauria de parlar amb la comissió de festes, i en veure que l'home continuava cridant, va demanar per micro que s'hi acostés algú de la comissió, mentre el Company (saxo i cantant) deixava anar pel seu micro "abogaado!", tot imitant el doblador en castellà del Robert De Niro. Vam provar d'amagar la rialla, al mateix temps que una colla de nois que hi havia al costat increpava el pobre home dient-li "puto sociata" i flors per l'estil.

Va venir un home de la comissió de festes, va parlar amb el veí i va resoldre escurçar un quart d'hora l'actuació, de manera que vam fer un parell de cançons més i vam plegar. Al cap de deu minuts no quedava ni una ànima al carrer.

Torno a recordar els dibuixos de la Pantera Rosa, quan apagava el llum de l'habitació i l'únic que véiem enmig de la foscor eren els seus ulls, que per fi es començaven a tancar plàcidament... Fins al proper terrabastall!

dimarts, 13 d’octubre del 2009

La culpa és dels papers

Al final del concert, el Toni (baix i cantant, il capo) discuteix amb el Company (saxo i cantant) que els saxos de la cançó Demasiado Corazón no van a temps. El Toni es queixa que les frases dels saxos no van a l'uníson, i el Company diu que és cosa de l'Adolf (l'altre saxo), que segons ell acostuma a tocar amb un cert retard (també diu que és cosa de l'Edu, bateria, que corre massa, però aquest l'ha sentit i li para els peus, perquè tot sovint fa servir metrònom i és una acusació que l'emprenya força) . El que passa, continua el Company, és que l'Adolf toca el que hi ha a la partitura, i si la partitura té mal transcrits els temps d'algunes notes, no el treuràs de l'error.

Els saxos fan servir papers (que és com en diuen de les partitures) que han transcrit o arranjat ells mateixos, per la qual cosa això que argumenta el Company podria ser cert, que un error de transcripció faci que l'Adolf toqui algunes notes amb una durada incorrecta. De fet, ja va passar un cop amb aquesta mateixa cançó. Aquell cop, l'Adolf, després de divagar sobre la relativitat del temps, va acceptar l'argument de l'Edu i va canviar una semicorxea per una corxea que feia que la bateria i els saxos no anessin alhora.

"Parla amb ell", li diu el Company al Toni, però el Toni diu que és inútil, que no li farà cas. Aleshores el Company agafa la llibreta de l'Adolf (que deu estar prenent alguna cosa a la barra), i arrenca i estripa la partitura de la cançó en qüestió, una partitura amb força rengleres escrites a llapis que la seva feina li devia costar a l'Adolf. "Doncs ja està, arreglat!" diu el Company. Ens quedem tots parats i tot seguit comencem a riure. El Company, que està una mica emprenyat, s'adona del que acaba de fer i fa mig somriure.

Ara cal veure si al proper concert, amb l'Adolf tocant d'oïda, la cosa millorarà o empitjorarà...

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Denominacions alternatives

De tant de tocar, si fa o no fa, les mateixes cançons, pot passar que acabem avorrint certes cançons o que gairebé endevinem quin tema toca sense fer un cop d'ull a la llista. Els noms de les cançons es repeteixen d'un concert a l'altre i, inevitablement, alguns títols s'acaben deformant.

L'any passat començàvem amb "Demasiado cucharón", "Demasiado garrafón" o "Demasiado salchichón", que és "Demasiado corazón". Sovint al primer passi teníem Frenenó, que és una "ocurrent" variant de "Frenesí". Aquest any hem incorporat un tema nou, "Ata un tanga verde". El nom original ("Ata una cinta amarilla al viejo roble") ja té prou delicte perquè se'n faci conya. Un altre tema que és nou d'aquesta temporada és el "Lamento miliniano", que és com el Paco (tècnic de so) diu, amb veu de Miliki (naniano naniano), el "Lamento boliviano". Em sembla que la cançó li fa una certa ràbia.

La segona part dels concerts, com se sap, és més moguda, i la banda comença a acusar el cansament. Per això, quan toca "I will survive" i algú de la banda pregunta què toca fer ara, segurament li contestaran "A ver si os vais"... Mirant de reüll al públic.

A les acaballes del concert, el nivell etílic d'algun component comença a ser excessiu per a qualsevol altra feina que la de músic, però un membre en concret sembla agrair que a la barra l'hagin convidat durant tota la nit, així que en comptes de la "Fiesta pagana", presenta la "Fiesta pagada".

Cal anar amb compte, però, que el públic no senti segons quines denominacions alternatives, sobretot al primer passi, que és quan el volum de música no és tan fort i algun micro pot recollir els comentaris interns. Així, no crec que als senyors grans que tan alegrement ballen el pasodoble "La morena de mi copla" els agradi sentir com en diem "La morena me la sopla"...

dilluns, 28 de setembre del 2009

De trios i altres combinacions

S'acaba la temporada d'estiu, arriba la síndrome de Pink Floyd. La darrera parada és a Ripollet, on fa anys que l'orquestra hi toca dos dies: el concert de dissabte, més mogudet, i un concert més suau diumenge.

Aquest any, però, la crisi ha fet que l'organització contractés l'orquestra al complet una nit i que l'endemà s'acontentés amb una versió reduïda, més econòmica i sota una altra denominació. La solució, el trio. El Toni al baix i la veu, el Manolo al teclat i controlant les seqüències enregistrades, i jo, a la veu i la guitarra.

Els concerts en formació de trio o quartet no es comenten davant dels altres companys que no han estat cridats a treballar. És més, si no et pregunten res, es mantenen gairebé en secret. Com el Toni em va dir un cop, "ojos que no ven, corazón que no siente". Això em va fer sentir una mica esquirol el primer cop que m'ho van proposar, perquè jo no toco la guitarra a l'orquestra i em sentia que li estava prenent el lloc al Pedro, el guitarra oficial. El Toni em va dir que els pressupostos anaven tan justos que de vegades havien de fer aquestes solucions, i que s'estimava més algú que cantés a més a més d'ell (el Pedro no fa cors, vet aquí el meu avantatge competitiu, com qui diu).

Inicialment em penso que aquest diumenge hi havia d'anar el Company (saxo i veu) en comptes de mi, com sembla que han fet altres cops durant l'any, però el Toni s'ha decantat per mi vist el final de temporada que està tenint l'altre, que la nit anterior, per exemple, va fer tantes escapades al bar en ple concert que fins i tot el Toni li deixar anar un "a ver si estamos pa' lo que estamos" entre cançó i cançó. No m'estranya que després del concert comencés a cantar, mentre plegava les coses tot descamisat, "Jesus Christ Superstar" perquè s'imaginava que l'envelat on hi havia l'escenari era a una església evangèlica de campanya... Tela.

Els quartets m'agraden, mentre que els trios em deprimeixen. El quartet sona a banda, perquè hi ha bateria real i m'hi puc esplaiar amb la guitarra, cosa que em diverteix tant com m'estressa, perquè he d'aprendre o refrescar uns 45 temes per l'actuació. Els trios, però, són una altra història. Les bases estan enregistrades i tot sona una mica a MIDI tronat. El repertori, a més a més, és realment patxanguero i en algun tema has de fer veure que toques, i això ho porto francament malament. Això sí, arribes una horeta abans de tocar i en acabat te'n vas al cap de mitja hora.

Tocar amb seqüències és tota una història, perquè no estàs acostumat als arranjaments, al tempo... Ni als instruments seqüenciats. A la darrera cançó del concert, Fiesta Pagana de Mago de Oz, estava a punt d'encetar el solo de guitarra quan em vaig adonar que el solo ja venia seqüenciat! Vaig escollir l'opció rockera, com és la meva escola: apujar el volum i trepitjar-lo amb el meu solo! Total, faig de guitar hero poques vegades l'any!

dimecres, 9 de setembre del 2009

Sant Adrià: deixeu que els nens s'acostin s'arrambin a mi

Dilluns passat vam actuar a Sant Adrià del Besòs, que era festa major. Havien muntat un escenari enorme davant de l'ajuntament. La Plaça de la Vila és una esplanada força gran que costa força d'omplir, i el concert es va desenvolupar amb un cert ensopiment que segurament va provocar els nombrosos lapsus que vam tenir tots a dalt de l'escenari. Però vaja, sembla que la gent s'ho va passar bé.

En acabar el concert, un grup de nois i noies m'esperen a les escales laterals de l'escenari. Deuen tenir setze, disset anys, calculo. Quan em veuen baixar, em comencen a cridar i em demanen que em faci una foto amb ells. Se'm presenten tots, faig dos petons a les noies, diuen que els ha agradat molt el concert i em faig fotos amb ells. Un a un, passen tots al costat per fer-se una foto amb mi. (Escolta, t'han dit mai que t'assembles al Coti?, em diu un dels nois. Jo sospiro resignat.)

Ja ho veieu, com si fos una rock star... Arriba el torn de la noia que més sembla destacar del grup: "Ei, que jo no me n'he fet cap foto!" Dit i fet, se m'abraça ben fort per la cintura i, quan la seva amiga està a punt de prémer el disparador, ella diu "espera, espera!", i em fa un petó a la galta. L'amiga diu que en tira una altra, i ella ja comença a fer-me petons al coll! Li dic de broma: "nena, que em posaré tendre!" (ja ho sé, sona una mica macarra, no era la meva intenció). Sembla que ella s'atura, però m'estreny més fortament. Quan s'acaben les fotos, suaument me n'aconsegueixo desempallegar i amb una petita excusa m'escapoleixo cap a la barra.

Uf, que bé que entra una cervesa ara...!

divendres, 4 de setembre del 2009

Sants: passem llista!

Els atzars o les peculiaritats de la present temporada han fet que els únics concerts que fem a Barcelona a l'estiu siguin a la festa major de Sants. L'últim divendres i dissabte d'agost hem actuat al carrer d'Alcolea, el primer al tram de baix, el segon al tram de dalt.

Quan anava cap al concert de divendres, em va assaltar la intuïció que segur que hi trobaríem concentrada tota la munió de frikifans.

