Per llepar-se'n els dits

Com ja se sap, a l'hivern baixa la feina en una orquestra. Ja no fa temps per fer festa al carrer i les festes majors que se celebren en temps de fred són poques. Tot i així, continuen sortint concerts, però aquests són d'una naturalesa diferent. Sovint són sopars de congressos, convencions o sopars de Nadal d'empresa. Els organitzadors es gasten els calés esplèndidament, celebrant un senyor àpat en un bon restaurant, i a sobre contractant una orquestra per amenitzar la vetllada després de sopar. I se'ls gasten tan esplèndidament que fins i tot conviden l'orquestra a sopar, una cosa que de primeres sembla tan bàsica, però que no ho és gens.

Em diuen que, en altres temps, al músic se'l convidava a sopar i a beure. Jo no he viscut aquesta època daurada i sovint he de calcular dues variables: una, si ens donaran de sopar allà on anem a tocar, i dues, en cas que no ens en donin, de quina oferta disposarem per omplir el pap. No seria la primera vegada que, per manca de previsió, t'acabis endrapant un frankfurt escarransit acompanyat d'una cervesa aigualida i tot plegat cobrat a preu d'or. Suposo que ens toca pagar els excessos dels músics barruts predecessors, que devien buidar els rebosts i les barres com si els hi anés la vida. Els organitzadors n'estan una mica escarmentats, i per això de vegades et miren amb desconfiança quan els demanes que et convidin a un beure. "Com si els vingués d'aquí", penso, tot just en el moment que veig esmunyir-se entre la gent un company de l'orquestra que ha aconseguit esgarrapar tres gin-tònics per ell solet... Em recorda a la meva gata, quan aconsegueix mosegar un bon tros de pernil dolç i se l'enduu a un racó per cruspir-se'l amb tranquil·litat.

Vista la situació, aquests concerts d'hivern són d'allò més agraïts: toques a cobert i calentet, el repertori sempre és més curt i més descansat que no pas una festa major, el públic és més considerat i a més a més sopes com un rei, i convidat!

A mi, que reconec que tinc ínfules de snob, m'agraden aquests sopars. Que si mil fulles de rap a la salsa de no sé què, que si vedella fondant amb peres i coulis de no sé quina fruita... Coses que rarament tastaré fora d'allà, delicatessen que gaudeixo d'allò més. Els cambrers et van omplint la copa a mida que la buides, les postres són d'escàndol... D'altres no ho gaudeixen tant, com ara un muntador que teníem l'any passat. Al sopar de gala d'un congrés, davant d'uns plats exquisits, se'n va anar a buscar un bar on pogués menjar-se un entrepà de llom amb formatge, perquè aquelles coses eren una "mariconada". D'altra banda, el Manolo (teclats), possiblement la persona més obsessionada amb el menjar de la formació, es mou bé sigui quina sigui la proposta culinària, però no abandona l'ansietat que li provoca la gana si en seure a taula no hi troba pa i vi.

Aquest mes de desembre n'hem tingut un parell, de sopar-concerts d'aquesta mena. L'un, el sopar de Santa Bàrbara del Gremi de Firaires de Catalunya, en un restaurant de Sant Cugat molt fi. L'altre, el sopar d'una coneguda empresa farmacèutica amb arrels italianes (imitant els miraments que gasten els periodistes amb les marques registrades) a l'Hotel Juan Carlos I. Bocatto di cardinale!

(El sopar de Cap d'Any, per cert, són figues d'un altre paner: és un sopar en què cobren una calerada als convidats i en què els organitzadors són reacis de convidar els músics, coneguda la seva proverbial avidesa amb tot allò que sigui gratis. O sigui que no saps mai si t'hauràs d'endur la carmanyola de casa...)

Els pitos

Hi ha termes, o més aviat denominacions familiars, del món de l'espectacle poc coneguts pel gran públic. Un terme que cada cop coneix més gent és el de bolo, que vol dir actuació en directe. Un altre terme molt popular però encara poc conegut és el de pitos. A ca'l músic, els pitos són tots aquells instruments que componen la secció d'instruments de vent, normalment de metall ("brass"o "horns" en anglès): saxos, trompetes, trombons, etc. N'hi ha qui també parla de "ferreteria".

A l'orquestra, els pitos que tenim són dos saxos tenors, que toquen l'Adolf i el Company. A l'escenari ocupen una tarima a la dreta de la bateria, i són una raça apart. A banda de l'Edu (bateria), són els únics músics de l'orquestra que llegeixen partitura a vista (a temps real, per entendre'ns), són instruments melòdics (no poden fer acords) i toquen de forma intermitent, ja sigui perquè són instruments bufats, ja sigui perquè algunes cançons no tenen arranjaments de vents.

La peça clau del saxo és la canya, una delicada peça de fusta que es col·loca a l'embocadura i que permet produir i modificar el so de l'instrument. La canya és la part "consumible" del saxo i se n'ha de tenir cura i substituir amb freqüència. Mentre munta l'instrument, el saxofonista s'acostuma a posar la canya a la boca per humitejar-la bé, condició indispensable per poder tocar. Per això el Paco, el tècnic de so, de vegades els anomena chupacañas.

L'Adolf i el Company tenen força estones mortes tant al concert com durant el muntatge i la prova de so, i tenen moltes xerrades apart. Són una mena de parella de fet. Xerren de gruixos de canyes, de frases que se'ls acut per les cançons, s'ensenyen melodies... I són els únics que es poden escapar a la barra enmig d'un concert: les corredisses del Company amb una beguda a la mà per arribar a l'escenari abans que comenci la següent cançó és ja una situació clàssica. A les proves de so, xerrant i xerrant es posen a fer solos i el xivarri d'aquest brainstorming musical arriba a cotes de veritable escàndol, fins que el Toni (baix) ha de fer un crit per fer-los callar. De vegades, quan el Paco els veu distrets xerrant i els vol fer provar so, els diu des del control de so alguna cosa com ara "A ver, dejad de chuparos las cañitas..."


Postdata a "Paraules Robades": aquest dissabte passat (a Puigdàlber, al Penedès) vaig provar de tocar sense el cançoner. Em feia massa mandra refer-lo i vaig decidir provar de cantar sense apunts. Vaig recordar totes les lletres sense problemes, de manera que una cosa menys que he de portar als concerts, doncs. Tot és al cap, diuen...