Sant Pere de Ribes [28/06/09]

Revetlla de Sant Pere a Sant Pere de Ribes, a la plaça Marcer, darrere de l'església. Tocàvem en segon torn. El primer torn l'ocupaven els CatRock, una banda que fa versions de rock en català. Nosaltres ens fèiem dir Covers, una denominació alternativa que ja explicaré. Cap a quarts de quatre de la nit (!) vam fer el canvi d'escenari i vam tocar nosaltres, després de més de 5 hores entre la prova de so i l'actuació, un temps durant el qual vam anar a sopar, vam fer algun got i vam xerrar fins no saber què dir. Semblava que estiguéssim esperant l'hora d'embarcar en un vol que no pas l'hora de tocar.


Tot prenent-nos una cervesa en un bar allunyat de la plaça, regentat per uns bolivians morts de son i amb ganes de tancar, entra un noi llarg i prim a comprar una xibeca. Quan ens veu tot ensopits ens diu: “¿Pero ustedes cuándo tocan?” El paio, que és uruguaià, ens ha vist fer la prova de so, recorda quin instrument toca cadascú i diu que té ganes de veure’ns actuar , que ja n'ha tingut prou de tant de rock català. Sembla prou simpàtic, i s’acomiada amb un “ahora los veo”.


Aleshores la plaça ja era plena de gent, la gran majoria adolescents, i corrien les ampolles de xibeca. Un públic tan jove –i borratxo- pot arribar a ser molt ingrat, perquè o bé passen de tu olímpicament o bé es posen molt i molt pesats.


Ara, que la primera intervenció de la nit no va ser a càrrec d’un adolescent precisament. Al final de la quarta o cinquena cançó em trobo que una dona, entrada en la quarentena, ha pujat per darrere de l’escenari i ve directa cap a mi. “Que no li puc fer un petó al cantant?”, diu, se m’abraça i em fa dos petons ben arran. “En aquest poble t’estimem molt”, s'empesca, i se m’agafa fort. Jo dic que gràcies i amb penes i treballs aconsegueixo que baixi de l’escenari, i ella i el seu manso es queden al lateral de l’escenari fotent-se el filet durant tot el concert. Més tard em demanarà pujar a ballar. Jo m’hi negaré: “si hi puja un, hi voldran pujar tots”, li diré, i ella em dirà molt seriosa: “que jo sóc gogó, eh?”


Després va haver-hi peticions d’allò més variades, com una noia que volia pujar a cantar i una parella de noies que volien pujar a ballar. Normalment s’acostaven al lateral de l’escenari i cridaven fins que els fèiem cas. Davant de l’escenari anava pujant gent, gairebé tots a la banda on era el Pedro (guitarra), trepitjant i esquitxant de cervesa els seus cables i endolls. Entre estrofa i estrofa m’hi havia d’atansar i dir-los a l’orella que fessin el favor de baixar, cosa que feien més o menys immediatament (sobre les formes de fer fora als espontanis, vaig escriure una cosa fa un temps).


Les primeres files criden molt, de tant en tant algú del públic encén una d’aquelles bengales de correfoc i salten tot d’espurnes a l’escenari (com estem elevats, les espurnes ens les mengem primer nosaltres). De les files posteriors vola algun got ple de cervesa, que cau fent força mullader a les primeres files. El volum de la música és salvatge...


Cap a la meitat de l’actuació, el Company (veu i saxo) està al meu lloc cantant “This Love”, de Maroon 5, i jo estic a la tarima dels saxos fent cors, quan de sobte veig un espetec blanc davant de l’escenari. Algú ha trencat una xibeca contra les taules de l’escenari, just a sota del Company. És l’uruguaià amb qui hem parlat abans al bar, que branda el coll trencat de l’ampolla i amenaça algú del públic. S’obre una rotllana al seu voltant, algú l’intenta reduir i tot es torna molt confús.


Pel que sembla, l’uruguaià ha perdut el seu objectiu, i s’enfila a l’escenari per veure-hi millor. No sé si encara duu a la mà el coll trencat de l’ampolla, però el paio sembla fora de si, camina frenèticament amunt i avall de l’escenari darrere del Company, que acaba de cantar tot acollonit l’última tornada de la cançó. De cop i volta el paio identifica el seu contrincant i s’hi llança daltabaix. El Toni (baix i cantant) demana per micro que s’acosti algú de la comissió de festes, i diu que no continuarem fins que els ànims no es calmin.