Encara que sembli difícil de creure, hi ha gent que ens segueix. Són gent d'allò més variopinta. Per als seguidors més extravagants o extrems, algú va encunyar el terme freaky fans. Els frikifans són persones que poden veure, un rere l'altre, una bona pila de concerts de l'orquestra, sense que poguem arribar a endevinar què hi troben de tant apassionant que fa que se situïn sempre a primera fila i aguantin tot el concert.

Atenció, però, que aquest terme no necessàriament és despectiu. Al contrari, en la majoria de casos, són gent per la qual sento simpatia, són gent amable que es limiten a saludar-te i preguntar-te coses. Alguns altres poden resultar realment pesats.

La meva intuïció, doncs, va resultar certa, i entre divendres i dissabte hem vist desfilar les principals cares conegudes que acostumem a veure quan toquem a Barcelona. En vam fer conya: avui podríem passar llista! Hi havia:

1. El nen, ja preadolescent, que et saluda com si fossis amic de tota la vida, que no para de fer preguntes. Fa servir el fet que ens coneix per fer el fatxenda davant de les noies de la seva edat, i els diu que després pujarà a cantar. És el número u indiscutible per com arriba a ser de plasta.

2. La parella, amb algun tipus de retard o problemàtica mental (no hi llegiu menyspreu, és ignorància en temes de psicologia) que no es perd ni un concert. Són força entranyables i es cuiden molt de no molestar. Ella, que algú anomena amb sorna la presidenta del club de fans, sempre balla a destemps i aplaudeix en síncopa. L'any passat ens vam fer una foto de grup amb ells i al cap d'una setmana van venir amb la foto emmarcada i amb una dedicatòria per a cadascun. A la meva hi deia: "Me gusta cómo cantas pero sobre todo cómo bailas. No cambies". Hi ha una altra dona, d'un perfil similar però que jo sàpiga sense relació amb aquesta parella, que apareix també molt sovint i que sempre ens pregunta si tocarem "Bon dia".

3. El matrimoni madur que es planta a primera fila, seriosos i immòbils. Ella es mira els músics fixament i insistentment, no el mira ni per casualitat. Ell, amb cara de pòquer, es mira el concert i se la mira a ella. Una nit, com en un atac de banyes, ens va cridar l'atenció insinuant que estàvem tirant la canya a la seva dona, i ell ens donava a entendre que ella era una mica dissoluta...

4. Una parella jove que, sense tenir aparentment problemes psicològics, alguna cosa deu tenir que no acaba de rutllar. Ella no bada boca i et mira amb uns ulls blaus com taronges. Quan els vaig veure per primer cop, era en un ball de disfresses i ella anava horrorosament vestida de Superman, i ara sempre que els veig la torno a veure amb aquells calçotets vermells que li feien bossa al cul... Quan ell et veu, t'abraça i et tracta amb un paternalisme improcedent. T'expliquen coses sobre la seva vida, fins al punt que un dia ell va trucar al Paco (tècnic de so) per comunicar-li que s'havia mort el seu avi, "que lo comunicara a los demás miembros". (No sé com és que té el seu telèfon, però.) Aquest dissabte han vingut carregats de souvenirs de Madrid i han fet un regalet a cada membre de la banda... Em deixen francament perplex.

5. L'exparella d'un membre de l'orquestra, en una situació típica que podríem anomenar el retrobament ineludible (perquè saben on et poden trobar i tu no pots fugir). Sense entrar en la categoria de frikifan, casos com aquests podrien tranquil·lament aspirar-ne a la candidatura per la fixació, reiteració i alevosia que gasten les seves aparicions. Ara, que si ell acaba tornant a caure cada cop que ella apareix no és d'estranyar que ella trobi justificades les seves reaparicions... En una línia semblant, també hi ha la noia que l'estiu passat et buscava i que per alguna raó es pensa que aquest any sí que cauràs. Et clava la mateixa mirada de "et menjaré amb patates" entre el públic, les mateixes insinuacions, i demostra la mateixa incapacitat de llegir en tu un desinterès disfressat de cortesia o fins i tot el rebuig frontal.

6. El ligue del Paco, una senyora de setanta anys que venia sempre a Gràcia i Sants. S'asseia al costat de la taula de so i li donava conversa al Paco durant tot el concert, que n'estava fins al capdamunt. Ell en feia conya dient que ha estat l'única vegada que ha lligat amb l'orquestra. Aquest any no ha aparegut. El Paco arrenca amb la conya: "yo espero que no le haya pasado nada ni que la haya atropellado ningún autobús. Dios quiera tenerla en su gloria..."

7. El reporter, un senyor d'uns cinquanta anys que es passa gairebé tot el concert a primera fila filmant-nos amb la càmera digital. Al principi, fa un parell d'anys, feia servir un mòbil, i més tard sembla que va aconseguir una càmera digital. L'he vist un munt de cops i mai no es relaciona amb l'orquestra. Deu tenir hores i hores de concert a casa seva...

dimarts, 25 d’agost del 2009

Riba-Roja

El fru-frú de les guirnaldes de paper són l'únic so que podem sentir als carrers de Riba-Roja d'Ebre quan abandonem l'hotel, a quarts de cinc de la tarda. Fa una calor seca i densa, i el vent no ajuda gaire. Quan passem davant del bar de la Societat La Llum del Dia, un home assegut a la terrassa ens diu:

-Músics? Cap a dins, passeu al pati-, diu assenyalant l'interior del bar.
-Som els músics, però d'ahir-, li responc. Ell prova de dissimular la sorpresa.
-Encara sou aquí? Doncs el poble es veu ben ràpid...

Efectivament, quan fem el tomb a l'illa veiem que l'orquestra que toca aquesta nit ja té mig muntat l'escenari al pati del local de la Societat. Ahir començaven les festes. Avui és Sant Bartomeu, patró del poble. Al matí, missa i processó; a la nit, ball. Una altra orquestra ja ha pres el relleu. I doncs, què hi fem aquí encara? Suposo que col·laborar a crear bon ambient a la nostra orquestra... Encara que sigui a cop de quinto.

I és que aquest mateix matí em ficava al llit a quarts d'onze, si bé d'altres han trigat encara tres hores més. A taula érem l'Edu, el Pedro, l'Adolf i jo, durant una estona ens van acompanyar els dos muntadors, el Miguel i el Pedro, i la Roser, de Riba-Roja, mentre que el Jordi i el Miquel, també de Riba-Roja, van aguantar fins al final. Beure quintos (el format oficial de la cervesa a comarques, com ha de ser), cantar i dir bestieses, i riure molt.

La nit anterior havíem tocat a La Batllòria, al costat de Sant Celoni, i aquell dia ja vaig veure que hi havia la intenció per part de tots de suavitzar les tensions i provar de mantenir un ambient cordial. El públic estava molt receptiu, cosa que va ajudar. Vam tocar prou bé, la gent va quedar contenta i es palpava bon humor entre els membres. Ja tocava!

La nit següent, a Riba-Roja, va ser per l'estil. Al final la joventut es va aplegar a la pista i vam poder acabar amb bon regust de boca. I com ens hi quedàvem a dormir, ens ho vam prendre amb moltíssima calma. Llargues xerrades i molta conya. Com que no és habitual que es doni això, un dia s'ha d'aprofitar. "Si no fuera por estos ratitos...", deia cada dos per tres el Pedro.

divendres, 21 d’agost del 2009

La gira pirinenca

L'Edu prova so a Pont de Suert. Hem muntat en menys d'una hora. Com ell acostuma a ser el primer a provar so, vol dir que ja està tot muntat i connectat. Acabem d'arribar; hem fet 275 km per carreteres secundàries, procedents de Ribes de Freser.

És el final d'un llarg cap de setmana en què dormirem tres nits fora, que acabarem fent uns 800 km i on alguns dormiran una mitjana d'una hora cada nit.

El cap de setmana comença a Sant Llorenç de Morunys. És l'aniversari del Paco (tècnic de so), que en fa cinquanta. Un dia és un dia: pastís, cava i celebració fins gairebé no arribar a desfer el llit de l'hostal. L'endemà ens dirigim a Ribes de Freser. Tothom està més tranquil i callat que de costum, ja sigui pel dia plujós i fresquet que fa, ja sigui per la ressaca. Serà un concert senzill i sense sobressalts, com el de la nit anterior a Sant Llorenç. A Pont de Suert ja hi vam tocar l'any passat i és agraït, amb una primera part de gent gran i una segona de gent jove.

El Juanillo, un dels muntadors més veterans, amb prou feines ha dormit en tot el cap de setmana, però l'últim dia continua amb el ritme frenètic que el caracteritza, i amb l'ajut del Toni (baix, the boss) han carregat el camió en menys de dues hores. A diferència d'altres dies, quan ells es fiquen al llit, els músics encara són al bar. Aviat tocaran les set del matí.

Agafa aire, que encara queda estiu!

Aquesta foto tan suggerent és de Campelles, on vaig dormir el dia que vam tocar a Ribes de Freser. Aquesta foto convida a inspirar fons i agafar aire. "Agafa aire", és una frase que em van dir el mes passat i que me l'he apropiada, perquè aquest agost se m'està fent una mica costa amunt.

Ja estem en plena "gira" estival. Aquest any ens ha tocat voltar per Catalunya. L'inconvenient, les llargues hores a la carretera i, de tant en tant, haver de fer nit fora de casa. L'atractiu, els bonics paisatges pels que hem passat i poder-nos oblidar de les calors de l'estiu un parell de dies.

No hem tocat a les Festes de Gràcia (bé, jo sí que hi he tocat, però amb el grup de Rock & Roll clàssic que tinc). Com els mitjans han repetit incansablement, "s'aposta per les activitats diürnes", cosa que s'ha traduït en el fet que, després de gairebé quinze anys tocant al carrer Verdi la primera nit de festa, aquest any la nostra orquestra s'ha quedat fora i, en comptes de nosaltres, ha actuat un grup d'havaneres. A Sants sí que hi serem, però.

