dijous, 25 de setembre del 2008

Lolites!

Tocar davant d'un públic t'exposa a les mirades i suposicions de la gent. I si ets cantant, encara més. De vegades, en una presentació dius alguna cosa que connecta amb algú, o durant una cançó la mirada se't clava, sense voler, en algú per la raó que sigui (potser només et recorda a algú, o té una mirada inquietant); algú té un gest o un acudit que capta la teva atenció i deixes veure que ho has vist i que t'ha resultat divertit. En molts d'aquests casos, tinc la impressió que algunes persones donen per suposat que has establert una mena de vincle i en tenen prou per acostar-se't amb confiança i dir-te'n la que duguin al cap durant la pausa o al final del concert.

A mi m'agrada que m'entri a xerrar la gent, perquè coneixes gent de tots colors i sovint interessant. Altres vegades, però, has d'intentar evitar els malentesos, i segons la gent que veus al concert, tens una intuïció sobre a quines persones pots enviar feedback durant un concert i quines et posaran el cap com un timbal després de l'actuació.

Això inclou gent de totes les edats. Els adolescents, però, mantenen més distàncies, encara que no ho sembli. Sí que és cert que fan més xivarri que ningú, però no t'entren amb tantes llibertats com altra gent i fan menys cas de l'orquestra i més de la colla amb qui van. Per això fas menys cas dels senyals i abaixes la guàrdia.

A la festa major del barri del Carmel, a Barcelona, dues nenes de quinze anys s'ho passaven d'allò més bé a primera fila, saltaven i cantaven a ple pulmó una cançó rere l'altra. Al cap d'unes quantes cançons me'n vaig adonar, les vaig mirar i a mode d'aprovació les vaig saludar o els vaig picar l'ullet, no ho sé. Innocentment, senyor jutge! Si fossin més grans potser no ho hauria fet, perquè ja se sap què impliquen certs gestos, però en aquest cas, endevinant la seva edat, em creia salvat de suspicàcies. A més a més, que coi!, agraeixo que la gent s'ho passi tan bé i m'agrada fer-los-ho saber.

En acabar el concert, les dues nenes s'acosten a la part de darrere de l'escenari i em criden. Em diuen totes suades que s'ho han passat molt bé, jo dic que me n'alegro i intercanviem quatre paraules intranscendents. Aleshores una d'elles em diu: "què fas ara?" Jo me la miro amb desconfiança i li dic "ara toca desmuntar tot això...", i l'altra noia m'interromp: "per què no ens n'anem de festa?" Jo, que ja veig per on l'enfilen, els dic que estic cansat, que tinc concert l'endemà i que em sembla que me n'aniré a casa. Aleshores la primera noia em deixa anar lentament: "ah, és clar, te'n vols anar ja al llit, oi?" i em pica l'ullet tot fent un lleuger moviment amb la llengua.

Aquella cara tan insinuant -tan natural, tan ben apresa- em va deixar sense paraules. Vaig intentar articular alguna cosa i només em va sortir un nerviós "a-ara torno". Vaig fugir d'allà fent veure que havia de plegar cables o alguna cosa així, tot pensant quins senyals m'havia semblat que els enviava durant el concert i quins van creure que rebien.

Un altre dia, a Sant Pere de Ribes, quan cantava Mucho mejor, de Los Rodríguez, unes xiquetes de primera fila se'm van començar a insinuar (no són imaginacions, us ho asseguro) quan cantava això:

Ah, ah-ah, ah, ah-ah
Podrían acusarme, ella es menor de edad,
Iremos a un hotel, iremos a cenar
Pero nunca iremos juntos al altar

Em miraven fixament amb aquells ulls tan grossos... Només devien jugar, però mai no saps...

Jo no volia, senyor jutge!

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Espècie amb gran tradició dins del "show biz"!

Jailbait que en diuen.

Unknown ha dit...

Per què serà que als baixistes mai no ens passen d'aquestes? Sobre l'escenari, sembla que només hi ha veu i guitarra...

I, sovint, més val així... ;)

Jordi ha dit...

bwahahahahahaha

unes xoles bones...marededéu!!!!!