Aquí perdo el fil i al final no sé què se’n fa, d’aquell paio. Al cap de poc continuem el concert, però a mi m’ha quedat un regust estrany que no se'm passarà el que queda de concert.


La part de davant de l’escenari s’inunda de cervesa i vi de tetra-brik que la gent hi va deixant. Un borratxo prova d'aixecar una tanca per tirar-la a sobre de l’escenari, però un noi al seu costat li aconsegueix parar els peus. De l’ensurt em fuig del cap una estrofa. “Què pintem aquí?”, penso.


Acabem el concert a les 6:15 del matí. Ja és de dia i puc veure les cares desencaixades del públic. "No n'hi ha prou!", criden alguns encara. En acabar el Toni em confessa que per primer cop se li ha passat pel cap deixar la música. Em quedo estranyat i m’explica que abans, en la picabaralla per intentar reduir l’uruguaià, ha vist com una noia s’enduia un tall en una galta. Em quedo glaçat i ell continua: “podria ser la meva filla!”


Al cap d’una estona la plaça queda mig buida. L’escenari està ja mig desmuntat. Hi ha gent asseguda als portals, als bancs, dormida o catatònica. Estem desanimats o només cansats, però el Company ens aconsegueix fer riure quan, tot descamisat, s’acosta al davant de tot de l’escenari i crida: “¡Oootra, oootra...! Venga, va, pedid otra, ¿a que no hay huevos?”


Pels volts de les vuit del matí ens en tornem a Barcelona, juntament amb tota la processó de cotxes de la gent que entra treballar. M'havia oblidat que ja som a dilluns!

I ain't got nobody...

I ain't got nobody,
Nobody cares for me
I'm so sad and lonely
Won't some sweet mama come and take a chance with me
'Cause I ain't so bad


Coses dels doblets: dissabte em va tocar cantar Just a Gigolo tres vegades, dues amb el grup de Rock & Roll clàssic (la segona com a petició de bis) i una amb l'orquestra.

El concert amb el grup de R&R era per amenitzar un tast de vins popular. En acabar el concert, em vaig acostar a una paradeta a fer un tastet ràpid d'un Costers del Segre abans que s'acabessin. Tan fantàsticament acompanyat com estava, i mentre xerràvem de vins, va passar d'una revolada un anglès per darrera nostre que, sense ni tan sols mirar-me, em va deixar anar amb aquella entonació tan sorneguera: "You are not sad and lonely!"

Doblet

Un doblet és un data que té dues actuacions. Els doblets poden ser de dues menes: dues actuacions amb una mateixa formació o dues actuacions amb dues formacions. Aquest darrer tipus és difícil que es doni, perquè encara que les hores d'actuació no coincideixin, has de muntar i desmuntar a tots dos llocs. Però de vegades és possible, i toca planificar i afanyar-se.

Fa un any per aquestes dates en vaig tenir un del segon tipus: a primera hora de la tarda tocava a Cunit amb el grup de versions de rock & roll clàssic (un altre grup en què toco la guitarra) i a la nit tocava amb l'orquestra a Sabadell. El primer va ser a ple sol, vestits de negre i corbata, tocant rock & roll en una concentració motera. La nit anterior havia sortit fins tard, i amb son i mig deshidratat vaig arribar a temps per muntar a Sabadell en un estat físic lamentable. Per sort per mi, just quan sonaven els quatre tocs de les baquetes per començar el concert, va arrencar a ploure. Vam cobrar integrament l'actuació i jo vaig poder tornar d'hora a descansar.

El de dissabte passat sí que va ser un doblet de veritat. Al vespre tocava a Sant Cugat amb el grup de rock & roll (era festa major allà), i a la nit tocava amb l'orquestra al barri de Can Gili, a Granollers (a tocar de Canovelles). A les 22:00 baixava del primer escenari, i cap a les 23:10 pujava al segon escenari. Dues hores a la primera actuació, tres hores a l'altra. Ja ho havia parlat amb la gent de l'orquestra i havia avisat que vindria just, i ells em van preparar tot el que havia de muntar jo.

