Paraules robades

Al novembre hi ha un dia que toca actuar al carrer. Són les festes del barri de la Sagrera. La plaça Masadas, una plaça porxada i amb tarongers, no sembla Barcelona. Fa fred i costa una estona entrar en calor, però hi ha força públic a la plaça, la majoria adolescents, que no semblen estar gaire amoïnats pel fred.

Una excepció que tenen les orquestres respecte altres formacions és que pots tenir el faristol al davant amb les partitures o, en el meu cas, amb les lletres de les cançons. En altres estils i contextos això es consideraria un signe de poca professionalitat, però en el cas de les orquestres sembla que està ben vist, perquè els repertoris són llargs i de vegades no recordes alguna lletra. M'he acostumat a tenir el cançoner obert per la lletra de cançó que toca, i tot i que poc a poc m'he anat aprenent les lletres i cada cop en depenc menys, de vegades sembla que obtingui una mena de seguretat tenint-lo allà davant obert, encara que no el consulti per res. De vegades em costa començar alguna cançó, i d'una llambregada ràpida a la frase inicial, la resta de la lletra surt sola. Tot i així, jo que sempre m'havia après les lletres de memòria, considero temporal el fet de tenir les lletres al davant i de vegades em miro la llibreta amb una mica de vergonya, tot pensant a veure quan me les aprenc de debò, amb la poca credibilitat que té qui diu que pensa deixar de fumar tot encenent-se una cigarreta.

Doncs bé, el títol que he posat a l'entrada sembla molt poètic, però és més literal que no voldria: avui m'han robat el cançoner. És una llibreta amb butxaques transparents on hi he posat les fotocòpies de les lletres. Quan acabo un concert, la primera de les coses que faig abans de baixar de l'escenari és treure'l del faristol, que és massa a prop de la primera fila del públic, i deixar-lo a la tarima de la bateria. Avui, però, me n'he anat directament al bar a entrar en calor i prendre una cervesa, tot pensant que l'hauria d'haver plegat. I ves, un dia que em descuido i me la treuen. Nota mental: no subestimis mai les ocurrències dels adolescents ni la percepció dels borratxos de fi de festa.

No em sap greu, però. Espero que qui se l'hagi endut tingui almenys la intenció de cantar i que li faci algun profit... Ara m'he de pensar si la refaig o si en prescindeixo definitivament. Això sí que és un dilema.

No et facis il·lusions, que no et vénen a veure a tu

L'espontaneïtat de l'expressió popular pot proporcionar moltes pistes sobre la psicologia col·lectiva. Després d'aquest inici tan pedant, m'explico: quan la gent se t'adreça en un entorn festiu, les formes es relaxen i diuen coses molt certes i sinceres de les que semblen ser inconscients.

Aquest estiu, a Palafrugell, vam anar a sopar al restaurant on l'orquestra sembla que va a sopar cada cop que toca allà (no sé si he comentat que aquesta orquestra conserva "clients" any rere l'altre; en algunes festes majors han tocat puntualment 15 anys seguits). Després de sopar vam parlar amb l'amo del local. (Un sopar, per cert, que va començar amb una nota desafortunada, quan el Manolo (teclats) li diu a la cambrera, que ens volia prendre nota: "ya le hemos pedido a su hijo"; llavors ella li deixa anar secament: "es mi marido"). L'amo elogiava la nostra orquestra i es queixava d'una que va actuar un altre dia, que no va aconseguir animar el personal. Per reblar l'argument, va deixar anar: "¡Se pensaban que veníamos a escucharlos!"

Quan vaig sentir la frase vaig tenir aquella sensació que tens quan tastes un menjar deliciós. Fabulós! Quin moment més inspirador! Amb una frase que podria fàcilment ferir els sentiments de qualsevol músic massa pagat de si mateix, l'home va dir una gran veritat: l'orquestra serveix perquè la gent balli. Si cap dels músics es pensa que és una estrella allà dalt, que s'han de quedat bocabadats en veure'l tocar, que el públic està en deute amb ell, que la gent l'ha vingut a veure o fins i tot a sentir-lo, va ben errat. No és res personal, és simplement la funció que té com a músic en aquest context i prou. La música és una excusa per compartir una bona estona amb els amics, ballar i xerrar, o agafar una bona bufa si s'escau. En la frase endevino un retret a qui no sap entendre què a vingut a fer, i insinua que n'està fent un gra massa i que introdueix consideracions d'autoestima que no toquen.

