Canvis de categoria laboral

L'any que l'Edu va deixar la formació, es va donar la feliç casualitat que el Pedro, que havia estat alumne seu de bateria, treballava de muntador a l'orquestra. A còpia de concerts, es va acabar aprenent nota per nota totes les bateries de les cançons, i quan l'Edu va marxar, no podíem trobar un candidat més preparat i de confiança. (Cal dir que l'Edu també li va fer algunes "sessions formatives"). Em va semblar una situació excepcional, un muntador que passa a músic, però ara veig que de més verdes en maduren.

Un bon amic baixista que treballa en una altra orquestra m'explicava que, en la seva orquestra, els músics abandonen amb tanta facilitat que, al cap d'uns mesos, pràcticament ja no queda cap dels músics originals. És natural, penso quan m'explica les condicions: les actuacions són molt lluny (Osca, Saragossa), es fan tres passis (un de tarda i dos de nit) i els músics han d'ajudar a muntar l'escenari. M'explica que moltes vegades surt de casa a les 11 del matí de dissabte i torna a les 11 de l'endemà.

Quin ha estat el resultat d'aquesta situació? Doncs que, al final, aquest any han despatxat els muntadors. Bé, no exactament: amb tants abandonaments, els muntadors han acabat agafant el lloc dels músics, amb la qual cosa maten dos pardals d'un tret.

Els muntadors saben millor que ningú com pot arribar a ser de dura aquesta feina; des d'aquí, tot és millorar. Una altra cosa és saber com pot funcionar una orquestra amb tants canvis de personal, però suposo que, amb la travessia del desert que per algunes orquestres està resultant la crisi, la qualitat musical no és entre les primeres prioritats.

Fem números

Els números de l'orquestra semblen un bon material per bastir elucubracions. És habitual que al cotxe, quan tornem de concert, algú es pregunti quant deuen haver cobrat per l'actuació d'aquella nit i quan s'han embutxacat el Manolo i el Toni, els dos socis. Com que nosaltres tenim un sou establert per actuació, n'hi ha qui s'arriba a imaginar que es deuen treure un bon pessic que nosaltres ni sospitem. En aquestes converses sovint provo d'apaivagar els ànims argumentant que a mi ja m'està bé, que jo vaig acceptar percebre un tant per actuació i que ells tenen preocupacions i despeses (el camió, el lloguer del local d'assaig, renovar o reparar equips, etc.) que nosaltres no tenim.

Arran d'un dia que vaig dir que les notes de despeses que Músics de Girona (el sindicat, en diem) ens fa signar per desgravar em sonaven a "trapicheo" (vaig triar un paraula forta per forçar una explicació), una nit, després de l'actuació, el Manolo em va proposar si volia veure números, perquè duia a sobre una factura d'una actuació recent. Jo vaig dir que sí, amb una curiositat gens morbosa, i la veritat és que els números em van sorprendre molt. En aquesta factura en concret, sumant els sous de tot el personal per igual (muntadors i socis inclosos), Seguretat Social, líquid per a la màquina de fum, gasoil i peatges, part de l'assegurança del camió, IVA i el 15 o el 20% de comissió del representant (que és el que vull ser de gran), amb prou feines queda calaix per amortitzar equips o pagar despeses imprevistes. Sospitava que feien malabarismes, però no m'imaginava que tant.

El Manolo m'explica que abans hi havia més a repartir, quan tot anava en negre i, més tard, es pagava una quantitat gairebé simbòlica a la Seguretat Social. La regularització del mercat, sumada a una negociació de vegades ferotge per la crisi o per la barra que tinguin (que fa, per exemple, que una actuació de tarda i nit a 200 km de casa es tanqui amb una rebaixa de 500 €) ha complicat i molt les coses. El Paco (tècnic de so) insisteix que el preu pel que s'ofereix l'orquestra és insostenible, però és clar, aquest any hem treballat molt més que algunes de les orquestres més potents. El mantra imperant és "val més això que quedar-se a casa".

Sigui com sigui, agraeixo al Manolo el gest d'ensenyar-me números. No calia, perquè ja em faig càrrec que mantenir una orquestra implica molts diners i no sóc precisament l'instigador de fantasies financeres, però és útil per mantenir una certa objectivitat i comprensió pel que fa a les limitacions econòmiques de l'orquestra i del moment actual.

http://escenari.blogspot.com/

El mercat d'hivern

Com al futbol, sembla que aviat s'obrirà la temporada de renovacions, renúncies i nous fitxatges. El mercat d'hivern, en diuen.

L'altre dia vaig rebre una trucada del Toni (the boss). Després d'altres temes, em va preguntar si podia comptar amb mi per la temporada que ve. Abans que pogués respondre, m'explica que ha parlat amb l'Edu (bateria), i aquest li ha deixat anar que segurament deixarà l'orquestra. Té diverses queixes que sembla que se li han fet insuperables. El Toni s'ha quedat tot aixafat, així que quan m'ho ha preguntat, jo li he respost que sí, que podia comptar amb mi, tot i que volia afegir "en principi" però em penso que li hagués fet ballar el cap. Jo tampoc ho tinc gaire clar, però sóc més a dins que fora.

