De trios i altres combinacions

S'acaba la temporada d'estiu, arriba la síndrome de Pink Floyd. La darrera parada és a Ripollet, on fa anys que l'orquestra hi toca dos dies: el concert de dissabte, més mogudet, i un concert més suau diumenge.

Aquest any, però, la crisi ha fet que l'organització contractés l'orquestra al complet una nit i que l'endemà s'acontentés amb una versió reduïda, més econòmica i sota una altra denominació. La solució, el trio. El Toni al baix i la veu, el Manolo al teclat i controlant les seqüències enregistrades, i jo, a la veu i la guitarra.

Els concerts en formació de trio o quartet no es comenten davant dels altres companys que no han estat cridats a treballar. És més, si no et pregunten res, es mantenen gairebé en secret. Com el Toni em va dir un cop, "ojos que no ven, corazón que no siente". Això em va fer sentir una mica esquirol el primer cop que m'ho van proposar, perquè jo no toco la guitarra a l'orquestra i em sentia que li estava prenent el lloc al Pedro, el guitarra oficial. El Toni em va dir que els pressupostos anaven tan justos que de vegades havien de fer aquestes solucions, i que s'estimava més algú que cantés a més a més d'ell (el Pedro no fa cors, vet aquí el meu avantatge competitiu, com qui diu).

Inicialment em penso que aquest diumenge hi havia d'anar el Company (saxo i veu) en comptes de mi, com sembla que han fet altres cops durant l'any, però el Toni s'ha decantat per mi vist el final de temporada que està tenint l'altre, que la nit anterior, per exemple, va fer tantes escapades al bar en ple concert que fins i tot el Toni li deixar anar un "a ver si estamos pa' lo que estamos" entre cançó i cançó. No m'estranya que després del concert comencés a cantar, mentre plegava les coses tot descamisat, "Jesus Christ Superstar" perquè s'imaginava que l'envelat on hi havia l'escenari era a una església evangèlica de campanya... Tela.

Els quartets m'agraden, mentre que els trios em deprimeixen. El quartet sona a banda, perquè hi ha bateria real i m'hi puc esplaiar amb la guitarra, cosa que em diverteix tant com m'estressa, perquè he d'aprendre o refrescar uns 45 temes per l'actuació. Els trios, però, són una altra història. Les bases estan enregistrades i tot sona una mica a MIDI tronat. El repertori, a més a més, és realment patxanguero i en algun tema has de fer veure que toques, i això ho porto francament malament. Això sí, arribes una horeta abans de tocar i en acabat te'n vas al cap de mitja hora.

Tocar amb seqüències és tota una història, perquè no estàs acostumat als arranjaments, al tempo... Ni als instruments seqüenciats. A la darrera cançó del concert, Fiesta Pagana de Mago de Oz, estava a punt d'encetar el solo de guitarra quan em vaig adonar que el solo ja venia seqüenciat! Vaig escollir l'opció rockera, com és la meva escola: apujar el volum i trepitjar-lo amb el meu solo! Total, faig de guitar hero poques vegades l'any!