Tornant cap a l'escenari vam fer ironia de la frase amb el Paco, el tècnic de so: però qui es pensaven que eren els músics d'aquella altra orquestra? Una espècie de Chick Corea o Keith Jarrett, que el públic s'ha d'escoltar en absolut silenci i actitud respectuosa i amb tots els sentits posats? ¡¿Pero que se habrán pensao?! ¡¿Estamos locos o qué?!, acabava dient, i jo em pixava de riure.

Sex on the streets!

Fora de temporada arriba la festa major de Les Corts, una celebració que tot i haver perdut pistonada els darrers anys (o això em comentaven), encara té esma de muntar concerts als carrers i sopars de germanor.

Ahir tocava el carrer Regent Mendieta. Ambient familiar, quitxalla a primera fila i els més grans asseguts a les taules del sopar que havien enretirat abans del concert, i els núvols que no sabien si descarregar o perdonar-nos la vida.

Ens diuen que a la mitja part del concert hi haurà un espectacle i que hem de deixar una mica net l'escenari. L'espectacle no va ser un altre que un striptease masculí i femení. La quitxalla continuava a primera fila i s'ho mirava amb una barreja de vergonya i curiositat, mentre la resta de públic adult es compactava contra la frontal de l'escenari per no perdre's ni un detall, cosa que no aconsegueixo ni que ho intenti (sobre el meu minso poder de persuassió del públic ja en parlaré). Sense voluntat d'innovar, el paio va sortir vestit de policia americà i la imprescindible porra, amb Personal Jesus de Depeche Mode, i al seu torn la noia va sortir vestida amb una indumentària vagament gòtica, amb Evanescence a tota castanya de fons.

És ben estrany això, un striptease en una festa major, on encara hi ha tot de nens i on saps mai quin sonat es proposarà rebentar l'espectacle, i més si pensem en la mentalitat conservadora i enemiga de prendre riscos que tenen moltes comissions de festes. Això sí, els strippers havien rebut ordres de la comissió de festes de no despullar-se totalment, i aquesta consideració moral d'última hora em va fer recordar un capítol de les festes de Sants l'any passat.

L'any passat, mentre tocàvem al carrer Guadiana, va aparèixer una dona de mitjana edat, visiblement operada de cirurgia estètica i visiblement col·locada. Conservava un bon tipus i n'estava orgullosa, i va començar a ballar sensualment i a tocar-se davant l'estupefacció d'un grup d'adolescents, que la van encerclar i li celebraven les insinuacions. Jo no podia mirar cap allà perquè se m'escapava el riure mentre cantava, més per les cares desencaixades d'aquells ganàpies que per la femme fatale. Tot plegat no deixava de tenir un aire joganer, tot i que a partir d'un moment els nois estrenyessin el cercle i la comencessin a magrejar. Davant d'aquell públic tant rendit, la dona va decidir treure's la samarreta i quedar-se en sostenidor. Els ganàpies n'estaven encantats.

No sé quanta estona va passar quan va irrompre un senyor gran de la comissió de festes, i va recriminar l'actitud a la dona. No vaig poder seguir gaire els gestos de la conversa perquè estava actuant, però vaig veure que la feia fora del carrer (estrany concepte) i la dona s'obria pas entre la gent plorant i posant-se la samarreta. "Aquest és un carrer respectable", vaig sentir dir a l'home. Als nois, per descomptat, no se'ls va cridar l'atenció per res, i mentre la dona s'allunyava me la vaig afigurar com una Maria Magdalena anònima (i col·locada) víctima de la doble moral imperant.

