Un stage diving poc glamurós

Aquest estiu passat, en un poble de Lleida, l'actuació estava resultant d'allò més ensopida, pel poc públic assistent i pel poc cas que ens feien. Cap al final del concert va començar a venir gent jove, i un parell de temes abans d'acabar vam tocar I will Survive, de Gloria Gaynor. És un tema que excita el públic d'una forma que em sembla incomprensible, i per això i perquè sempre el toquem cap al final, el títol d'aquest tema el pronunciem com "A ver si us vais".

L'escenari d'aquella nit aprofitava el desnivell de la plaça i tocàvem a la part més elevada, a la qual s'accedia per unes escales de pedra. Allò va fer que, quan va sonar la cançó, la gent que acabava d'arribar ocupés ràpidament l'escenari.

De sobte em vaig trobar envoltat de gent, que em trepijava el cable del micro, em tirava a terra el peu de micro, em cridava i se m'abraçava. Tot i que semblava bona gent, em vaig atabalar. No pots fer fora de l'escenari una vintena de persones, de manera que em vaig resignar i els vaig anar dirigint el micro perquè cantessin amb mi. Com la cançó té certes indicacions a l'hora de cantar-la i ballar-la, al final em vaig enfilar a la tarima de la bateria, l'últim punt més alt de l'escenari, perquè tothom em pogués veure.

Imagineu-vos-ho, quina estampa més estranya: quatre gats a baix al públic, l'escenari ple d'espontanis i jo dalt de tot de la bateria... Quan es va acabar la cançó, els espontanis que tenia a sota em van manar que em deixés caure, que em m'agafarien. No m'hi podia negar, de manera que vaig fer un stage diving (saltar a sobre del públic) molt tímid i sense marxar de l'escenari: de la tarima de la bateria a les taules de l'escenari. Allò que no havia fet mai durant deu anys tocant en una banda de rock, ho vaig fer -en fals- en un concert de festa major en un poblet. Quines ironies...