Després del cap de setmana a Sant Julià, Andorra, i a Vacarisses, vam començar l'agost tocant a Sant Miquel de Guanteres, a Viladecavalls. L'endemà vam tocar a La Llacuna, a l'Anoia. Al cap de quatre dies féiem via cap al Prepirineu i tocàvem a Sant Llorenç de Morunys. L'endemà, a Ribes de Freser (havia de ser al poble de La Bruguera, però va ploure i es va traslladar a un pavelló a Ribes). Acabàvem la gira pirinenca, com la va batejar algú, al Pont de Suert.

El següent cap de setmana vam baixar a l'urbanització d'El Francàs, a Coma-Ruga, l'endemà pujàvem al Caravàning Internacional Costa Brava, a Tordera (aquest demana un capítol apart), i acabàvem el cap de setmana a Sant Martí Sesgueioles, a l'Anoia. El proper cap de setmana anem a La Batllòria, a Sant Celoni, i l'endemà farem nit a Riba-Roja, a terres de l'Ebre. L'altre cap de setmana pararem de fer quilòmetres i ens quedarem dues nits a les Festes de Sants de Barcelona. I amb això ben bé ja ens plantarem al setembre, quan encara tenim concerts.

Entre el primer i el segon cap de setmana d'agost vaig fer una escapada de vacances de quatre dies. Vaig agafar l'avió venint directament d'un concert, sense dormir, i vaig aterrar de tornada el mateix dia que es reprenien els concerts, havent dormit tres horetes. La setmana posterior a la gira pirinenca, potser per les alteracions del son i pel poc descans o per les diferències de temperatura que vam tenir, vaig agafar una febrada que em va deixar baldat un parell de dies.

Deia al principi que aquest agost se m'està fent costa amunt. Deu ser perquè l'excitació del primer any ha passat, i la curiositat del segon any ja no la tinc. M'avorreixo una mica, diria. A més a més, aquest mes han saltat espurnes entre alguns membres de l'orquestra i el clima s'ha enterbolit una mica, i a estones no és gens agradable. Fins i tot jo mateix, que qualsevol diria que tinc un paper reposat i conciliador en la formació, vaig perdre els estreps (i de quina manera!) a les acaballes de la nit a Sant Llorenç de Morunys. Els motius? Molts i cap alhora... Suposo que l'entorn de l'orquestra em va agafar desprevingut, després d'unes vacances tan curtes com relaxants... Però aquell dia vaig decidir no fer res del que em poguès penedir i no deixar-me endur per la negativitat que pogués ensumar en l'ambient.

Per tant, a agafar aire i veure-les venir.

dimecres, 29 de juliol del 2009

En rigorós directe

Les orquestres, com qualsevol negoci, busquen maximitzar el beneficis i minimitzar les despeses, encara que això de vegades vagi en detriment de la qualitat de l'espectacle. El nombre de sous que cal pagar (músics, tècnics, muntadors) en una formació és crucial per determinar el marge de benefici i la flexibilitat per negociar el preu d'un espectacle, tant si et collen amb el pressupost com si estàs disposat a rebentar preus.

L'aparició i perfeccionament dels sintetitzadors i el MIDI van permetre començar a prescindir d'alguns músics a dalt de l'escenari. En un moment donat, per exemple, una secció de vents podria ser substituïda per un teclat amb més o menys fortuna. Posteriorment alguns es van començar a atrevir amb les bases programades, és a dir, enregistraments d'instruments, generalment de la bateria, en què només calia tocar-hi a sobre. "Ja posats," devia pensar més d'un, "per què no hi afegim el baix, els vents i així no ho hem de tocar en directe i pagar més músics?" Aleshores les formacions petites, com ara trios o duets, poden oferir un espectacle amb una gran varietat de timbres per un preu irrissori.

En un moment donat això se'n va anar de mare (i encara dura) i van aparèixer formacions de pocs membres en què tot excepte la veu estava enregistrat. Un espectador amb certes nocions de música es mirava un pèl molest com el guitarrista no semblava canviar d'acord al ritme de la cançó. Un amic meu, un gran baixista, es va trobar amb això quan li van indicar que fes veure que tocava el baix, i es moria de vergonya als concerts, fins al punt de girar-se d'esquenes quan se sentia massa observat.

Però allò que als organitzadors o als representants els havia anat tan bé, com era contractar o oferir espectacles a baix preu, se'ls girava en contra: els organitzadors patien una desil·lusió en veure que allò que havien contractat i que feia tan bona pinta a les fotos promocionals era un xumpa-xumpa enllaunat insofrible, i sorgien suspicàcies de tipus "Què és el que hem comprat?". Les formacions podien ser barates, però si la picaresca havia dut a portar-ho tot enregistrat prèviament, més econòmic resultava tirar pel dret i punxar discos (a més a més, no s'ha de desestimar el poder dels músics de sagnar el bar amb les seves constants peticions...)

Segurament per això, l'Associació Professional de Músics de Catalunya (MUSICAT) va crear el segell de garantia de música en viu 100% directe. Amb aquest segell s'identifiquen les formacions musicals que interpreten música en viu i en rigorós directe, sense utilitzar seqüències automàtiques, acompanyaments rítmics i harmònics, ni cap tipus de música programada. Cal complir i signar unes condicions per poder lluir aquest segell a l'escenari o al material promocional de la formació. La nostra orquestra hi està adscrita, i m'agrada fer-ho notar a les acaballes dels concerts, quan presento la banda... Tot i que, si aquell dia hi ha hagut més badades que de costum, de vegades no em puc estar de dir: "per bé o per mal, tot això que sentiu està tocat en directe..."

dilluns, 27 de juliol del 2009

Escapada als Pirineus

Actuació divendres a Sant Julià de Lòria, Andorra, i a Vacarisses l'endemà. Com a novetat, ens vam quedar a dormir a Andorra. Pot semblar una obvietat, però algun cop hem tornat de llocs més llunyans la mateixa nit.

Vam compartir escenari amb la banda Taxman. Aquest cop, igual que recentment a Banyeres del Penedès, vam intercal·lar passis i vam tancar la nit nosaltres poc abans de les 6 de la matinada. A quarts de 7 ens n'anàvem a dormir i a les dotze deixàvem l'habitació, que compartíem l'Edu (bateria), el Pedro (guitarra) i jo.

Ni els aires de muntanya ni res van aconseguir aigualir les personalitats: el verborreic, l'irritable, el lànguid, el taciturn, el dispers, l'eufòrico-depressiu, van haver de conviure durant un bon grapat d'hores. Ah, la convivència... Passar hores al cotxe, compartir habitació d'hotel, baixar a esmorzar i trobar-te tota la gent de l'orquestra de bon matí reclama en alguns moments dosis de paciència.

Vam fer quatre compres ràpides i vam començar a baixar. Al cotxe, l'un que no callava ni a sota l'aigua ("m'explotarà el cap", se'm va escapar durant l'hora de dinar, però evidentment no es va donar per al·ludit, i xerra que xerraràs); l'altre, l'etern cansat, mirar-lo era deprimir-se.

Per sort, després de dinar, prop de Martinet de Cerdanya, vam baixar a remullar els peus al Segre. Aquell va ser el millor moment. Llàstima, però, que no fos prou fondo per submergir-s'hi un mateix o per ofegar algú, perquè les llargues explicacions, acompanyades de demostracions, sobre la tècnica de llançament de pedres dels pastors m'estaven desfent el cervell ja.

No sé si va ser perquè portàvem moltes hores junts o per les poques hores que havíem dormit, però al concert de dissabte hi va haver males cares i alguna discussió. Vaig arribar a a casa amb un regust estrany i nou que em va fer qüestionar-me certes coses.

D'aquí a dues setmanes passarem 3 nits seguides fora de casa. Ja tremolo.

diumenge, 19 de juliol del 2009

Zzzt!! L'electricitat

Qui no pot explicar alguna enrampada, sigui quina sigui? L'electricitat és a tot arreu, i en la música en viu, encara més.

Llum i so, milers de vats de potència, cables penjant, cables per terra, i suma-hi la traïdora electricitat estàtica.

Jo n'he patit més aviat poques, d'enrampades, i encara menys últimament, que faig servir micro inalàmbric. Tot i que encara de tant en tant m'espetega als llavis el micro del Toni (que va amb cable), quan li agafo el baix i passo a ocupar el seu lloc.

Un cop a les festes de Sants, després d'una pluja que fins a últim moment amenaçava de suspendre l'actuació, no podia ni tocar el micro. Les enrampades eren força molestes, i quan eren als llavis resultaven poc menys que doloroses. El Toni i el Paco (el tècnic de so) em deien que era cosa de les botes que duia. Deien que la goma de les soles no deixava descarregar l'electricitat. No ho entenc: quan se suposa que he de portar calçat conductor i quan calçat aïllant? Segons si la càrrega "ve de dalt o de baix", em responia el Paco, i en tots dos casos, si ets el darrer extrem de la càrrega, zzzt! Al final, l'Adolf (saxo) i jo ens vam intercanviar les sabates (una cosa molt agradable, humides com les teníem tots dos per la pluja) i fins que no es va assecar una mica l'ambient vaig cantar amb els seus mocassins blancs d'estil italià.

Un altre cop va ser més intens. A sobre de l'escenari hi havia unes banderoles de plàstic que penjaven per sobre de la pista de ball. Només aixecant la mà les podia tocar. El lloc estava envoltat d'una pineda i es notava la humitat a l'ambient. Mentre gesticulava tot cantant Bye Bye de David Civera, vaig tocar aquelles banderoles humides amb la mà i vaig notar una descàrrega al cap i al clatell que em va deixar estabornit. Em vaig girar d'esquenes i sort que vaig palpar la tarima de la bateria i m'hi vaig repenjar, perquè el cap em rodava i ja em veia a terra. El Toni va acabar de cantar la tornada i en uns segons em vaig refer, però em va quedar una sensació d'allò més estranya durant força estona.

El Paco, que a banda de tècnic de so, és instal·lador i reparador de sistemes de llum i so, ens ha explicat moltes enrampades que ha patit, i s'enduu de moment l'ensurt més gran que he presenciat. En un concert a Banyeres del Penedès, de sobte va marxar el corrent del sistema de llums, i va córrer ràpidament a inspeccionar el quadre elèctric on estava connectat el nostre equip, cosa que només fa si l'electricitat de la burra (el generador elèctric) està desconnectada. Quan va obrir la portella del quadre es va produir un espetec fortíssim, i durant un segon vaig veure el Paco envoltat d'una llum blanca. Tot seguit la plaça va quedar a les fosques. Per sort, el Paco va resultar il·lès. Resulta que a la portella metàl·lica del quadre hi havien penjat la clau amb una cadeneta, i en obrir-la, la clau va tocar una de les fases i es va produir el cortocircuit. La clau i la cadena estaven roents.