Un stage diving poc glamurós

Aquest estiu passat, en un poble de Lleida, l'actuació estava resultant d'allò més ensopida, pel poc públic assistent i pel poc cas que ens feien. Cap al final del concert va començar a venir gent jove, i un parell de temes abans d'acabar vam tocar I will Survive, de Gloria Gaynor. És un tema que excita el públic d'una forma que em sembla incomprensible, i per això i perquè sempre el toquem cap al final, el títol d'aquest tema el pronunciem com "A ver si us vais".

L'escenari d'aquella nit aprofitava el desnivell de la plaça i tocàvem a la part més elevada, a la qual s'accedia per unes escales de pedra. Allò va fer que, quan va sonar la cançó, la gent que acabava d'arribar ocupés ràpidament l'escenari.

De sobte em vaig trobar envoltat de gent, que em trepijava el cable del micro, em tirava a terra el peu de micro, em cridava i se m'abraçava. Tot i que semblava bona gent, em vaig atabalar. No pots fer fora de l'escenari una vintena de persones, de manera que em vaig resignar i els vaig anar dirigint el micro perquè cantessin amb mi. Com la cançó té certes indicacions a l'hora de cantar-la i ballar-la, al final em vaig enfilar a la tarima de la bateria, l'últim punt més alt de l'escenari, perquè tothom em pogués veure.

Imagineu-vos-ho, quina estampa més estranya: quatre gats a baix al públic, l'escenari ple d'espontanis i jo dalt de tot de la bateria... Quan es va acabar la cançó, els espontanis que tenia a sota em van manar que em deixés caure, que em m'agafarien. No m'hi podia negar, de manera que vaig fer un stage diving (saltar a sobre del públic) molt tímid i sense marxar de l'escenari: de la tarima de la bateria a les taules de l'escenari. Allò que no havia fet mai durant deu anys tocant en una banda de rock, ho vaig fer -en fals- en un concert de festa major en un poblet. Quines ironies...

Espontanis

A principis d'aquest estiu vaig llegir la notícia d'un cantant d'una orquestra pel qual el fiscal demanava 15 mesos de presó i 15.000 euros d'indemnització per haver empès un "espontani" fora de l'escenari en una actuació en un poble. La víctima es va trencar la tíbia i el peroné en caure i va estar tres dies hospitalitzat.

E' un mondo pericoloso, il nostro... El moment de suspensió, d'incertesa absoluta, és quan algú puja a l'escenari. En un segon has d'avaluar si aquella persona suposa una amenaça (per l'espectacle, vull dir) o si farà alguna gracieta i saltarà tot seguit. Normalment és gent pacífica, però també normalment pugen els subjectes més beguts de la festa, amb la qual cosa la situació es torna imprevisible.

El primer cop que, estant a l'orquestra, vaig veure pujar una persona a l'escenari, era una noia borratxa que amb prou feines es podia estar dreta. Tan bon punt va arribar a les taules, amb un petit impuls vaig fer que tornés a baixar. Aleshores, se'm va acostar el Toni (baix i veu) i em va escridassar: "Això no ho facis mai!"

Em va sorprendre el to de l'esbroncada, i durant el concert m'ho vaig rumiar: "és clar, si aquella persona queia malament i es trencava el cap, què passaria?" Encara que l'escenari d'aquella nit amb prou feines feia un metre d'alt, que igualment la noia hauria caigut tota sola per les tentines que feia i que hi havia força gent a baix per recollir-la, mai no se sap... (A la notícia del principi, per cert, diuen que l'escenari feia 2 metres; jo no m'hauria atrevit mai a empènyer ningú des d'una alçada semblant).

En acabar el concert, em vaig acostar al Toni i li vaig dir que entenia l'esbroncada, que hem de ser comprensius i que una mala caiguda pot ser fatal... I ell em diu que no era per això que m'ho deia, sinó que anys enrere va empènyer una noia fora de l'escenari i al final del concert ella i els seus amics l'esperaven per fer-li la cara nova.

Després d'això, vaig adoptar un altra tàctica: acostar-me amistosament i dir a l'orella a l'espontani amb to pacífic però ferm: "si us plau, fes el favor de baixar". Per increïble que sembli, això funciona gairebé sempre, i molts em diuen "ah, sí, perdona", com si acabessin de sortir d'una mena d'alienació passatgera.

