En rigorós directe

Les orquestres, com qualsevol negoci, busquen maximitzar el beneficis i minimitzar les despeses, encara que això de vegades vagi en detriment de la qualitat de l'espectacle. El nombre de sous que cal pagar (músics, tècnics, muntadors) en una formació és crucial per determinar el marge de benefici i la flexibilitat per negociar el preu d'un espectacle, tant si et collen amb el pressupost com si estàs disposat a rebentar preus.

L'aparició i perfeccionament dels sintetitzadors i el MIDI van permetre començar a prescindir d'alguns músics a dalt de l'escenari. En un moment donat, per exemple, una secció de vents podria ser substituïda per un teclat amb més o menys fortuna. Posteriorment alguns es van començar a atrevir amb les bases programades, és a dir, enregistraments d'instruments, generalment de la bateria, en què només calia tocar-hi a sobre. "Ja posats," devia pensar més d'un, "per què no hi afegim el baix, els vents i així no ho hem de tocar en directe i pagar més músics?" Aleshores les formacions petites, com ara trios o duets, poden oferir un espectacle amb una gran varietat de timbres per un preu irrissori.

En un moment donat això se'n va anar de mare (i encara dura) i van aparèixer formacions de pocs membres en què tot excepte la veu estava enregistrat. Un espectador amb certes nocions de música es mirava un pèl molest com el guitarrista no semblava canviar d'acord al ritme de la cançó. Un amic meu, un gran baixista, es va trobar amb això quan li van indicar que fes veure que tocava el baix, i es moria de vergonya als concerts, fins al punt de girar-se d'esquenes quan se sentia massa observat.

Però allò que als organitzadors o als representants els havia anat tan bé, com era contractar o oferir espectacles a baix preu, se'ls girava en contra: els organitzadors patien una desil·lusió en veure que allò que havien contractat i que feia tan bona pinta a les fotos promocionals era un xumpa-xumpa enllaunat insofrible, i sorgien suspicàcies de tipus "Què és el que hem comprat?". Les formacions podien ser barates, però si la picaresca havia dut a portar-ho tot enregistrat prèviament, més econòmic resultava tirar pel dret i punxar discos (a més a més, no s'ha de desestimar el poder dels músics de sagnar el bar amb les seves constants peticions...)

Segurament per això, l'Associació Professional de Músics de Catalunya (MUSICAT) va crear el segell de garantia de música en viu 100% directe. Amb aquest segell s'identifiquen les formacions musicals que interpreten música en viu i en rigorós directe, sense utilitzar seqüències automàtiques, acompanyaments rítmics i harmònics, ni cap tipus de música programada. Cal complir i signar unes condicions per poder lluir aquest segell a l'escenari o al material promocional de la formació. La nostra orquestra hi està adscrita, i m'agrada fer-ho notar a les acaballes dels concerts, quan presento la banda... Tot i que, si aquell dia hi ha hagut més badades que de costum, de vegades no em puc estar de dir: "per bé o per mal, tot això que sentiu està tocat en directe..."