Crisi també aquí?

La programació de concerts de l'orquestra és força fixa i es confecciona amb molta antelació. Com aquesta orquestra repeteix sovint a les festes majors any rere any, és fàcil saber on tocarem l'any que ve.

El Toni, que porta aquests maldecaps organitzatius, m'explica que, sovint, en acabar un concert de festa major, el representant o els organitzadors ja confirmen (de paraula) que l'any que ve tornarem a tocar allà, de manera que la data ja es reserva en aquell mateix moment. Per això, a molts mesos vista ja sabem a grans trets on anirem a tocar el proper estiu.

Però aquest any, a diferència dels anteriors, no et pots acabar de refiar de la programació. El Toni té penjat al web un quadre amb els dies o bé contractats o bé reservats, perquè ens els anem planificant. És un quadre que els anys anteriors amb prou feines variava. Quan veies que un dia tenia una "X", ja et podies oblidar de fer-hi plans: en algun lloc o un altre tenies concert.

Aquest any, cada cop que el consulto veig algun canvi i alguna sorpresa. Les "X" que marquen dies de concert apareixen i desapareixen, o bé canvien de dia. Aquest any, per exemple, no tocarem a Verdi a l'inici de les festes de la Vila de Gràcia, després que l'orquestra hi ha tocat 13 anys seguits. En comptes de nosaltres, sembla que tindran un grup d'havaneres. A més a més, altres concerts confirmats de paraula l'any anterior s'han anul·lat. En vistes d'això, en Toni ha contractat actuacions a terres més o menys desconegudes per aquesta orquestra, com pot ser el Prepirineu lleidatà. D'altra banda, alguns organitzadors es fan el ronso a l'hora de confirmar una reserva que tenen amb l'orquestra. La confirmació o l'anul·lació pot arribar tan tard que no deixi marge de maniobra per trobar un altre concert aquell dia, com ha passat aquest cap de setmana passat, un dissabte que l'orquestra tenia reservat i que ha quedat en blanc perquè els organitzadors de la festa no es van dignar a notificar amb prou antelació que el concert s'anul·lava.

La raó de tot plegat? La famosa crisi, òbviament. Algunes comissions de festes veuen com se'ls redueixen els pressupostos o com aquests no s'acabaran de confirmar fins a última hora. He sentit a dir que alguns concerts s'han "venut" (contractat) molt rebaixats, tot i que els músics cobrem el mateix per cap. Segurament, n'hi ha de barruts que aprofiten el clima d'acolloniment general per fer-s'ho venir bé. De feina en continuem tenint, però les previsions ja no són tan fiables com acostumaven a ser.

De moment, apuntaré a l'agenda les dates de concert amb llapis, per si de cas, i ja veurem com acaba resultant l'estiu. Sort que en el pitjor dels casos ens podrem dedicar a anar a la platja i prendre el sol, que és una activitat d'allò més econòmica.

Assajos calents

Els assajos són necessaris i saludables. Permeten practicar les cançons i que ens veiem les cares. Crec que aquestes són les dues grans funcions, però no se n'ha d'abusar i s'han de portar amb consideració: si fem servir els assajos per aprendre cançons que no ens hem mirat a casa o per relacionar-nos, sortir de casa, etc., podem esgotar la paciència d'altres membres que no tenen aquesta visió o aquestes urgències.

Els assajos demanen comprensió, tant des d'un punt de vista musical com humà. Musical, perquè de vegades les coses no surten a la primera, perquè cal insistir en una part o en un instrument que no és el teu i t'has d'esperar pacientment que es desencalli la situació. Humà, perquè de vegades es produeixen xocs d'opinions o personalitats i els ànims es poden arribar a escalfar molt.

