La Mina

La vida és plena de contrastos. Si el passat octubre tocàvem al cor del barri de Sarrià en ocasió de la seva festa major, aquest dissabte passat vam tenir actuació en ple barri de La Mina, a Sant Adrià.

La Mina, com ressona el nom en l'inconscient col·lectiu... Només arribar, el Pedro (bateria) em mira els peus i em diu: "avui has vingut amb bambes; és per fugir corrents?" Sí que és cert que vam fer força conya a costa de la llegenda negra que plana sobre aquest barri, però de fet no va passar res (com si hagués de passar alguna cosa), i al capdavall, van quedar poques anècdotes a explicar (el més destacable potser, van ser les bombes, grans com punys, que tenien al bar al costat de l'escenari). Un vent fresquet i molest va bufar pràcticament durant tot el concert, i a la segona part el públic va escassejar tant que vam haver de plegar abans d'hora.

En acabar el concert vam encetar la clàssica tertúlia interminable, i vinga a fer viatges al bar fins que la conversa es va dissoldre. En un bar, regentat per xinesos, amb la persiana mig abaixada, demanàvem el Manolo (teclista) i jo les últimes cerveses. L'única clientela de la barra eren un grup de gitanos molt corpulents, que van abaixar la veu i ens van mirar de reüll quan vam entrar. És el fet diferencial del barri, com l'individu que, durant les proves de so, desaprovava la nostra música tot remugant "es música de payos".

Aigua!

A ningú no se li escapa que aquest any ha estat especialment intens meteorològicament: que si pluja a dojo, que si neu, que si vent... Tanmateix, per alguna estranya raó, que jo recordi aquesta temporada no s'ha cancel·lat fins ara cap concert per inclemències meteorològiques (especialment per pluja), i toquem fusta.

En un concert, la pluja és un dels imprevistos més emprenyadors per diverses raons. La primera raó és òbvia: amb tants aparells elèctrics a la intempèrie, la situació comporta un cert risc físic.

La segona raó és que pot implicar la suspensió temporal o definitiva del concert. Si l'orquestra ja està tocant, cal valorar allò que són quatre gotes i allò que implica un perill per als músics. Cal valorar si se suspèn definitivament o si s'atura de forma cautelar. Mentrestant, comprensiblement, el públic pot haver escampat la boira ja.

La tercera raó, i específicament en cas de suspensió definitiva del concert, és que segons quan ha començat a ploure, podem acabar cobrant menys del que ens pertoca. Pel que m'han explicat, si l'orquestra encara no ha començat a tocar, aleshores cal veure quines garanties o quins acords s'han contret per l'actuació. De vegades es paga només la meitat del catxet. Si el concert ja està en marxa quan comença a ploure, aleshores no hi ha problema.

Quan comença a ploure i estem tocant, la seqüència sempre és la mateixa: l'un mira al cel, mira a terra i, després de constatar que, efectivament, plou, comença a mirar els altres. Si la pluja apreta, la mirada es dirigeix cap al Toni, a veure si fa cara de voler aturar el concert aviat o no. De vegades, en aquest interval de temps ja ha parat de ploure. Si continua plovent, però, s'atura el concert, s'arria el pont amb els llums i es despleguen unes enormes lones blaves amb les quals es cobreix tot l'escenari, amb nosaltres a sota.

Personalment, quan ja ens trobem sota les lones entomant la pluja, desitjo que no pari fins que ja no quedi temps (ni públic) per reprendre el concert. I és que tornar a tocar amb l'escenari mullat i tanta humitat a l'ambient és de lluny el pitjor de tota la situació, perquè fa una por enrampar-se...

Últims assajos

Últims assajos de la temporada. La temporada d'estiu és a punt de començar i ja no queda temps de preparar noves cançons. Cal fer el rodatge de les noves cançons que hem après i refrescar alguna cançó antiga que només toquem de tant en tant.

De vegades alguna cançó queda tan verda per diversos motius (perquè han faltat assajos, perquè no la fem caminar, perquè ens n'oblidem) que acaba caient del repertori, que és una de les coses que em sap més greu. Altres vegades, els temes nous s'acaben de polir tot aprofitant les proves de so dels propers concerts, i segons com surtin, s'inclouen ja en el repertori d'aquella mateixa nit.

En tot cas, els assajos s'acaben com les classes de la universitat, cap al maig. Al juny, comencen els exàmens.



http://escenari.blogspot.com

Bon Pastor

Preparatius per al concert de dissabte de la festa major del Bon Pastor. Amb un fred i una humitat més propis del mes de novembre que no pas de maig, vam tornar a actuar a la "pèrgola", que és com anomenen popularment aquest espai construït sobre la ronda, a tocar del Besòs i al costat de les anomenades cases barates. Els concerts com aquests representen un avanç de l'estiu, perquè són perfectes per començar a rodar els nous temes de la temporada.

Inevitablement, hi va haver peticions de Paquito el Chocolatero, peticions que misteriosament m'oblido de comunicar si sóc jo l'únic a rebre-les. Una noia em va demanar si la podíem tocar i a més a més dedicar-la. Jo li vaig dir que ja ho veuríem. Al cap de dues cançons, torna la noia i em diu que la toquem ja, que és que han de marxar...