La majoria volen deixar-se veure una mica, com un streaker en un camp de futbol anglès: saltar a l'escenari, fer una mica l'ase i fugir abans que arribi el muntador, que a la nostra orquestra de vegades li toca fer de guàrdia de seguretat. D'altres t'intenten prendre el micro. Aquests són els més pesats.

I de vegades pugen individus sense un objectiu concret, com una noia estrangera tota borratxa que va pujar a l'escenari del carrer Verdi, a les festes de Gràcia, aquest estiu. Anava descalça, i després d'advertir-li que es podia enrampar i de demanar-li que baixés, em va somriure com qui sent ploure i va començar a voltar per l'escenari i a trepitjar cables feliçment, com si passegés per un camp de margarides. No sé com s'ho va fer, però va aconseguir fer saltar els ploms d'una part del sistema de llums i de so, i a ella no li va passar res.

Peticions

De vegades, l'elaboració d'un repertori em sembla gairebé una ciència, i més quan no saps quina mena de públic et trobaràs. No és competència meva, però entenc la complicació que amaga.

Mai no pots acontentar tothom, és clar, i la selecció de les cançons es guia per l'edat que suposem que tindrà el públic o alguna altra consideració sociològica més vaga (al barri de la Verneda o de La Pau, per exemple, ja saps que et demanaran rumbes cada dos per tres). Si ens sembla que serà majoritàriament gent gran, aleshores toca patxanga (prometo definir aquest terme més endavant), amb pasodobles, chachachàs i música llatina. Si serà gent jove, toca recórrer al repertori de pop-rock. Si la gent gran del principi del concert anirà marxant per deixar lloc a la gent jove, caldrà fer una transició subtil però efectiva.

Quan algú del públic té el caprici o la urgència de sentir un determinat estil o tema, o li sembla que estem cometent una omissió intolerable, no li queda cap altre remei que fer-nos-ho saber. És senzill: t'acostes a l'escenari i, o bé escridasses els músics amb la teva exigència, o bé si ets més discret proves que algú de dalt de l'escenari se t'acosti per poder-li transmetre la petició.

Sempre apareix algú que vol que ho deixis tot i t'acostis a atendre'l mentre estàs cantant a ple pulmó, i que s'impacienta si li fas un gest fent-li entendre que s'esperi. Si no els aconsegueixes entendre i has d'interrompre la conversa per tornar al teu lloc a cantar la següent estrofa, aleshores s'irriten.

N'hi ha de despistats, que demanen una rumba quan n'has tocada una dues cançons abans, o que et demanen un pasodoble emmig d'un repertori de rock. De vegades demanen estils que em deixen perplex, com una sevillana, un reggaeton o una bachata (con frijoles, perquè és una paraula que sempre em fa pensar en menjar). Quan els dic que no en tenim, em miren amb cara d'incredulitat, com si els estigués enredant. La mateixa cara fan els més joves quan demanen algun artista del qual no toquem res: "Que no toqueu res de Paulina Rubio? No m'ho crec!", em deia una parella de noies la setmana passada, com si la música de la mexicana politoxicòmana fos imprescindible per entendre el panorama musical actual.

Hi ha gent que no s'acaba de creure que no ets cap jukebox i que el repertori d'una orquestra, tot i que ampli, és finit, que no ho pots abastar tot. Jo intento que entenguin aquest fet i que provem d'acontentar tanta gent com sigui possible. Aleshores, una de les armes a l'hora d'atendre peticions és regatejar. Si puc, els dic que més tard tocarem alguna cosa semblant a allò que demanen. Per exemple, si em demanen els Guns n' Roses, els dic que més tard en tocarem una de Bon Jovi. No és el mateix, però això acostuma a funcionar i la majoria es dóna per satisfet, tot i que a d'altres els indigna que estableixis equivalències tan arbitràries i tan a la lleugera.