El Guillermo, un dels muntadors, m'explica que, en una orquestra on va treballar, un cantant es va quedar enganxat al micro en una enrampada salvatge. Diu que era un paio pompós que ho cantava tot amb aquella veu engolada de tenor afectat, i ja feia temps que li tenien ganes. Però va ser un accident, assegura...

dilluns, 13 de juliol del 2009

Amb el sol de cara (Banyeres del Penedès, 11/07/09)


Aquest dissabte passat vam estar a Banyeres del Penedès amb la denominació de Covers. Va ser una nit llarga.

Tocàvem dues formacions. Encetava la nit el grup Babbel, després fèiem nosaltres la primera part, tot seguit hi tornaven ells i tancàvem nosaltres cap a les 6 de la matinada.

En un dels costats llargs de la plaça teníem nosaltres l'escenari, i en un dels costats curts tenien el seu els Babbel, així no calia fer canvis d'escenari i just quan acabaven els uns, començaven els altres.

I a esperar. Vam allargar la sobretaula del sopar tant com vam poder i a la pausa, és a dir, quan l'altra formació feia la segona part, jo ja no sabia què fer, si prendre una cervesa, un cafè, fer una becaina sobre la moqueta de la bateria... Vaig seure amb el Toni (cantant i baix) i vam estar mirant l'actuació. Em va fer notar que el cantant, un senyor amb barba i cabells blancs, era una mena de llegenda viva en el món de les orquestres. El Vicenç (em penso que es deia) havia tocat durant vint anys a l'orquestra Volcán, una formació molt potent de Lleida (un dia podríem parlar sobre els noms de les orquestres, que tenen molta tela...). Renoi, potser s'ha fet gran, però conserva una veu impressionant... I jo aquell dia vaig deixar anar més galls que en tota la temporada. En fi, potser era el cansament, perquè cap a quarts de sis de la matinada, mentre tocàvem, em venia aquella son invencible que coneixen els qui alguna vegada han patit jet-lag.

Cap a quarts de vuit vam fer via cap a Barcelona. El sol ja es dreçava implacable davant nostre. Quan toquem pel Penedès, cosa que passa sovint, sé que la tornada serà enlluernadora, literalment parlant.

diumenge, 12 de juliol del 2009

La màquina de fer fum



Què és això? El motor d'una barca? Un tub d'escapament de tuning? Una metralladora? La maqueta d'una nau de càrrega de Star Wars?

No, és una màquina de fer fum, els malson d'alguns membres de l'orquestra.

Com que els concerts han de ser atractius tant a la vista com a l'oïda, el fum ajuda a potenciar els efectes de la il·luminació. D'aquesta manera s'escampen les taques de color, es distingeixen els feixos de llum dels canons de llum direccional, etc. Els nens petits a primera fila salten i estiren el braç tot provant d'atrapar els nuvolets de fum que se'ls tiren a sobre.

De màquines de fum n'hi ha de moltes menes. Algunes són petites com una capsa de sabates i prou bé que fan la feina, però aquest monstre pesa una tona i té una potència desmesurada. La màquina té un control remot que l'activen de tant en tant els muntadors des del control de so, però diuen que els costa molt fer-la anar amb suavitat, perquè no té terme mig: o bé fa nuvolets minúsculs com la pipada d'un hòbbit, o bé deixa anar un raig com si acabés de passar un reactor per darrere de l'escenari.

La màquina de fum s'acostuma a col·locar darrere o en un flanc de la tarima de la bateria. Controlar com es distribueix el fum a l'escenari és un imponderable que gairebé necessitaria l'ajuda d'un meteoròleg. Hi ha dies -pocs- que gairebé no la notes i d'altres que et trobes cada dos per tres immers en una nuvolada blanca. Segons com bufi el vent, quina humitat o temperatura ambient hi hagi, el fum anirà cap a un cantó o l'altre. Algú es queixa que el fum va cap a ell tota l'estona i un muntador canvia l'orientació de la màquina, i aleshores torna a canviar el vent i qui es queixava torna a rebre tot el fum.

És curiós veure les formes que fa el fum segons el lloc. En llocs interiors amb calefacció, per exemple, el fum acaba formant una capa a mitja alçada de la sala, com l'atmosfera contaminada d'una gran ciutat. Algun cop també ha saltat l'alarma contra incendis amb el primer raig de fum.

Els que més es queixen del fum, inocu o no, d'aquesta andròmina són l'Edu (bateria) i el Pedro (guitarra). Aquest cap de setmana passat, l'Edu va baixar de la bateria un moment a estirar les cames aprofitant que la cançó que començava aleshores tenia una introducció llarga sense bateria. Hi ha haver un raig de fum i diu que es va desorientar de tal manera que va tornar a pujar a la tarima a les palpentes, sense saber si dalt es trobaria el seient de la bateria o un timbal. El Pedro, que, per dir-ho suaument, és un pèl aprensiu en temes de salut, diu que té asma i que quan torna a casa els dies de concert té els bronquis carregats de la fumarada, i per això tot sovint canvia la posició de la màquina sense que ningú no el vegi.

Als saxos, que fan servir partitures, i a mi, que de vegades necessito tenir alguna lletra al davant, la llei de Murphy fa que ens envaeixi una espessa onada de fum just quan necessitem fer una llambregada al paper.

Normalment el fum es distribueix prou bé, malgrat moments crítics en què sembla que t'ofegues, però potser la millor manera seria idear una máquina que fos com una mena d'aspersor. Potser tenia aquesta idea el Dimas, un dels muntadors esporàdics més veterans -i una bona peça-, en un concert a les festes de Gràcia. En ple concert me'l vaig trobar dempeus darrera de la bateria, sostenint aquesta maquinota a l'alçada dels malucs i ruixant d'esquerra a dreta l'escenari. Reia ensenyant les dents i tenia els ulls ben oberts, una cara a la qual qualsevol llegiria un cert sadisme, com una mena de Rambo matant amb llançaflames tot el que es belluga davant seu.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Astres

Als concerts, de vegades em recordo de L'Odissea, i no perquè compari el periple d'Ulisses amb el llarg retorn a casa de les nits d'actuació, sinó pel vague record que tinc de les referències astronòmiques que hi fa Homer.

Per exemple, dissabte passat, just abans de començar el concert veia com, des de l'escenari, la lluna s'alçava tímidament a l'esquerra, amb prou feines per sobre de l'horitzó. Quan ja recollíem les coses, la lluna havia viatjat força i estava ben alta, ja cap a la meva dreta. Quan hi ha concert a l'aire lliure i l'escenari està orientat cap al sud, observo que, segons la fase, la lluna fa un arc més o menys pronunciat en el cel. De vegades em faig una mena de juguesca: "quan acabem de tocar calculo que estarà allà dalt", i em fixo un punt imaginari al firmament. Deuen ser les restes d'aquells jocs instrospectius de la infantesa. Els clàssics parlaven força del trànsit dels astres, i pregaven perquè viatgessin lentament o ràpidament segons els seus desitjos. Els carros de la nit i el dia, que s'encalcen eternament.

L'altra referència inevitable són, com no podia ser d'altra manera, els rosats (o pàl·lids) dits de l'aurora, que esquincen l'horitzó nocturn, una referència que a Homer li devia agradar molt, perquè recordo que l'emprava sovint: el trenc d'alba, la tímida irrupció del dia, que sovint es produeix quan tornem ja cap a casa.

Res, que un es posa poètic de vegades...


http://escenari.blogspot.com/

dilluns, 6 de juliol del 2009

La senyera

Quan arribes al lloc del concert i no coneixes quina festa s'hi farà, pots observar diversos indicis per fer-te una idea de com serà el concert. Per descomptat, la primera pista és el repertori per aquell dia, que el Toni ens envia per correu uns dies abans i que confecciona segons la seva experiència o el que li explica el representant, però n'hi ha d'altres.

Les dimensions del bar són un altre factor. Si l'únic bar és una petita barra exterior col·locada davant del bar de la plaça, per exemple, ja pots comptar que no hi vindrà gaire gent. Ara, si veus que estan muntant una barra de 20 metres de llarg amb una caseta apart per vendre els tíquets, ja et pots preparar i sopar fort.

Les dimensions de la barra van íntimament lligades amb l'oferta de lavabos. Hi ha molta diferència entre que només hi hagi el lavabo del bar de la plaça a trobar-hi una filera de cinc o sis d'aquells lavabos portàtils de plàstic.

Després tens els baixos de l'escenari, que et poden dir molt sobre com serà el concert. Si l'escenari és alt i flanquejat amb tanques metàl·liques, vol dir que vindrà força gent, majoritàriament jove. Si a sobre les tanques metàl·liques estan disposades en ziga-zaga, vol dir que t'espera una multitud bastant torrada.

En canvi, quan els baixos de l'escenari estan tapats amb tela de senyera, tinc la idea preconcebuda que el concert serà senzillet i per a gent gran: quatre pasodobles, quatre chachachàs i au, cap a casa. Al final no resulten ser tan patxangueros com em pensava inicialment, però sí que són agraïts, perquè l'ambient és molt familiar i cordial. Aquest cap de setmana han coincidit dos escenaris amb aquesta decoració, l'un a La Bleda, a Sant Martí Sarroca (el Penedès), i l'altre a Can Fossalba, a Hostalets de Pierola (l'Anoia).



http://escenari.blogspot.com

divendres, 3 de juliol del 2009

Sant Pere de Ribes [28/06/09]

Revetlla de Sant Pere a Sant Pere de Ribes, a la plaça Marcer, darrere de l'església. Tocàvem en segon torn. El primer torn l'ocupaven els CatRock, una banda que fa versions de rock en català. Nosaltres ens fèiem dir Covers, una denominació alternativa que ja explicaré. Cap a quarts de quatre de la nit (!) vam fer el canvi d'escenari i vam tocar nosaltres, després de més de 5 hores entre la prova de so i l'actuació, un temps durant el qual vam anar a sopar, vam fer algun got i vam xerrar fins no saber què dir. Semblava que estiguéssim esperant l'hora d'embarcar en un vol que no pas l'hora de tocar.