El que no m'esperava era arribar tan just. Per sort vam trobar el lloc d'actuació a la primera. Sense temps per canviar-me, em vaig enfilar per la part de darrere de l'escenari amb la indumentària de la primera actuació, em vaig col·locar els auriculars de monitoratge (també anomenats "pinganillo"), vaig beure una mica d'aigua i ja sonaven els primers acords del concert.

Tot i que quan vaig començar la segona actuació ja estava un mica cansat, el concert em va passar volant. I és que els dies de concert et passes més temps esperant-te que tocant, i sembla que no, però esperar-se cansa. L'endemà d'aquest concert tocàvem a Sant Pere de Ribes, i allà tindríem 5 hores mortes entre les proves de so i l'actuació. Com diuen sovint els actors de cinema, sembla que et paguin per esperar-te i no pas per actuar.

Coti? Qui coi és Coti?

Una noia d'uns 14 anys s'acosta a l'escenari durant el concert.
-Oye, ¿vais a poner música moderna? - Diu amb aquella deixadesa característica de l'edat del "pavo".
-Sí, más tarde...
-Ah, bueno, vale. Oye... ¿Eres Coti?

A causa dels cabells que duc, m'han dit de tot: Enrique Bunbury, Bob Dylan, Mika, Jim Morrison o (argh!) el cantant de Pereza. Fins i tot un cop em van dir que m'assemblava al Jordi Batiste (de Maquina!) al Canet Rock, però em va semblar una pedanteria (a banda que tinc un contacte molt fiable que m'ajudaria a corroborar-ho).

Tot i així, les comparacions amb Coti triomfen per golejada. Fins fa relativament poc no coneixia res d'aquest cantant argentí, de manera que la primera vegada que m'ho van dir vaig quedar perplex. Després vaig recordar que era el paio que cantava allò tan prescindible de "nada de esto fue un error" (oooh..) amb la reina mexicana del lip gloss (Paulina Rubio) i la mexicana amb l'afinació més erràtica (Julieta Venegas), i ja em direu...

Em sorprèn que la gent es prengui la llibertat de dir-m'ho directament, com si a mi també m'hagués de fer gràcia o com si me n'informessin: "es que te pareces un puñao..." Doncs molt bé. Tot plegat acaba resultant una mica molest, més que res per la insistència. El súmmum va ser en un concert l'any passat, no recordo on, on una colla d'adolescents a primera fila va començar a corejar "Coooti, Coooti". Em va costar una estona entendre el que deien...

Després del diàleg que transcric al principi, que va tenir lloc la passada revetlla de Sant Joan, m'he plantejat seriosament fer un canvi de look. Ja ho sé, sóc així d'influenciable. Quan penso que una de les moltes raons que em va fer decidir a tallar-me els cabells (quan els duia ben llargs) va ser una comparació... Però aquell cop, la comparació era amb Rosendo. Santa paciència...

El camí del samurai

Abans d'entrar a tocar en l'orquestra, tocava en grups de rock amateur. Actuàvem en directe de tant en tant i els concerts no passaven mai de l'hora i mitja. Els temes eren originals del grup, i la identificació amb el repertori era molt estreta. Aquelles cançons les havíem parit al local d'assaig. Els concerts es convertien en una descàrrega de tot allò que dúiem a dins, i no ens importava acabar baldats o, en el meu cas, quedar-me gairebé afònic. Havíem deixat la pell a l'escenari, ja tindríem temps per descansar.

L'orquestra implica actuacions freqüents, que a l'estiu poden ser diverses nits seguides. Les actuacions tenen una durada mínima de tres hores, que es pot allargar mitja hora més. El repertori, com és de versions, no sempre és del gust de tothom, i algunes cançons de préstec poden no entusiarmar-te o fins i tot fer-te tírria. D'altres són divertides de tocar o cantar, però la implicació emocional de pare de la criatura, com als grups de rock en què estava, ha desaparegut.

On vull anar parar? Doncs que amb l'orquestra tens concert aquesta nit, l'endemà i potser l'altre, i que has de pensar de no desgastar-te excessivament per estar en bones condicions els dies següents. Implica que has de dosificar les forces per les més de tres hores d'actuació i que has de fer bona cara i cantar amb ganes totes les cançons, tant si t'agraden com si no.