Posem que a algú no li agrada la cançó que ha de tocar, o bé no està d'acord amb un arranjament (com ha passat avui) o se sent qüestionat per algun motiu. (Emprendre una cançó nova pot fer aflorar moltes inseguretats que portes a sobre en aquells moments, ho sé per experiència, i has de saber discriminar entre allò que t'irrita sentir internament i allò que reps de fora.) Aquesta persona fa un comentari més o menys encertat, o directament pixa fora de test, un altre el replica (perquè ara és aquest altre qui se sent qüestionat, potser) i s'enceta una discussió interminable. Es creen discussions paral·leles fins que sovint el Toni (baix), que fluctua entre una vehemència que trobo molt necessària i un desànim taciturn, ha d'acabar alçant la veu. Com a escola.

A l'assaig d'aquest matí ha passat això. El Manolo (teclat), obcecat amb un passatge que ni li fa el pes ni s'ha après, no admetrà mai que no se l'ha mirat bé (i mira que n'és de fàcil). Si li fas la més mínima insinuació d'aquest fet, prepara una bona carretada de merda i engega el ventilador. Els minuts passen sense que se solucioni res. Jo he de marxar aviat, m'impaciento pensant en la feinada que tinc aturada (perquè ara per ara sóc l'únic que treballa al matí). Hi afegim que com a mínim dos de nosaltres teníem l'esperança que el d'avui fos el darrer assaig oficial de la temporada i ja tenim els ingredients per agafar una enrabiada del tipus "Si jo ja em sé totes les cançons, què faig perdent el temps aquí?!"

Avui he perdut la paciència i he decidit mostrar-me inflexible: aquest mes ja no puc sacrificar cap més matí per venir a assajar. I és la pura veritat. No m'agrada perdre els estreps, però em penso que he estat prou flexible i comprensiu amb el ritme d'assajos.

Al cap d'unes hores, em sento una mica responsable. Si tenim aquests guirigalls, és perquè la nostra formació és d'allò més democràtica, que ens posem d'acord sobre el repertori, la planificació dels assajos, que podem parlar lliurement allò que pensem. És una característica molt important i valuosa dins del món de les orquestres, en què sovintegen actituds potser més "professionals", però molt més tiràniques. I què carai, si tots em cauen la mar de bé i no vull escridassar ningú (potser no he escridassat ningú, però m'he quedat amb aquesta sensació). I això ja m'ha passat un parell de cops.

El camí del samurai em planta paranys ben subtils...

Actuació a la Prosperitat

Comença la temporada pròpiament dita. Si bé ja fa unes setmanes que comença a haver-hi concerts més sovint, uns quants indicadors em fan dir que aquest cap de setmana passat, al barri de la Prosperitat ("la Prospe" pels locals) de Barcelona, va començar la temporada d'estiu. Son aquests:

1) El nivell etíl·lic de cert públic assistent: un paio del públic ens va intentar ruixar amb una xibeca sacsejada, n'hi havia algun altre que, tot excitat, picava amb la mà les taules de l'escenari. Gent que cantava els riffs de guitarra tot fent "lo, lo, lo, lo".

2) La naturalesa de les peticions musicals: per exemple, Eskorbuto.

3) Els actes de vandalisme: algú va robar la bobina que fem servir per enrotllar el cable que connecta la taula de so i l'escenari. És un rodet de ferro atrotinat que pesa una barbaritat. Incomprensible.

4) La reaparició d'allò que s'ha anomenat freaky fans: gent del públic un pèl inquietant que ens segueix concert rere concert. A mi aquest simple fet ja em resulta inquietant, perquè no veig quin interès pot tenir veure un repertori gairebé idèntic d'un cap de setmana a un altre.

5) La batalla per aconseguir una cervesa gratis a la barra: la desconfiança cap al músic és directament proporcional a la magnitud de la festa major.