Tot prenent-nos una cervesa en un bar allunyat de la plaça, regentat per uns bolivians morts de son i amb ganes de tancar, entra un noi llarg i prim a comprar una xibeca. Quan ens veu tot ensopits ens diu: “¿Pero ustedes cuándo tocan?” El paio, que és uruguaià, ens ha vist fer la prova de so, recorda quin instrument toca cadascú i diu que té ganes de veure’ns actuar , que ja n'ha tingut prou de tant de rock català. Sembla prou simpàtic, i s’acomiada amb un “ahora los veo”.


Aleshores la plaça ja era plena de gent, la gran majoria adolescents, i corrien les ampolles de xibeca. Un públic tan jove –i borratxo- pot arribar a ser molt ingrat, perquè o bé passen de tu olímpicament o bé es posen molt i molt pesats.


Ara, que la primera intervenció de la nit no va ser a càrrec d’un adolescent precisament. Al final de la quarta o cinquena cançó em trobo que una dona, entrada en la quarentena, ha pujat per darrere de l’escenari i ve directa cap a mi. “Que no li puc fer un petó al cantant?”, diu, se m’abraça i em fa dos petons ben arran. “En aquest poble t’estimem molt”, s'empesca, i se m’agafa fort. Jo dic que gràcies i amb penes i treballs aconsegueixo que baixi de l’escenari, i ella i el seu manso es queden al lateral de l’escenari fotent-se el filet durant tot el concert. Més tard em demanarà pujar a ballar. Jo m’hi negaré: “si hi puja un, hi voldran pujar tots”, li diré, i ella em dirà molt seriosa: “que jo sóc gogó, eh?”


Després va haver-hi peticions d’allò més variades, com una noia que volia pujar a cantar i una parella de noies que volien pujar a ballar. Normalment s’acostaven al lateral de l’escenari i cridaven fins que els fèiem cas. Davant de l’escenari anava pujant gent, gairebé tots a la banda on era el Pedro (guitarra), trepitjant i esquitxant de cervesa els seus cables i endolls. Entre estrofa i estrofa m’hi havia d’atansar i dir-los a l’orella que fessin el favor de baixar, cosa que feien més o menys immediatament (sobre les formes de fer fora als espontanis, vaig escriure una cosa fa un temps).


Les primeres files criden molt, de tant en tant algú del públic encén una d’aquelles bengales de correfoc i salten tot d’espurnes a l’escenari (com estem elevats, les espurnes ens les mengem primer nosaltres). De les files posteriors vola algun got ple de cervesa, que cau fent força mullader a les primeres files. El volum de la música és salvatge...


Cap a la meitat de l’actuació, el Company (veu i saxo) està al meu lloc cantant “This Love”, de Maroon 5, i jo estic a la tarima dels saxos fent cors, quan de sobte veig un espetec blanc davant de l’escenari. Algú ha trencat una xibeca contra les taules de l’escenari, just a sota del Company. És l’uruguaià amb qui hem parlat abans al bar, que branda el coll trencat de l’ampolla i amenaça algú del públic. S’obre una rotllana al seu voltant, algú l’intenta reduir i tot es torna molt confús.


Pel que sembla, l’uruguaià ha perdut el seu objectiu, i s’enfila a l’escenari per veure-hi millor. No sé si encara duu a la mà el coll trencat de l’ampolla, però el paio sembla fora de si, camina frenèticament amunt i avall de l’escenari darrere del Company, que acaba de cantar tot acollonit l’última tornada de la cançó. De cop i volta el paio identifica el seu contrincant i s’hi llança daltabaix. El Toni (baix i cantant) demana per micro que s’acosti algú de la comissió de festes, i diu que no continuarem fins que els ànims no es calmin.


Aquí perdo el fil i al final no sé què se’n fa, d’aquell paio. Al cap de poc continuem el concert, però a mi m’ha quedat un regust estrany que no se'm passarà el que queda de concert.


La part de davant de l’escenari s’inunda de cervesa i vi de tetra-brik que la gent hi va deixant. Un borratxo prova d'aixecar una tanca per tirar-la a sobre de l’escenari, però un noi al seu costat li aconsegueix parar els peus. De l’ensurt em fuig del cap una estrofa. “Què pintem aquí?”, penso.


Acabem el concert a les 6:15 del matí. Ja és de dia i puc veure les cares desencaixades del públic. "No n'hi ha prou!", criden alguns encara. En acabar el Toni em confessa que per primer cop se li ha passat pel cap deixar la música. Em quedo estranyat i m’explica que abans, en la picabaralla per intentar reduir l’uruguaià, ha vist com una noia s’enduia un tall en una galta. Em quedo glaçat i ell continua: “podria ser la meva filla!”


Al cap d’una estona la plaça queda mig buida. L’escenari està ja mig desmuntat. Hi ha gent asseguda als portals, als bancs, dormida o catatònica. Estem desanimats o només cansats, però el Company ens aconsegueix fer riure quan, tot descamisat, s’acosta al davant de tot de l’escenari i crida: “¡Oootra, oootra...! Venga, va, pedid otra, ¿a que no hay huevos?”


Pels volts de les vuit del matí ens en tornem a Barcelona, juntament amb tota la processó de cotxes de la gent que entra treballar. M'havia oblidat que ja som a dilluns!

dimarts, 30 de juny del 2009

I ain't got nobody...

I ain't got nobody,
Nobody cares for me

I'm so sad and lonely
Won't some sweet mama come and take a chance with me
'Cause I ain't so bad


Coses dels doblets: dissabte em va tocar cantar Just a Gigolo tres vegades, dues amb el grup de Rock & Roll clàssic (la segona com a petició de bis) i una amb l'orquestra.

El concert amb el grup de R&R era per amenitzar un tast de vins popular. En acabar el concert, em vaig acostar a una paradeta a fer un tastet ràpid d'un Costers del Segre abans que s'acabessin. Tan fantàsticament acompanyat com estava, i mentre xerràvem de vins, va passar d'una revolada un anglès per darrera nostre que, sense ni tan sols mirar-me, em va deixar anar amb aquella entonació tan sorneguera: "You are not sad and lonely!"

dilluns, 29 de juny del 2009

Doblet

Un doblet és un data que té dues actuacions. Els doblets poden ser de dues menes: dues actuacions amb una mateixa formació o dues actuacions amb dues formacions. Aquest darrer tipus és difícil que es doni, perquè encara que les hores d'actuació no coincideixin, has de muntar i desmuntar a tots dos llocs. Però de vegades és possible, i toca planificar i afanyar-se.

Fa un any per aquestes dates en vaig tenir un del segon tipus: a primera hora de la tarda tocava a Cunit amb el grup de versions de rock & roll clàssic (un altre grup en què toco la guitarra) i a la nit tocava amb l'orquestra a Sabadell. El primer va ser a ple sol, vestits de negre i corbata, tocant rock & roll en una concentració motera. La nit anterior havia sortit fins tard, i amb son i mig deshidratat vaig arribar a temps per muntar a Sabadell en un estat físic lamentable. Per sort per mi, just quan sonaven els quatre tocs de les baquetes per començar el concert, va arrencar a ploure. Vam cobrar integrament l'actuació i jo vaig poder tornar d'hora a descansar.

El de dissabte passat sí que va ser un doblet de veritat. Al vespre tocava a Sant Cugat amb el grup de rock & roll (era festa major allà), i a la nit tocava amb l'orquestra al barri de Can Gili, a Granollers (a tocar de Canovelles). A les 22:00 baixava del primer escenari, i cap a les 23:10 pujava al segon escenari. Dues hores a la primera actuació, tres hores a l'altra. Ja ho havia parlat amb la gent de l'orquestra i havia avisat que vindria just, i ells em van preparar tot el que havia de muntar jo.

El que no m'esperava era arribar tan just. Per sort vam trobar el lloc d'actuació a la primera. Sense temps per canviar-me, em vaig enfilar per la part de darrere de l'escenari amb la indumentària de la primera actuació, em vaig col·locar els auriculars de monitoratge (també anomenats "pinganillo"), vaig beure una mica d'aigua i ja sonaven els primers acords del concert.

Tot i que quan vaig començar la segona actuació ja estava un mica cansat, el concert em va passar volant. I és que els dies de concert et passes més temps esperant-te que tocant, i sembla que no, però esperar-se cansa. L'endemà d'aquest concert tocàvem a Sant Pere de Ribes, i allà tindríem 5 hores mortes entre les proves de so i l'actuació. Com diuen sovint els actors de cinema, sembla que et paguin per esperar-te i no pas per actuar.

dijous, 25 de juny del 2009

Coti? Qui coi és Coti?

Una noia d'uns 14 anys s'acosta a l'escenari durant el concert.
-Oye, ¿vais a poner música moderna? - Diu amb aquella deixadesa característica de l'edat del "pavo".
-Sí, más tarde...
-Ah, bueno, vale. Oye... ¿Eres Coti?

A causa dels cabells que duc, m'han dit de tot: Enrique Bunbury, Bob Dylan, Mika, Jim Morrison o (argh!) el cantant de Pereza. Fins i tot un cop em van dir que m'assemblava al Jordi Batiste (de Maquina!) al Canet Rock, però em va semblar una pedanteria (a banda que tinc un contacte molt fiable que m'ajudaria a corroborar-ho).

Tot i així, les comparacions amb Coti triomfen per golejada. Fins fa relativament poc no coneixia res d'aquest cantant argentí, de manera que la primera vegada que m'ho van dir vaig quedar perplex. Després vaig recordar que era el paio que cantava allò tan prescindible de "nada de esto fue un error" (oooh..) amb la reina mexicana del lip gloss (Paulina Rubio) i la mexicana amb l'afinació més erràtica (Julieta Venegas), i ja em direu...