Després hi ha la gent. A l'estiu pots arribar a tocar davant de moltíssima gent, de totes les edats i preferències. Et demanen rumbes o heavy metal, t'escridassen, potser se t'enfilen a l'escenari i t'intenten arrabassar el micro, potser et llancen alguna cosa que et passa fregant l'orella, fins i tot alguna noia pot arribar a desenvolupar una fixació per tu... Has de tenir el cap fred i, si s'escau, ser ferm, però no malcarat. No convé, a més a més, perquè no tens camerino ni res per l'estil, i no pots escapar-te o aïllar-te. Quan baixes de l'escenari estàs amb el públic, i has de provar de ser amable i receptiu, tant a sobre com fora de l'escenari. Al cap i a la fi, la teva funció és la mateixa que, per exemple, la gent de la barra: estàs al servei d'una festa major i confien que els ho faràs passar bé.

Totes aquestes intuïcions comencen a obrir-se pas i a crear la sensació que, per fi, estàs aprenent l'ofici. Aprens a ser una mica més pacient, una mica més humil, una mica més comprensiu. Prescindeixes de recórrer a demostracions de tècnica i d'altres necessitats del teu ego, i fas servir el cap per fer una bona actuació malgrat els imprevistos, el lloc de l'actuació, l'estat d'ànim, la llarga durada dels concerts, les deficiències de so, el cansament acumulat, etc.

Tot això es pot aprendre per molts camins, i les orquestres de festa major són un camí com qualsevol altre. Jo me'n reia, d'aquells músics amb americanes llampants que tocaven temes tronats als pobles, però també has d'estar molt centrat per suportar tant de tràfec. O això, o et tires directament a la beguda, que també passa.

De tot això i més, l'Edu (bateria) n'hem parlat seriosament i en conya, i ho vam anomenar el camí del samurai, en referència al camí de perfeccionament espiritual i de submissió (a l'amo, la missió, el destí i el codi de conducta) que seguien els samurais. És una comparació exagerada, és clar, i per això mateix la trobem graciosa, però de vegades sí que aprens coses en moments insospitats o veus que l'actitud que tens davant de situacions desfavorables pot tenir beneficis més endavant, que cal esperar i descobrir l'ensenyament ocult. De vegades és pura resignació amagada darrere d'una impostura de pequeño saltamontes, però a mi m'ha servit per no perdre els estreps en alguns moments.

Tot plegat em recorda a una situació que de tant en tant es produeix a la tira còmica Calvin & Hobbes. Quan en Calvin remuga quan se li encomana una activitat pesada o avorrida, el pare l'intenta fer veure el profit que té l'activitat en la seva educació, i li diu "this builds character" (això forja la personalitat). De la mateixa manera, de vegades l'Edu i jo ens hem donat ànims o ens hem carregat de paciència davant d'una situació pesada i inevitable tot dient-nos: "nano, és el camí del samurai!"

Es poden fer moltes comparacions amb camins d'aprenentatge. De fet, moltes vegades, quan algú em ve a demanar alguna cançó o altres exigències sobre les quals no tinc cap poder de decisió, tinc ganes de dir: "I a mi que m'expliques, si jo només sóc un padawan!" Però aquests ja són uns altres referents...

De què deuen riure? (Rubí, 13/06/09)

El públic als nostres concerts reflecteix en bona part la composició del barri o el poble on anem. Això vol dir que també s'hi acosten nouvinguts d'Amèrica Llatina, del Magrib o de l'Àfrica subsahariana. Tot i això, no sé si per simple curiositat, per timidesa o per no deixar-se veure massa, aquestes persones acostumen a quedar-se en segon pla i es miren la festa de lluny.

De vegades penso quina opinió tenen de les nostres celebracions populars. No dic ja les tradicions populars, sinó els muntatges que s'organitzen a les festes majors: les fires, les barres al carrer, els petards i el soroll, els horaris intempestius de celebració, els concerts i altres espectacles.

I parlant d'altres espectacles, aquest dissabte passat vam tocar al barri de Can Fatjó de Rubí, i entre el primer i el segon passi del concert ens van dir que hi hauria l'espectacle d'una "parella sexy". Com és d'esperar, aquest eufemisme no amagava cap altra cosa que un striptease femení i masculí, un espectacle que vaig poder veure en circumstàncies similars una vegada a Les Corts.

