Guinardó

Actuació de fi de curs. Sota l'atenta mirada de la torre de l'antic mercat del Guinardó (l'únic que queda del mercat) vam actuar a finals de juny per a pares, fills i professors a la pista de l'escola.

Era divendres i havia treballat tot el dia, sense temps de parar un instant. Tocàvem d'hora, a les nou del vespre, i jo tenia ganes de seure un moment i prendre una d'aquelles cerveses ben fredes de final de jornada laboral. Quedaven vint minuts per començar i, òbviament, a la barra que havíen muntat a l'escola no tenien cervesa. Així doncs, vaig sortir a buscar un bar on dur a terme el ritual i vaig fer una cervesa de pressa i corrents.

Just abans de començar el concert, el Toni (veu i baix) em diu que no està gaire fi de veu i que si puc parlar i fer les presentacions. Cap problema, dic, tot i que penso que no sé què diré a tots aquells nens.

Com que feia hores que no menjava res, quan va començar l'actuació vaig notar que la cervesa m'havia pujat i em trobava una mica marejat, com aquells vermuts que fas amb l'estómac buit que et deixen estabornit de cop i volta. Vaig tenir un moment d'inquietud, com ara que m'oblidaria de les lletres o que m'embarbussaria quan parlés. I és que de vegades em faig uns embolics quan parlo amb el públic... I pitjor si són nens.

Però va resultar que les presentacions em sortien amb una certa gràcia. Quan em va baixar l'efecte, al cap de quatre o cinc cançons, ja ho tenia rodat, de manera que aquell contratemps em va ajudar a deixar-me anar, i vaig anar fent però ja més serè. En un moment del concert, fent el canvi de cantant, el Company (veu i saxo), em va fer notar, amb una veu com imitant el Pasqual Maragall: "Caram, sí que t'enrotlles bé amb els nens!"

Suposo que així és com deuen començar a beure a les orquestres...