Em sorprèn que la gent es prengui la llibertat de dir-m'ho directament, com si a mi també m'hagués de fer gràcia o com si me n'informessin: "es que te pareces un puñao..." Doncs molt bé. Tot plegat acaba resultant una mica molest, més que res per la insistència. El súmmum va ser en un concert l'any passat, no recordo on, on una colla d'adolescents a primera fila va començar a corejar "Coooti, Coooti". Em va costar una estona entendre el que deien...

Després del diàleg que transcric al principi, que va tenir lloc la passada revetlla de Sant Joan, m'he plantejat seriosament fer un canvi de look. Ja ho sé, sóc així d'influenciable. Quan penso que una de les moltes raons que em va fer decidir a tallar-me els cabells (quan els duia ben llargs) va ser una comparació... Però aquell cop, la comparació era amb Rosendo. Santa paciència...

dilluns, 22 de juny del 2009

El camí del samurai

Abans d'entrar a tocar en l'orquestra, tocava en grups de rock amateur. Actuàvem en directe de tant en tant i els concerts no passaven mai de l'hora i mitja. Els temes eren originals del grup, i la identificació amb el repertori era molt estreta. Aquelles cançons les havíem parit al local d'assaig. Els concerts es convertien en una descàrrega de tot allò que dúiem a dins, i no ens importava acabar baldats o, en el meu cas, quedar-me gairebé afònic. Havíem deixat la pell a l'escenari, ja tindríem temps per descansar.

L'orquestra implica actuacions freqüents, que a l'estiu poden ser diverses nits seguides. Les actuacions tenen una durada mínima de tres hores, que es pot allargar mitja hora més. El repertori, com és de versions, no sempre és del gust de tothom, i algunes cançons de préstec poden no entusiarmar-te o fins i tot fer-te tírria. D'altres són divertides de tocar o cantar, però la implicació emocional de pare de la criatura, com als grups de rock en què estava, ha desaparegut.

On vull anar parar? Doncs que amb l'orquestra tens concert aquesta nit, l'endemà i potser l'altre, i que has de pensar de no desgastar-te excessivament per estar en bones condicions els dies següents. Implica que has de dosificar les forces per les més de tres hores d'actuació i que has de fer bona cara i cantar amb ganes totes les cançons, tant si t'agraden com si no.

Després hi ha la gent. A l'estiu pots arribar a tocar davant de moltíssima gent, de totes les edats i preferències. Et demanen rumbes o heavy metal, t'escridassen, potser se t'enfilen a l'escenari i t'intenten arrabassar el micro, potser et llancen alguna cosa que et passa fregant l'orella, fins i tot alguna noia pot arribar a desenvolupar una fixació per tu... Has de tenir el cap fred i, si s'escau, ser ferm, però no malcarat. No convé, a més a més, perquè no tens camerino ni res per l'estil, i no pots escapar-te o aïllar-te. Quan baixes de l'escenari estàs amb el públic, i has de provar de ser amable i receptiu, tant a sobre com fora de l'escenari. Al cap i a la fi, la teva funció és la mateixa que, per exemple, la gent de la barra: estàs al servei d'una festa major i confien que els ho faràs passar bé.

Totes aquestes intuïcions comencen a obrir-se pas i a crear la sensació que, per fi, estàs aprenent l'ofici. Aprens a ser una mica més pacient, una mica més humil, una mica més comprensiu. Prescindeixes de recórrer a demostracions de tècnica i d'altres necessitats del teu ego, i fas servir el cap per fer una bona actuació malgrat els imprevistos, el lloc de l'actuació, l'estat d'ànim, la llarga durada dels concerts, les deficiències de so, el cansament acumulat, etc.

Tot això es pot aprendre per molts camins, i les orquestres de festa major són un camí com qualsevol altre. Jo me'n reia, d'aquells músics amb americanes llampants que tocaven temes tronats als pobles, però també has d'estar molt centrat per suportar tant de tràfec. O això, o et tires directament a la beguda, que també passa.

De tot això i més, l'Edu (bateria) n'hem parlat seriosament i en conya, i ho vam anomenar el camí del samurai, en referència al camí de perfeccionament espiritual i de submissió (a l'amo, la missió, el destí i el codi de conducta) que seguien els samurais. És una comparació exagerada, és clar, i per això mateix la trobem graciosa, però de vegades sí que aprens coses en moments insospitats o veus que l'actitud que tens davant de situacions desfavorables pot tenir beneficis més endavant, que cal esperar i descobrir l'ensenyament ocult. De vegades és pura resignació amagada darrere d'una impostura de pequeño saltamontes, però a mi m'ha servit per no perdre els estreps en alguns moments.

Tot plegat em recorda a una situació que de tant en tant es produeix a la tira còmica Calvin & Hobbes. Quan en Calvin remuga quan se li encomana una activitat pesada o avorrida, el pare l'intenta fer veure el profit que té l'activitat en la seva educació, i li diu "this builds character" (això forja la personalitat). De la mateixa manera, de vegades l'Edu i jo ens hem donat ànims o ens hem carregat de paciència davant d'una situació pesada i inevitable tot dient-nos: "nano, és el camí del samurai!"

Es poden fer moltes comparacions amb camins d'aprenentatge. De fet, moltes vegades, quan algú em ve a demanar alguna cançó o altres exigències sobre les quals no tinc cap poder de decisió, tinc ganes de dir: "I a mi que m'expliques, si jo només sóc un padawan!" Però aquests ja són uns altres referents...

dilluns, 15 de juny del 2009

De què deuen riure? (Rubí, 13/06/09)

El públic als nostres concerts reflecteix en bona part la composició del barri o el poble on anem. Això vol dir que també s'hi acosten nouvinguts d'Amèrica Llatina, del Magrib o de l'Àfrica subsahariana. Tot i això, no sé si per simple curiositat, per timidesa o per no deixar-se veure massa, aquestes persones acostumen a quedar-se en segon pla i es miren la festa de lluny.

De vegades penso quina opinió tenen de les nostres celebracions populars. No dic ja les tradicions populars, sinó els muntatges que s'organitzen a les festes majors: les fires, les barres al carrer, els petards i el soroll, els horaris intempestius de celebració, els concerts i altres espectacles.

I parlant d'altres espectacles, aquest dissabte passat vam tocar al barri de Can Fatjó de Rubí, i entre el primer i el segon passi del concert ens van dir que hi hauria l'espectacle d'una "parella sexy". Com és d'esperar, aquest eufemisme no amagava cap altra cosa que un striptease femení i masculí, un espectacle que vaig poder veure en circumstàncies similars una vegada a Les Corts.

Com aquell altre cop, la gent es va afanyar a agafar lloc a les primeres files, i els músics ens vam retirar al control de so, darrera de tota la gent. Després d'un striptease femení integral però força insípid, va pujar el boy. Al costat nostre hi havia una colla de negres africans que es miraven l'espectacle a distància tot encuriosits. En aquell moment vaig provar d'imaginar què devien pensar de nosaltres i de tot aquell espectacle. Potser es deuen pensar que som una colla de reprimits, se'm va acudir.

Finalment va arribar el moment més esperat: l'stripper es va treure el tanga i el públic femení va embogir. Algunes senyores feien uns esgarips a mig camí entre un crit i una rialla com de vegades fa el públic d'aquells casposos programes de televisió d'humor.

Jugant amb un mocador de seda blanc, el noi insinuava una eina de proporcions descomunals. Els africans van esclafir a riure, i mentre el boy anava deixant entreveure els seus atributs, ells no paraven de riure i ballar lleugerament al ritme de la música.

El Guillermo, un dels muntadors, em va fer notar això mateix. "De què deuen riure?", em va preguntar. Tal com m'ho va preguntar, amb aquella cara d'angoixa, ho vaig entendre a l'instant. Em va agafar el riure: tantes teories sociològiques que m'estava empescant i no se m'havia acudit que potser realment es reien de la mida d'allò que treia el cap sota el mocador de seda. Potser pensaven: "tan excepcional és per aquesta gent que ho han convertit en un espectacle?"

Glups!

dimecres, 10 de juny del 2009

Prohibit cantar

Fa un parell de mesos, sortint de l'assaig amb l'orquestra, l'Edu (bateria) i jo anem a dinar a un restaurant xinès tot pensant en quines cançons podem versionar per tocar el proper estiu. Això no depèn de nosaltres totalment, però sí que podem fer-hi propostes.

No sé com, acabem fent una relació de singles dels Oasis. Com l'Edu no coneix els títols, li vaig taral·lejant (que no cantant a ple pulmó) cada cançó. El restaurant és pràcticament buit tret d'una taula darrera de l'Edu on hi ha dos nois joves vestits amb granota d'operari i que han arribat després de nosaltres.

Tot d'una, el noi de darrera de l'Edu es gira i em diu:

-Perdonad, perdonad, sin ánimo de molestar: ¿vais a estar cantando toda la comida? Lo digo porque si os vais a pasar toda la comida cantando, pues me lo decís y me cambio de mesa ¿sabéis? Que llevo un dia que pa qué, que voy como una moto, así que si vais a cantar todo el rato, pues me lo decís y me cambio ya...

D'acord que tenir algú a la taula del costat imitant la veu nasal dels Gallagher, encara que sigui fluixet, és incòmode, però molt més irritant és el fil musical del restaurant, una musiqueta MIDI naïf i Lo-Fi. Ho trobo tot plegat una mica surrealista. Malgrat que diu que ho fa "sin ánimo de molestar", el paio parla de forma molt agressiva.

Molt tranquil·lament, li pregunto com és possible que li molesti més que taral·legem trossets de cançons que no pas que parlem a crits, i el paio es repeteix gairebé fil per randa, que "si tenemos previsto cantar durante toda la comida". Quina bestiesa, penso, i limitant-me a contestar la seva pregunta, li responc que no ho puc preveure, si cantarem durant tot el dinar, que tot depèn de cap on ens dugui la conversa. Per sort per mi, el paio no sembla captar la provocació i es continua reiterant, i estic a punt de dir-li que sí, que se'n vagi a una altra taula i ens deixi en pau, però té pinta d'estar una mica grillat i no forço la situació.

-Inaudito...-, diu l'Edu quan el paio es torna a girar cap a la seva taula.