Com aquell altre cop, la gent es va afanyar a agafar lloc a les primeres files, i els músics ens vam retirar al control de so, darrera de tota la gent. Després d'un striptease femení integral però força insípid, va pujar el boy. Al costat nostre hi havia una colla de negres africans que es miraven l'espectacle a distància tot encuriosits. En aquell moment vaig provar d'imaginar què devien pensar de nosaltres i de tot aquell espectacle. Potser es deuen pensar que som una colla de reprimits, se'm va acudir.

Finalment va arribar el moment més esperat: l'stripper es va treure el tanga i el públic femení va embogir. Algunes senyores feien uns esgarips a mig camí entre un crit i una rialla com de vegades fa el públic d'aquells casposos programes de televisió d'humor.

Jugant amb un mocador de seda blanc, el noi insinuava una eina de proporcions descomunals. Els africans van esclafir a riure, i mentre el boy anava deixant entreveure els seus atributs, ells no paraven de riure i ballar lleugerament al ritme de la música.

El Guillermo, un dels muntadors, em va fer notar això mateix. "De què deuen riure?", em va preguntar. Tal com m'ho va preguntar, amb aquella cara d'angoixa, ho vaig entendre a l'instant. Em va agafar el riure: tantes teories sociològiques que m'estava empescant i no se m'havia acudit que potser realment es reien de la mida d'allò que treia el cap sota el mocador de seda. Potser pensaven: "tan excepcional és per aquesta gent que ho han convertit en un espectacle?"

Glups!

Prohibit cantar

Fa un parell de mesos, sortint de l'assaig amb l'orquestra, l'Edu (bateria) i jo anem a dinar a un restaurant xinès tot pensant en quines cançons podem versionar per tocar el proper estiu. Això no depèn de nosaltres totalment, però sí que podem fer-hi propostes.

No sé com, acabem fent una relació de singles dels Oasis. Com l'Edu no coneix els títols, li vaig taral·lejant (que no cantant a ple pulmó) cada cançó. El restaurant és pràcticament buit tret d'una taula darrera de l'Edu on hi ha dos nois joves vestits amb granota d'operari i que han arribat després de nosaltres.

Tot d'una, el noi de darrera de l'Edu es gira i em diu:

-Perdonad, perdonad, sin ánimo de molestar: ¿vais a estar cantando toda la comida? Lo digo porque si os vais a pasar toda la comida cantando, pues me lo decís y me cambio de mesa ¿sabéis? Que llevo un dia que pa qué, que voy como una moto, así que si vais a cantar todo el rato, pues me lo decís y me cambio ya...

D'acord que tenir algú a la taula del costat imitant la veu nasal dels Gallagher, encara que sigui fluixet, és incòmode, però molt més irritant és el fil musical del restaurant, una musiqueta MIDI naïf i Lo-Fi. Ho trobo tot plegat una mica surrealista. Malgrat que diu que ho fa "sin ánimo de molestar", el paio parla de forma molt agressiva.

Molt tranquil·lament, li pregunto com és possible que li molesti més que taral·legem trossets de cançons que no pas que parlem a crits, i el paio es repeteix gairebé fil per randa, que "si tenemos previsto cantar durante toda la comida". Quina bestiesa, penso, i limitant-me a contestar la seva pregunta, li responc que no ho puc preveure, si cantarem durant tot el dinar, que tot depèn de cap on ens dugui la conversa. Per sort per mi, el paio no sembla captar la provocació i es continua reiterant, i estic a punt de dir-li que sí, que se'n vagi a una altra taula i ens deixi en pau, però té pinta d'estar una mica grillat i no forço la situació.

-Inaudito...-, diu l'Edu quan el paio es torna a girar cap a la seva taula.

A l'era del karaoke i del SingStar, d'Operación Triunfo i els revival dels musicals, a alguns encara els molesta sentir algú cantar (més aviat, taral·lejar, i a un volum baixet, pobre de mi)... O potser és precisament per això?

A banda de les conyes que farem a costa del nostre veï antimusical (procurant que no se n'assabenti), la resta del dinar serà per constatar com és de difícil estar-se de cantar quan només se t'acuden cançons i més cançons, com l'amanerat fill d'aquell senyor feudal a "Els cavallers de la taula quadrada" dels Monty Python, que cada cop que obria la boca pretenia iniciar un número de musical.