Em va demanar que si jo podia parlar amb l'Edu, perquè hi tenim confiança, però em sembla que l'Edu ho té coll avall i no tinc ganes de fer de negociador. A més a més, l'Edu s'ho ha fet venir bé perquè la seva fugida no sigui massa sorollosa. Va col·locar de muntador un alumne de bateria seu, el Pedro, que a més a més se sap el repertori de l'orquestra, de manera que el canvi no hauria de ser traumàtic des del punt de vista organitzatiu, però per mi la cosa canviarà radicalment, perquè l'Edu és un punt de suport inestimable en aquells moments en què sembla que tothom s'ha tornat boig o s'ha pres alguna cosa.

Veurem com acaba la cosa. El camí del samurai és ple de revolts enganyosos.

De trios i altres combinacions

S'acaba la temporada d'estiu, arriba la síndrome de Pink Floyd. La darrera parada és a Ripollet, on fa anys que l'orquestra hi toca dos dies: el concert de dissabte, més mogudet, i un concert més suau diumenge.

Aquest any, però, la crisi ha fet que l'organització contractés l'orquestra al complet una nit i que l'endemà s'acontentés amb una versió reduïda, més econòmica i sota una altra denominació. La solució, el trio. El Toni al baix i la veu, el Manolo al teclat i controlant les seqüències enregistrades, i jo, a la veu i la guitarra.

Els concerts en formació de trio o quartet no es comenten davant dels altres companys que no han estat cridats a treballar. És més, si no et pregunten res, es mantenen gairebé en secret. Com el Toni em va dir un cop, "ojos que no ven, corazón que no siente". Això em va fer sentir una mica esquirol el primer cop que m'ho van proposar, perquè jo no toco la guitarra a l'orquestra i em sentia que li estava prenent el lloc al Pedro, el guitarra oficial. El Toni em va dir que els pressupostos anaven tan justos que de vegades havien de fer aquestes solucions, i que s'estimava més algú que cantés a més a més d'ell (el Pedro no fa cors, vet aquí el meu avantatge competitiu, com qui diu).

Inicialment em penso que aquest diumenge hi havia d'anar el Company (saxo i veu) en comptes de mi, com sembla que han fet altres cops durant l'any, però el Toni s'ha decantat per mi vist el final de temporada que està tenint l'altre, que la nit anterior, per exemple, va fer tantes escapades al bar en ple concert que fins i tot el Toni li deixar anar un "a ver si estamos pa' lo que estamos" entre cançó i cançó. No m'estranya que després del concert comencés a cantar, mentre plegava les coses tot descamisat, "Jesus Christ Superstar" perquè s'imaginava que l'envelat on hi havia l'escenari era a una església evangèlica de campanya... Tela.

Els quartets m'agraden, mentre que els trios em deprimeixen. El quartet sona a banda, perquè hi ha bateria real i m'hi puc esplaiar amb la guitarra, cosa que em diverteix tant com m'estressa, perquè he d'aprendre o refrescar uns 45 temes per l'actuació. Els trios, però, són una altra història. Les bases estan enregistrades i tot sona una mica a MIDI tronat. El repertori, a més a més, és realment patxanguero i en algun tema has de fer veure que toques, i això ho porto francament malament. Això sí, arribes una horeta abans de tocar i en acabat te'n vas al cap de mitja hora.

Tocar amb seqüències és tota una història, perquè no estàs acostumat als arranjaments, al tempo... Ni als instruments seqüenciats. A la darrera cançó del concert, Fiesta Pagana de Mago de Oz, estava a punt d'encetar el solo de guitarra quan em vaig adonar que el solo ja venia seqüenciat! Vaig escollir l'opció rockera, com és la meva escola: apujar el volum i trepitjar-lo amb el meu solo! Total, faig de guitar hero poques vegades l'any!

En rigorós directe

Les orquestres, com qualsevol negoci, busquen maximitzar el beneficis i minimitzar les despeses, encara que això de vegades vagi en detriment de la qualitat de l'espectacle. El nombre de sous que cal pagar (músics, tècnics, muntadors) en una formació és crucial per determinar el marge de benefici i la flexibilitat per negociar el preu d'un espectacle, tant si et collen amb el pressupost com si estàs disposat a rebentar preus.

L'aparició i perfeccionament dels sintetitzadors i el MIDI van permetre començar a prescindir d'alguns músics a dalt de l'escenari. En un moment donat, per exemple, una secció de vents podria ser substituïda per un teclat amb més o menys fortuna. Posteriorment alguns es van començar a atrevir amb les bases programades, és a dir, enregistraments d'instruments, generalment de la bateria, en què només calia tocar-hi a sobre. "Ja posats," devia pensar més d'un, "per què no hi afegim el baix, els vents i així no ho hem de tocar en directe i pagar més músics?" Aleshores les formacions petites, com ara trios o duets, poden oferir un espectacle amb una gran varietat de timbres per un preu irrissori.

