Per llepar-se'n els dits

Com ja se sap, a l'hivern baixa la feina en una orquestra. Ja no fa temps per fer festa al carrer i les festes majors que se celebren en temps de fred són poques. Tot i així, continuen sortint concerts, però aquests són d'una naturalesa diferent. Sovint són sopars de congressos, convencions o sopars de Nadal d'empresa. Els organitzadors es gasten els calés esplèndidament, celebrant un senyor àpat en un bon restaurant, i a sobre contractant una orquestra per amenitzar la vetllada després de sopar. I se'ls gasten tan esplèndidament que fins i tot conviden l'orquestra a sopar, una cosa que de primeres sembla tan bàsica, però que no ho és gens.

Em diuen que, en altres temps, al músic se'l convidava a sopar i a beure. Jo no he viscut aquesta època daurada i sovint he de calcular dues variables: una, si ens donaran de sopar allà on anem a tocar, i dues, en cas que no ens en donin, de quina oferta disposarem per omplir el pap. No seria la primera vegada que, per manca de previsió, t'acabis endrapant un frankfurt escarransit acompanyat d'una cervesa aigualida i tot plegat cobrat a preu d'or. Suposo que ens toca pagar els excessos dels músics barruts predecessors, que devien buidar els rebosts i les barres com si els hi anés la vida. Els organitzadors n'estan una mica escarmentats, i per això de vegades et miren amb desconfiança quan els demanes que et convidin a un beure. "Com si els vingués d'aquí", penso, tot just en el moment que veig esmunyir-se entre la gent un company de l'orquestra que ha aconseguit esgarrapar tres gin-tònics per ell solet... Em recorda a la meva gata, quan aconsegueix mosegar un bon tros de pernil dolç i se l'enduu a un racó per cruspir-se'l amb tranquil·litat.

Vista la situació, aquests concerts d'hivern són d'allò més agraïts: toques a cobert i calentet, el repertori sempre és més curt i més descansat que no pas una festa major, el públic és més considerat i a més a més sopes com un rei, i convidat!

A mi, que reconec que tinc ínfules de snob, m'agraden aquests sopars. Que si mil fulles de rap a la salsa de no sé què, que si vedella fondant amb peres i coulis de no sé quina fruita... Coses que rarament tastaré fora d'allà, delicatessen que gaudeixo d'allò més. Els cambrers et van omplint la copa a mida que la buides, les postres són d'escàndol... D'altres no ho gaudeixen tant, com ara un muntador que teníem l'any passat. Al sopar de gala d'un congrés, davant d'uns plats exquisits, se'n va anar a buscar un bar on pogués menjar-se un entrepà de llom amb formatge, perquè aquelles coses eren una "mariconada". D'altra banda, el Manolo (teclats), possiblement la persona més obsessionada amb el menjar de la formació, es mou bé sigui quina sigui la proposta culinària, però no abandona l'ansietat que li provoca la gana si en seure a taula no hi troba pa i vi.

Aquest mes de desembre n'hem tingut un parell, de sopar-concerts d'aquesta mena. L'un, el sopar de Santa Bàrbara del Gremi de Firaires de Catalunya, en un restaurant de Sant Cugat molt fi. L'altre, el sopar d'una coneguda empresa farmacèutica amb arrels italianes (imitant els miraments que gasten els periodistes amb les marques registrades) a l'Hotel Juan Carlos I. Bocatto di cardinale!

(El sopar de Cap d'Any, per cert, són figues d'un altre paner: és un sopar en què cobren una calerada als convidats i en què els organitzadors són reacis de convidar els músics, coneguda la seva proverbial avidesa amb tot allò que sigui gratis. O sigui que no saps mai si t'hauràs d'endur la carmanyola de casa...)