A l'era del karaoke i del SingStar, d'Operación Triunfo i els revival dels musicals, a alguns encara els molesta sentir algú cantar (més aviat, taral·lejar, i a un volum baixet, pobre de mi)... O potser és precisament per això?

A banda de les conyes que farem a costa del nostre veï antimusical (procurant que no se n'assabenti), la resta del dinar serà per constatar com és de difícil estar-se de cantar quan només se t'acuden cançons i més cançons, com l'amanerat fill d'aquell senyor feudal a "Els cavallers de la taula quadrada" dels Monty Python, que cada cop que obria la boca pretenia iniciar un número de musical.

dimarts, 9 de juny del 2009

Crisi també aquí?

La programació de concerts de l'orquestra és força fixa i es confecciona amb molta antelació. Com aquesta orquestra repeteix sovint a les festes majors any rere any, és fàcil saber on tocarem l'any que ve.

El Toni, que porta aquests maldecaps organitzatius, m'explica que, sovint, en acabar un concert de festa major, el representant o els organitzadors ja confirmen (de paraula) que l'any que ve tornarem a tocar allà, de manera que la data ja es reserva en aquell mateix moment. Per això, a molts mesos vista ja sabem a grans trets on anirem a tocar el proper estiu.

Però aquest any, a diferència dels anteriors, no et pots acabar de refiar de la programació. El Toni té penjat al web un quadre amb els dies o bé contractats o bé reservats, perquè ens els anem planificant. És un quadre que els anys anteriors amb prou feines variava. Quan veies que un dia tenia una "X", ja et podies oblidar de fer-hi plans: en algun lloc o un altre tenies concert.

Aquest any, cada cop que el consulto veig algun canvi i alguna sorpresa. Les "X" que marquen dies de concert apareixen i desapareixen, o bé canvien de dia. Aquest any, per exemple, no tocarem a Verdi a l'inici de les festes de la Vila de Gràcia, després que l'orquestra hi ha tocat 13 anys seguits. En comptes de nosaltres, sembla que tindran un grup d'havaneres. A més a més, altres concerts confirmats de paraula l'any anterior s'han anul·lat. En vistes d'això, en Toni ha contractat actuacions a terres més o menys desconegudes per aquesta orquestra, com pot ser el Prepirineu lleidatà. D'altra banda, alguns organitzadors es fan el ronso a l'hora de confirmar una reserva que tenen amb l'orquestra. La confirmació o l'anul·lació pot arribar tan tard que no deixi marge de maniobra per trobar un altre concert aquell dia, com ha passat aquest cap de setmana passat, un dissabte que l'orquestra tenia reservat i que ha quedat en blanc perquè els organitzadors de la festa no es van dignar a notificar amb prou antelació que el concert s'anul·lava.

La raó de tot plegat? La famosa crisi, òbviament. Algunes comissions de festes veuen com se'ls redueixen els pressupostos o com aquests no s'acabaran de confirmar fins a última hora. He sentit a dir que alguns concerts s'han "venut" (contractat) molt rebaixats, tot i que els músics cobrem el mateix per cap. Segurament, n'hi ha de barruts que aprofiten el clima d'acolloniment general per fer-s'ho venir bé. De feina en continuem tenint, però les previsions ja no són tan fiables com acostumaven a ser.

De moment, apuntaré a l'agenda les dates de concert amb llapis, per si de cas, i ja veurem com acaba resultant l'estiu. Sort que en el pitjor dels casos ens podrem dedicar a anar a la platja i prendre el sol, que és una activitat d'allò més econòmica.

dijous, 4 de juny del 2009

Assajos calents

Els assajos són necessaris i saludables. Permeten practicar les cançons i que ens veiem les cares. Crec que aquestes són les dues grans funcions, però no se n'ha d'abusar i s'han de portar amb consideració: si fem servir els assajos per aprendre cançons que no ens hem mirat a casa o per relacionar-nos, sortir de casa, etc., podem esgotar la paciència d'altres membres que no tenen aquesta visió o aquestes urgències.

Els assajos demanen comprensió, tant des d'un punt de vista musical com humà. Musical, perquè de vegades les coses no surten a la primera, perquè cal insistir en una part o en un instrument que no és el teu i t'has d'esperar pacientment que es desencalli la situació. Humà, perquè de vegades es produeixen xocs d'opinions o personalitats i els ànims es poden arribar a escalfar molt.

Posem que a algú no li agrada la cançó que ha de tocar, o bé no està d'acord amb un arranjament (com ha passat avui) o se sent qüestionat per algun motiu. (Emprendre una cançó nova pot fer aflorar moltes inseguretats que portes a sobre en aquells moments, ho sé per experiència, i has de saber discriminar entre allò que t'irrita sentir internament i allò que reps de fora.) Aquesta persona fa un comentari més o menys encertat, o directament pixa fora de test, un altre el replica (perquè ara és aquest altre qui se sent qüestionat, potser) i s'enceta una discussió interminable. Es creen discussions paral·leles fins que sovint el Toni (baix), que fluctua entre una vehemència que trobo molt necessària i un desànim taciturn, ha d'acabar alçant la veu. Com a escola.

A l'assaig d'aquest matí ha passat això. El Manolo (teclat), obcecat amb un passatge que ni li fa el pes ni s'ha après, no admetrà mai que no se l'ha mirat bé (i mira que n'és de fàcil). Si li fas la més mínima insinuació d'aquest fet, prepara una bona carretada de merda i engega el ventilador. Els minuts passen sense que se solucioni res. Jo he de marxar aviat, m'impaciento pensant en la feinada que tinc aturada (perquè ara per ara sóc l'únic que treballa al matí). Hi afegim que com a mínim dos de nosaltres teníem l'esperança que el d'avui fos el darrer assaig oficial de la temporada i ja tenim els ingredients per agafar una enrabiada del tipus "Si jo ja em sé totes les cançons, què faig perdent el temps aquí?!"

Avui he perdut la paciència i he decidit mostrar-me inflexible: aquest mes ja no puc sacrificar cap més matí per venir a assajar. I és la pura veritat. No m'agrada perdre els estreps, però em penso que he estat prou flexible i comprensiu amb el ritme d'assajos.

Al cap d'unes hores, em sento una mica responsable. Si tenim aquests guirigalls, és perquè la nostra formació és d'allò més democràtica, que ens posem d'acord sobre el repertori, la planificació dels assajos, que podem parlar lliurement allò que pensem. És una característica molt important i valuosa dins del món de les orquestres, en què sovintegen actituds potser més "professionals", però molt més tiràniques. I què carai, si tots em cauen la mar de bé i no vull escridassar ningú (potser no he escridassat ningú, però m'he quedat amb aquesta sensació). I això ja m'ha passat un parell de cops.

El camí del samurai em planta paranys ben subtils...

dimarts, 2 de juny del 2009

Actuació a la Prosperitat

Comença la temporada pròpiament dita. Si bé ja fa unes setmanes que comença a haver-hi concerts més sovint, uns quants indicadors em fan dir que aquest cap de setmana passat, al barri de la Prosperitat ("la Prospe" pels locals) de Barcelona, va començar la temporada d'estiu. Son aquests:

1) El nivell etíl·lic de cert públic assistent: un paio del públic ens va intentar ruixar amb una xibeca sacsejada, n'hi havia algun altre que, tot excitat, picava amb la mà les taules de l'escenari. Gent que cantava els riffs de guitarra tot fent "lo, lo, lo, lo".

2) La naturalesa de les peticions musicals: per exemple, Eskorbuto.

3) Els actes de vandalisme: algú va robar la bobina que fem servir per enrotllar el cable que connecta la taula de so i l'escenari. És un rodet de ferro atrotinat que pesa una barbaritat. Incomprensible.

4) La reaparició d'allò que s'ha anomenat freaky fans: gent del públic un pèl inquietant que ens segueix concert rere concert. A mi aquest simple fet ja em resulta inquietant, perquè no veig quin interès pot tenir veure un repertori gairebé idèntic d'un cap de setmana a un altre.

5) La batalla per aconseguir una cervesa gratis a la barra: la desconfiança cap al músic és directament proporcional a la magnitud de la festa major.

6) Diàlegs surrealistes amb el personal, com el que vaig tenir amb un imitador d'Elvis que demanava si tocaríem rock & roll (devia voler pujar a cantar alguna cosa), o com el que vaig tenir amb aquest altre personatge:

- ¡Hey, ese cantante! ¡Muy bien, chaval!- em diu un paio en samarreta de tirants i que no té ni una dent a lloc quan estic assegut a les escales de l'escenari en acabar el concert. Li dono les gràcies per "l'elogi" i continua: - Oye, ¿no nos puedes sacar unas cervecillas para los colegas? Que estamos en la calle...
- Qué va - li dic jo, - si tenemos que pagar por ellas...
- ¿Seguro? - Em diu el paio arrufant una cella.
- Seguro, tío...
- ¿Y no tendrás un eurillo que darme...?

Quan els famosos diuen que ho "donen tot" quan actuen, es deuen referir a això?

dimarts, 24 de març del 2009

Trastos i més trastos

La majoria de les orquestres fa servir material de la seva propietat. De vegades es veuen orquestres que lloguen l'equip de so i il·luminació, però això encareix el seu caché i els fa menys competitius o flexibles a l'hora de negociar preus. Així, a la llarga acaben invertint en un equip propi i procuren amortitzar-lo poc a poc.

Aleshores, quan ja no tens una empresa de so i il·luminació professional que et faciliti el material i et munti l'escenari, on guardes el teu equip nou de trinca i com t'ho fas per transportar-lo? A més a més, no pots fer que els músics et muntin l'escenari. Per començar, segur que t'enviaran a pastar fang, i per acabar segurament aconseguiràs que algú s'esllomi. La feina de muntador és dura i no apta per a tothom. Allò que t'estalviïs en no contractar tercers t'ho hauràs de gastar en transport i els sous addicionals dels muntadors, més altres despeses derivades.