En un moment donat això se'n va anar de mare (i encara dura) i van aparèixer formacions de pocs membres en què tot excepte la veu estava enregistrat. Un espectador amb certes nocions de música es mirava un pèl molest com el guitarrista no semblava canviar d'acord al ritme de la cançó. Un amic meu, un gran baixista, es va trobar amb això quan li van indicar que fes veure que tocava el baix, i es moria de vergonya als concerts, fins al punt de girar-se d'esquenes quan se sentia massa observat.

Però allò que als organitzadors o als representants els havia anat tan bé, com era contractar o oferir espectacles a baix preu, se'ls girava en contra: els organitzadors patien una desil·lusió en veure que allò que havien contractat i que feia tan bona pinta a les fotos promocionals era un xumpa-xumpa enllaunat insofrible, i sorgien suspicàcies de tipus "Què és el que hem comprat?". Les formacions podien ser barates, però si la picaresca havia dut a portar-ho tot enregistrat prèviament, més econòmic resultava tirar pel dret i punxar discos (a més a més, no s'ha de desestimar el poder dels músics de sagnar el bar amb les seves constants peticions...)

Segurament per això, l'Associació Professional de Músics de Catalunya (MUSICAT) va crear el segell de garantia de música en viu 100% directe. Amb aquest segell s'identifiquen les formacions musicals que interpreten música en viu i en rigorós directe, sense utilitzar seqüències automàtiques, acompanyaments rítmics i harmònics, ni cap tipus de música programada. Cal complir i signar unes condicions per poder lluir aquest segell a l'escenari o al material promocional de la formació. La nostra orquestra hi està adscrita, i m'agrada fer-ho notar a les acaballes dels concerts, quan presento la banda... Tot i que, si aquell dia hi ha hagut més badades que de costum, de vegades no em puc estar de dir: "per bé o per mal, tot això que sentiu està tocat en directe..."

Crisi també aquí?

La programació de concerts de l'orquestra és força fixa i es confecciona amb molta antelació. Com aquesta orquestra repeteix sovint a les festes majors any rere any, és fàcil saber on tocarem l'any que ve.

El Toni, que porta aquests maldecaps organitzatius, m'explica que, sovint, en acabar un concert de festa major, el representant o els organitzadors ja confirmen (de paraula) que l'any que ve tornarem a tocar allà, de manera que la data ja es reserva en aquell mateix moment. Per això, a molts mesos vista ja sabem a grans trets on anirem a tocar el proper estiu.

Però aquest any, a diferència dels anteriors, no et pots acabar de refiar de la programació. El Toni té penjat al web un quadre amb els dies o bé contractats o bé reservats, perquè ens els anem planificant. És un quadre que els anys anteriors amb prou feines variava. Quan veies que un dia tenia una "X", ja et podies oblidar de fer-hi plans: en algun lloc o un altre tenies concert.

Aquest any, cada cop que el consulto veig algun canvi i alguna sorpresa. Les "X" que marquen dies de concert apareixen i desapareixen, o bé canvien de dia. Aquest any, per exemple, no tocarem a Verdi a l'inici de les festes de la Vila de Gràcia, després que l'orquestra hi ha tocat 13 anys seguits. En comptes de nosaltres, sembla que tindran un grup d'havaneres. A més a més, altres concerts confirmats de paraula l'any anterior s'han anul·lat. En vistes d'això, en Toni ha contractat actuacions a terres més o menys desconegudes per aquesta orquestra, com pot ser el Prepirineu lleidatà. D'altra banda, alguns organitzadors es fan el ronso a l'hora de confirmar una reserva que tenen amb l'orquestra. La confirmació o l'anul·lació pot arribar tan tard que no deixi marge de maniobra per trobar un altre concert aquell dia, com ha passat aquest cap de setmana passat, un dissabte que l'orquestra tenia reservat i que ha quedat en blanc perquè els organitzadors de la festa no es van dignar a notificar amb prou antelació que el concert s'anul·lava.

La raó de tot plegat? La famosa crisi, òbviament. Algunes comissions de festes veuen com se'ls redueixen els pressupostos o com aquests no s'acabaran de confirmar fins a última hora. He sentit a dir que alguns concerts s'han "venut" (contractat) molt rebaixats, tot i que els músics cobrem el mateix per cap. Segurament, n'hi ha de barruts que aprofiten el clima d'acolloniment general per fer-s'ho venir bé. De feina en continuem tenint, però les previsions ja no són tan fiables com acostumaven a ser.

De moment, apuntaré a l'agenda les dates de concert amb llapis, per si de cas, i ja veurem com acaba resultant l'estiu. Sort que en el pitjor dels casos ens podrem dedicar a anar a la platja i prendre el sol, que és una activitat d'allò més econòmica.