6) Diàlegs surrealistes amb el personal, com el que vaig tenir amb un imitador d'Elvis que demanava si tocaríem rock & roll (devia voler pujar a cantar alguna cosa), o com el que vaig tenir amb aquest altre personatge:

- ¡Hey, ese cantante! ¡Muy bien, chaval!- em diu un paio en samarreta de tirants i que no té ni una dent a lloc quan estic assegut a les escales de l'escenari en acabar el concert. Li dono les gràcies per "l'elogi" i continua: - Oye, ¿no nos puedes sacar unas cervecillas para los colegas? Que estamos en la calle...
- Qué va - li dic jo, - si tenemos que pagar por ellas...
- ¿Seguro? - Em diu el paio arrufant una cella.
- Seguro, tío...
- ¿Y no tendrás un eurillo que darme...?

Quan els famosos diuen que ho "donen tot" quan actuen, es deuen referir a això?

Trastos i més trastos

La majoria de les orquestres fa servir material de la seva propietat. De vegades es veuen orquestres que lloguen l'equip de so i il·luminació, però això encareix el seu caché i els fa menys competitius o flexibles a l'hora de negociar preus. Així, a la llarga acaben invertint en un equip propi i procuren amortitzar-lo poc a poc.

Aleshores, quan ja no tens una empresa de so i il·luminació professional que et faciliti el material i et munti l'escenari, on guardes el teu equip nou de trinca i com t'ho fas per transportar-lo? A més a més, no pots fer que els músics et muntin l'escenari. Per començar, segur que t'enviaran a pastar fang, i per acabar segurament aconseguiràs que algú s'esllomi. La feina de muntador és dura i no apta per a tothom. Allò que t'estalviïs en no contractar tercers t'ho hauràs de gastar en transport i els sous addicionals dels muntadors, més altres despeses derivades.

Una orquestra implica moure d'un lloc a l'altre una gran quantitat de material: els bafles i amplificadors de PA (Public Address, és a dir, els altaveus que s'adrecen al públic), el material d'il·luminació (que es compon d'una desena de focus de llum i del "pont" o l'estructura metàl·lica del fons de l'escenari del que pengen els focus, les cortines negres i les pancartes amb el nom de l'orquestra), els monitors (o altaveus de referència) per als músics, les tres tarimes (una pels saxos, una pel teclats i una per la bateria), la taula de mescla, cables i material elèctric i els amplis i instruments dels músics. Una bona pila de material, doncs.

En la meva orquestra, aquest material es transporta en un camió propietat de l'orquestra, un atrotinat Mercedes de 3.500 kg de càrrega de més de 20 anys. Un camió que va carregat fins dalt, que té les ballestes de l'eix posterior donades i que (no exagero) triga el doble en arribar al lloc del concert que qualsevol altre vehicle.

Si després de cada concert tot aquest material es carregués i descarregués al local de lloguer on assagem, acabaríem amb la paciència -i més probablement, la salut- dels muntadors, i després no tindríem espai per assajar al local. De manera que el camió queda carregat permanentment i aparcat en un pàrking de camions vigilat als afores de Barcelona. En aquesta època que estem, en què el camió restarà aparcat unes quantes setmanes, si vols alguna cosa del camió i no pots esperar que descarregui en el següent concert, t'has de buscar la vida i demanar les claus del camió, arribar-te fins a l'aparcament, barallar-te amb la càrrega fins trobar allò que busques i carregar-t'ho al teu cotxe.

Fi de temporada

En el món de les orquestres, la temporada no s'acaba al setembre, ni a cap d'any, sinó després d'enterrar la sardina, passat carnestoltes. Deu ser un factor cultural tradicionalment lligat a la religió, atès que la quaresma és el punt més baix en nombre d'actuacions d'una orquestra. La nostra, per exemple, no tornarà a sortir al carrer fins al mes de maig. Durant aquest temps, si hi ha cap contractació, serà puntual, d'última hora i de caràcter privat (una convenció, per exemple). A Setmana Santa, per descomptat, l´única música seràn les saetes, els misteris i el repic dels timbals. Sembla que qualsevol altra celebració sigui una immoralitat. Atavisme, que diria algun pedant.

