Assajos calents

Els assajos són necessaris i saludables. Permeten practicar les cançons i que ens veiem les cares. Crec que aquestes són les dues grans funcions, però no se n'ha d'abusar i s'han de portar amb consideració: si fem servir els assajos per aprendre cançons que no ens hem mirat a casa o per relacionar-nos, sortir de casa, etc., podem esgotar la paciència d'altres membres que no tenen aquesta visió o aquestes urgències.

Els assajos demanen comprensió, tant des d'un punt de vista musical com humà. Musical, perquè de vegades les coses no surten a la primera, perquè cal insistir en una part o en un instrument que no és el teu i t'has d'esperar pacientment que es desencalli la situació. Humà, perquè de vegades es produeixen xocs d'opinions o personalitats i els ànims es poden arribar a escalfar molt.

Posem que a algú no li agrada la cançó que ha de tocar, o bé no està d'acord amb un arranjament (com ha passat avui) o se sent qüestionat per algun motiu. (Emprendre una cançó nova pot fer aflorar moltes inseguretats que portes a sobre en aquells moments, ho sé per experiència, i has de saber discriminar entre allò que t'irrita sentir internament i allò que reps de fora.) Aquesta persona fa un comentari més o menys encertat, o directament pixa fora de test, un altre el replica (perquè ara és aquest altre qui se sent qüestionat, potser) i s'enceta una discussió interminable. Es creen discussions paral·leles fins que sovint el Toni (baix), que fluctua entre una vehemència que trobo molt necessària i un desànim taciturn, ha d'acabar alçant la veu. Com a escola.

A l'assaig d'aquest matí ha passat això. El Manolo (teclat), obcecat amb un passatge que ni li fa el pes ni s'ha après, no admetrà mai que no se l'ha mirat bé (i mira que n'és de fàcil). Si li fas la més mínima insinuació d'aquest fet, prepara una bona carretada de merda i engega el ventilador. Els minuts passen sense que se solucioni res. Jo he de marxar aviat, m'impaciento pensant en la feinada que tinc aturada (perquè ara per ara sóc l'únic que treballa al matí). Hi afegim que com a mínim dos de nosaltres teníem l'esperança que el d'avui fos el darrer assaig oficial de la temporada i ja tenim els ingredients per agafar una enrabiada del tipus "Si jo ja em sé totes les cançons, què faig perdent el temps aquí?!"

Avui he perdut la paciència i he decidit mostrar-me inflexible: aquest mes ja no puc sacrificar cap més matí per venir a assajar. I és la pura veritat. No m'agrada perdre els estreps, però em penso que he estat prou flexible i comprensiu amb el ritme d'assajos.

Al cap d'unes hores, em sento una mica responsable. Si tenim aquests guirigalls, és perquè la nostra formació és d'allò més democràtica, que ens posem d'acord sobre el repertori, la planificació dels assajos, que podem parlar lliurement allò que pensem. És una característica molt important i valuosa dins del món de les orquestres, en què sovintegen actituds potser més "professionals", però molt més tiràniques. I què carai, si tots em cauen la mar de bé i no vull escridassar ningú (potser no he escridassat ningú, però m'he quedat amb aquesta sensació). I això ja m'ha passat un parell de cops.

El camí del samurai em planta paranys ben subtils...