Els pitos

Hi ha termes, o més aviat denominacions familiars, del món de l'espectacle poc coneguts pel gran públic. Un terme que cada cop coneix més gent és el de bolo, que vol dir actuació en directe. Un altre terme molt popular però encara poc conegut és el de pitos. A ca'l músic, els pitos són tots aquells instruments que componen la secció d'instruments de vent, normalment de metall ("brass"o "horns" en anglès): saxos, trompetes, trombons, etc. N'hi ha qui també parla de "ferreteria".

A l'orquestra, els pitos que tenim són dos saxos tenors, que toquen l'Adolf i el Company. A l'escenari ocupen una tarima a la dreta de la bateria, i són una raça apart. A banda de l'Edu (bateria), són els únics músics de l'orquestra que llegeixen partitura a vista (a temps real, per entendre'ns), són instruments melòdics (no poden fer acords) i toquen de forma intermitent, ja sigui perquè són instruments bufats, ja sigui perquè algunes cançons no tenen arranjaments de vents.

La peça clau del saxo és la canya, una delicada peça de fusta que es col·loca a l'embocadura i que permet produir i modificar el so de l'instrument. La canya és la part "consumible" del saxo i se n'ha de tenir cura i substituir amb freqüència. Mentre munta l'instrument, el saxofonista s'acostuma a posar la canya a la boca per humitejar-la bé, condició indispensable per poder tocar. Per això el Paco, el tècnic de so, de vegades els anomena chupacañas.

L'Adolf i el Company tenen força estones mortes tant al concert com durant el muntatge i la prova de so, i tenen moltes xerrades apart. Són una mena de parella de fet. Xerren de gruixos de canyes, de frases que se'ls acut per les cançons, s'ensenyen melodies... I són els únics que es poden escapar a la barra enmig d'un concert: les corredisses del Company amb una beguda a la mà per arribar a l'escenari abans que comenci la següent cançó és ja una situació clàssica. A les proves de so, xerrant i xerrant es posen a fer solos i el xivarri d'aquest brainstorming musical arriba a cotes de veritable escàndol, fins que el Toni (baix) ha de fer un crit per fer-los callar. De vegades, quan el Paco els veu distrets xerrant i els vol fer provar so, els diu des del control de so alguna cosa com ara "A ver, dejad de chuparos las cañitas..."


Postdata a "Paraules Robades": aquest dissabte passat (a Puigdàlber, al Penedès) vaig provar de tocar sense el cançoner. Em feia massa mandra refer-lo i vaig decidir provar de cantar sense apunts. Vaig recordar totes les lletres sense problemes, de manera que una cosa menys que he de portar als concerts, doncs. Tot és al cap, diuen...

Paraules robades

Al novembre hi ha un dia que toca actuar al carrer. Són les festes del barri de la Sagrera. La plaça Masadas, una plaça porxada i amb tarongers, no sembla Barcelona. Fa fred i costa una estona entrar en calor, però hi ha força públic a la plaça, la majoria adolescents, que no semblen estar gaire amoïnats pel fred.

Una excepció que tenen les orquestres respecte altres formacions és que pots tenir el faristol al davant amb les partitures o, en el meu cas, amb les lletres de les cançons. En altres estils i contextos això es consideraria un signe de poca professionalitat, però en el cas de les orquestres sembla que està ben vist, perquè els repertoris són llargs i de vegades no recordes alguna lletra. M'he acostumat a tenir el cançoner obert per la lletra de cançó que toca, i tot i que poc a poc m'he anat aprenent les lletres i cada cop en depenc menys, de vegades sembla que obtingui una mena de seguretat tenint-lo allà davant obert, encara que no el consulti per res. De vegades em costa començar alguna cançó, i d'una llambregada ràpida a la frase inicial, la resta de la lletra surt sola. Tot i així, jo que sempre m'havia après les lletres de memòria, considero temporal el fet de tenir les lletres al davant i de vegades em miro la llibreta amb una mica de vergonya, tot pensant a veure quan me les aprenc de debò, amb la poca credibilitat que té qui diu que pensa deixar de fumar tot encenent-se una cigarreta.

Doncs bé, el títol que he posat a l'entrada sembla molt poètic, però és més literal que no voldria: avui m'han robat el cançoner. És una llibreta amb butxaques transparents on hi he posat les fotocòpies de les lletres. Quan acabo un concert, la primera de les coses que faig abans de baixar de l'escenari és treure'l del faristol, que és massa a prop de la primera fila del públic, i deixar-lo a la tarima de la bateria. Avui, però, me n'he anat directament al bar a entrar en calor i prendre una cervesa, tot pensant que l'hauria d'haver plegat. I ves, un dia que em descuido i me la treuen. Nota mental: no subestimis mai les ocurrències dels adolescents ni la percepció dels borratxos de fi de festa.

No em sap greu, però. Espero que qui se l'hagi endut tingui almenys la intenció de cantar i que li faci algun profit... Ara m'he de pensar si la refaig o si en prescindeixo definitivament. Això sí que és un dilema.

No et facis il·lusions, que no et vénen a veure a tu

L'espontaneïtat de l'expressió popular pot proporcionar moltes pistes sobre la psicologia col·lectiva. Després d'aquest inici tan pedant, m'explico: quan la gent se t'adreça en un entorn festiu, les formes es relaxen i diuen coses molt certes i sinceres de les que semblen ser inconscients.

Aquest estiu, a Palafrugell, vam anar a sopar al restaurant on l'orquestra sembla que va a sopar cada cop que toca allà (no sé si he comentat que aquesta orquestra conserva "clients" any rere l'altre; en algunes festes majors han tocat puntualment 15 anys seguits). Després de sopar vam parlar amb l'amo del local. (Un sopar, per cert, que va començar amb una nota desafortunada, quan el Manolo (teclats) li diu a la cambrera, que ens volia prendre nota: "ya le hemos pedido a su hijo"; llavors ella li deixa anar secament: "es mi marido"). L'amo elogiava la nostra orquestra i es queixava d'una que va actuar un altre dia, que no va aconseguir animar el personal. Per reblar l'argument, va deixar anar: "¡Se pensaban que veníamos a escucharlos!"

Quan vaig sentir la frase vaig tenir aquella sensació que tens quan tastes un menjar deliciós. Fabulós! Quin moment més inspirador! Amb una frase que podria fàcilment ferir els sentiments de qualsevol músic massa pagat de si mateix, l'home va dir una gran veritat: l'orquestra serveix perquè la gent balli. Si cap dels músics es pensa que és una estrella allà dalt, que s'han de quedat bocabadats en veure'l tocar, que el públic està en deute amb ell, que la gent l'ha vingut a veure o fins i tot a sentir-lo, va ben errat. No és res personal, és simplement la funció que té com a músic en aquest context i prou. La música és una excusa per compartir una bona estona amb els amics, ballar i xerrar, o agafar una bona bufa si s'escau. En la frase endevino un retret a qui no sap entendre què a vingut a fer, i insinua que n'està fent un gra massa i que introdueix consideracions d'autoestima que no toquen.

Tornant cap a l'escenari vam fer ironia de la frase amb el Paco, el tècnic de so: però qui es pensaven que eren els músics d'aquella altra orquestra? Una espècie de Chick Corea o Keith Jarrett, que el públic s'ha d'escoltar en absolut silenci i actitud respectuosa i amb tots els sentits posats? ¡¿Pero que se habrán pensao?! ¡¿Estamos locos o qué?!, acabava dient, i jo em pixava de riure.

Sex on the streets!

Fora de temporada arriba la festa major de Les Corts, una celebració que tot i haver perdut pistonada els darrers anys (o això em comentaven), encara té esma de muntar concerts als carrers i sopars de germanor.

Ahir tocava el carrer Regent Mendieta. Ambient familiar, quitxalla a primera fila i els més grans asseguts a les taules del sopar que havien enretirat abans del concert, i els núvols que no sabien si descarregar o perdonar-nos la vida.

Ens diuen que a la mitja part del concert hi haurà un espectacle i que hem de deixar una mica net l'escenari. L'espectacle no va ser un altre que un striptease masculí i femení. La quitxalla continuava a primera fila i s'ho mirava amb una barreja de vergonya i curiositat, mentre la resta de públic adult es compactava contra la frontal de l'escenari per no perdre's ni un detall, cosa que no aconsegueixo ni que ho intenti (sobre el meu minso poder de persuassió del públic ja en parlaré). Sense voluntat d'innovar, el paio va sortir vestit de policia americà i la imprescindible porra, amb Personal Jesus de Depeche Mode, i al seu torn la noia va sortir vestida amb una indumentària vagament gòtica, amb Evanescence a tota castanya de fons.

És ben estrany això, un striptease en una festa major, on encara hi ha tot de nens i on saps mai quin sonat es proposarà rebentar l'espectacle, i més si pensem en la mentalitat conservadora i enemiga de prendre riscos que tenen moltes comissions de festes. Això sí, els strippers havien rebut ordres de la comissió de festes de no despullar-se totalment, i aquesta consideració moral d'última hora em va fer recordar un capítol de les festes de Sants l'any passat.

L'any passat, mentre tocàvem al carrer Guadiana, va aparèixer una dona de mitjana edat, visiblement operada de cirurgia estètica i visiblement col·locada. Conservava un bon tipus i n'estava orgullosa, i va començar a ballar sensualment i a tocar-se davant l'estupefacció d'un grup d'adolescents, que la van encerclar i li celebraven les insinuacions. Jo no podia mirar cap allà perquè se m'escapava el riure mentre cantava, més per les cares desencaixades d'aquells ganàpies que per la femme fatale. Tot plegat no deixava de tenir un aire joganer, tot i que a partir d'un moment els nois estrenyessin el cercle i la comencessin a magrejar. Davant d'aquell públic tant rendit, la dona va decidir treure's la samarreta i quedar-se en sostenidor. Els ganàpies n'estaven encantats.

No sé quanta estona va passar quan va irrompre un senyor gran de la comissió de festes, i va recriminar l'actitud a la dona. No vaig poder seguir gaire els gestos de la conversa perquè estava actuant, però vaig veure que la feia fora del carrer (estrany concepte) i la dona s'obria pas entre la gent plorant i posant-se la samarreta. "Aquest és un carrer respectable", vaig sentir dir a l'home. Als nois, per descomptat, no se'ls va cridar l'atenció per res, i mentre la dona s'allunyava me la vaig afigurar com una Maria Magdalena anònima (i col·locada) víctima de la doble moral imperant.

Un stage diving poc glamurós

Aquest estiu passat, en un poble de Lleida, l'actuació estava resultant d'allò més ensopida, pel poc públic assistent i pel poc cas que ens feien. Cap al final del concert va començar a venir gent jove, i un parell de temes abans d'acabar vam tocar I will Survive, de Gloria Gaynor. És un tema que excita el públic d'una forma que em sembla incomprensible, i per això i perquè sempre el toquem cap al final, el títol d'aquest tema el pronunciem com "A ver si us vais".

L'escenari d'aquella nit aprofitava el desnivell de la plaça i tocàvem a la part més elevada, a la qual s'accedia per unes escales de pedra. Allò va fer que, quan va sonar la cançó, la gent que acabava d'arribar ocupés ràpidament l'escenari.

De sobte em vaig trobar envoltat de gent, que em trepijava el cable del micro, em tirava a terra el peu de micro, em cridava i se m'abraçava. Tot i que semblava bona gent, em vaig atabalar. No pots fer fora de l'escenari una vintena de persones, de manera que em vaig resignar i els vaig anar dirigint el micro perquè cantessin amb mi. Com la cançó té certes indicacions a l'hora de cantar-la i ballar-la, al final em vaig enfilar a la tarima de la bateria, l'últim punt més alt de l'escenari, perquè tothom em pogués veure.

Imagineu-vos-ho, quina estampa més estranya: quatre gats a baix al públic, l'escenari ple d'espontanis i jo dalt de tot de la bateria... Quan es va acabar la cançó, els espontanis que tenia a sota em van manar que em deixés caure, que em m'agafarien. No m'hi podia negar, de manera que vaig fer un stage diving (saltar a sobre del públic) molt tímid i sense marxar de l'escenari: de la tarima de la bateria a les taules de l'escenari. Allò que no havia fet mai durant deu anys tocant en una banda de rock, ho vaig fer -en fals- en un concert de festa major en un poblet. Quines ironies...

Espontanis

A principis d'aquest estiu vaig llegir la notícia d'un cantant d'una orquestra pel qual el fiscal demanava 15 mesos de presó i 15.000 euros d'indemnització per haver empès un "espontani" fora de l'escenari en una actuació en un poble. La víctima es va trencar la tíbia i el peroné en caure i va estar tres dies hospitalitzat.

E' un mondo pericoloso, il nostro... El moment de suspensió, d'incertesa absoluta, és quan algú puja a l'escenari. En un segon has d'avaluar si aquella persona suposa una amenaça (per l'espectacle, vull dir) o si farà alguna gracieta i saltarà tot seguit. Normalment és gent pacífica, però també normalment pugen els subjectes més beguts de la festa, amb la qual cosa la situació es torna imprevisible.

El primer cop que, estant a l'orquestra, vaig veure pujar una persona a l'escenari, era una noia borratxa que amb prou feines es podia estar dreta. Tan bon punt va arribar a les taules, amb un petit impuls vaig fer que tornés a baixar. Aleshores, se'm va acostar el Toni (baix i veu) i em va escridassar: "Això no ho facis mai!"

Em va sorprendre el to de l'esbroncada, i durant el concert m'ho vaig rumiar: "és clar, si aquella persona queia malament i es trencava el cap, què passaria?" Encara que l'escenari d'aquella nit amb prou feines feia un metre d'alt, que igualment la noia hauria caigut tota sola per les tentines que feia i que hi havia força gent a baix per recollir-la, mai no se sap... (A la notícia del principi, per cert, diuen que l'escenari feia 2 metres; jo no m'hauria atrevit mai a empènyer ningú des d'una alçada semblant).

En acabar el concert, em vaig acostar al Toni i li vaig dir que entenia l'esbroncada, que hem de ser comprensius i que una mala caiguda pot ser fatal... I ell em diu que no era per això que m'ho deia, sinó que anys enrere va empènyer una noia fora de l'escenari i al final del concert ella i els seus amics l'esperaven per fer-li la cara nova.

Després d'això, vaig adoptar un altra tàctica: acostar-me amistosament i dir a l'orella a l'espontani amb to pacífic però ferm: "si us plau, fes el favor de baixar". Per increïble que sembli, això funciona gairebé sempre, i molts em diuen "ah, sí, perdona", com si acabessin de sortir d'una mena d'alienació passatgera.

La majoria volen deixar-se veure una mica, com un streaker en un camp de futbol anglès: saltar a l'escenari, fer una mica l'ase i fugir abans que arribi el muntador, que a la nostra orquestra de vegades li toca fer de guàrdia de seguretat. D'altres t'intenten prendre el micro. Aquests són els més pesats.

I de vegades pugen individus sense un objectiu concret, com una noia estrangera tota borratxa que va pujar a l'escenari del carrer Verdi, a les festes de Gràcia, aquest estiu. Anava descalça, i després d'advertir-li que es podia enrampar i de demanar-li que baixés, em va somriure com qui sent ploure i va començar a voltar per l'escenari i a trepitjar cables feliçment, com si passegés per un camp de margarides. No sé com s'ho va fer, però va aconseguir fer saltar els ploms d'una part del sistema de llums i de so, i a ella no li va passar res.