Això és el que he vist en la meva curta experiència en una orquestra. El primer any, va ser precisament en aquesta època que vaig entrar a l'orquestra. L'any següent, vaig fer cas a l'Edu (bateria), que té una mica més d'experiència en aquest món que jo, i vaig fer una escapadeta de vacances abans que comencés la temporada d'estiu. No en tenia gaire necessitat, de fer vacances, però a mitjans d'estiu ho vaig agrair. L'any passat ja se m'havia capgirat el ritme de vacances, i quan va arribar la primavera ja estava esgotat de la meva feina d'entre setmana i dels concerts de l'orquestra. Vaig fer una setmaneta de vacances i no vaig tornar a tenir un cap de setmana lliure fins al cap de 6 mesos.

Durant aquestes setmanes, doncs, les formacions (les més democràtiques, si més no) fan balanç i intercanvien impressions sobre la temporada que s'acaba, i cada component confirma si continuarà la temporada entrant. Es renoven contractes i es tanca ja el gruix de les dates d'estiu. I qui pot aprofita per fer vacances.

També s'estableix el calendari d'assajos, cosa que provoca protestes més o menys explicitades. També es decideixen les noves versions que s'incorporaran al repertori. Tothom diu la seva quan toca decidir quines versions es faran la següent temporada. Tots tenim teories sobre allò que creiem que funcionarà i allò que no. Cal que les noves versions no desequilibrin la proporció de cançons destinades a cada edat de públic, que la cançó sigui coneguda, que no sigui molt exigent per cap dels músics... Però, inevitablement, alguna cançó no acabarà de funcionar i "caurà" del repertori, tot i l'esforç invertit en aprendre-la a tocar.

Ara toca aprofitar els caps de setmana i el sol de primavera, perquè el sol d'estiu el veurem ben poc quan hi hagi concert...

Carnaval a Vilanova i la Geltrú: uns petits "espontanis"

A Vilanova i la Geltrú tenen un mes de febrer molt actiu pel que fa a celebracions, amb el Ball de Mantons, la Merengada i el Caramel, aquests dos darrers enmarcats en les celebracions del carnaval. Són tradicions locals úniques i n'estan orgullosos. Són tan úniques que fins i tot tenen una cançó, el "Turuta", que fora de Vilanova ningú sembla conèixer i que recull aquest caràcter tan diferenciat.

El Caramel és el rei de carnestoltes vilanoví. És una criatura que sorgeix d'una enorme olla on s'hi ha abocat de tot, i el seu naixement es representa la tarda de dissabte de carnestoltes a la Plaça del Mercat, amb una concurrència de nens i pares que pot impressionar el més avessat a tocar davant de molt de públic.

Una colla de joves vestits de cuiners van abocant els ingredients a l'olla, que va treient fum en forma de globus de colors, fins que en surt l'estrany personatge. En aquell moment, a l'altra meitat de l'escenari, l'orquestra comença el "Ball del Caramel". L'orquestra som nosaltres, i després d'aquesta primera cançó continuem amb algunes cançons infantils i acabem amb un petit repertori de cançons de festa.

Els nens miren embadalits l'escenari davant dels enormes subwoofers plantats a peu de públic, que bramen de tal forma que no és d'estranyar que quan els nens es facin grans no els molestin en absolut els volums infernals de les discoteques.

Era el torn de YMCA, dels Village People (no entenc com aquesta cançó pot acumular tantes anècdotes) i, aprofitant que és dia de disfresses, a tall de presentació dic que, per tocar la següent cançó, ens cal un policia, un indi, un bomber, un paleta i no sé qui més (em sembla que em vaig empescar més professions que disfresses duien els Village People). És una forma com qualsevol altra de presentar una cançó, no pretenia pas que ningú s'ho prengués al peu de la lletra.

Quan ja estic cantant la cançó noto com una presència. Em giro a l'esquerra i no veig ningú, fins que abaixo la mirada i em trobo un nen d'uns quatre anys vestit de cowboy, que es mira bocabadat el públic de sota. Em giro a la dreta i veig que em flanqueja un altre nen d'una edat semblant, vestit de policia i mirant-se amb idèntica expressió el públic. Mentre intento fer-me càrrec de la situació, s'hi afegeix una nena d'uns sis anys vestida d'índia, i abans de la segona tornada puja un casc de bomber vermell i enorme, a sota del qual diria que hi ha una encantadora nena rosseta d'uns tres anyets!

