Sant Feliu: veïns insomnes

En dies de concert, de vegades recordo un episodi dels dibuixos animats de la Pantera Rosa en què la pobra pantera patia insomni i ens mostrava uns ulls mig aclucats i injectats en sang, desesperada amb l'enèsim soroll dels veïns o del carrer que li impedia dormir.

Aquest cap de setmana passat vam tocar al carrer Joan Maragall de Sant Feliu de Llobregat. És un carrer tranquil i estret, principalment de vianants. Es veu que anys anteriors havien col·locat l'escenari en un punt que havia provocat queixes dels veïns, per la qual cosa aquest any han decidit col·locar-lo més avall al carrer. La barra quedava ara realment lluny de l'escenari. Com era d'esperar, doncs, aquest any la queixa vindria per part d'uns altres veïns.

Ja durant el muntatge i les primeres proves de so, una veïna va baixar dient que allò no es podia tolerar, que trucaria a la policia i que ens ruixaria a "manguerazos". El Paco (tècnic de so) i el Quique (muntador) van haver de suportar l'escridassada. Efectivament, la dona, propietària de tot un edifici de tres plantes que queda a tocar de l'escenari, va trucar a la policia i va estar discutint amb dos agents durant el primer passi del concert. Després el seu marit va baixar per demanar al públic que no es repengés als vidres del negoci que hi havia als baixos.

Cap a les acaballes del segon passi, un altre home, amb bigotet i pantalons de pinça fins al melic, es va plantar davant l'escenari i ens va començar a dir, fora de si, que allò no es podia aguantar, que "tot casa meva tremola, m'agafarà algo!". Tenia els ulls tan esbatanats que semblava que se li anessin a sortir de lloc en qualsevol moment.

El Toni (baix i cantant) li va dir que hauria de parlar amb la comissió de festes, i en veure que l'home continuava cridant, va demanar per micro que s'hi acostés algú de la comissió, mentre el Company (saxo i cantant) deixava anar pel seu micro "abogaado!", tot imitant el doblador en castellà del Robert De Niro. Vam provar d'amagar la rialla, al mateix temps que una colla de nois que hi havia al costat increpava el pobre home dient-li "puto sociata" i flors per l'estil.

Va venir un home de la comissió de festes, va parlar amb el veí i va resoldre escurçar un quart d'hora l'actuació, de manera que vam fer un parell de cançons més i vam plegar. Al cap de deu minuts no quedava ni una ànima al carrer.

Torno a recordar els dibuixos de la Pantera Rosa, quan apagava el llum de l'habitació i l'únic que véiem enmig de la foscor eren els seus ulls, que per fi es començaven a tancar plàcidament... Fins al proper terrabastall!