A Vilanova i la Geltrú tenen un mes de febrer molt actiu pel que fa a celebracions, amb el Ball de Mantons, la Merengada i el Caramel, aquests dos darrers enmarcats en les celebracions del carnaval. Són tradicions locals úniques i n'estan orgullosos. Són tan úniques que fins i tot tenen una cançó, el "Turuta", que fora de Vilanova ningú sembla conèixer i que recull aquest caràcter tan diferenciat.El Caramel és el rei de carnestoltes vilanoví. És una criatura que sorgeix d'una enorme olla on s'hi ha abocat de tot, i el seu naixement es representa la tarda de dissabte de carnestoltes a la Plaça del Mercat, amb una concurrència de nens i pares que pot impressionar el més avessat a tocar davant de molt de públic.
Una colla de joves vestits de cuiners van abocant els ingredients a l'olla, que va treient fum en forma de globus de colors, fins que en surt l'estrany personatge. En aquell moment, a l'altra meitat de l'escenari, l'orquestra comença el "Ball del Caramel". L'orquestra som nosaltres, i després d'aquesta primera cançó continuem amb algunes cançons infantils i acabem amb un petit repertori de cançons de festa.
Els nens miren embadalits l'escenari davant dels enormes subwoofers plantats a peu de públic, que bramen de tal forma que no és d'estranyar que quan els nens es facin grans no els molestin en absolut els volums infernals de les discoteques.
Era el torn de YMCA, dels Village People (no entenc com aquesta cançó pot acumular tantes anècdotes) i, aprofitant que és dia de disfresses, a tall de presentació dic que, per tocar la següent cançó, ens cal un policia, un indi, un bomber, un paleta i no sé qui més (em sembla que em vaig empescar més professions que disfresses duien els Village People). És una forma com qualsevol altra de presentar una cançó, no pretenia pas que ningú s'ho prengués al peu de la lletra.
Quan ja estic cantant la cançó noto com una presència. Em giro a l'esquerra i no veig ningú, fins que abaixo la mirada i em trobo un nen d'uns quatre anys vestit de cowboy, que es mira bocabadat el públic de sota. Em giro a la dreta i veig que em flanqueja un altre nen d'una edat semblant, vestit de policia i mirant-se amb idèntica expressió el públic. Mentre intento fer-me càrrec de la situació, s'hi afegeix una nena d'uns sis anys vestida d'índia, i abans de la segona tornada puja un casc de bomber vermell i enorme, a sota del qual diria que hi ha una encantadora nena rosseta d'uns tres anyets!
No els podia fer cantar ni els podia fer ballar: els petits s'estaven palplantats mirant-se la gent de baix, i quan els tustava per provar-los de fer ballar una mica, m'agafaven mecànicament de la mà sense perdre de vista la gentada. Això últim em va entendrir, ho reconec, però la cançó se'm va fer eterna, perquè no sabia ben bé com treure'ls de la hipnosi que els creava mirar el públic. Vaig acabar cantant la cançó agenollat i fent-me envoltar pels petits. En acabada la cançó, un fort aplaudiment pels nens, que van marxar diligentment, i respirar fons.
Cap al final del concert ens fan pujar un altre nen, d'uns cinc anys, disfressat com El Zorro. Penso que si ara tots els pares volen fer pujar els seus fills a l'escenari, no acabarem mai, però exclamo en mig de la cançó: "Caram, què tenim aquí?! el Zorro, ni més ni menys!" El nano està igual de paralitzat mirant-se la gent que els anteriors, però provo d'engrescar-lo una mica. Quan acaba la cançó, resulta que ha perdut els pares entre la gentada. Tinc una lleugera sensació de ficada de pota que em passa ràpid, quan al cap d'uns instants apareixen davant l'escenari els pares, tot angoixats.
Aquella mateixa nit tocàvem al ball de disfresses a Els Xulius de Sant Pere de Ribes, però això ja és una altra història...
Entrades