No els podia fer cantar ni els podia fer ballar: els petits s'estaven palplantats mirant-se la gent de baix, i quan els tustava per provar-los de fer ballar una mica, m'agafaven mecànicament de la mà sense perdre de vista la gentada. Això últim em va entendrir, ho reconec, però la cançó se'm va fer eterna, perquè no sabia ben bé com treure'ls de la hipnosi que els creava mirar el públic. Vaig acabar cantant la cançó agenollat i fent-me envoltar pels petits. En acabada la cançó, un fort aplaudiment pels nens, que van marxar diligentment, i respirar fons.

Cap al final del concert ens fan pujar un altre nen, d'uns cinc anys, disfressat com El Zorro. Penso que si ara tots els pares volen fer pujar els seus fills a l'escenari, no acabarem mai, però exclamo en mig de la cançó: "Caram, què tenim aquí?! el Zorro, ni més ni menys!" El nano està igual de paralitzat mirant-se la gent que els anteriors, però provo d'engrescar-lo una mica. Quan acaba la cançó, resulta que ha perdut els pares entre la gentada. Tinc una lleugera sensació de ficada de pota que em passa ràpid, quan al cap d'uns instants apareixen davant l'escenari els pares, tot angoixats.

Aquella mateixa nit tocàvem al ball de disfresses a Els Xulius de Sant Pere de Ribes, però això ja és una altra història...

Cap d'any entre bambolines

Aquest cap d'any va tocar actuació al Casal de La Principal, a Vilafranca. El teatre del casal és gran i antic, amb un bon d'escenari de fusta i balconades, amb un aire molt distingit de comarques. Al ball va assistir gent gran, que venia tota mudada i potser un pèl massa sèria (fins i tot, en alguns casos diria que sorruda) per la nit que era. Vam esgotar el repertori de passodobles i música llatina, i com sol passar en aquesta mena de celebracions, la festa es va anar esvaint a mida que el públic anava passant cap a casa.

A primer cop d'ull, passar-se el cap d'any treballant, i més que treballar, tocant patxanga, no és el més desitjable que hi ha, però, no sé per què, m'agrada passar-lo així. Despres de tots els caps d'any que ja no recordo, no per raons d'intoxicacions etíl·liques sinó més aviat per com eren de similars a qualsevol altra nit de cap de setmana, ja fa tres caps d'any que els recordo vivament perquè els he passat tocant. M'agradi més o menys el repertori o el lloc, són nits singulars i destriables de totes les altres.

Aquest any vam haver d'improvisar el sopar i el raïm, perquè el casal no organitzava cap sopar (el ball començava després de les campanades), i sopar en un restaurant ens hauria costat un ull de la cara, si és que en trobàvem cap on ens hi haguessin volgut. De manera que, mentre muntàvem l'escenari, les dones del Toni i el Manolo havíen preparat un pica-pica d'allò més selecte al camerino del teatre, des d'on vaig fer aquesta foto. I amb raïm, torrons i cava vam seguir les campanades amb l'aparell de ràdio de la cuina de casa meva, previament connectat a un altaveu. I sense temps d'esperar que la xarxa telefònica s'esclareixi i poder trucar, baixar a l'escenari amb una copa de cava a la mà per començar el concert.

En acabar el concert vaig tornar a Barcelona i vaig acabar d'escurar la nit al pub i amb els amics amb qui hauria d'haver actuat si no m'hagués coincidit amb el concert de l'orquestra. I de sobte, quan ja tocaven les 7 de la matinada i em mirava divertit el personal del voltant, em sorprenc d'estar tan sobri i desvetllat. Un cap d'any amb un toc de lucidesa.