dimecres, 29 d’octubre del 2008

No et facis il·lusions, que no et vénen a veure a tu

L'espontaneïtat de l'expressió popular pot proporcionar moltes pistes sobre la psicologia col·lectiva. Després d'aquest inici tan pedant, m'explico: quan la gent se t'adreça en un entorn festiu, les formes es relaxen i diuen coses molt certes i sinceres de les que semblen ser inconscients.

Aquest estiu, a Palafrugell, vam anar a sopar al restaurant on l'orquestra sembla que va a sopar cada cop que toca allà (no sé si he comentat que aquesta orquestra conserva "clients" any rere l'altre; en algunes festes majors han tocat puntualment 15 anys seguits). Després de sopar vam parlar amb l'amo del local. (Un sopar, per cert, que va començar amb una nota desafortunada, quan el Manolo (teclats) li diu a la cambrera, que ens volia prendre nota: "ya le hemos pedido a su hijo"; llavors ella li deixa anar secament: "es mi marido"). L'amo elogiava la nostra orquestra i es queixava d'una que va actuar un altre dia, que no va aconseguir animar el personal. Per reblar l'argument, va deixar anar: "¡Se pensaban que veníamos a escucharlos!"

Quan vaig sentir la frase vaig tenir aquella sensació que tens quan tastes un menjar deliciós. Fabulós! Quin moment més inspirador! Amb una frase que podria fàcilment ferir els sentiments de qualsevol músic massa pagat de si mateix, l'home va dir una gran veritat: l'orquestra serveix perquè la gent balli. Si cap dels músics es pensa que és una estrella allà dalt, que s'han de quedat bocabadats en veure'l tocar, que el públic està en deute amb ell, que la gent l'ha vingut a veure o fins i tot a sentir-lo, va ben errat. No és res personal, és simplement la funció que té com a músic en aquest context i prou. La música és una excusa per compartir una bona estona amb els amics, ballar i xerrar, o agafar una bona bufa si s'escau. En la frase endevino un retret a qui no sap entendre què a vingut a fer, i insinua que n'està fent un gra massa i que introdueix consideracions d'autoestima que no toquen.

Tornant cap a l'escenari vam fer ironia de la frase amb el Paco, el tècnic de so: però qui es pensaven que eren els músics d'aquella altra orquestra? Una espècie de Chick Corea o Keith Jarrett, que el públic s'ha d'escoltar en absolut silenci i actitud respectuosa i amb tots els sentits posats? ¡¿Pero que se habrán pensao?! ¡¿Estamos locos o qué?!, acabava dient, i jo em pixava de riure.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Encara sort que la fama no se t'ha pujat massa al cap... ;)

I no et pensis, de vegades la gent et ve a veure expressament a tu, encara que no siguis gens famós. Simplement li agrada la música que fas, l'ambient que crees, etc. Jo mateixa sóc capaç de seguir alguns bé... si no toquen gaire lluny de casa...), si sé que m'ho passaré bé :)

Jordi ha dit...

Mare, la pixada de fora de test sobre la maternitat de la cambrera és de greatest hit...