diumenge, 12 de juliol del 2009

La màquina de fer fum



Què és això? El motor d'una barca? Un tub d'escapament de tuning? Una metralladora? La maqueta d'una nau de càrrega de Star Wars?

No, és una màquina de fer fum, els malson d'alguns membres de l'orquestra.

Com que els concerts han de ser atractius tant a la vista com a l'oïda, el fum ajuda a potenciar els efectes de la il·luminació. D'aquesta manera s'escampen les taques de color, es distingeixen els feixos de llum dels canons de llum direccional, etc. Els nens petits a primera fila salten i estiren el braç tot provant d'atrapar els nuvolets de fum que se'ls tiren a sobre.

De màquines de fum n'hi ha de moltes menes. Algunes són petites com una capsa de sabates i prou bé que fan la feina, però aquest monstre pesa una tona i té una potència desmesurada. La màquina té un control remot que l'activen de tant en tant els muntadors des del control de so, però diuen que els costa molt fer-la anar amb suavitat, perquè no té terme mig: o bé fa nuvolets minúsculs com la pipada d'un hòbbit, o bé deixa anar un raig com si acabés de passar un reactor per darrere de l'escenari.

La màquina de fum s'acostuma a col·locar darrere o en un flanc de la tarima de la bateria. Controlar com es distribueix el fum a l'escenari és un imponderable que gairebé necessitaria l'ajuda d'un meteoròleg. Hi ha dies -pocs- que gairebé no la notes i d'altres que et trobes cada dos per tres immers en una nuvolada blanca. Segons com bufi el vent, quina humitat o temperatura ambient hi hagi, el fum anirà cap a un cantó o l'altre. Algú es queixa que el fum va cap a ell tota l'estona i un muntador canvia l'orientació de la màquina, i aleshores torna a canviar el vent i qui es queixava torna a rebre tot el fum.

És curiós veure les formes que fa el fum segons el lloc. En llocs interiors amb calefacció, per exemple, el fum acaba formant una capa a mitja alçada de la sala, com l'atmosfera contaminada d'una gran ciutat. Algun cop també ha saltat l'alarma contra incendis amb el primer raig de fum.

Els que més es queixen del fum, inocu o no, d'aquesta andròmina són l'Edu (bateria) i el Pedro (guitarra). Aquest cap de setmana passat, l'Edu va baixar de la bateria un moment a estirar les cames aprofitant que la cançó que començava aleshores tenia una introducció llarga sense bateria. Hi ha haver un raig de fum i diu que es va desorientar de tal manera que va tornar a pujar a la tarima a les palpentes, sense saber si dalt es trobaria el seient de la bateria o un timbal. El Pedro, que, per dir-ho suaument, és un pèl aprensiu en temes de salut, diu que té asma i que quan torna a casa els dies de concert té els bronquis carregats de la fumarada, i per això tot sovint canvia la posició de la màquina sense que ningú no el vegi.

Als saxos, que fan servir partitures, i a mi, que de vegades necessito tenir alguna lletra al davant, la llei de Murphy fa que ens envaeixi una espessa onada de fum just quan necessitem fer una llambregada al paper.

Normalment el fum es distribueix prou bé, malgrat moments crítics en què sembla que t'ofegues, però potser la millor manera seria idear una máquina que fos com una mena d'aspersor. Potser tenia aquesta idea el Dimas, un dels muntadors esporàdics més veterans -i una bona peça-, en un concert a les festes de Gràcia. En ple concert me'l vaig trobar dempeus darrera de la bateria, sostenint aquesta maquinota a l'alçada dels malucs i ruixant d'esquerra a dreta l'escenari. Reia ensenyant les dents i tenia els ulls ben oberts, una cara a la qual qualsevol llegiria un cert sadisme, com una mena de Rambo matant amb llançaflames tot el que es belluga davant seu.