Sant Adrià: deixeu que els nens s'acostin s'arrambin a mi

Dilluns passat vam actuar a Sant Adrià del Besòs, que era festa major. Havien muntat un escenari enorme davant de l'ajuntament. La Plaça de la Vila és una esplanada força gran que costa força d'omplir, i el concert es va desenvolupar amb un cert ensopiment que segurament va provocar els nombrosos lapsus que vam tenir tots a dalt de l'escenari. Però vaja, sembla que la gent s'ho va passar bé.

En acabar el concert, un grup de nois i noies m'esperen a les escales laterals de l'escenari. Deuen tenir setze, disset anys, calculo. Quan em veuen baixar, em comencen a cridar i em demanen que em faci una foto amb ells. Se'm presenten tots, faig dos petons a les noies, diuen que els ha agradat molt el concert i em faig fotos amb ells. Un a un, passen tots al costat per fer-se una foto amb mi. (Escolta, t'han dit mai que t'assembles al Coti?, em diu un dels nois. Jo sospiro resignat.)

Ja ho veieu, com si fos una rock star... Arriba el torn de la noia que més sembla destacar del grup: "Ei, que jo no me n'he fet cap foto!" Dit i fet, se m'abraça ben fort per la cintura i, quan la seva amiga està a punt de prémer el disparador, ella diu "espera, espera!", i em fa un petó a la galta. L'amiga diu que en tira una altra, i ella ja comença a fer-me petons al coll! Li dic de broma: "nena, que em posaré tendre!" (ja ho sé, sona una mica macarra, no era la meva intenció). Sembla que ella s'atura, però m'estreny més fortament. Quan s'acaben les fotos, suaument me n'aconsegueixo desempallegar i amb una petita excusa m'escapoleixo cap a la barra.

Uf, que bé que entra una cervesa ara...!