
Per exemple, dissabte passat, just abans de començar el concert veia com, des de l'escenari, la lluna s'alçava tímidament a l'esquerra, amb prou feines per sobre de l'horitzó. Quan ja recollíem les coses, la lluna havia viatjat força i estava ben alta, ja cap a la meva dreta. Quan hi ha concert a l'aire lliure i l'escenari està orientat cap al sud, observo que, segons la fase, la lluna fa un arc més o menys pronunciat en el cel. De vegades em faig una mena de juguesca: "quan acabem de tocar calculo que estarà allà dalt", i em fixo un punt imaginari al firmament. Deuen ser les restes d'aquells jocs instrospectius de la infantesa. Els clàssics parlaven força del trànsit dels astres, i pregaven perquè viatgessin lentament o ràpidament segons els seus desitjos. Els carros de la nit i el dia, que s'encalcen eternament.
L'altra referència inevitable són, com no podia ser d'altra manera, els rosats (o pàl·lids) dits de l'aurora, que esquincen l'horitzó nocturn, una referència que a Homer li devia agradar molt, perquè recordo que l'emprava sovint: el trenc d'alba, la tímida irrupció del dia, que sovint es produeix quan tornem ja cap a casa.
Res, que un es posa poètic de vegades...
http://escenari.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada