Col·laboració fraternal

Fa 20 anys, un número que encara em sembla massa alt i rodó com a introducció per explicar batalletes, per la Firagost de Valls, vaig anar a un concert amb una noia (i tota la colla, però ara obviarem el detall). Era el primer cop de moltes coses: d'una cita, d'un concert a la nit... Els inicis són precaris i infantils, i més si pensem que l'hi vaig demanar dalt de la bici, tot suat, després de pensar-m'ho molt i passar molts nervis.

L'auditori del Mas Miquel és a l'aire lliure, flanquejat de bardissa i amb tres cercles concèntrics que fan de vaga graderia. Aquella nit, mentre tocaven els Coda (grans oblidats) i els Whisky'ns Collons, aquells cercles semblaven els de l'infern, veient com me les passava de magres per sobreposar-me a una timidesa col·lossal que em tenia garratibat. La cita va resultar infructuosa i el record d'aquella nit em feia pujar els colors a la cara força temps després.

Fa 20 anys no sabia tocar cap instrument (tret de la flauta dolça), no sabia que m'agradava cantar i encara faltaven dos anys perquè l'individu a la dreta de la foto i jo ens compréssim una guitarra acústica a mitges dilapidant tots els nostres estalvis (i esperonats de manera inconfusible amb aquell "ja us en cansareu" patern). Però eren els estius de lectures de pàgines rònegues, d'olor de paper de còmic, de dibuixos i provatures sobre papers timbrats esgrogueïts i d'audicions compulsives dels grans discos que m'acompanyarien sempre.

La vida tomba i gira, però en cap revolt no ens havíem trobat, l'individu en qüestió de la foto i jo, dalt d'un escenari. Un altre cop per Firagost i a Mas Miquel, però aquest cop a dalt de l'escenari. Es fan dir Fi, un duet robòtic ric en isòtops radiactius, i jo feia una col·laboració amb teclats i un saxo delirant. Els que tocarien després farien bandera de l'obvietat i la impostura folkie.

Després féiem una cervesa i em sentia estranyament tranquil, assaborint les coincidències, paradoxes o cicles vitals. Veia que ell s'ho havia passat bé i que estava molt content que compartíssim per fi una història musical junts. El mateix que sentia jo, tot i que veia que no sabíem com expressar-nos-ho, tot allò. De vegades, l'idioma dels germans és tan subtil...

Guitarres i guitarres

De guitarres, n'hi ha per tots els gustos: formes, colors i sonoritats, un ventall que s'amplia espectacularment en el cas de les guitarres elèctriques, perquè no tenen les restriccions acústiques naturals que imposen les guitarres no electrificades.

Des de les estrambòtiques guitarres quadrades de Bo Didley (a la foto), les formes de la guitarra elèctrica han experimentant nombrosos canvis, alguns més afortunats que altres.

A banda de materials innovadors, com ara la fibra de vidre, la construcció de les guitarres elèctriques segueix a grans trets la mateixa línia similar que les acústiques: es trien fustes i materials nobles amb bones propietats tímbriques i ressonants.

I si no hi ha diners per comprar aquestes fustes? Doncs es fa servir la imaginació. A l'Àfrica és cèlebre l'anomenada can guitar (o Afri-can guitar), una guitarra la caixa de ressonància de la qual és una llauna d'oli de motor buida. És un instrument molt popular i que han utilitzat músics occidentals amb inquietuds per aquest continent.

La reutilització de materials reciclats sembla una cursa per veure qui és el més ocurrent o qui la fa més grossa. Vegeu si no les cigar box guitars, que com el seu nom indica, estan fetes a partir de caixes de cigars utilitzades. Tot i la forma cantelluda, la caixa també té en aquest cas propietats ressonants que s'aprofiten. Al nostre país hi ha gent que prova de guanyar-se la vida amb aquests enginys.

Moltes vegades, l'ús de materials reciclats amb finalitats a priori incompatibles té com a objectiu provocar la reflexió o il·lustrar un posicionament ideológic. Pocs usos com el de l'escopetarra compleixen amb tanta claredat aquesta funció. L'escopetarra, nom que resulta de combinar escopeta i guitarra, és una guitarra feta a partir d'un fusell o escopeta. La invenció, si més no la denominació, s'atribueix a César López, un músic colombià que n'ha esdevingut el seu abanderat per combinar així la seva passió amb l'activisme pacifista.

Adéu i gràcies

Dissabte de carnaval, cita obligada, com cada any, del Ball del Caramel, a Vilanova i la Geltrú (ho explicava en més detall aquí).

A la tarda féiem aquesta actuació, davant d'una plaça novament plena de gom a gom, i aquella mateixa nit ens n'anàvem a Santa Eulàlia de Ronçana, a amenitzar el ball de disfresses.

L'actuació de la nit també suposava per mi l'última amb l'orquestra. Després de quatre temporades, he fet el cop de cap amb la intenció d'engegar altres projectes.

Han estat quatre anys molt gratificants, on he après molt, tant en l'aspecte musical com en l'humà. Els més de 200 concerts han marcat moltes vegades punts de referència per recordar tot allò que he fet o m'ha passat en tot aquest temps, tant fora com dins de l'orquestra. Hi ha hagut moments d'ensopiment, d'atacs de riure, també hi ha hagut tensions, alguna picabaralla, moments de complicitat musical o personal, satisfacció per la feina feta... Un menú per a tots els paladars, vaja, que m'ha deixat un regust de boca més que agradable.

Ara em tocarà esbrinar si l'orquestra toca a prop per passar-m'hi i fer-la petar una estoneta (durant les proves de so, per exemple) i tornar a veure la gent. Les coses queden obertes, i m'ho estimo més així.

Vaig obrir aquest bloc (http://escenari.blogspot.com) per explicar les històries de l'orquestra, i ara la meva intenció és mantenir-lo obert per explicar altres vivències del món de la música. Sempre he fet referència a l'orquestra sense anomenar-la directament, i als seus components simplement pel seu nom. Tornant a mirar els escrits, veig que no tinc motius per ocultar-ne les identitats, i ara em sento en deute amb ells.

Així doncs, com si fos ben bé l'interludi de Proud Mary, on presentava la banda abans d'acabar l'actuació, vull donar les gràcies per aquesta experiència a l'Orquestra Aquarium i als seus components actuals i passats, persones extraordinàries sense excepció: Toni Álvarez, Manolo Armario, Adolf Ponz, Pedro Calderón, Pedro Casamitjana, Paco Iglesias, Eduardo Ibáñez, Toni Martínez i Toni Rodríguez, a més a més de Jordi, Miguel, Kike i Juan.

En fin, ens veiem el dia menys pensat... I que continuï la música!

Canvis de categoria laboral

L'any que l'Edu va deixar la formació, es va donar la feliç casualitat que el Pedro, que havia estat alumne seu de bateria, treballava de muntador a l'orquestra. A còpia de concerts, es va acabar aprenent nota per nota totes les bateries de les cançons, i quan l'Edu va marxar, no podíem trobar un candidat més preparat i de confiança. (Cal dir que l'Edu també li va fer algunes "sessions formatives"). Em va semblar una situació excepcional, un muntador que passa a músic, però ara veig que de més verdes en maduren.

Un bon amic baixista que treballa en una altra orquestra m'explicava que, en la seva orquestra, els músics abandonen amb tanta facilitat que, al cap d'uns mesos, pràcticament ja no queda cap dels músics originals. És natural, penso quan m'explica les condicions: les actuacions són molt lluny (Osca, Saragossa), es fan tres passis (un de tarda i dos de nit) i els músics han d'ajudar a muntar l'escenari. M'explica que moltes vegades surt de casa a les 11 del matí de dissabte i torna a les 11 de l'endemà.

Quin ha estat el resultat d'aquesta situació? Doncs que, al final, aquest any han despatxat els muntadors. Bé, no exactament: amb tants abandonaments, els muntadors han acabat agafant el lloc dels músics, amb la qual cosa maten dos pardals d'un tret.

Els muntadors saben millor que ningú com pot arribar a ser de dura aquesta feina; des d'aquí, tot és millorar. Una altra cosa és saber com pot funcionar una orquestra amb tants canvis de personal, però suposo que, amb la travessia del desert que per algunes orquestres està resultant la crisi, la qualitat musical no és entre les primeres prioritats.

Fins que la música ens separi

El temps en una formació musical passa volant. Passen les hores, els dies (els anys!) sense que te n'adonis, capficat com estàs en donar forma al projecte i posar-lo en marxa. Compartir tanta estona amb els companys de banda crea forts vincles. De vegades en surten grans amistats, altres vegades no queda clar on acaba l'esfera privada i on comença el projecte comú. El fet que rarament hi hagi grans expectatives econòmiques fa que hi plani un esperit falsament desinteressat. Per tot això, tot sovint es comparen les relacions al si d'una banda amb les relacions de parella.

I quan arriba la trencadissa, els finals poden ser més propis de relacions sentimentals que d'una altra cosa. Fugides d'escena vehements amb cop de porta inclòs, insults i retrets llargament covats, petites (o grans) revenges... Aquells que semblava que es prometien amor (musical) etern, ara diuen pestes dels altres a tothom que els vulgui escoltar. I és molt possible que en aquests moments algú constati amb estupefacció allò de "em pensava que això era amor, i ara veig que només em volien pels diners!"

Si dónes més importància a la qüestió sentimental que la resta dels companys de banda, el problema segurament el tens tu. D'altra banda, com a tot arreu, també hi ha grans manipuladors (que parlen com en aquells discursos de directius, en què t'exhorten a donar el "millor de tu mateix" en benefici de la gran "família" que és l'empresa), però crec que són molt més escassos del que sembla. Normalment, el que trobarem serà simplement una confusió entre les motivacions socials, musicals o professionals.

Dit això, miro al voltant. Veig que moltes de les amistats que tinc tenen com a comú denominador la música, o millor dit, un projecte musical comú. Veient com són de volàtils les relacions musicals quan les coses van mal dades, i més quan es tenyeixen de suposats vincles d'amistat, un pensa si caldria cobrir-se les espatlles pel que pugui venir, no sigui cas que es malinterpretin l'abast i la profunditat d'algunes relacions. És natural, penso tot seguit: d'una banda la música forma part quotidiana de la meva vida, i de l'altra, ningú no vol que el prenguin per un passerell. A més a més, tinc la sospita que si et cobreixes les espatlles tanques en certa manera la porta a la complicitat creativa, a aquell encisament innocent amb el projecte i amb els companys, que sempre he relacionat amb el procés de composició o arranjament. Tornant a la comparació amb les relacions de parella: a qui es protegeix massa, a qui vol estar de tornada de tot, li costa més d'enamorar-se. I és que, de vegades, el procés de creació és tan semblant a enamorar-se!

La teca

Menjar fora de casa és còmode, pots tenir sorpreses agradables i desagradables i et pot sortir car, a banda que si n'abuses segurament t'engreixaràs. Les nits d'actuació, un dels aspectes que acumula més interrogants és el del sopar.

Per començar, cal esbrinar si conviden a sopar (a la majoria de concerts no es paga el sopar). Si és que no, cal veure l'oferta de bars o restaurants allà on anem a tocar, i en últim terme cal parar atenció al temps: si ens hem endarrerit muntant i provant so o si al restaurant fan pinta de ser lents, pot ser que no ens doni temps de pair el sopar.

El rei indiscutible és l'entrepà de llom amb formatge. Després el segueix tota la varietat de plats combinats. Si anem a tocar a un lloc petit, un poble de muntanya o similar, gairebé tothom acaba demanant carn a la brasa i molt d'allioli.