Una orquestra implica moure d'un lloc a l'altre una gran quantitat de material: els bafles i amplificadors de PA (Public Address, és a dir, els altaveus que s'adrecen al públic), el material d'il·luminació (que es compon d'una desena de focus de llum i del "pont" o l'estructura metàl·lica del fons de l'escenari del que pengen els focus, les cortines negres i les pancartes amb el nom de l'orquestra), els monitors (o altaveus de referència) per als músics, les tres tarimes (una pels saxos, una pel teclats i una per la bateria), la taula de mescla, cables i material elèctric i els amplis i instruments dels músics. Una bona pila de material, doncs.

En la meva orquestra, aquest material es transporta en un camió propietat de l'orquestra, un atrotinat Mercedes de 3.500 kg de càrrega de més de 20 anys. Un camió que va carregat fins dalt, que té les ballestes de l'eix posterior donades i que (no exagero) triga el doble en arribar al lloc del concert que qualsevol altre vehicle.

Si després de cada concert tot aquest material es carregués i descarregués al local de lloguer on assagem, acabaríem amb la paciència -i més probablement, la salut- dels muntadors, i després no tindríem espai per assajar al local. De manera que el camió queda carregat permanentment i aparcat en un pàrking de camions vigilat als afores de Barcelona. En aquesta època que estem, en què el camió restarà aparcat unes quantes setmanes, si vols alguna cosa del camió i no pots esperar que descarregui en el següent concert, t'has de buscar la vida i demanar les claus del camió, arribar-te fins a l'aparcament, barallar-te amb la càrrega fins trobar allò que busques i carregar-t'ho al teu cotxe.

dimecres, 11 de març del 2009

Fi de temporada

En el món de les orquestres, la temporada no s'acaba al setembre, ni a cap d'any, sinó després d'enterrar la sardina, passat carnestoltes. Deu ser un factor cultural tradicionalment lligat a la religió, atès que la quaresma és el punt més baix en nombre d'actuacions d'una orquestra. La nostra, per exemple, no tornarà a sortir al carrer fins al mes de maig. Durant aquest temps, si hi ha cap contractació, serà puntual, d'última hora i de caràcter privat (una convenció, per exemple). A Setmana Santa, per descomptat, l´única música seràn les saetes, els misteris i el repic dels timbals. Sembla que qualsevol altra celebració sigui una immoralitat. Atavisme, que diria algun pedant.

Això és el que he vist en la meva curta experiència en una orquestra. El primer any, va ser precisament en aquesta època que vaig entrar a l'orquestra. L'any següent, vaig fer cas a l'Edu (bateria), que té una mica més d'experiència en aquest món que jo, i vaig fer una escapadeta de vacances abans que comencés la temporada d'estiu. No en tenia gaire necessitat, de fer vacances, però a mitjans d'estiu ho vaig agrair. L'any passat ja se m'havia capgirat el ritme de vacances, i quan va arribar la primavera ja estava esgotat de la meva feina d'entre setmana i dels concerts de l'orquestra. Vaig fer una setmaneta de vacances i no vaig tornar a tenir un cap de setmana lliure fins al cap de 6 mesos.

Durant aquestes setmanes, doncs, les formacions (les més democràtiques, si més no) fan balanç i intercanvien impressions sobre la temporada que s'acaba, i cada component confirma si continuarà la temporada entrant. Es renoven contractes i es tanca ja el gruix de les dates d'estiu. I qui pot aprofita per fer vacances.

També s'estableix el calendari d'assajos, cosa que provoca protestes més o menys explicitades. També es decideixen les noves versions que s'incorporaran al repertori. Tothom diu la seva quan toca decidir quines versions es faran la següent temporada. Tots tenim teories sobre allò que creiem que funcionarà i allò que no. Cal que les noves versions no desequilibrin la proporció de cançons destinades a cada edat de públic, que la cançó sigui coneguda, que no sigui molt exigent per cap dels músics... Però, inevitablement, alguna cançó no acabarà de funcionar i "caurà" del repertori, tot i l'esforç invertit en aprendre-la a tocar.

Ara toca aprofitar els caps de setmana i el sol de primavera, perquè el sol d'estiu el veurem ben poc quan hi hagi concert...

dilluns, 23 de febrer del 2009

Carnaval a Vilanova i la Geltrú: uns petits "espontanis"

A Vilanova i la Geltrú tenen un mes de febrer molt actiu pel que fa a celebracions, amb el Ball de Mantons, la Merengada i el Caramel, aquests dos darrers enmarcats en les celebracions del carnaval. Són tradicions locals úniques i n'estan orgullosos. Són tan úniques que fins i tot tenen una cançó, el "Turuta", que fora de Vilanova ningú sembla conèixer i que recull aquest caràcter tan diferenciat.

El Caramel és el rei de carnestoltes vilanoví. És una criatura que sorgeix d'una enorme olla on s'hi ha abocat de tot, i el seu naixement es representa la tarda de dissabte de carnestoltes a la Plaça del Mercat, amb una concurrència de nens i pares que pot impressionar el més avessat a tocar davant de molt de públic.

Una colla de joves vestits de cuiners van abocant els ingredients a l'olla, que va treient fum en forma de globus de colors, fins que en surt l'estrany personatge. En aquell moment, a l'altra meitat de l'escenari, l'orquestra comença el "Ball del Caramel". L'orquestra som nosaltres, i després d'aquesta primera cançó continuem amb algunes cançons infantils i acabem amb un petit repertori de cançons de festa.

Els nens miren embadalits l'escenari davant dels enormes subwoofers plantats a peu de públic, que bramen de tal forma que no és d'estranyar que quan els nens es facin grans no els molestin en absolut els volums infernals de les discoteques.

Era el torn de YMCA, dels Village People (no entenc com aquesta cançó pot acumular tantes anècdotes) i, aprofitant que és dia de disfresses, a tall de presentació dic que, per tocar la següent cançó, ens cal un policia, un indi, un bomber, un paleta i no sé qui més (em sembla que em vaig empescar més professions que disfresses duien els Village People). És una forma com qualsevol altra de presentar una cançó, no pretenia pas que ningú s'ho prengués al peu de la lletra.

Quan ja estic cantant la cançó noto com una presència. Em giro a l'esquerra i no veig ningú, fins que abaixo la mirada i em trobo un nen d'uns quatre anys vestit de cowboy, que es mira bocabadat el públic de sota. Em giro a la dreta i veig que em flanqueja un altre nen d'una edat semblant, vestit de policia i mirant-se amb idèntica expressió el públic. Mentre intento fer-me càrrec de la situació, s'hi afegeix una nena d'uns sis anys vestida d'índia, i abans de la segona tornada puja un casc de bomber vermell i enorme, a sota del qual diria que hi ha una encantadora nena rosseta d'uns tres anyets!

No els podia fer cantar ni els podia fer ballar: els petits s'estaven palplantats mirant-se la gent de baix, i quan els tustava per provar-los de fer ballar una mica, m'agafaven mecànicament de la mà sense perdre de vista la gentada. Això últim em va entendrir, ho reconec, però la cançó se'm va fer eterna, perquè no sabia ben bé com treure'ls de la hipnosi que els creava mirar el públic. Vaig acabar cantant la cançó agenollat i fent-me envoltar pels petits. En acabada la cançó, un fort aplaudiment pels nens, que van marxar diligentment, i respirar fons.

Cap al final del concert ens fan pujar un altre nen, d'uns cinc anys, disfressat com El Zorro. Penso que si ara tots els pares volen fer pujar els seus fills a l'escenari, no acabarem mai, però exclamo en mig de la cançó: "Caram, què tenim aquí?! el Zorro, ni més ni menys!" El nano està igual de paralitzat mirant-se la gent que els anteriors, però provo d'engrescar-lo una mica. Quan acaba la cançó, resulta que ha perdut els pares entre la gentada. Tinc una lleugera sensació de ficada de pota que em passa ràpid, quan al cap d'uns instants apareixen davant l'escenari els pares, tot angoixats.

Aquella mateixa nit tocàvem al ball de disfresses a Els Xulius de Sant Pere de Ribes, però això ja és una altra història...

dimarts, 13 de gener del 2009

Cap d'any entre bambolines


Aquest cap d'any va tocar actuació al Casal de La Principal, a Vilafranca. El teatre del casal és gran i antic, amb un bon d'escenari de fusta i balconades, amb un aire molt distingit de comarques. Al ball va assistir gent gran, que venia tota mudada i potser un pèl massa sèria (fins i tot, en alguns casos diria que sorruda) per la nit que era. Vam esgotar el repertori de passodobles i música llatina, i com sol passar en aquesta mena de celebracions, la festa es va anar esvaint a mida que el públic anava passant cap a casa.

A primer cop d'ull, passar-se el cap d'any treballant, i més que treballar, tocant patxanga, no és el més desitjable que hi ha, però, no sé per què, m'agrada passar-lo així. Despres de tots els caps d'any que ja no recordo, no per raons d'intoxicacions etíl·liques sinó més aviat per com eren de similars a qualsevol altra nit de cap de setmana, ja fa tres caps d'any que els recordo vivament perquè els he passat tocant. M'agradi més o menys el repertori o el lloc, són nits singulars i destriables de totes les altres.

Aquest any vam haver d'improvisar el sopar i el raïm, perquè el casal no organitzava cap sopar (el ball començava després de les campanades), i sopar en un restaurant ens hauria costat un ull de la cara, si és que en trobàvem cap on ens hi haguessin volgut. De manera que, mentre muntàvem l'escenari, les dones del Toni i el Manolo havíen preparat un pica-pica d'allò més selecte al camerino del teatre, des d'on vaig fer aquesta foto. I amb raïm, torrons i cava vam seguir les campanades amb l'aparell de ràdio de la cuina de casa meva, previament connectat a un altaveu. I sense temps d'esperar que la xarxa telefònica s'esclareixi i poder trucar, baixar a l'escenari amb una copa de cava a la mà per començar el concert.

En acabar el concert vaig tornar a Barcelona i vaig acabar d'escurar la nit al pub i amb els amics amb qui hauria d'haver actuat si no m'hagués coincidit amb el concert de l'orquestra. I de sobte, quan ja tocaven les 7 de la matinada i em mirava divertit el personal del voltant, em sorprenc d'estar tan sobri i desvetllat. Un cap d'any amb un toc de lucidesa.