Aquest cap de setmana passat, un cor de veus clamava que en toquéssim alguna d'Extremoduro (els vaig haver d'improvisar la primera estrofa de "Me estoy quitando..."), i després demanaven Kortatu. A les festes del Carmel va arribar volant a l'escenari un plat de plàstic greixós on hi havia escrit a bolígraf "Dr Feelgood", i un paio demanava "algo de la Polla [Records] o de Johnny Thunders, aunque sea". Les colles de heavies adolescents demanen Iron Maiden o Helloween, alguna senyora demana alguna cosa de la Pantoja i d'altres personatges demanen coses inversemblants, com ara "España Cañí" i noms de cançons que no havia sentit en ma vida.

Per demanar, que no quedi...

Lolites!

Tocar davant d'un públic t'exposa a les mirades i suposicions de la gent. I si ets cantant, encara més. De vegades, en una presentació dius alguna cosa que connecta amb algú, o durant una cançó la mirada se't clava, sense voler, en algú per la raó que sigui (potser només et recorda a algú, o té una mirada inquietant); algú té un gest o un acudit que capta la teva atenció i deixes veure que ho has vist i que t'ha resultat divertit. En molts d'aquests casos, tinc la impressió que algunes persones donen per suposat que has establert una mena de vincle i en tenen prou per acostar-se't amb confiança i dir-te'n la que duguin al cap durant la pausa o al final del concert.

A mi m'agrada que m'entri a xerrar la gent, perquè coneixes gent de tots colors i sovint interessant. Altres vegades, però, has d'intentar evitar els malentesos, i segons la gent que veus al concert, tens una intuïció sobre a quines persones pots enviar feedback durant un concert i quines et posaran el cap com un timbal després de l'actuació.

Això inclou gent de totes les edats. Els adolescents, però, mantenen més distàncies, encara que no ho sembli. Sí que és cert que fan més xivarri que ningú, però no t'entren amb tantes llibertats com altra gent i fan menys cas de l'orquestra i més de la colla amb qui van. Per això fas menys cas dels senyals i abaixes la guàrdia.

A la festa major del barri del Carmel, a Barcelona, dues nenes de quinze anys s'ho passaven d'allò més bé a primera fila, saltaven i cantaven a ple pulmó una cançó rere l'altra. Al cap d'unes quantes cançons me'n vaig adonar, les vaig mirar i a mode d'aprovació les vaig saludar o els vaig picar l'ullet, no ho sé. Innocentment, senyor jutge! Si fossin més grans potser no ho hauria fet, perquè ja se sap què impliquen certs gestos, però en aquest cas, endevinant la seva edat, em creia salvat de suspicàcies. A més a més, que coi!, agraeixo que la gent s'ho passi tan bé i m'agrada fer-los-ho saber.

En acabar el concert, les dues nenes s'acosten a la part de darrere de l'escenari i em criden. Em diuen totes suades que s'ho han passat molt bé, jo dic que me n'alegro i intercanviem quatre paraules intranscendents. Aleshores una d'elles em diu: "què fas ara?" Jo me la miro amb desconfiança i li dic "ara toca desmuntar tot això...", i l'altra noia m'interromp: "per què no ens n'anem de festa?" Jo, que ja veig per on l'enfilen, els dic que estic cansat, que tinc concert l'endemà i que em sembla que me n'aniré a casa. Aleshores la primera noia em deixa anar lentament: "ah, és clar, te'n vols anar ja al llit, oi?" i em pica l'ullet tot fent un lleuger moviment amb la llengua.

Aquella cara tan insinuant -tan natural, tan ben apresa- em va deixar sense paraules. Vaig intentar articular alguna cosa i només em va sortir un nerviós "a-ara torno". Vaig fugir d'allà fent veure que havia de plegar cables o alguna cosa així, tot pensant quins senyals m'havia semblat que els enviava durant el concert i quins van creure que rebien.

Un altre dia, a Sant Pere de Ribes, quan cantava Mucho mejor, de Los Rodríguez, unes xiquetes de primera fila se'm van començar a insinuar (no són imaginacions, us ho asseguro) quan cantava això:

Ah, ah-ah, ah, ah-ah
Podrían acusarme, ella es menor de edad,
Iremos a un hotel, iremos a cenar
Pero nunca iremos juntos al altar

Em miraven fixament amb aquells ulls tan grossos... Només devien jugar, però mai no saps...

Jo no volia, senyor jutge!