Cadascú té una relació especial amb allò que menja. La dèria del Manolo (teclats) per la teca és proverbial. És el primer que es comença a inquietar si la gent no sembla tenir pressa per anar a sopar, i quan s'entaula endrapa amb l'avidesa d'un refugiat de guerra. Després ve el Toni (veu i baix), amb l'inconfusible "¡Señores, que no cenamos!" Si tenen sípia, l'Adolf (saxo) segurament en demanarà, nostàlgic d'aquella vegada al Poble Nou que li van servir una sípia gran com un entrecot de bou (mai més no li han tornat a servir un tros de cefalòpode com aquell, i ell ho atribueix al fet que va gastar molts punts de karma aquell cop). El Paco (tècnic de so) demana, de vegades amb un sospir, un entrepà de tonyina per motius de salut. El Company (saxo i veu) porta l'entrepà de casa i treu el cap al bar a fer el cafè i la copa. Els muntadors soparan quan i com podran per no deixar desatès l'escenari.

Els primers dos anys de l'orquestra, de vegades portava carmanyola de casa. Ho feia quan estava tip de tant de menjar de bar, i per provar d'estalviar uns calerons. Alguna vegada fins i tot havia portat una nevereta amb fruita i beguda. Les carmanyoles, però, requereixen una preparació que de vegades no anticipo. Si penso a triar i planxar la roba de l'actuació deu minuts abans de sortir de casa, imagineu-vos què em suposa preparar-me una carmanyola!

http://escenari.blogspot.com/

Fem números

Els números de l'orquestra semblen un bon material per bastir elucubracions. És habitual que al cotxe, quan tornem de concert, algú es pregunti quant deuen haver cobrat per l'actuació d'aquella nit i quan s'han embutxacat el Manolo i el Toni, els dos socis. Com que nosaltres tenim un sou establert per actuació, n'hi ha qui s'arriba a imaginar que es deuen treure un bon pessic que nosaltres ni sospitem. En aquestes converses sovint provo d'apaivagar els ànims argumentant que a mi ja m'està bé, que jo vaig acceptar percebre un tant per actuació i que ells tenen preocupacions i despeses (el camió, el lloguer del local d'assaig, renovar o reparar equips, etc.) que nosaltres no tenim.

Arran d'un dia que vaig dir que les notes de despeses que Músics de Girona (el sindicat, en diem) ens fa signar per desgravar em sonaven a "trapicheo" (vaig triar un paraula forta per forçar una explicació), una nit, després de l'actuació, el Manolo em va proposar si volia veure números, perquè duia a sobre una factura d'una actuació recent. Jo vaig dir que sí, amb una curiositat gens morbosa, i la veritat és que els números em van sorprendre molt. En aquesta factura en concret, sumant els sous de tot el personal per igual (muntadors i socis inclosos), Seguretat Social, líquid per a la màquina de fum, gasoil i peatges, part de l'assegurança del camió, IVA i el 15 o el 20% de comissió del representant (que és el que vull ser de gran), amb prou feines queda calaix per amortitzar equips o pagar despeses imprevistes. Sospitava que feien malabarismes, però no m'imaginava que tant.

El Manolo m'explica que abans hi havia més a repartir, quan tot anava en negre i, més tard, es pagava una quantitat gairebé simbòlica a la Seguretat Social. La regularització del mercat, sumada a una negociació de vegades ferotge per la crisi o per la barra que tinguin (que fa, per exemple, que una actuació de tarda i nit a 200 km de casa es tanqui amb una rebaixa de 500 €) ha complicat i molt les coses. El Paco (tècnic de so) insisteix que el preu pel que s'ofereix l'orquestra és insostenible, però és clar, aquest any hem treballat molt més que algunes de les orquestres més potents. El mantra imperant és "val més això que quedar-se a casa".

Sigui com sigui, agraeixo al Manolo el gest d'ensenyar-me números. No calia, perquè ja em faig càrrec que mantenir una orquestra implica molts diners i no sóc precisament l'instigador de fantasies financeres, però és útil per mantenir una certa objectivitat i comprensió pel que fa a les limitacions econòmiques de l'orquestra i del moment actual.

http://escenari.blogspot.com/