Jo telonejo, tu teloneges...

Feia molt de temps que no tocava en qualitat de teloner (supporting band, en diuen en anglès). Un grup de fora necessita una banda que obri la nit i que de pas porti una mica de públic. Un teloner local és una solució senzilla i econòmica per cobrir aquest lloc.

Tot i que amb el trio de rock toquem versions i que l’estil tampoc no enganxa gaire, el passat abril ens va tocar telonejar els Bloody Hollies, un grup californià (no fumador) de punk-rock. El lloc, a l’InCivic de Sant Feliu de Codines, un petit local dins del Centre Cívic La Fonteta, que poc a poc s’ha anat convertint en un punt de referència underground pel caràcter heterogeni (dispar, excèntric?) de la seva programació de concerts.

Vam xerrar una mica amb els membres dels Bloody Hollies. Ja sabia pel seu Myspace que estaven de gira per Europa. És una gira modesta i ambiciosa alhora: modesta perquè toquen a locals petits, i ambiciosa perquè porten quatre setmanes a l’altre costat de l’Atlàntic tocant cada dia i amb només dos dies de descans! Han tocat per mitja Europa, des de Noruega fins a Itàlia, fins arribar a Sant Feliu de Codines. La nit anterior eren al País Basc i l'endemà tocaven a Barcelona.

Com s’ho fan?, no parava de pensar. Com han organitzat una agenda de concerts tan atapeïda? Els surt a compte? Quina logística tenen, quin material han portat des de San Diego? Com és el seu dia a dia? I la relació entre els membres, al cap d’un mes de tocar sense parar? Malauradament, per circumstàncies no vaig tenir ocasió d’aprofundir en el tema amb ells i em vaig quedar amb aquestes i moltes altres preguntes que em venien al cap.

Em va entrar una mena d’enveja barrejada amb nostàlgia d’allò que no he viscut. M’adono que encara m’agradaria fer una "bogeria" d’aquestes (que no en té res, de bogeria, sinó valor, planificació i constància), sortir a voltar per Europa amb un grapat de temes originals i un grup de músics amics. Lluny de lamentar-me, però, tocar amb els Bloody Hollies, amb l’energia que desprenen en directe, la contundència dels temes i la valentia d’embarcar-se en una gira com aquesta, em va resultar estimulant i encoratjador. Encara queda camí per recórrer.


http://escenari.blogspot.com

Tremolors a la Sagrada Família

Suposo que amb el permís del senyor rector, fa unes setmanes vam actuar a la festa major de la Sagrada Família. L'escenari estava muntat a la façana del Naixement, al carrer de la Marina. Un marc incomparable, per dir un tòpic, més propi d'un artista de pop progressiu dels vuitanta que d'una orquestra. Molta gent, molta festa i bona temperatura. Es veu que la música se sentia a quatre o cinc illes de distància.

A la foto tenim el Pedro, moments abans de començar l'actuació, segurament fent un repàs mental de les cançons del repertori. Se n'ha après una pila en un temps rècord. La prova de so és l'únic moment en què pot practicar durant uns instants una de les seves especialitats, el blast beat, un ritme de bateria explosiu, com una ràfega, propi de gèneres com ara el black metal, l'estil en què s'adscriu el grup en què toca ell (o el seu alter ego). Tot un contrast amb l'entorn.

La poblemática del tasi

El cap de setmana passat vam actuar amb l'orquestra en una festa privada en un hotel de Salou. L'hotel està decorat en un estil neoclàssic bastant lliure, amb tot de columnates, marbres i estàtues combinats amb els tons pastel de les parets, un kitsch que de ben segur fa les delícies de la nombrosa clientela russa que hi ve a passar les vacances, si jutgem pels rètols que trobem per tot arreu.

La festa privada en qüestió era un sopar que celebrava una central de taxi de Barcelona per als seus associats. Com sol ser habitual en aquests casos, ens vam haver de carregar de paciència, perquè tocàvem després de la sobretaula, dels parlaments, dels lliuraments de premis i de l'actuació d'un cantant melòdic (que venia acompanyat de la xicota i de la mare... O la sogra). Així, doncs, vam tenir l'oportunitat de xerrar una mica amb un parell de taxistes, que tot i estar de festa, tenien ganes d'explicar-nos les vicissituds que passen els qui avui dia "fan el taxi" (curiosa expressió que em recorda a altres professions): els preus de les llicències, les tarifes, l'intrusisme, la inseguretat i un anecdotari a estones força inversemblant. Ja m'està bé, tenir de tant en tant aquests contactes per humanitzar un col·lectiu que sovint veiem des d'una òptica maniqueïsta.

Durant el segon passi del concert, vaig aprofitar una cançó en què no cantava per anar als serveis i acostar-me a la barra, i en aquestes el representant em va demanar què consultés si podíem allargar mitja hora més el concert. Al final no ho vam fer i vam acabar a l'hora prevista, no sé si perquè l'hotel no ho permetia o perquè el públic començava a escassejar, però dins meu pensava: treballar mitja hora més pel mateix preu? Si ells serien els primers a cobrar-hi un suplement!