Astres

Als concerts, de vegades em recordo de L'Odissea, i no perquè compari el periple d'Ulisses amb el llarg retorn a casa de les nits d'actuació, sinó pel vague record que tinc de les referències astronòmiques que hi fa Homer.

Per exemple, dissabte passat, just abans de començar el concert veia com, des de l'escenari, la lluna s'alçava tímidament a l'esquerra, amb prou feines per sobre de l'horitzó. Quan ja recollíem les coses, la lluna havia viatjat força i estava ben alta, ja cap a la meva dreta. Quan hi ha concert a l'aire lliure i l'escenari està orientat cap al sud, observo que, segons la fase, la lluna fa un arc més o menys pronunciat en el cel. De vegades em faig una mena de juguesca: "quan acabem de tocar calculo que estarà allà dalt", i em fixo un punt imaginari al firmament. Deuen ser les restes d'aquells jocs instrospectius de la infantesa. Els clàssics parlaven força del trànsit dels astres, i pregaven perquè viatgessin lentament o ràpidament segons els seus desitjos. Els carros de la nit i el dia, que s'encalcen eternament.

L'altra referència inevitable són, com no podia ser d'altra manera, els rosats (o pàl·lids) dits de l'aurora, que esquincen l'horitzó nocturn, una referència que a Homer li devia agradar molt, perquè recordo que l'emprava sovint: el trenc d'alba, la tímida irrupció del dia, que sovint es produeix quan tornem ja cap a casa.

Res, que un es posa poètic de vegades...


http://escenari.blogspot.com/