Revetlla de Sant Pere a Sant Pere de Ribes, a la plaça Marcer, darrere de l'església. Tocàvem en segon torn. El primer torn l'ocupaven els CatRock, una banda que fa versions de rock en català. Nosaltres ens fèiem dir
Covers, una denominació alternativa que ja explicaré. Cap a quarts de quatre de la nit (!) vam fer el canvi d'escenari i vam tocar nosaltres, després de més de 5 hores entre la prova de so i l'actuació, un temps durant el qual vam anar a sopar, vam fer algun got i vam xerrar fins no saber què dir. Semblava que estiguéssim esperant l'hora d'embarcar en un vol que no pas l'hora de tocar.
Tot prenent-nos una cervesa en un bar allunyat de la plaça, regentat per uns bolivians morts de son i amb ganes de tancar, entra un noi llarg i prim a comprar una xibeca. Quan ens veu tot ensopits ens diu: “¿Pero ustedes cuándo tocan?” El paio, que és uruguaià, ens ha vist fer la prova de so, recorda quin instrument toca cadascú i diu que té ganes de veure’ns actuar , que ja n'ha tingut prou de tant de rock català. Sembla prou simpàtic, i s’acomiada amb un “ahora los veo”.
Aleshores la plaça ja era plena de gent, la gran majoria adolescents, i corrien les ampolles de xibeca. Un públic tan jove –i borratxo- pot arribar a ser molt ingrat, perquè o bé passen de tu olímpicament o bé es posen molt i molt pesats.
Ara, que la primera intervenció de la nit no va ser a càrrec d’un adolescent precisament. Al final de la quarta o cinquena cançó em trobo que una dona, entrada en la quarentena, ha pujat per darrere de l’escenari i ve directa cap a mi. “Que no li puc fer un petó al cantant?”, diu, se m’abraça i em fa dos petons ben arran. “En aquest poble t’estimem molt”, s'empesca, i se m’agafa fort. Jo dic que gràcies i amb penes i treballs aconsegueixo que baixi de l’escenari, i ella i el seu manso es queden al lateral de l’escenari fotent-se el filet durant tot el concert. Més tard em demanarà pujar a ballar. Jo m’hi negaré: “si hi puja un, hi voldran pujar tots”, li diré, i ella em dirà molt seriosa: “que jo sóc
gogó, eh?”
Després va haver-hi peticions d’allò més variades, com una noia que volia pujar a cantar i una parella de noies que volien pujar a ballar. Normalment s’acostaven al lateral de l’escenari i cridaven fins que els fèiem cas. Davant de l’escenari anava pujant gent, gairebé tots a la banda on era el Pedro (guitarra), trepitjant i esquitxant de cervesa els seus cables i endolls. Entre estrofa i estrofa m’hi havia d’atansar i dir-los a l’orella que fessin el favor de baixar, cosa que feien més o menys immediatament (sobre les formes de fer fora als espontanis, vaig escriure
una cosa fa un temps).
Les primeres files criden molt, de tant en tant algú del públic encén una d’aquelles bengales de correfoc i salten tot d’espurnes a l’escenari (com estem elevats, les espurnes ens les mengem primer nosaltres). De les files posteriors vola algun got ple de cervesa, que cau fent força mullader a les primeres files. El volum de la música és salvatge...
Cap a la meitat de l’actuació, el Company (veu i saxo) està al meu lloc cantant “This Love”, de Maroon 5, i jo estic a la tarima dels saxos fent cors, quan de sobte veig un espetec blanc davant de l’escenari. Algú ha trencat una xibeca contra les taules de l’escenari, just a sota del Company. És l’uruguaià amb qui hem parlat abans al bar, que branda el coll trencat de l’ampolla i amenaça algú del públic. S’obre una rotllana al seu voltant, algú l’intenta reduir i tot es torna molt confús.
Pel que sembla, l’uruguaià ha perdut el seu objectiu, i s’enfila a l’escenari per veure-hi millor. No sé si encara duu a la mà el coll trencat de l’ampolla, però el paio sembla fora de si, camina frenèticament amunt i avall de l’escenari darrere del Company, que acaba de cantar tot acollonit l’última tornada de la cançó. De cop i volta el paio identifica el seu contrincant i s’hi llança daltabaix. El Toni (baix i cantant) demana per micro que s’acosti algú de la comissió de festes, i diu que no continuarem fins que els ànims no es calmin.
Aquí perdo el fil i al final no sé què se’n fa, d’aquell paio. Al cap de poc continuem el concert, però a mi m’ha quedat un regust estrany que no se'm passarà el que queda de concert.
La part de davant de l’escenari s’inunda de cervesa i vi de tetra-brik que la gent hi va deixant. Un borratxo prova d'aixecar una tanca per tirar-la a sobre de l’escenari, però un noi al seu costat li aconsegueix parar els peus. De l’ensurt em fuig del cap una estrofa. “Què pintem aquí?”, penso.
Acabem el concert a les 6:15 del matí. Ja és de dia i puc veure les cares desencaixades del públic. "No n'hi ha prou!", criden alguns encara. En acabar el Toni em confessa que per primer cop se li ha passat pel cap deixar la música. Em quedo estranyat i m’explica que abans, en la picabaralla per intentar reduir l’uruguaià, ha vist com una noia s’enduia un tall en una galta. Em quedo glaçat i ell continua: “podria ser la meva filla!”
Al cap d’una estona la plaça queda mig buida. L’escenari està ja mig desmuntat. Hi ha gent asseguda als portals, als bancs, dormida o catatònica. Estem desanimats o només cansats, però el Company ens aconsegueix fer riure quan, tot descamisat, s’acosta al davant de tot de l’escenari i crida: “¡Oootra, oootra...! Venga, va, pedid otra, ¿a que no hay huevos?”
Pels volts de les vuit del matí ens en tornem a Barcelona, juntament amb tota la processó de cotxes de la gent que entra treballar. M'havia oblidat que ja som a dilluns!
Entrades
